Sobre els edificis que semblen maquetes
Avui he vist unes fotos d’un edifici d’H&dM, a San Francisco, exempt, enmig d’un parc. Ja són una franquícia. Probablement, de fet, els hagin encomanat alguna cosa amb coure com si no haguéssin fet res més a la vida que el dipòsit de senyals auf den Wolf, que vaig visitar.
Incís sobre l’Auf den Wolf: era un edifici tot context. Tinc una sèrie de diapositives seqüencial, sobre ell, en què es veu com aquesta caixa muda, autista, reacciona a tot el seu entorn, sigui el que sigui: els molls ferroviaris que els mateixos H&dM van construïr-hi al costat, les vies, les catenàries, els còdols de granit del terra, els treballadors amb mono color groc llampant. I també la llum, una llum molt baixa, d’hivern, que enfosquia un coure que havia començat a enfosquir-se, que deixava veure el que hi havia al darrere, que feia dialogar les dos parts d’un edifici fins a convertir el folre de coure en moltíssim més que un folre.
Al bell mig d’un parc, el coure segueix funcionant: aquí es tracta de revestir unes parets que seran del que siguin, totxo, formigó, vés a saber: El coure revesteix, també, en aquest cas, unes cobertes que formen la cinquena façana de l’efifici. Es presenta texturitzat, pixelat, troquelat sofisticadament per ordinador. Tot i així, l’edifici presenta un caràcter, per definir-lo d’alguna manera, d’edifici, precisament. Això ho dic en oposició als edificis que no semblen sortir d’un estadi de maquetes grans. La diferècia és subtil i difícilment expressable sense conèixer un context, uns planells, i es basa molt en les sensacions: la sensació de veure que el projecte d’execució ha passat literalment per sobre de l’edifici sense afectar-lo, de veure que la tectònica, els totxos, l’estructura, les coses que pesen o no pesen, no l’han afectat.
Toyo Ito: sendai. Larquitecte es pensava que l’estructura no pesaria, i pesa: té materialitat, soldadures, les barres no es porten excessivament bé amb la llum. Resultat: espai fluït, llum que rebota per unes columnes que són molt més columnes del qeu haurien de ser. Les juntes constructives modifiquen la percepció a cada moment, a cada pas, l’enriqueixen i converteixen la construcció de l’edifici en una cosa positiva, qeu l’ha enriquit definitivament.
Aldo Rossi, hotel a tokio, l’arquitecte no té massa en compte els aspectes tectònics de l’edifici: l’obra de fàbrica és un revestiment, les columnes semblen no aguantar res, les arestes són massa pures i no sembla que s’hagi tingut massa en compte l’envelliment de l’edifici. Del bàsic, dels dibuixos que ell mateix feia, de les maquetes, no hi ha pas ni refelxió ni gran cosa. I l’edifici acaba essent esquemàtic.
H&dM semblen, ara per ara, una màquina de fer projectes arreu: projectes cada cop més esquemàtics, projectes grans, projectes bojos, diferents, productes d’una reflexió acomulativa que els fa, sistemàticament, enfilar-se sobre els seus propis edificis per progressar. Però aquests edificis, també sistemàticament, tenen un caràcter que els fa desenganxar-se del planell sempre: pot fallar l’estructura, algun material, però el nivell mig, la sensació, la percepció, sempre és d’estar davant d’un edifici acabat, d’un edifici millorat, pensat des dels materials i la construcció. I això m’ha deixat un boníssim gust de boca.
Avui he vist unes fotos d’un edifici d’H&dM, a San Francisco, exempt, enmig d’un parc. Ja són una franquícia. Probablement, de fet, els hagin encomanat alguna cosa amb coure com si no haguéssin fet res més a la vida que el dipòsit de senyals auf den Wolf, que vaig visitar.
Incís sobre l’Auf den Wolf: era un edifici tot context. Tinc una sèrie de diapositives seqüencial, sobre ell, en què es veu com aquesta caixa muda, autista, reacciona a tot el seu entorn, sigui el que sigui: els molls ferroviaris que els mateixos H&dM van construïr-hi al costat, les vies, les catenàries, els còdols de granit del terra, els treballadors amb mono color groc llampant. I també la llum, una llum molt baixa, d’hivern, que enfosquia un coure que havia començat a enfosquir-se, que deixava veure el que hi havia al darrere, que feia dialogar les dos parts d’un edifici fins a convertir el folre de coure en moltíssim més que un folre.
Al bell mig d’un parc, el coure segueix funcionant: aquí es tracta de revestir unes parets que seran del que siguin, totxo, formigó, vés a saber: El coure revesteix, també, en aquest cas, unes cobertes que formen la cinquena façana de l’efifici. Es presenta texturitzat, pixelat, troquelat sofisticadament per ordinador. Tot i així, l’edifici presenta un caràcter, per definir-lo d’alguna manera, d’edifici, precisament. Això ho dic en oposició als edificis que no semblen sortir d’un estadi de maquetes grans. La diferècia és subtil i difícilment expressable sense conèixer un context, uns planells, i es basa molt en les sensacions: la sensació de veure que el projecte d’execució ha passat literalment per sobre de l’edifici sense afectar-lo, de veure que la tectònica, els totxos, l’estructura, les coses que pesen o no pesen, no l’han afectat.
Toyo Ito: sendai. Larquitecte es pensava que l’estructura no pesaria, i pesa: té materialitat, soldadures, les barres no es porten excessivament bé amb la llum. Resultat: espai fluït, llum que rebota per unes columnes que són molt més columnes del qeu haurien de ser. Les juntes constructives modifiquen la percepció a cada moment, a cada pas, l’enriqueixen i converteixen la construcció de l’edifici en una cosa positiva, qeu l’ha enriquit definitivament.
Aldo Rossi, hotel a tokio, l’arquitecte no té massa en compte els aspectes tectònics de l’edifici: l’obra de fàbrica és un revestiment, les columnes semblen no aguantar res, les arestes són massa pures i no sembla que s’hagi tingut massa en compte l’envelliment de l’edifici. Del bàsic, dels dibuixos que ell mateix feia, de les maquetes, no hi ha pas ni refelxió ni gran cosa. I l’edifici acaba essent esquemàtic.
H&dM semblen, ara per ara, una màquina de fer projectes arreu: projectes cada cop més esquemàtics, projectes grans, projectes bojos, diferents, productes d’una reflexió acomulativa que els fa, sistemàticament, enfilar-se sobre els seus propis edificis per progressar. Però aquests edificis, també sistemàticament, tenen un caràcter que els fa desenganxar-se del planell sempre: pot fallar l’estructura, algun material, però el nivell mig, la sensació, la percepció, sempre és d’estar davant d’un edifici acabat, d’un edifici millorat, pensat des dels materials i la construcció. I això m’ha deixat un boníssim gust de boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada