dilluns, 22 de gener de 2007

una part del meu oteitza

irun, visita de treball a una ciutat que va ser màgica en aquel moment, fantasmes d'altres vides, aire pur, tudela de passada a les vuit o nou del matí i tantes coses per dir de llocs que només vaig visitar mesos més tard
El fantasma de la seva casa a Irun, on va viure uns vint-i-cinc anys amb en Néstor Bastarretxea de veí. Un camí, una frontera. Una casa aparellada, un arquitecte, Luis Val, important per qui no va ser. Important pel poder de decisió del seu client.
Un sol diferent del mediterrani. Un riu. Una escultura de pedra calissa a la mateixa frontera. Que és frontera. Que, per a mi, consolida la diferència i reafirma l’estat esquizofrènic d’una nació condemnada a viure partida.
Incís: en josep quetglas parlava d’aquesta pedra. Deia que les paraules no podien quedar gravades en ella: sempre són aire, absència de matèria, esquirles de pedra que marxen per no tornar. Que rellisquen, que es queden a la superfície.
Exactament igual que la nostra pròpia mirada. Fins i tot la fonda. Fins i tot la geològica. Llisca per damunt ella. Que les paraules no la poden atacar? Tampoc la mateixa forma que n’Oteitza li va donar, estimat. Res, seguint aquesta lògica, aquest raonament, és capaç d’atacar la pedra. Res. Com a pedra. Àtoms, mol.lècules de no sé què. I nosaltres a la superfície. Atacant, buidant, donant forma a l’aire que l’envolta. I prou.
Reprenc el fantasma de la casa de n’Oteitza, vista, per primer cop, en cotxe, al seient del darrera el meu bon amic Merwan Chaverra, bon amic, bon arquitecte. Un flash, unes fusteries de ferro i un estuc que un dia va ser blanc. Unes formes que, bo i atacades, degenerades, brutes, són perfectament reconeixibles.
Jo no coneixia els planos. No sabia del laboratori de guixos, de les dos vivendes, dels dos colors, dels pilots. De l’alineació del carrer. No podia distingir més que per l’instint els afegits dels cossos originals. Ni els desmunts del terreny, ni el primer nivell. Sí els arbres que ja hi eren. Estic, estem acostumats a les vivendes racionalistes que molta gent considera de segona fila. A les vivendes de la meva ciutat, l’hospitalet de llobregat, de lloguer, projectades gairebé totes elles per en Ramon Puig i Gairalt, amb les fusteries canviades una i mil vegades, amb goteres, embegudes entre edificis més alts, sense entorn, repintades amb pintura plàstica i colors lletjos o amb estucs que ja han caigut, deslluïdes, amb despreniments. Com senyores grans a les que endevines lo guapes que van ser algun dia.
Així estava aquella casa: puticlub abandonat, agència de duanes, vidres partits, fusteries rovellades, cossos d’uralita al davant i la vegetació que se la menja. Una casa també és el seu propietari, i l’havien abandonat. Ara què? Museu, quedar-se així, enderrocar-la? Al costat, el recinte firal nou. Un pont de carretera, una sortida de la variant que li passa a metres, fregant-la. Patètic voladiu que imita alguna cosa de l’ambient, que pretén convocar-lo, canviar-lo d’escala, netejar l’aire.
Energia. Un silenci estrany. Un silenci rodejat de vehicles pesats, camions, cotxes a gran velocitat. Portem tots dos la càmera, venim del centre de la ciutat, a peu. Ell es desplaçava en vespa. L’entorn dialoga amb allò. De sobte els cotxes semblen bruts, desangelats. La casa pren significat, el puticlub es titula “el camino rojo”. Animal fronterizo es deia n’Oteitza. Rojos eren els pilotis de la casa. L’entrada té el cel ras de formigó vist pintat de blanc. Sobre ella, uns estranys goterons ens porten a l’interior. Els va fer, o inspirar, ell. Ell, en majúscules. El que no dibuixava, el que estava allà cada dia. Ell. Les fusteries eren les originals. Els dos colors semblaven ser-hi.
Al final...
Al final remeto a qui vulgui saber més del tema a l’inevitable llibre d’en Zuaznábar, editat per Actar. Bon llibre? Almenys llibre necessari, massa afectat d’un insuportable to acadèmic, però escit amb carinyo, així malescrita la paraula. Allà parla de dades, dades. I...
I queda allò. Allò que no se sap què és. Allò que convoca l’entorn. Queden rastres, rastres mentals del qeu va succeïr. Rastres d’una persona excepcional que va decidir convertir allò en la seva llar. Que es va barallar, pel camí, amb en Saenz de Oíza. Queda aquell silenci estrany entre cotxes, queda la immobilitat, l’astorament, el demanar que algú es fixi en allò. Un cert sentiment de possessió de dos persones que van arribar a peu, des del centre, una càmera que em queia de les mans (vaig fer poques fotos i dolentes: no podia, no calia, no era el moment, ni el lloc. No vaig dibuixar. ), Un habitar allò momentàniament, sentir-se part d’una història, de la història que en aquells moments escribíem nosaltres mateixos participant en un concurs pel centre de la ciutat.
Els seus traços amb el bastó. Com deuria estar fet aquell goteró?
La textura.
Tocar les parets que havien estat blanques. El cartell rodó del puticlub. La visió del laboratori de guixos pel darrere. Pilots que ja no hi eren. Porxos coberts, bars cutres, el recinte, el riu.
Estavem cansats, aquella nit. Què queda d’una vida plena que va ompir aquell lloc vint-i-cinc anys? Li agradava la música?
La nostra llar. Una llar.
Memòria, rastres. La vida que flueix, que segueix passant.