diumenge, 21 de gener de 2007

reflexions

Recordo la meva estada a Basilea. La una de la matinada d'un mes de gener és una hora tancada, fosca. Boira, temperatura sota zero i, per fi arribo, amb tota una colla de gent a la que havia estat arrossegant imprudentment per tots els barris perifèrics de la ciutat, a la plaça major. Les teules de l'església. Llums vermelles que apareixien com una pantalla de baf projectada a dos metres de la meva cara. Uns pocs vianants amb cara de saber on anaven. Abans, Diener & Diener, Herzog & de Meuron, una amenaça terrorista a una petita oficina de correus d'un barri residencial. Amb uns companys, vaig trencar el cordó, davant la total passivitat dels policies que ens miraven, per anar a mirar un edifici famós que quedava just davant. L'estesa de cables del tramvia, colors grisos, matisos de llum, reflexos dels vidres sense cortines i sense gent darrera, estímuls puntuals en forma de flaixos d'edificis que són referents, que coneixes de revistes. Cotxes aparcats i descobrir el component cultural en la manera de moure's de la gent, gestos, barrets que aquí no es porten, maneres de conduir-se i molt, molt poca gent parada.
No savia res de la ciutat. No l'havia descoberta. Les cerveses es refredaven a la motxilla. Escales famoses, més cervesa, menjar dolent i al final el descobriment que no sempre les guies, de vegades, tenen raó. NO es pot prescindir de moltes de les coses que ensenyen només perquè les ensenyin malament. AL final, són totes elles les que conformen la ciutat, tan fortament com les altres coses. Encara quedava cervesa a les tres. Havíem tornat als barris perifèrics, on ens sentíem còmodes, on no havíem completat el catàleg. On quedaven guarderies, escales tenuement il.luminades on es podia fer el voyeur. On cançons de rock català cantades en veu alta, enmig d'un carrer buit de cotxes, ens permetien sentir-nos posseïdors d'alguna cosa.
Encara no hi he tornat. Encara no he aconseguit posseir, aprehendre, el centre d'una ciutat que només conec per sensacions disperses. De quina altra manera es pot viure, al final?
Osca. El mateix.
Ciutat petita, passejable. Ciutat sobre un turó. Tren. Edificis residencials. Racionalisme al costat d'un preciós parc municipal. Romànic, carrers empedrats i nens impecablement vestits en diumenge al matí. Sol. Rafael Moneo, Enric Miralles i un petit centre comercial. Un barri nou, realment nou de trinca. Carrers acabats de posar, algun equipament no inagurat, locals comercials buits i poques vivendes ocupades.
Cercava el rastre d'en Miralles. Cercava la resposta que li havia donat en Moneo. Cotxe aparcat, un hotel preciós sense restaurant (www.posadadelaluna.com), molt a prop de la restauració i el canvi d'us que va fer d'una esglesieta l'ANtonio Sanmartin. Canvi d'us sobre canvi d'us, de fet. I, a través d'ells, el poble antic.
Em vaig deixar la diputació de l'Artigues i en Sanabria i ara treballo per una de les persones que la va definir.




En Miralles es veu de lluny. Culmina un carrer, l'eix menor de l'edifici gairebé coincideix amb la seva tirada. A mig camí del centre, un cafè. El necessitavem. Vent fred i arquitectura residencial franquista, anodina. Tot i així, els habitants se l'han poguda fer seva. Desapassionadament. El romànic d'Osca queda a les meves esquenes. Què relaciona la ciutat, què la cohesiona? Deixo enrere un primer polisportiu, el que se'ls va quedar petit, un edifici de qualitat posat no a l'eix del carrer, sino claríssimament al seu costat, introvertit, sense façana ni voluntat de tenir-ne. Enganyós, embrió, potser, de la intervenció que vaig a veure.
I la via del tren entre la ciutat i ell. Edificis lletjos. Un turó. Pel costat est, camps. Camps encara. Vent que pentina una plantació de pollancres que ja ha crescut. POllancres que són el polisportiu, en part. Ells i la petja del turó , que no és sobrepassada mai per res, per cap element artificial, mai. Un mur. Un mur que és la tribuna. Una horitzontal claríssima i l'estructura principal que, des de baix, des de prop, des de dins, desapareix completament. Visions transversals, sempre. En horitzontal i en vertical. POtents, poètiques. Contrallums. El so. L'edifici es mou. COnstantment, a cada moment, la coberta s'acomoda. Espai cobert entre pins i pollancres. Pilones de formigó. Colors sempre apagats. El formigó que mai és sobre nostre, ni tan sols quan forma la coberta. Llavors ens abraça, ens embolcalla d'una manera estranya. Apreta, no ofega. Sugereix, matisa. Es mostra poderós en la seva contenció. En la seva delicadesa, en les corves que forma, en arestes precàriament retallades contra planxes d'encofrat que sempre cedien dos centímetres més del compte.
Patis. L'edifici es desenvolupa a la vegada a sobre i a sota. Els accessos es fan, invariablement, per espais intermitjos. Abaix, tot puja. Tot. Columnes, fanals suspesos en equilibri inestable sobre el nostre cap. Rampes suaus. Terraplens, els màstils caiguts. Pollancres, sempre pollancres. Pollancres definint límits, com cortines. Límits inestables, vibrants. Límits fets de color verd, límits que es mouen amb el vent, límits gruixuts on un s'hi pot estar. No dins del recinte ni fora, sino a la mateixa llinda, com a espai, com a manera d'entendre la mirada, el lloc.
L'interior? Hi ha interior? Vent que passa, d'un cantó a l'altre. Límits, sempre. Moure's en un espai circular. A baix, un espectacle hortera de no sé què de la tele, per a nens. Curiós, un Maelström que no t'empassa.
...en Moneo. Tan diferent. Schindler, colors torrats. Formigó tenyit. Formes sinuoses, llum zenital i una voluntat d'enfonsar-se en un terreny inviolat. Virtualment sense context urbà, un centre comercial entre ell i nosaltres. Camps de conreu encara usats. Detalls, llum de sol. Bones fotos.
Ara hi torno, a mirar la mateixa ciutat d'una altra manera. Noves llums, botigues ja conegudes, claustres semipúblics i el passeig de la muralla. Es fara fosc a les set.