Sobre els tatuatges…
Manifestos epidèrmics (o ser a un poble de platja en ple període de vacances, sol, indolent i amb, per fi, no massa calor)
Tot d’una em ve al cap, a través de la visió dels cossos tatuats, “ornament i delicte”. Passegen tranquils en diverses actituds amb un denominador comú: no pensar. Combinacions, maneres de moure’s, edats, amb o sense nens (però deu ser cosa de la meva pròpia edat que m’hi fixi) , i una manera de vestir que, per recurrent, em fa pensar en un paradigma proper al canvi. La roba de vacances que, gradualment, es va convertint en roba de diari, a ciutat, quan se surt, a la feina. Al final la moda que ens dicta que oci i vida diària s’han, per fi, de confondre. Gradualment, com si el no fer res i una certa manera d’entendre el descans, tendenciosa, gairebé apriorística, prèvia fins i tot al cansament real, dignifiqués com un objectiu finalístic, un nirvana imposat exògenament, acceptat com un lloc comú on ens hem de trobar tot per sentir-nos com en un anunci.
Davant meu, una parella-jove-amb-nena-preciosa-que-demana-un-gelat. Carta amb fotos, pura imatge que, enlloc d’informar, de descriure, anticipa una sensació, un moment, de gaudi associat al paer comú, un condicionament que obre els sentits i els predisposa a viure un moment prefabricat. I, de marc al quadre, cada cop més gent tatuada. Curiós. No n’he conegut tants com per, a base d’entrevistes, fer-me una idea dels llocs comuns que recorren per arribar a ells, ni tan pocs com per a fer una generalització abstracta que neixi d’una obserbació despersonalitzada, asèptica. En fi, que el paradigma ha canviat. Els joves es tatuen, sembla ser, seguint una mena d’impuls narcisista que surt d’una contemplació del cos-com-a-temple, instrument de plaer, divorciat d’entrada de la ment, sensació buida sense processar, estímul visual, ornament pur. Em segueixen venint al cap les pintures romàniques, formes contextualitzades en un espai, amotllades al lloc d’una manera que mai, ni tan sols a base de copiar-les, he arribat a saber si era apriorística o a posteriori. Segueixo recordant les filigranes gòtiques (ah, aquest art de les sensacions previ al renaixement) que omplien l’espai, els arabescos delicats que matisen i qualifiquen superfícies i (gran salt quàntic) les arquitectures alucinades d’HdM, superfícies vibrants, tenses, abstractes, ferotgement antinaturals i maquillades permanentment, essencialment, com molts dels cossos que passen per davant meu. On és la frontera? Cub, prisma parel.lepipèdic versus un cos humà? A la forma, a la ment, a l’ànima? Al missatge, potser? La moda és, ara, transversal. Des d’aquesta noblesa moderna que només potser sigui com ha estat sempre, de la que parla Loos, fins a aquesta difosa classe social que són els presos passant gairebé per qualsevol altre estament. El gregarisme hi és present, es veu en els temes, en els missatges. La ignorància també. Ideogrames xinesos, japonesos, mandales, runes, ritus tribals, molts desconeixen el missatge del que porten sobre (sota) la pell i no fan massa esforços per a averiguar-lo. D’altres, buits, ornament-sobre-ornament, com les tipografies que s’empren per a grabar coses tan banals com un nom. Sempre les mateixes, mai senzilles, escollides, potser, com un homenatge instantani a l’habilitat de l’artesà que realitza la feina. Alguns juraments de fidelitat, homenatges a famosos, actors, pintors, líders religiosos o de masses, també futbolistes o equips, o grups musicals. També motius florals, geomètrics, fascinació narcisista per alguna part del cos que es consideri bonica. Al final, jugar amb una permanència que no se sap que ho serà, amb una tecnologia mèrica que permet, sembla, reescriure a cada moment el nostre historial biològic, ser o no ser aquesta fidelitat, aquest ornament, aquest sempre-jove, i, el record, sempre el record, del cadàvre esquis que tots hem somniat ser en algun moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada