tate quieto

sobre les propostes de concurs per la Tate Modern.

Vaig descobrir Sòria fara uns sis o set anys, una tarda, tornant d'Aranda o Peñaranda (llavors tot
em semblava el mateix): cordero asado, amanida, leche frita i jo què sé què més de postres. Gairebé una
ampolla de vi local, espès prou bo, consubstancial amb la resta del menjar, i disgestió a base de carretera
i manta. Arribada a Sòria, fracàs a l'hora d'entrar a una església romànica (ara no en recordo el nom):
sempre, però sempre que provo d'entrar-hi hi ha la mateixa gent passant rosari, que em fan fora a base de
mirades asssassines. Després, tapes a no sé quin bar (una nit, fa poc, passada per allà, en companyia de
públic local), una darrera cervesa, travessar per darrera vegada el Duero i cap a casa. Hi he anat tornant regularment, i, sempre que passo per davant, quedo atrapat per la força de les
escultures de la portada de Santo Domingo (carretera pel costat, turistes a la recerca de la casa dels
Marichalar, silenci associat al sol d'agost que cau a plom i converteix la plaça en un lloc inhòspit però,
a la fi, tranquil). Al final, típic retaule romànic: apòstols, vida de jesucrist en fascicles, diversos
episòdics bíblics, un pantocrator envoltat dels quatre evangelistes de sempre i un etcètera que es
justifica a base del que realment importa: els detalls. Tot, absolutament, tot, és allà: els gestos de
dolor, de joia, de plaer, el sofriment, el pas per la vida, en jesus fent por, sons pares fotent el camp
cap egipte, etcètera. Ho he dibuixat, retratat, he passat hores miran't-ho. I sempre, sempre aprens coses
noves, canvies amb les esculptures, amb la llum, amb l'estat d'ànim, amb l'època de l'any que hi passes:
estan vives. Sempre acabo cercant les meves predilectes (els tres viatgers al mateix llit, la parella que
s'estima, els soldats assassinant innocents, etcètera). Gairebé em parlen, són com velles amigues que et
retroben i et diuen coses.
Després d'això, penso en els museus. Per seguir amb l'art romànic, recordo el diocesà de Teruel
(reducció a l'abusurd: joies del mudèjar, excepcionals pinturaesculptures envoltades de peces que no són
bones ni per ser cremades. El catàleg museístic està ordenat per temes religiosos, i la feina del visitant
és anar destriant el gra de la palla, les mediocritats de peces genialoides, escadusseres, mal presentades
i pitjor iluminades barrejades en una promisqüitat que no té res a veure amb la qualitat artística del que
es presenta), barreja espectacular de tot-s'hi-val, calaix de sastre gairebé sense sentit per la falta de
criteri. I, d'ell (d'aquest Teruel quasi-desconegut que confón l'arquitectura moderna amb l'obertura al
món) passem a tots els museus del món, als tradicionals i als nous. Com visitem el Prado? Què fer en un
edifici on s'hi barregen els fusellaments del tres de maig amb la meninas amb el jardín de las delicias amb
etcèteres diversos, innumerables, móns inesgotables oberts rera mig metre quadrat de tela pintada a l'oli?
Hi ha tants prados com gent interessada a l'art al darrere, com amants de Velázquez odiadors de Goya,
viceverses vàries, un "ni lo uno ni lo otro sino todo lo contrario", etcètera etcètera. En fi, diverses
velocitats de visió, maneres de mirar, etcètera.
Fa quan que l'escala d'un museu no et permet gaudir de l'obra individual? Potser des de sempre? Les
estatuetes romàniques, qualsevol quadre que valgui la pena, una manifestació artística X gestada durant
anys, dècades, minuts, pot fer pensar més un procés on vas desvagant la ment seguint una llista inabastable
d'obres. I l'escala actual dels museus creix i creix, llistes d'artistes nous i vells, massa quadres per
ser mirats de cop, centenars de milers de visitants aborrits que són allà com a un sushibar com a qualsevol
centre comercial local amb solera o no. Compren, miren sense veure, etcètera.
La Tate Modern és la darrera vaula de tota aquesta cadena, la que enllaça amb els nous
super-macro-bèstiamuseus que s'han de construïr a l'orient pròxim, d'un tamany absurd. Herzog & de Meuron
la van guanyar i construïr, i ara gairebé ha passat a la història, devorada per aquesta voràgine que fa que
qualsevol cosa de més de dos anys sigui vella o un clàssic, segons la sort que té. Ara toca ampliar-la hi
hagi necessitat o no, tan sols per seguir sortint a les notícies. En tot cas, la proposta d'aquests arquitectes és d'un optimisme gairebé ridícul pels temps que ens
ha tocat viure: tot un seguit de sales diàfanes, un catàleg de diverses maneres d'iluminar bé, de posar
paviments bé, d'escollir els colors bé, de fer recorreguts bé, etcètera. Òbviament un bar, òbviament una
tenda, un auditori, i, al final de tot, la sala de turbines recuperada com a únic lloc que té sentit de tot
l'edifici: espai d'intercanvi, àgora on poder treure el nas, el mínim comú denomimador de tot el complex.
La resta, viacrucis que has de recórrer si vols ser algú dins el món cultural: què mires? La qualitat
d'unes sales neutres, preparades per mostrar un art que no sé si agrada algú? Les peces? Tot alhora? Res?
Vas a cercar alguna cosa concreta? No sé el catàleg ni sé si molta gent que hi entra el sap. En tot cas,
l'estrella del museu és el museu.
Contraposada a la proposta guanyadora, Rem Koolhaas i els seus OMAS en presenten una molt
difícilment representable, engarbuixada, complexíssima, que es resumeix molt fàcilment: dos circuïts, un de
ràpid (visita de president del gobern, aquí l'edifici, allà quadre quadres, allà una esculptura del tamany
de la teva pressa) i un de lent, selectiu, gairebé peça per peça,on vas a mirar peces concretes, lentament,
tranquilament. Proposta cínica, realista, houllebecquiana, un punt difamadora, desencantada, que pretén recuperar
els museus per la gent que realment hi vol anar: que pretén celebrar la pressa actual. Que pretén posar
cadascú a un lloc que no ens interessa descobrir, que neguem permanentment, acaronats pel poder d'una
publicitat que legitima qualsevol postura que poguem escollir, dins un ball determinista on, fem el que
fem, sempre serem un número.
De vegades no s'avança en arquitectura perquè no es volen construir les propostes més lúcides.