dilluns, 22 de gener de 2007

Sobre la coberta del CEIP fontajau, girona.


Visitat divendres passat l’edifici. Insistència de l’Enric Massip per pujar a la coberta, d’accés complicat. Pati d’instalacions, l’interior d’una xemeneia, una escala de servei massa curta, accés a una coberta invertida de grava, escala d’acer galvanitzat i ja hi sóc. De sobte se’m apareix un espai completament aliè a la cultura occidental, un espai d’arrel japonesa, entroncat, segons sembla, amb el concepte “ma”. La coberta de l’edifici és un pla inclinat únic (parlo d’un institut d’ensenyança secundària, un enorme edifici d’uns 160 metres de llargada per 15,50 d’amplada), un pla inclinat acabat amb unes peces rectangulars de formigó prefabricat, muntades en sec a junta oberta per tal que es filtri l’aigua i es reculli a la coberta invertida inclinada que queda just a sota. Les lloses funcionen d’acabat de protecció. Un enorme pla inclinat gris, gairebé sense cap altra qualitat que la que he esmentat. Un pla inclinat rematat per un canaló d’un metre d’ample, un pla inclinat definit per unes vores de formigó sense cap mena d’ampit, un pla que s’escapa, que queda retallat contra l’horitzó.
Espai a la japonesa: la catedral de girona, al lluny, amb la seva façana barroca, a aquella distància d’un gris brut semblant al del mateix insitut, vista pel matí a contrallum, contrastant amb el verd dels arbres, recollida per les muntanyes posteriors. Una antena de comunicacions es retalla, un barri de cases nou apareix a l’altre costat del carrer, gairebé sota els meus peus. A sud, una llunyana serralada tanca la visual, kilòmetres enllà. Entre les dos coses, la coberta. La coberta amb la seva materialitat, la coberta amb la seva presència, la coberta amb els seus límits tallats a ganivet, la coberta convocant, centrífuga i centrípeta alhora, parlant-nos del que abriga però també de l’entorn, una frontera entre dos barris, un pati als seus peus (potser la cosa més fluixa de tot el projecte, deixar un pati de jocs a nord, amb l’edifici que li fa ombra): la coberta inundada de sol, texturitzada per les lloses mal posades, mal acabades, la coberta que vibra agradablement gràcies a això: la seva construcció encinta mitjançant un cordó de formigó in situ les atrapa, les conté i fa que el que realment la defineix, el seu perfil, aparegui sempre net, sempre intacte malgrat el pla vibrant, espurnejat de petites ombres.
Sóc a la coberta, m’hi passejo: Al mig, el tamany de l’edifici tanca visuals, l’alçada em relaciona amb el paisatge llunya, a l’altra banda del carrer, finestres mig tancades, el vidre opac per la radiació solar, l’entorn lleig, les copes dels arbres i la brisa: espai, potser un dels pocs espais abstactes que he vist en tota la meva vida: un espai incontenible, sense límits, pura qualitat, pura continuitat, definit no pels límits sino per les relacions de les parts. A un extrem de l’edifici, una enorme plataforma, la coberta que puja fins a l’alçada del meu ull, si em giro cent vuitanta graus sóc a una proa de vertigen, sense ànims d’avançar a més d’un metre del final, tallat a pic sobre el carrer. Sigui on sigui, les sensacions convoquen els meus ulls, la meva memòria, fins i tot el tacte i el record d’un camí difícil, no convencional, no públic, per a configurar aquesta sensació.
El so: el so o el gairebé no so, el so sense qualificar que ajuda a aquest espai. Les ones sonores no tenen gaire res ni gaire enlloc on rebotar. Cotxes al lluny, el vent, el soroll de les obres als solars veïns: espai, també espai, espai per a escoltar. La bona arquitectura entra per l’oïda abans que pels altres sentits: a través d’ella mesuro les passes, es calcula l’alçada dels sostres, es valora la relació dels materials amb les dimensions, i, sobre tot, entren les sensacions, el comfort auditiu, el contacte amb l’espai que no entra pels ulls, aquells ítems que descontextualitzen les fotos tan fàcilment.
Sota, un edifici.