quant de temps

Filosofant descalç (despatxos, flors, escriptura automàtica a una cuina, el gat dormint i massa dies sense dir res de res)
A la fi de “la Buena vida” (Iñaki Ábalos, GG) La Montse i jo estem a les portes d’entregar una vivenda a Molins de Rei. Robant temps als cap de setmana, fent fotos a diferents hores del día (cerveses al foment, flaixos d’arquitectura racionalista, gent passejant pel carrer i la família reunida al lloc d’on ve, sense saber on va ni important-li), passejant escales amunt i avall, treballant, lou reed john cale songs for drella com a acte fundacional d’un començar a viure-treballant un espai que no és per nosaltres. Els espais estan buits, tot just peces de mobles fixos, làmpades de Castiglioni desequilibrades (no tornar a posar mai més una fucsia si no té almenys metre i mig de cable sobre ella, més detalls www.flos.com), visuals horitzontals i verticals sense tallar, il.luminacions escenogràfiques… penso en els propietaris entrant, desconcertats, silenci, primeres impressions, colonització i vés a saber què. Al final queda la pregunta de per què, per quí, com projectes, intencions que es debaten entre l’hedonisme més autocomplaent (masturbatori?), la sociología de saló, sense gairebé mètode ni possibilitat de sistematització ara per ara, les bones intencions i d’altres sentiments com el cansament, el fastigueix, les rauxes d’alegria i depressió, i al final un tros de vida, o de vides compartides que, com si fos un vòrtex de pressió, d’intenció, d’energia suma d’individualitats i alguns projectes col.lectius, es condensen en un lloc destinat a ser habitat: les primeres volicions, curiosament, sempre són negatives, i no es formulen verbalment: no hi plou, no hi fa fred, almenys no massa ni calor, almenys no massa, no hi entra un estrany fàcilment, no et veuen. Després, en positiu: comoditat. Parets recuperades. Materials càl.lids. Espai. Algun parent pobre, com la intimitat: ens va traïr el programa inicial, una casa per un home sol, que ja no esta sol: massa gran, massa fred. Preguntes: què passara amb el so? Com es comportarà el triple espai? I les habitacions? Es podran barallar? Seran sensibles als diferents tics hedonistes, a les visuals creuades, al joc de contrallums, a tantes coses que ens han servit a nosaltres per a crear la nostra pròpia vivenda? Existira la vivenda en xarxa també en el seu cas? Fills? Festes? M’adono que el coneixem poc, i que, a través d’un tracte educat, distant, atent, hem hagut de deduïr, induïr, retroduïr, ignorar i inventar futurs comportaments i maneres de fer i ser. Al final, inconsciència total, un instant de reflexió i l’esperança que tots poguem seguir fent la nostra de la millor manera possible.
Treball diari canalitzat en tot això. Dificltat, de vegades, de tenir visió de conjunt sobre tot això, enveges als que la tenen o l’haurien de tenir, evasions més o menys responsables de la vida diària, de les tasques que ens afecten, un triar constant entre el que has de fer i el que no. Visc al dia, debatint-me entre el disseny d’una presó per compte aliè, de la que m’enamoro i desenamoro constantment, els meus projectes personals, eleccions, companys als que no es pot defraudar i llargues estones sol, sense reflexionar ni pensar amb claretat, divagant o, senzillament, defugint temes importants perquè de vegades toca viure així, evadint-te, en constant moviment en relació al teu entorn inmediat, al teu lloc al món, a les coses que vas creant o destruint, a la gent que vas influint. No, no estem sols, però la xarxa de relacions complexa que anem teixint al nostre voltant de vegades t’atrapa i col.lapsa pels llocs més insospitats: amors traïts, desamors, grans i petites decepcions i alegries, èpoques d’apatia i d’altres de moviment, afectes i desafectes. Flux, aquí, allí, al centre i ala perifèria, contracció i expansió, moviment que indica vida i sant tornem-hi. De vegades cal emborratxar-se i tot.
Al final, projectes, sempre projectes nous que són el vell qeu es va reconduint. Encàrrecs oficials que no arriben a ser, tot en menys de vint-i-quatre hores, una guarderia, nens i adults convivint en un espai que tindra molt d’aleatori, de flux, de cobert entre dos barreres, filtres subtils de calefacció, de comfort tèrmic i visual. Dos torres de vivendes a Sevilla, espais indeterminats i inidiferenciats, de tensió, de preas de decisions, de relacions anònimes, de trencaments familiars, de flux, de pauses instantànies, d’escapades reals i virtuals… Relació d’això amb aquesta famosa guarderia, curiós, espais centrípets contra espais de flux, i creuar absurdament el que hauria de ser: nens petits entre dos parets, estretes, altes, filtres a banda i banda, llums creuades, dinamisme, pensar en com faran la migdiada, cortines, filtres, trobar la privacitat on no n’hi ha… I si hi poso galtes raconeres? Oficines, fixar un punt de vista, una taula smpre la mateixa un ordinador foto d’escriptori al carib o el tiotia de moda i el companyplasta i els cascosquenoetpotsposarperquèquedesmalament i semprelesmoquetesielcelrasielwcilasecretariaveïnaqueestatanbonaperdescomptatmillorquelateva i gent feliçinfeliçangoixadadesengoixadalíderdepredadoravíctimasubmissa, nònimes, caps de vuit-centes menes, trobar i destrobar i parcel.les de la vida com compartiments estancs. Qui ha dit que sigui fàcil? De vegades em sento projectant-contra-el-món, conta un estat de les coses antipàtic, difícil, sovint absurd i acceptat tàcitament per uns nosaltres que sempre estem pensant que la vida és a una altra banda. Contra això, condicions cambiants, un cert grau d’incertesa i d’ineficiència creatica, destructiva o senzillament humana.
I un altre dia seguiré.