Història d’amor instantània

Revisionant Sunset Boulebard, arbitràtiament arxivada a un DVD entre en Wenders i en Kitano, tristos títols de crèdit en què un helicòpter sobrevola un Million Dollar Hotel de color blau a l’albada, Salman Rushdie, Milla Jovovich (fascinació), Bono, Mel Gibson sobreactuant i quedant bé, ultraviolència japonesa, calor, Paquito el Chocolatero sonant de fons (és la festa major de Sant Cugat), Knockando 12 anys (el que em puc pagar, de fet). Ressaca post-entrega, ben dormit i amb ganes de veure bon cinema.
Crueltat, William Holden surant a la piscina, doblatge anys 50 “ustedes se preguntarán cómo he llegado hasta aquí”, memòria traïda. La frase no s’arriba a dir, complexitat, Chandler, Wilder, cinema negre, història sòrdida d’ambició, de desamor, d’autoodi, baixa autoestima, humiliació. La memòria vola, s’inventa coses, falseja realitats, traeix fets i històries, adapta, esborra, corregeix. En aquest instant sóc al barri xino. Sí, el barri xino, sense més, persones lligades a les cadires de les tabernes per dormir. Taules de billar rellogades, brutícia, rates de bon tamany, roba estesa de banda a banda del carrer, històries desconegudes lligades amb d’altres de viscudes, olor de curry, xorissos corrent sense ser perseguits per ningú, vivendes socials de totes èpoques, antigues cases de putes reconvertides en pisos d’estudiants i guionistes visquent en pisos de porter reconvertits. Tocs d’irrealitat que semblen trets de llibres de Géorges Pérec, algun Carvalho possible que sembla que pugui aparèixer a cada cantonada, la Carmen de Mairena constantment trobada per la Rambla, a algun restaurant (amb la majordoma), creuada pels voltans de la plaça Catalunya a una hora en que no saps si ve o va, serena, digna en la seva monstruositat deformada, ambigua. Camions de repartiment rera la Boqueria, el llantiol tancat a les onze del matí, comissaria de policia buida, turistes arreu, menjòdroms prop del paral.lel.
Camino, així, amb pressa i sense rumb, absurdament, com sempre, aixecant la vista cap a la calitja, tot Barcelona s’enganxa físicament, suor, la vorada sota les sabates, el fum dels cotxes, la pols, una mena de greix que sembla sedimentar-ho tot, la pedra de Montjuic sempre de color negre, l’estiu que no s’acaba, transicions tan lentes entre les estacions que sempre sembles estar igual. No porto ulleres de sol, els peus fan mal i, com m’ha passat al llarg de gairebé tota la meva vida, porto unes sabates inadeqüades, grans, amples, lletges, no sempre còmodes, prematurament envellides, plenes d’aquesta pols omnipresent. Encorbat, amb una cartera massa pesada, escoltant el sorll d’algun cotxe d’un blanc brut que passa de tant en tant, amb la freqüència suficient per a permetre als transeünts creure’s amos de la calçada i barallar-se permanentment amb ell, amb ells. Aparadors del segle XIX que mai sé si estan oberts o tancats, d’aquests color uniforme, universal, que permet destacar tan bé les escasses façanes restaurades, gent amb més pressa que jo, botiguers a la porta d’un establiment sempre massa petit, atapeït, que mai sé què ven i sempre trobo massa car en la meva ignorància de passavolant. Recordo un atracament recent a una monja que coneix la meva mare, en algun lloc vint-i-cinc metres a la rodona meu. Li van voler prendre tot, un altre matí com aquest, sol, calitja, tot es segueix enganxant ara i sempre, gent funcionant a batzegades, incertament, d’esma, barallant-se entre el desig de perdre el temps i de seguir apressats anant duna banda a l’altra. Amenaçada amb una xeringa per un atracador seropositiu, va acabar amb tot el que portava més una punxada profunda a l’esquena. Afortunadament, el virus de la SIDA mor ràpidament: la punxada no va tenir més conseqüències que la de fer dubtar la bona dona de la fe de la gent que intentava ajudar. Camino, doncs, per aquell carrer, escenari futur de tedioses passejades nocturnes amb massa cerveses de més punxant perpendicularment la Rambla a la recerca del tercer local on fer correr la nit. I, sense més, parada enmig del carrer, una dona gran. Evidents problemes de vista, sembla més alta del que és per una estranya dignitat que li recorre els ossos, li adreça l’esquena, la travessa, la sosté com una segona columna vertebral. No sé si porta barret, barret negre d’ala ampla sota el sol brut d’un dia brut, enganxós. Però no en porta, perquè les ulleres enfosquides de vidres progressivament acolorits, grans, li brillen. Els seus ulls es veuen per sota, trapelles, vius, negres. La pell arrugada, blanca. Moviments curts, ràpids, poc àgils, nerviosos, li donen l’alre de saber on va. Hi ha un noséquè en la seva vestimenta que la fa encaixar tan precisament allà que, ni per un moment, se’m acut que no pugui ser del barri, de la zona, de dos o tres cases a prop. Camina pesadament, gairebé arrossegant uns peus deformats calçats amb sabatilles també negre, amb taló mínim folrat d’espart. Em disposo a creuar el carrer, a dos metres d’ella, pel mig, gairebé sense mirar, asfalt gris fosc que, com tot el que ens envolta, ha perdut el seu color, barreja quasisòlida de varies coses, i em detura, demanant-me per creuar el carrer. Paro en sec i li ofereixo el braç, sense pressa, sense ganes d’arribar a l’altre costat, sense saludar-la, caminant, senzillament, al seu costat. Vigilo l’enèssim cotxe blanc brut, llunyà, que enfila el carrer i ni tan sols necessitarà frenar per no atropellar-nos. Passa darrera meu, anònim i pacífic, sense que ningú alci la vista, i, a l’altra banda del carrer (cinc o sis metres, màxim set o vuit, tallats assimètricament en dos per una línia d’ombra imprecisament retallada, bruta com la resta, que amb prou feines cobreix da vorada de mar), em deturo per a deixar la dona, sana i estàlvia, a l’altra banda. Ens mirem mentre em dona les gràcies que jo haig de rebre gairebé anònimament, per girar-me i seguir caminant al meu ritme. Però. La miro als ulls, directament, Tindra uns setanta anys, els cabells tenyits de negre, a través dels vidres tenyits la seva mirada guspireja tranquilament. Em dona les gràcies un altre cop, mentre m’agafa l’avantbraç. Li agafo el seu, amb afecte, amb força, com fa ella. I, enllaçats enmig de carrer, un dia d’un mes que no conec, sense en que sàpiga l’any, el motiu, ens mirem, cinc segons, deu. Amb ganes, amb afecte. Amb un record que no puc tenir d’una joventut, d’una bellesa. Amb la presència de la seva dignitat, de les seves ganes de viure, de la seva alegria momentània. Amb les seves ganes, coqueteria, energia, afecte cap a un desconegut que podria ser el seu nét però que, per cinc segons, només per cinc segons, no ho és ni falta que fa. Tot s’il.lumina, resplendeix, l’energia puja, l’apretada s’estreny encara més, ens reconeixem i, lentament, fem cadascú el nostre camí.

Gloria Swanson segueix baixant l’escala de la mansió, dirigida per Erich von Stroheim, cada cop que algú s’ho mira. Alça els braços i s’acosta, decidida a la càmera, es fon amb la llum i la pel.lícula acaba.