osca revisitada

petites impressions sobre un viatge
Osca revisitada. I Tudela. Abans, Loarre, Pamplona. Un breu pas per Saragossa. Estación Delicias, per fi, trobada (fugaç) amb en Secundino Zuazo. La gent, les impressions del lloc, el clima, configuren la percepció arquitectònica amb la mateixa força que els planells, que els tics de l’arquitecte, que el seu saber fer.
Impressions forçades, paisatges secs. Aquest cop feia menys vent. Sol a batzegades, fang a les sabates, la cartera pesava. Dibuixos davant el polisportiu, detalls. Gent. Passejos intrascendents per la ciutat, desvagat. Tendes velles. Es viu a un altre ritme. El casino esta restaurat, diuen que és modernista, però és d’aquell estil pont entre el racionalisme sobri castellà, dur, tens, i l’estil regionalista previ, més homogeni i mediocre, més fàcilment vulgaritzable. Curiosa aquesta identificació de determinades obres amb el modernisme català, tan acotat en el temps. Curiosa, també, aquesta falta d’amor per una manera de fer pròpia d’arquitectura que ha donat uns sensacionals edificis racionalistes, que ha configurat una ciutat amb un caràcter difícil, fet a base de subtileses, de carrers adaptats a un turó que van abraçant paralel•lament. Una ex-plaça del mercat, configurada a base dels porxos que la envolten, segueix demanant a crits un edifici central que fa setanta anys que van enderrocar. (sota els porxos, una de les tendes més maques que he vist mai) La plaça segueix la traça d’un dels carrers principals d’osca, que connecta amb la delegació del govern i amb la diputació, edifici sobri, primerenc, d’artigues-sanabria (amb arcs rebaixats que no es nota que ho són. Subtileses que, quan les coneixes, descobreixes que són inútils: la vista no ho percep. En canvi, bones transicions de materials, una façana estudiada que no es veu en condicions normals, ja que circuïtes sota ella, pels porxos.
Les ciutats, al final, es perceben des de la indolència: no és el que es mira. O si, però només a estones. La guàrdia ha d’estar baixa, hi ha d’haver punts, referències que et siguin familiars. Llocs on hagis fet un petó. Llocs on t’hagis cansat, llocs on, senzillament, hagis segut esperant algú. Llocs per dibuixar, llocs per mirar, llocs per obsessionar-s’hi. Vivències, al final, que ho omplen tot i que, sempre, però sempre, deixen forats, buits que la memòria va omplint o distorsionant o esborrant de qualsevol manera.
Varem visitar la resta de les ciutats així mateix, indolentment, amb ganes de tornar-hi. Com si no hi fóssim ja. Bars agradables, una cervesa o un cafè, buscar la mirada del cambrer. Paciència assegut a la barra. La cambra fotogràfica desada a la bossa, sense treure-la. La llibreta amb tot just dos dibuixos gargotejats a posteriori. Un llibre que no obria fins a les set de la tarda. Canvi d’hora i aquella estranyesa que sents quan es comença a fer, tot d’una, fosc massa d’hora. Et sents com si t’haguessin timat una hora.
Es pot ser sobri i hortera alhora? Pamplona, Tudela. Moneo, Patxi Mangado. Bons arquitectes moderns fills d’allà, capaços de congregar i estudiar referències, llocs. Capaços d’unificar Le Corbusier amb totxos de clinker, amb l’asperesa castellana, amb modes de construir que ell, potser, hagués refusat. De globalitzar-se a partir del seu fet local, de sentir-se alhora part d’una comunitat d’arquitectes universal, si la paraula no és massa pretenciosa, i del seu veïnat. Però, en el fons, m’han interessat més les condicions que han fet que aquesta gent aparegui: els marcs del quadres, el que els envolta. Els edificis, l’entorn horrorós i desestructurat que té la plaza de los fueros. El xoc que és l’edifici del Baluarte, d’en Mangado, pont entre la muralla i la pamplona vella, situat en terra de ningú, amb tràfic dens per un costat, creant-se el seu propi espai de separació del carrer. El turó sobre el que s’assenta el convent carlista que en moneo, de nou, ha rehabilitat per a l’arxiu general de navarra. Tot té un context, un context del que surt bona part del projecte i, alhora, una idea global, nova, seva, que l’unifica i li dóna aquell caire independent, separat, diferent que és inherent a tota la bona arquitectura, per ella mateixa.