L’edifici és una pura estructura. La llosa inferior està colocada, i tres de les quatre enormes jàsseres també, la llosa de dalt encara no està formigonada, ni tan sols encofrada. L’arquitectura ja hi és. Mirant la foto atentament, obserbo que les quatre jàsseres no es munten per separat, sino que, perquè treballin unitàriament, han d’estar trabades d’alguna manera. L’estructurista va definir per a aquest objectiu unes lògiques creus de sant andreu, que surten en escorç a la foto, únics elements entre aquelles gegantines jàsseres que encara només s’aguanten a elles mateixes. Mies no fa res de res en aquell edifici, ni en cap altre en tota la seva carrera, davant el fet que l’estructura imposa les seves pròpies lleis. Mies és un arquitecte obsessionat no a crear tipus sino arquetipus. Pertany a aquest grup d’arquitectes que no deixen que la realitat transformi les seves idees, ni les lleis de l’estàtica ni les de la gravetat. L’arquitecte s’obsessiona en la seva idea d’un espai anisòtrop absolut, gairebé sense qualitats ni atributs, que es podria estendre idealment en totes direccions sense que res l’afectés: l’espai dels aeroports, dels centres comercials, l’espai industrial, tan enorme que no es pot ni tan sols arribar a definir pels seus límits. El contenidor neutre total.
En aquesta recerca, mies no deixa que la realitat, com he dit, l’afecti en res: Si defineix el crown hall com quatre jàsseres que aguanten una llosa sota la qual n’hi ha una altra aixecadad de terra, construeix això i punt. L’espai inferior no tindrà qualitats, i serà l’últim càstig inflingit a Moholy-Nagy: columnes, subdivisions, espais poc qualificats, absència de llum natural: no importa. Si apareixen diagonalitzacions a la coberta, aquestes s’amagaran revestint-se superiorment i inferior. Si són necessàries les instalacions, s’amagaran sense cap discurs.
Mies, al tram final de la seva carrera, no altera les condicions inicials dels seus projectes per a res: ni al pressupost, ni l’us, ni el clima, ni cap altre factor extern l’afecta. Serveixi aquest escrit com a denúncia d’això, com a protesta cap a la renúncia d’un arquitecte que va aconseguir moltíssim, però que, després de la seva arribada a amèrica, perd intensitat en la mateixa manera que perd interès per l’obra construida: recordo la imatge d’en mies vell, paralític, alcohòlic, ullerós, obserbant des d’un mercedes de color blanc la coberta de la seva national gallery sense creure necessari baixar. Què hagués estat de la seva obra si l’hagués dirigit com es mereixia, com va fer amb la casa thugendhat, com va fer amb les obres de barcelona (tres pavellons, no un, com es creu).
M’agraden més els tipus que els arquetipus. M’agrada més l’arqutiectura que s’embruta amb la realitat, que s’enriqueix amb el seu contacte, l’arquitectura a la que li pesen els materials, la que sap ser lleugera des de la tectonicitat. I la poesia. I en mies, malgrat ell mateix.
En aquesta recerca, mies no deixa que la realitat, com he dit, l’afecti en res: Si defineix el crown hall com quatre jàsseres que aguanten una llosa sota la qual n’hi ha una altra aixecadad de terra, construeix això i punt. L’espai inferior no tindrà qualitats, i serà l’últim càstig inflingit a Moholy-Nagy: columnes, subdivisions, espais poc qualificats, absència de llum natural: no importa. Si apareixen diagonalitzacions a la coberta, aquestes s’amagaran revestint-se superiorment i inferior. Si són necessàries les instalacions, s’amagaran sense cap discurs.
Mies, al tram final de la seva carrera, no altera les condicions inicials dels seus projectes per a res: ni al pressupost, ni l’us, ni el clima, ni cap altre factor extern l’afecta. Serveixi aquest escrit com a denúncia d’això, com a protesta cap a la renúncia d’un arquitecte que va aconseguir moltíssim, però que, després de la seva arribada a amèrica, perd intensitat en la mateixa manera que perd interès per l’obra construida: recordo la imatge d’en mies vell, paralític, alcohòlic, ullerós, obserbant des d’un mercedes de color blanc la coberta de la seva national gallery sense creure necessari baixar. Què hagués estat de la seva obra si l’hagués dirigit com es mereixia, com va fer amb la casa thugendhat, com va fer amb les obres de barcelona (tres pavellons, no un, com es creu).
M’agraden més els tipus que els arquetipus. M’agrada més l’arqutiectura que s’embruta amb la realitat, que s’enriqueix amb el seu contacte, l’arquitectura a la que li pesen els materials, la que sap ser lleugera des de la tectonicitat. I la poesia. I en mies, malgrat ell mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada