Trobats dos esbossos de n’Alvar Aalto sobre la seva biblioteca de Viipuri (ara Viborg. Incís: arquitecte emplaça el seu edifici en funció d’una església rodejada per un parc: Dos pastilles confrontades amb l’absis, lliscant sobre elles mateixes i creant espai on només hi havia un darrere d’un edifici religiós sense cap mena de qualificació. Actualment, la biblioteca ha sobreviscut la guerra de 1917, on va ser danyat i restaurat, i a la caiguda del mur. No així l’església, desnaturalitzant el context.). En ells s’estudien els efectes de la llum sobre la sala de lectura. Sorprèn trobar dos estudis independents per la llum artificial i per la llum natural.
L’arquitectura, tradicionalment, s’ha ensenyat sempre com un elogi de la llum natural. La tradició clàssica amb prou feines s’ocupa de la il.luminació artificial, i, quan ho fa, aparentment deslliga el problema de la pròpia arquitectura traslladant-lo a artefactes que s’exhibeixen sense cap pudor dins les estances: llumeneres, làmpades, torxes, etc etc.
L’arquitectura moderna neix en un moment en què totes les tecnologies esclaten simultàniament: no és aquest l’escrit per a teoritzar sobre si aquest naixement n’és una causa o una conseqüència, però sí el de dir que la llum artificial canvia radicalment el paradigma: converteix la nit en dia. Aquest canvi triga molt a ser acceptat pel paradigma arquitectònic, ja que, en un principi, quan s’afronta el tema de la llum artificial, es fa en dos camps gairebé no experimentats fins aquell moment en la història de l’arquitectura: el de la il.luminació dels espais públics descoberts i el de la il.luminació exterior dels propis edificis. Aquests passen a ser percebuts com objectes, a tenir una identitat pròpia de nit, i, des d’un primer moment, queden convertits en objectes de llum, en enormes làmpades que s’il.luminen elles mateixes en un espectacle hedonista per gaudi dels transeünts. La seva suma crea les noves avingudes, els nous paisatges pels que es desenvolupa la vida nocturna, i, aviat, aquesta expressió arquitectònica passarà a fondre’s i a confondre’s amb la publicitat. Tot i així, mai es confiarà a aquesta dispesa energètica l’il.luminació dels espais públics, iluminats sempre amb total independència de les qualitats lumíniques del seu entorn.
La qualificació dels espais interiors d’un edifici és un tema que es bandeja de bones a primeres, i evoluciona lentament a partir de dues premisses contradictòries:
La primera, la que guanya més prestigi i es converteix en dominadora de la tendència moderna, tendeix a confondre la llum natural amb l’artificial, sovint fent-la entrar pels mateixos llocs: un exemple paradigmàtic serien les lluernes del mateix alvar aalto a helsinki amb un focus exterior (que té el motiu disfressat d’ajudar a fondre la neu).
La segona consisteix a dissenyar i redissenyar els mateixos mobles de llum que l’arquitectura clàssica empra, fent-los servir d’una manera anàloga a com s’havien fet servir fins aquell moment, fins a que tinguin un aspecte que, pels arquitectes moderns, sigui adient a les seves construccions. Aquesta segona funció té, però, una derivada que ja es comença a insinuar a la pròpia arquitectura clàssica: el arquitectes moderns comencen a crear dissenys exclusius de làmpades per a les seves obres que, lentament, es van fonent amb l’espai pel que han estat concebudes fins a crear un nou paradigma: el de les làmpades disposades de manera que l’espai en si és qualificat per aquesta llum, que l’integra i li otorga una percepció diferent a la que es té d’ell quan està iluminat naturalment.
Gradualment, el disseny d’algunes làmpades s’ha anat adaptant a aquests requisits, i alguns arquitectes les exhibeixen orgullosament fent-les servir per a que la llum artificial tingui qualitats diferents de la natural, una funció específica que conforti els usuaris i, a més, que dongui una qualificació especial dels espais.
Aalto intueix això en aquests esquemes per a la seva biblioteca, obra gairebé fundacional de la seva etapa madura, i ho reflexa en els seus dos esbossos. De fet acabarà fent servir la llum natural per trencar la sensació de tancament, d’ofec, i la llum artificial per al comfort visual necessari en una biblioteca. Aquesta arriba del sostre també, però reflexada a través de les parets i amb origen a unes làmpades de disseny específic.
Als projectes reals o teòrics que he anat desenvolupant al llarg dels anys, el concepte d’iluminació artificial ha anat lligat a l’edifici més que a les entrades de llum natural en sí, i a una altra manera de qualificar els espais. Projectes construits desenvolupats als últims anys han afinat aquesta tendència, i ho han fet a base de fer servir peces de llum absolutment standard, comprades de catàleg, i jugar amb les característiques pròpies de la peça, amb la seva colocació i amb el concepte general de la llum.
A Cal Jan, una vivenda unifamiliar projectada per Montse Farrés amb la meva assistència, el concepte lumínic és anàleg al d’Alvar Aalto a Viipuri: una enorme coberta en tisora ilumina zenitalment el gran triple espai central (lloc de la cerimònia familiar, dels dinars formals, rebedor de la casa, distribuidor, centre de circulacions i de converses entre pisos).
La llum artificial, en canvi, es divideix en dos: la d’ambient i la de treball, la que ilumina activitats concretes com menjar, cuinar o llegir. La llum d’ambient qualifica cada espai d’una manera bastant independent i resumeix en les seves maneres de produïr-se el caràcter episòdic i narratiu del projecte, un projecte peripatètic que es mostra a mida que et mous per l’edifici.
La casa presenta una materialitat gairebé dramàtica, que ve donada per la història que ens varem inventar al posar-nos a treballar en ella: ja que pot arribar a ser incòmode que una vivenda unifamiliar feta a mida expressi massa coses dels seus anteriors propietaris, varem decidir que la casa s’expressaria a través del seu historial constructiu. De fet, el seu promotor original va ser un mestre d’obres de Molins de Rei (lloc on s’emplaça), i se la va construir per ell, amb bastant amor. Les parets, de paredat a la planta baixa, fins al primer forjat, i, d’allà en amunt, maó ceràmic manual molt ben posat.
Les parets antigues de la casa (sobre tot les mitgeres) han quedat vistes gairebé en la seva totalitat, i, quan això ha estat així, hem decidit dsposar sobre elles unes làmpades enfocades contra la paret. Les bombetes són potents, i el baix índex de reflexió de la paret dona una llum agradable pel contrast. Els aplics escollits en aquest cas són els de la sèrie “luxmaster” de Jasper Morrison, produïts per Flos, de policarbonat translúdid d’un color lletós. Em van agradar perquè em recordaven determinades làmpades dissenyades per Le Corbusier, que va fer servir a diversos projectes. El material, la banya del cable i l’enorme classe amb què el dissenyador enrotlla el cable al voltant del tub d’inox que el connecta amb la paret van seduïr-me. Material eteri sobre material petri, policarbonat contra pedra, la precisió d’un bon disseny sobre la tosquedat. I una llum zenital d’una altra qualitat respecte la llum zenital natural, que ve de mols metres més amunt, més potent i fins i tot amb un controlat punt de descontrol.
L’obra nova es va enguixar per dins i arrebossar per fora. Les llums sobre els paraments de guix són rasants, evidenciant imperfeccions, aprofitant-nos del color blanc amb que varem pintar aquestes parets. Els aplics són més petits, i enfoquen amb bombetes dalt i baix.
El triple espai s’il.lumina amb uns globus de llum tanslúcids, també d’un material plàstic, a manera de sols. En voliem posar tres, però al final han estat dos, ajudats, però, pel joc de reflexos d’aquests globus sobre les superfícies vidriades dels ampits del doble espai: les dos parts de la casa (la del jardí i la del carrer) han quedat connectades per unes estructures metàl.liques (l’estructura principal d’acer s’ha pintat negra mat) implementades en vidre, vidre translúcid trepitjable i vidre transparent a les parts verticals, iluminat sempre al ras, de manera que acaba convertint-se en una cosa sòlida quan se’l mira de través, negant-se-li amb tota intenció les seves qualitats de lleugeresa (confiades, en aquest cas, a la pesantor de l’estructura metàl.lica). La transparència del vidre arriba quan ets sobre la pasarel.la, quan es pretén que es visqui bé l’experiència del triple espai.
Els globus de llum són també de Jasper Morrison, i la seva colocació es va triar amb especial cura tan des del principi del projecte com a través de le successives visites d’obra, dibuixant, imaginant...
Al final, queden les sensacions viscudes durant el projecte, la constant posada en crisi de les primeres decisions per ser confirmades i reconfirmades, matisades, per tal que agafin força. Intensitat... per tal que quedin al seu lloc, de la mateixa manera com ajustes una planta al seu test, de la mateixa manera com et fas teu un sofà tou quan t’hi deixes caure, tot al seu lloc, precis, comfortable.
I, potser, poètic.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada