dilluns, 29 de gener de 2007

Pecat de joventut (als 24 anys)


En celmo em va donar les primeres oportunitats professionals als 18 anys. Paralel.lament a la meva entrada a la facultat, vaig tenir l’oportunitat de veure l’arquitectura des de dins. El despatx era, és, anàrquic, una mena de gra pseudoarquitectònic que, sortint de la postguerra, ha arribat intacte a 2001. La cosa bona és que la tremenda anarquia del despatx permetia desenvolupar projectes gairebé des de zero, sense supervissió, anàrquicament: si als cliens els agradava i la cosa era raonablement senzilla d’ésser portada a terme, es portava a terme sense més.

Van sortir dos paraules gairebé maleïdes: modernitat i ferrater. Revistes de decoració amb pretensions, flaixos de dominicals de diaris, dos clients volien una vivenda a molins de rei, de nova planta. Sense oportunitats de seguir l’obra ni de dedicar-hi massa temps, em vaig posar mans a l’obra: un botepronto que no podia ésser seguit, ni controlat.

Material escollita priori: el totxo ferrater blanc, de formigó, marca torho, per a fer de full exterior d’una convencional façana ventilada. No podia proposar res més, no m’ho haguéssin acceptat.

Parcel.la que queia a nord, amb la intuïció de que les vistes i la llum estaven creuades. Casa arrapada al fons de la parcel.la, amb una paret completament plana.
Estar a sud, com una mena de pavelló ficat al jardí.
Menjador tancat, vinculat a l’estar per correderes, accessible des del rebedor, com a espai per a reunir amics sense haver d’ordenar la casa.
Zona de nit que no era zona de nit. La parella tenia un apartament en planta baixa, tota la zona superior era una altra casa paralel.la, doblada, una casa per als fills, una casa amb el seu estar, la seva pròpia manera d’accedir sense molestar la resta de la vivenda.
Una casa, al final, amb diferents maneres de ser usada, totes elles caracteritzades per un recorregut, per unes circulacions que no interessava tan que no es creuéssin com que fóssin curtes, que deixessin illes d’activitat que sempre fóssin marginals d’elles, bucant privacitats, jocs de vistes que es podien creuar només si l’habitant es desplaçava sobre el seu seient i es movia lateralment.
Una casa, també, viscuda des de les seves sensacions: una casa per a sentir la brisa al costat de la piscina, per a sentir-se dins o fora, per a valorar límits. Amb la proporció justa de vidre, ni més ni menys, buscant deixar zones d’ombra a l’interior i a l’exterior, ombres fresques creades pels propis volums que permetéssin ocupar la terrasssa a l’estiu sentint-se fresc.

Una barana superior que també definia activitats, recorreguts, que, per això, no seguia el perímetre de la casa: no tenia sentit, en aquest moure’s indolentment mirant descuradament.

Un exterior pretesament neutre, anònim: finestres enormes protegides per persianes, sempre de terra a sostre, jugant amb els vanos de paret massissa al costat per tal d’allotjar les persianes, però sense matar-se modulant: construcció humida mesurada a pams.
Impossibilitat de fer detalls constructius, cosa que em va portar a acceptar un llenguatje de parets retallades, d’ampits pujats, de papiroflèxia, de casa gairebé convencional millorada per tal que es pogués construïr de debò. Projecte per a ser executat (mai he sabut si va ser realment construïda o no), projecte anti-manifest, projecte fet a la contra (no massa vegades he projectat així, però en aquest cas vaig obligar-me a fer-ho). Projecte fet sabent que, de no sortir-me’n, es faria, de qualsevol manera, sí o sí, fins i tot executat per un delineant. Projecte fet reaccionant contra una realitat que ha estat la d’aquest païs durant temps, una realitat que no ensenyen a la facultat, llindant amb l’autoconstrucció, en que no importava si hi havia o no qualitat. No importava res que no fos gairebé totxo sobre totxo, una tradició trencada respecte els mestres d’obres d’abans de la guerra civil i l’autarquia. Construccions desesperades, incultes, circumstancials que han omplert massa pobles d’aquest païs. Només volia que això no fos això.

Sona a disculpa?

Recordo, també, l’accés. Recordo un mur que sortia de la pròpia casa, la rampa del pàrquing funcionant en tenalla amb el recorregut d’accés, lineal, a la vivenda, que et portava fins al final, que obligava a un gir de cent vuitanta graus. Paret just per sobre la vista. Almenys era així abans que m’ho impedís la normativa.

Recordo la seqüència que t’enfrontava, després, amb el jardí, el gir de la casa, el pape doblegat de la maqueta, quasi un gest de llibre obert sobre la cara d’un lector miop que el té a tres dits del rostre.

Els arbres que imaginava i que en aquest cas no vaig dibuixar (sí a uns esbossos a ma que intentaré recuperar).

El vent, que també hagués pentinat la casa.

Els convidats, fills, amics.

I, per alguna raó, taronges menjades sobre el jardí, amb aigua gelada: l’estiu.