dilluns, 31 de desembre de 2007

l'home que mai hi va ser





Recordo, fa temps, una classe del defunct Ignasi de Solà-Morales on ens explicava que el seu amic Peter Eisenman li deia que el millor del pavelló de Barcelona era la caixeta de llum (que, si no m’erro, Mies va fer tapar) on no es podia arribar passés el que passés.

Reconstruït, el pavelló té una manera de tancar-se molt precària: constantment recorda l’edifici provisional que és, sala del tro precària, escenari d’una cerimònia única que ha contaminat totes les que han vingut posteriorment, massa pomposes o massa autocomplaents respecte d’un edifici que sempre va tenir voluntat de simple marc de quadre. En qualsevol cas, de nit, el pavelló queda habitat per carteristes ocasionals, gats rodamóns que viuen al jardí posterior i per tota la muntanya i un únic vigilant, mort d’aborriment i de fred si no es porta una estufa de casa, eventualment substituït per un segon vigilant, normalment un mitòman del propi pavelló, bohemi en busca de caler fàcil que acaba encomanat per l’aborriment vital del primer vigilant.
Aquesta cadena pot arribar al tercer grau de subcontratació, i fa anys, un d’aquests lectors que lluitaven per no adormir-se refugiats a la llibreria ubicada a l’edifici auxiliar, asseguts rera una taula des d’on es veia tota la plaça del davant, les fonts de montjuïc i algun arquitecte despistat al que s’havia de fer fora de bones maneres d’onze a quarts de dues de la matinada, va ser el meu cosí Xavi: la confiança pot fer fàstic, diuen, i, armat de sis cerveses fredes, aquell estiu de fa anys vaig anar a passar varies nits al meu estimat pavelló.

Les cadires Barcelona són trons, efectivament. I en Mies no volia una vivenda ideal, això ho descobreixes quan ets allà dins, distribuïnt l’edifici mentalment (i amb un llapis i bolígraf sobre fulls DIN A-4 qua s’han perdut irremissiblement), ni tan sols una vivenda, sino aquella sala de recepcions on tot està estereotipat, on la sensualitat sempre és a través d’una visió llunyana, d’una visual que reposa sobre una paret d’ònix massa cara, d’una cortina de vellut que no pots tocar sense retrocedir tres passes i quedar fatal, d’un espai buit on poder exhibit un vestit car i incòmode.
Hedonistes tots dos, en Xavi i jo combatíem la calor asseguts sobre les lloses de travertí, recolzats sobre els coixins de les cadires Barcelona desmuntades, precaris esquelets cromats que posàvem rera on érem asseguts per tal de no veure’ls, fantasmes de tantes cerimònies, entregues de premis i d’aquell productor de pel.lícules porno que no va saber mantenir el seu ofici principal de rei d’Espanya. La paret de vidre feia això,de paret. Aixecàvem la vista i se’ns tirava a sobre, negra, opaca, vellutada per fi. Quan aconseguíem sensualitat de vista la perdíem de tacte, com si l’esforç conjunt per a ambdues coses no hagués estat volgut per l’arquitecte, desitjós d’uns visitants sempre en tensió, atents al que s’esdevenia, sense oportunitat de relaxar-se per a visitar el que ara és un dels principals fantasmes d’això que anomenen arquitectura moderna.
Bebíem cervesa recolzats, doncs, sobre aquesta parets de vidre, gairebé estirats sobre els coixins de cuiro blanc de les cadires, mirant el pati: la paret de marbre verd, l’estàtua d’en Kolbe, més viva que mai, esperant l’albada que li donava títol (i, quan s’esdevenia, fantàstica visió d’aquella noia rígida cobrant vida, despertant lentament com si fos un rellotge de manetes donant l’hora exacta per segon cop en tot un dia), la brisa per sobre l’edifici, la calor enganxosa que ens feia estar separats més de dos metres l’un de l’altre. Barcelona desapareixia, i el soroll del tràfic, i les preocupacions, i tot era visió i tranquilitat, i el relax que nega l’arquitecte als visitants diürns, i temps parat i sssssshhh de les fulles dels arbres, i de tant en tant una llauna que s’obria, i silenci: no ens feia falta dir res de res, tot estava prou bé.

Altres dies exploràvem. Coses que aquí no es poden explicar, i algunes lloses de l’edifici auxiliar que es movien, pujant i baixant muntades sobre un muntacàrregues d’aquells que són plataforma sense res més, en aquest cas de travertí. Sota, els fonaments, els mateixos (veure un post que encara no he escrit) que es van muntar el 29 amb volta catalana, ara resolts amb un forjat unidireccional sense més història: catacombes; l’estany per sota, magatzems de temptadors llibres, paisatge de fluorescència i paviment continu barat de formigó, un no-lloc sense temps ni interès, gairebé, instalacions d’un edifici pensat per no tenir-ne. I, un dia, una trapa. Metàlica, negra, pesada, repelent. Una escala precària, eufòria de les cerveses del dia, en Xavi comptant llibres, lluny, i jo que l’aixeco, i sóc dins, dins de la caixa misteriosa d’en Peter Eisenman. Dins del lloc on no es podia arribar, dins dues parets de vidre opalitzat, sostre de vidre, lloc anodí, sense més interès que un premi frustrat per un esforç que tampoc vaig fer, i, en tot cas, un fote’t a un arquitecte que vol ser poeta i es queda en visionari-que-no-vol-mirar-rera-els-llocs. Jo ho vaig fer, i el premi de saber, com passa alguns cops, és un cert desencant que no em penedeixo de tenir, és una nova manera de pensar a la contra d’un arquitecte autocomplaent, que, massa de pressa, diu que no es pot arribar a un lloc accesible, entranyes d’un edifici amb més història de la pugui semblar.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Estic bastant dacord amb els teus comentaris sobre la aquitectura actual.