dijous, 11 d’octubre de 2007

Homo Florensis

Dèiem ahir de places a Leucate, dies pre-crisi d’una arquitectura catalana cansada, exhausta, aborrida d’ella mateixa, que ha deixat que els antics despatxos creixin massa no deixant que se n’independitzin els seus membres més joves, que, potser, tampoc tindrien gran cosa a dir… Construcció per la construcció sense reflexió ni autocrítica.

Aquesta tarda mirava un resum del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona, vivenda social, promocions i promocions, tones d’un ofici que surt d’un no són genis el que necessitem ara, d’una manera de fer rutinària, que reparteix el pastís entre massa pocs arquitectes fastiguejats d’ells mateixos i d’una professió que els ha distanciat de la societat a la que serveixen, d’un model d’habitar que no es creuen ni qüestionen, derivat en nostàlgia d’uns temps passats que no havien de ser millors, però trascendits al final per una mediocritat insondable, circular, cínica. Hi eren tots: des de la difunta Rosa Barba (el seu nom raptat per un premi d’arquitectura prestigiat gràcies a una propaganda màntrica, pesada, rallant), representada per un parell de promocions que no es distingien de les d’altres col.legues seus que han comès el doble pecat d’estar vius i en actiu, fins als Naxals, Alonsobalaguers, Artiguesanàbries, Sòries, etcètera, etcètera. Renders invariablement en escorç, perspectives sempre exteriors, a mitja distància, sense referenciar entorns sistemàticament negligits, despreci absolut per uns espais interiors sempre descurats, confiats a l’elecció d’una sèrie de materials en els que no creuen, malles revestint-ho tot, persianetes coderchianes, finestretes aaltianes, alguna finestra tímidament i falsament correguda, cap mena d’intent de fer res que valgui la pena ni a nivell estructural, ni tipològic, tot confiat a un maquillatge que ja era vell al moment de començar-lo a aplicar: benvinguts al món d’uns mestres que fan servir la facultat com els DVDs de nens de tres mesos els pederastes: cobardament, falsament, a la distància d’una pantalla.
L’arquitectura aquesta s’enxiqueix com les societats aïllades: es masturba, es retroalimenta, viu de referències de referències de referències, fent veure que en Miralles no ha mort, fent veure que no és culpa seva que els joves no estiguin (no estem) ben preparats, sentint-se falsament paternal respecte dels promotors, dels usuaris, de les noves generacions, dels polítics. Aborreix. Aborreix de la manera en què aborreix la gent massa poderosa, sempre repetint la mateixa història que estem tots obligats a sentir amb la desesperació de qui sap que, per molt que es repeteixi, que es gravi a foc, per molt que es publiqui, mai serà veritat. Disfressa la seva pròpia mediocritat d’un ofici puntuat com el golf: al revés, d’una obra que és bona quan no comet errors, que ha de passar del croquis a la materialitat sense contaminar-se d’una realitat tossudament negada. L’arquitectura aquesta s’enxiqueix com els propis pisos que construeix, trenta-set metres quadrats que han esdevingut norma de fe, que ens fan passar per bons, als que s’ha arribat per un procés de fatiga col.lectiva, d’especulació de la que tots som còmplices. L’arquitectura aquesta és mentida.

Publicacions de l’incasòl plenes de concursos, revistes madrilenyes i internacionals, de tant en tant bons edificis que invariablement apareixen lluny, llibres històrics amagats a la inmensitat dels prestatges de les biblioteques de les facultats: ens seguim masturbant, el plaer ja ha passat però queda aquell orgull derivat de la força física, d’un voler-ho seguir fent que és tot voluntat, que ve d’un no voler parar ni entendre que sense plaer l’acte no és res. No és que les arquitectures holandeses, britàniques, espanyoles, suïsses tinguin models diferents, senzillament es tracta de la distància que prenen del centre, de l’origen, de la il.lusió, de les ganes de treballar-ho. Del posicionament respecte el nostre 2007. D’una alegria que es viu com una traïció a una manera de fer que prima l’esforç buit per sobre de tot, un sacrifici germanet del de les emparedades d’Astorga o els picados de les processons de setmana santa.

Penso, penso en algun dels edificis que darrerament m’han agradat de l’arquitectura catalana: vivendes a Solsona (Clotet Paricio), visitades farà dues setmanes o tres, el pas en dos fases d’una mateixa promoció del post-modern al modern, l’autocrítica d’un encàrrec refet a mitja construcció, la valentia de deixar una part de l’obra inacabada, pilars aguantant el cel dialogant amb la catedral, collage difícilment comprensible de materials disparells, residus franquistes malenderrocats per al seu correcte reciclatge, diàleg mitgera per mitgera d’una façana-de-persianes-per-davant falsament convencional amb una casa modernista amb la primitiva promoció postmoderna tallada, abandonada a mitja construcció, deixada la paret cega i feta la conexió amb el carrer inferior: una il.lusió, al final, producte dels anys, de la experiència, del saber-ne més, del no rendir-se, de l’anar collant i collant a risc de passar-se de rosca, de l’absència de por a equivocar-se, fins i tot de l’alegria de fer-ho, de l’acceptació de decisions preses arbitràriament, de les ganes de superació personals. Del sentir-se viu als seixanta, del dignificar una ciutat que per massa gent és només de pas. Del creure’s un encàrrec. Del disfrutar.
Impressió de poder, de frescura, impressió de tranquilitat, impressió de sabiesa. Clotet i Paricio volen, aconsegueixen i no imposen: les vivendes em van passar desapercebudes fins quinze dies després de la meva primera visita recent a Solsona. Collons, eren allò. Recordo una primera (i única) publicació, com un miratge, promoció especular de la que tenien a la vil.la olímpica de Barcelona passada a Solsona, oportunitat de pillar la pasta i córrer, materials més cutres, menys cura. Al final, el monocapa apareix com un revestiment que agermana amb les cases veïnes de l’Ignasi Oms, d’en Bernardí Martorell, arquitectes a estudiar, a aprendre, a estimar, dels qui s’ha d’explicar una història sempre interessant per aquesta dignitat de tercera que dona construir allunyats de tot. Manyeria resolta sistemàticament amb hacer galvanitzat cutre, trascendit per la seva pobresa, pel seu monolitisme, per la fragilitat que dona un treball delicat, elegant, fràgil, molt aproximat al que fa setanta anys es feia amb ferro dolç i millors artesans. Coberta tècnica separada de l’edifici, refosa, acabada amb totxana arrebossada sense pintar: portes RF al frontó, accessos al parking posats a un residu del solar, sota un estintolament valentíssim, que et tira a sobre el pes de tot l’edifici cada cop que s’hi entra. Porteries blanques, lluminoses, plantetes, fusta clara, un terratzo ben posat, acceptada la seva modèstia, acurada l’elecció d’un color que juga molt bé amb la resta del disseny. Tot és el que ha de ser.
I llavors, el miracle: construcció de la primera fase acabada, la segona literalment a continuació, dos porteries més a enllaçar amb una casa modernista que gira una part de la muralla, adossada antigament a unes vivendes franquistes anodines, sense més interès que le que hagin pogut provocar amb el que ha trascendit de la seva antiga existència. Mitgera arrebossada, comunicació entre dos alçades del solar (un pis i mig de desnivell) a cel obert, amb parets, però, i un nou edifici: horitzontalitat contraposada al ritme vertical de la proposta antiga i de la casa nova, una horitzontalitat empresonada entre dos edificis dignes, que no té lloc per créixer i desenvolupar-se. Una façana que es retorça sobre ella mateixa per tal de tenir més longitut, que gira amb naturalitat, sense que passi res. Una composició que és tota entorn, que és tota el que convoca al seu voltant: la pròpia primera construcció convertida (i trascendida) en preexistència, la casa modernista, la muralla, el pas entre tot. Els materials, els colors, tot ben triat. Senzillesa, la dosi justa d’arquitectura.

No s’ha publicat.

Clotet Paricio no apareixen a cap recull de l’incasòl. Ni del patronat. Ni han construit més obra pública que conegui, excepte per la magnífica (podia ser de cap altra manera?) promoció de Sant Pere de Ribes. No formen part d’aquesta professió cansada, autocomplaent, aborrida.
Els recordo menjant al casino del poble nou, a la taula del costat, elegants, abstrets de nosaltres, tot senzill, un bar de barri a la ciutat, capipota, paella decent els dijous, amanides verdes sense títol ni adjectius: potser construeixen així. De la camisa d’en Clotet en sortien llapisos, més d’un. Miraven la tele sense veure-la i mai he sabut de què parlaven.



Venen temps de Foster al nou camp (ara new camp, suposo). L’arquitecte en té setanta, porta tres o quatre ciutat arreu del món, sis-cents metres de torre a Moscow, el centre de Peterburg renovat, el litoral libi, el gratacel d’en Wright construït a Sibèria, Alcanyís esdevingut far-west amb un centre comercial seu que es bastirà aviat. Ha d’estar cansat, o, si no cansat, s’ha de sentir pesat amb tanta cosa portant el seu nom. Biblioteca de Berlin, corves matusseres, que no trascendeixen l’edifici ni emocionen, un fotògraf qualsevol fent fotos aborrides, una coberta-tova-que-no-és-tova. Fins i tot en aquestes circumstàncies ha estat millor que gairebé tots els locals (la pobra Mamen ha pecat d’excés d’il.lusió, desnaturalitzant un edifici vell d’un arquitecte que sempre m’ha caigut gros, però amb talent malgrat tot): el seu new camp fa trempar, té una certa vida que no tenien les altres propostes. Rigorós, serio, eficient, un punt agarrogat, potser sigui així com juga el barça la major part de dies. S’ha de ser guiri per a trobar-nos el punt, per a saber què som ara i reflectir-nos amb aquesta excatitut: el talent, la gràcia, a la façana, a una façana que cansara als tres dies de ser com és si acaba essent així, arrogant, cara, amb voluntat-de-ser-una-més-de-les-millors-del-món, de continuar discussions masturbatòries, buides, cícliques, aborrides.

2 comentaris:

Medit ha dit...

quina manera de vomitar retòrica arquitectònica-heròica més... més... més catxonda... i total per dir que un edifici (com tants d'altres) està "bé" (perque és senzill i, el més important pel perfecte esnob, perquè "encara" no ha estat publicat -potser no ho estarà mai- i així "ningú me l'embruta")

quin perill quan la gent comença a montar "biquinis" d'arquitectura i literatura.... quin perill i quin aburriment, la veritat..

"buenu", però ha estat entretingut.. que és el què, al capdavall, ha d'aconseguir un blog

Salut!

jaume prat ha dit...

gràcies per la teva crítica...

el darrer cop publicaré fotos, diré que l'edifici no està mal i em deixaré de més històries. Només dir, però que la senzillesa en arquitectura no existeix mai al principi, sino com a resultat d'un procés compex que, si es té ganes de seguir, resulta apassionant i fins èpic (no sempre, de vegades només hores i hores d'oficines mig aborrides).

Em quan a la part literària, ni paraules esdrúixoles ni subrdinades. Procuraré.