dilluns, 22 de gener de 2007

divagació gratuïta

El parlament d’escòcia ha rebut un premi, o dos, no ho sé del cert. En tot cas parlo del James Stirling, reconeixement pòstum a l’obra d’en Miralles, que porta el nom d’un altre arquitecte que hauria d’estar viu. Big Jim.
En realitat els premis no sgnifiquen res.
Se’n pot parlar molt, del projecte. Ara mateix, sobre el seu sentit narratiu. Sobre la seva cohesió a través d’un discurs pur que es legitima mentre hom va passejant. Que es construeix, en definitiva, separant l’edifici de molts d’altres que tenen el discurs narratiu a posteriori, separat i deslligat de la seva realitat física.
Molts de bons projectes que, massa sovint, s’han titllat d’irracionals, tenen aquest tipus d’estructura interna. Penso en alguns gratacels de New York, sempre allunyats, a més, de la idea del passeig arquitectònic que sí lliga molts dels edificis de Miralles. El modernisme. Alguna arquitectura clàssica. Els balnearis…
Així, segons quina arquitectura es passeja pel tall d’una navalla que separa dos móns: el de la narració construïda i el de la narració desconectada d’un edifici que pretén cohesionar-se d’aquesta manera.
El perill de l’arquitectura basada en els espais, més estàtica, és el de la monotonia. El de la falta de tensió, d’intensitat. I l’ortogonalitat, llavors, no garanteix res. Ni tan sols les proporcions. Torçar les columnes en relació a les càrregues. Aprimar-les segons el pes que suporten, o dimensionar-les a pandeig. Torçar les parets en relació als moviments dels usuaris.
La irracionalitat potser sigui una mirada sense dades, o cobarda.
O un error.