Una casa al Hollywoodès

(a en Roberto Rojas i en Jordi Badia, que em van demanar que ho escrivís)

Matins com el que vaig passar el divendres 3 de desembre passat haurien de ser obligatoris per llei: aprofitant un interludi de dos hores i mitja que al final van acabar essent tres, buscava una cafeteria que m’agradés, i la vaig trobar al carrer Sant Màrius cantonada amb Camp, al barri del Hollywoodès: “Cervecería Hollywood: especialidad en Brastwurt de no sé dónde, amplio surtido de Cervezas. Conéctese: tenemos wifi”. Ubicada a un edifici dels anys trenta amb terra de mosaic hidràulic d’aquell blanc i negre, graons de marbre, taules del mateix material, un taulell amb plantes, dos o tres ambients, tot pintadet de verd amb aquelles finestres fabuloses que deuen fer metre vuitanta d’alçada i tenen un ampit on t’hi pots estar. Hi feia una mica massa de fred, el bikini que em van servir era mediocre, el cafè bo i l’ambient, format per dos nois més amb portàtils i cara de treballar amb fulls Excel massa complicats, un potus, l’amo del local i un client, que buscaven incessantment escenes de pit i cul als canals de colors del plus mentre parlaven de futbol, no del tot desagradable.

Mitgera per mitgera hi ha la casa Gil Sala de Clotet i Tusquets quan encara formaven part de l’Studio Per, famosa i relativament publicitada a la seva època, que, via Facebook, em van demanar que ressenyés.

Mai n’he vist els plànols. Ni tan sols sóc conscient de si, quan la van publicar, van transcendir, i la raó és molt senzilla: es va vendre com una “casa venturiana” a Barcelona. Vaja, al Hollywoodès. Aquest qualificatiu em va cridar l’atenció quan vaig conèixer la casa en publicacions per un fet tan banal que encara em sembla de vergonya aliena: tan sols es referia a la façana. El resultat és el que es veu a les fotos: un edifici molt ben conservat, digne, correctament emplaçat al seu carrer, de dimensions relativament modestes (planta baixa més dos), però amb un secret que, a no ser que l’observis molt atentament i coneguis les fotografies d’època passa desapercebut, i que té més a veure amb el Hollywoodès que amb el carrer Muntaner, a dos passes: coses de les ordenances. La crítica: “una casa venturiana”. Fi. Què vol dir això? Planxes metàl·liques a la façana enlloc de materials minerals (oh, primera ironia), composició simètrica i central amb un ordre que transcendeix completament el de les simples finestres i fins i tot el dels pisos (oh, segona ironia) que juga a fer un dibuixet unitari (oh, tercera ironia): en fi, que van emplaçar l’edifici a la categoria de les cases-manifest destinades a dinamitar de soca-rel les convencions petitburgeses del Hollywoodès i rodalia i, a més, el van qualificar de modern per ser capaç d’haver seguit una tendència que, en aquell moment, ja no era nova.

Per refrescar la memòria em miro un llibre prohibit dels FAD, exclusiu per a socis, que va arribar a les meves mans no-em-pregunteu-com. En aquest llibre descobreixo el nom de la casa i l’any de la seva entrega: 1971. De l’excepcional sèrie de fotografies inicial (Colita, potser?) només n’han triat una que no està gens malament: un interior tot blanquet que comentaré més tard: l’única pista que tinc sobre com és l’edifici per dins.

Han passat trenta-nou anys. La casa Gil Sala segueix allà. El seu nivell de conservació tira a òptim. Però està oblidada. No va dinamitar cap convenció petit o gran burgesa. La seva ironia va passar, i va acabar quedant sepultada sota les tones i tones de publicacions que hi ha hagut des d’aleshores. És a dir: l’oblit no ha tingut tan a veure amb la qualitat de la seva arquitectura com amb el fet que se li demanessin coses totalment alienes a ella (com que servís de manifest, com que ajudés a transformar una societat) i fracassés en l’intent. I ara? L’edifici és un més dels del Hollywoodès, ben integrat, que no fa soroll. Potser, ocasionalment, algú la reconeix i se la mira mig segon. Pels altres allò no és res més que un altre edifici. Analitzem-lo.

Primer els seus arquitectes: Òscar Tusquets i Lluís Clotet, tanto monta, monta tanto. En paraules d’Ignacio Paricio, “dos arquitectos a los que les gusta el mismo vino”. Van associar-se a mitjans anys seixanta, entre ells i amb un altre estudi d’arquitectes format per Pep Bonet i Cristian Cirici. Els quatre (sempre treballant dos més dos) van formar l’Studio Per, construir alguns dels edificis més memorables del seu temps, fundar la firma de mobles BD i revolucionar el panorama cultural de la seva època, emparats en aquella mena de frau que es va anomenar “gauche divine”, que ni era gauche ni molt menys divine. En tot cas, quatre arquitectes formidables que continuen més o menys en actiu actualment. Al cas de Clotet i Tusquets (separats des de poc abans dels 80), al màxim nivell, amb dos trajectòries paral·leles que s’han anat transformant amb el temps i que continuen sense donar signes de decadència. En el cas de Clotet, fins i tot es podria afirmar que és a un dels moments més dolços de la seva carrera. Clotet i Tusquets són dos homes cultes, irònics, refinats, que es prenen molt seriosament el que fan. Tan que, independentment dels seus tarannàs personals, de la seva afabilitat, del seu sentit de l’humor àcid, em resisteixo a creure que, per ells, l’arquitectura sigui irònica.

Havíem deixat l’edifici perfectament conservat a la seva parcel·la, criticat pels que en sabien fa trenta anys, qualificat de broma culta i d’edifici manifest. Però, i si no ho fos? I si, senzillament, el prenem com el que és ara mateix, un edifici ben resolt que ha aguantat més de trenta anys sense cap mena de reforma? I si trets com la xapa metàl·lica que la recobreix són totalment circumstancials, lligats no a un presumpte venturianisme tan com a un solar i un problema molt concrets? Analitzem el revestiment: una xapa sandwich no sé si in situ o prefabricada, metàl·lica, lacada i ben rematada pels seus quatre costats. Un revestiment continu en tota regla molt menys alterable que un arrebossat o un aplacat amb pedra fixada amb morter i unes grapes que segur que ja haguessin saltat o esquerdat el material. Més que ironia em sembla una decisió responsable. Seguint-la ens trobaríem fàcilment amb un altre fet: aquesta xapa no és fàcil de treballar. Per tant, pensar que les obertures de l’edifici s’agrupen per tal d’aconseguir que, enlloc de molts retalls de xapa disposats en superfícies petites, es tingui una enorme obertura central bordejada per trossos més grans i amb més àrea, que tinguin, per tant, menys longitud de remat perimetral, torna a ser una decisió de projecte molt sàvia. Aquesta xapa és fàcilment vandalitzable i poc resistent als cops i a la degradació que pateix habitualment una planta baixa aquí i a Roma. La xapa arriba, doncs, a la planta primera i allà mor.

Res no és tan fàcil. La casa entre mitgeres ho és i no ho és, obeint a aquest tret fabulós de l’arquitectura de ser una cosa i l’altra alhora i haver de respondre simultàniament a circumstàncies completament oposades. Mirem la cafeteria que dona nom a la comarca. Sobre ella s’hi obre, perpendicularment al carrer, un balcó-galeria que s’aboca, precisament, a la nostra casa. Típic recurs per aconseguir una façana més entre mitgeres, present a tot l’eixample i a bona part dels nostres pobles i ciutats: s’enretira el primer pis uns metres (entre tres i cinc, habitualment, comptat a pams), o per uns metres s’entén una crugia, de fet, i s’obre una façana contra aquest buit. El veí ja s’apanyarà. Normalment s’apanya no fent res. És a dir, fent la mateixa mitgera que faria si la casa fos realment entre mitgeres i revestint-la perquè no hi entri aigua, sigui amb un envà pluvial de maó, sigui amb xapa metàl·lica grecada que conté aïllament tèrmic al seu interior. Us comença a sonar? Allà hi havia un problema: mirada en escorç (i al carrer Sant Màrius les coses es miren, invariablement, en escorç), la casa tindria sempre una mitgera pelada contra la que seria absolutament impossible obrir cap finestra (per haver-se de retirar i quedar-se sense parcel·la). Solució: es pren el material de la mitgera i es passa a la façana principal. Ja tenim un volum. Decisió circumstancial portada a l’hort, sense més. I aquest volum podria ser, senzillament, un cub, o se li podria fer algun altre tipus d’operació? Seguim fins la coberta: no és plana, sinó que acaba amb una coberta a una aigua molt pronunciada que defineix una mena de prisma truncat molt atractiu. Si algun crític hagués tingut menys mandra a l’hora de mirar l’arquitecte que toca trobaríem un amic o conegut de Venturi que feia aquestes coses sistemàticament: el gran John Hejduk, un dels millors arquitectes de tota la segona meitat del segle XX. Collage de referències cultes, trobada, per fi, amb Amèrica i més subtilesa de la que ens pensàvem a un principi. Tanta que he parlat de coberta, no de mansarda: per què? Tornem a la fotografia d’època: un interior on s’endevina un tros de barana (podria ser una doble alçada, però és una cosa més modesta: el final de l’escala). Aquest interior té un sostre altíssim a dues aigües. Sota d’ell, una noia. A un costat un pelut amb els cabells arrissats (el propi Clotet?). És a dir, tota la planta superior és un volum interior completament buit, tan sols mossegat per una terrassa-pati que l’il·lumina, un ambient comptat en metres cúbics, microcosmos aïllat d’un entorn hostil, reflex vague en tres dimensions d’una façana que és un gest per ser vist a l’escorç.

John Hedjuk, habitatges a Berlin: jocs constants amb cobertes de gran pendent perpendiculars, paral·leles a la façana, en un joc formal que només va acabar amb la seva mort prematura. 

Per a realitzar el sòcol es recorre, precisament, als materials minerals que els crítics semblaven voler matar amb l’altre material: una altra decisió responsable que, de fet, sembla contradir la força del presumpte manifest original. Ah, és cert, no passa res: no en va Venturi va titular el seu llibre “Complexitat i Contradicció”. Tot s’hi val, no?

Però un altre cop: I si no? I si el sòcol és com és no pas perquè l’haguessin projectat així sinó perquè l’haguessin integrat així? Tinc una llacuna: no puc afirmar rotundament que la casa sigui una remunta. Quan vaig tornar-hi per segon cop (el primer no portava càmera. Llàstima: feia més bon dia) una amiga que em va acompanyar, arquitecta també, amb experiència construint i rehabilitant, i no ho va dubtar: “Jaume, això és una remunta”. Però no ho puc provar. Ara, deixem-nos dur per aquesta hipòtesi: l’edifici recicla una planta baixa existent. S’entendria millor aquell matxó estrany que separa les dos portes de garatge (que també podria ser justificat pel que hi hagi dos habitatges) i la posició excèntrica d’una porteria més que justeta, d’altra banda relativament usual a una època en que les normatives no tocaven tant la pera com ara. Si l’edifici fos una remunta l’elecció de la xapa de façana tindria una nova lògica: la de no carregar excessivament de pes un edifici amb uns fonaments febles. El que s’interpreta com un gest formal podria, novament, tenir una gènesi més lògica.

Ara la composició: Edifici simètric? Rotundament no. Més aviat un edifici que sembla simètric. És cert que això va més en la línia de Venturi que no pas els desastres realment simètrics amb que s’ha vulgaritzat a posteriori (i contemporàniament a l’edifici) aquest tipus d’arquitectura.

Haig de fer notar una altra qüestió important: l’ús que es dona actualment al terme “simetria” és totalment fals. Fals no per inexacte sinó per reduccionista, per banal, perquè s’ha acomodat un terme bast i complex a un significat pobre i banal. Vitruvi defineix la simetria com una “perfecta correspondència de les parts a un tot”. És a dir, el dit petit del peu esquerre és simètric respecte de qualsevol dels dos ulls. Un penis ho és a una vagina. Una fulla d’un arbre ho és a tot l’arbre o a l’arrel o al tronc. I qualsevol organisme perfectament equilibrat dinàmicament, amb una forma estranya, és, en conseqüència, simètric. És simètric un núvol. És simètric un tirabuixó. Són simètrics els penya-segats de Brighton i un Picasso i les “Meninas” d’en Velázquez. I, per descomptat, el Partenó, que té mitja part igual a l’altra mitja si el partim per l’eix mig de la façana principal també ho és. Però un edifici desastrós emparat sota el paraigua estilístic d’això que anomenem postmodernisme que tingui mitja part igual que l’altra mitja pot no ser-ho. Com la Guild House del propi Venturi, vulgar i desangelada. Què té allò de simètric? No hi ha equilibri, no hi ha gràcia, ni harmonia. Per tant, no hi ha simetria. Tres quarts del mateix amb tants i tants edificis per l’estil, dels que no parlaré per no ofendre els seus arquitectes.

La casa Gil Sala que estic ressenyat és perfectament simètrica. Però no ho és en el sentit que se li ha atribuït. Quan es parla, en aquesta casa, de composició simètrica vers l’eix mig de la façana principal es menteix totalment. D’entrada perquè L’eix mig de la façana principal no està centrat amb les finestres. Un dels dos vanos de xapa sandwich és més ample que l’altre. La raó apareix a la planta baixa: l’escala de l’edifici està encastada a la seva banda dreta, allà on hi ha aquella porteta de més o menys vuitanta centímetres, i obliga a les finestres centrals a desplaçar-se a l’esquerra, en una posició excèntrica respecte la façana. De sortida perquè el vano central tampoc és simètric: a la primera planta apareix un mòdul més de finestra que assimetritza (des d’aquest punt de vista formal) la composició. És possible que la raó sigui l’estar d’aquest habitatge, desplaçat al costat de l’escala i que s’ha volgut més gran que una habitació que hi deu haver a l’altra banda. La finestra superior tampoc s’ha volgut exactament simètrica: el balcó està excèntric i desplaçat a la dreta. És a dir, el que es té al final és una composició en que resulta completament impossible traçar un eix. Qualsevol eix. O és un tall arbitrari, secant, sobre una juxtaposició de finestres aparentment alineades, simètriques especularment-que-no-ho-són, o és un tall per un eix mig que no es correspon amb res o cada planta té un eix sense correspondència amb el de les plantes inferiors i superiors. Aquesta composició té, a més, un element de dinamisme addicional. Ja he explicat com la xapa recobreix la mitgera lateral i gira per convertir-se en façana principal formant un volum estrany. Aquesta composició no quedarà interrompuda quan s’acabi l’edifici, sinó que es pararà abans, quan els arquitectes vulguin, aprofitant una circumstància que encara no havia explicat: la il·luminació i ventilació de l’escala. Aquesta es produirà per un tall vertical de la dimensió de tota la façana metàl·lica, de poc més de deu o quinze centímetres d’ample, que serveix de fre, de topall, a la façana i complexifica una mitgera proposant una motllura abstracta, barata, útil. Tot l’edifici quedarà, aleshores, lligat per un dinamisme que el recorre transversalment, lateralment, que comença, potser, a la façana del pati posterior i acaba al tall de l’escala. Un dinamisme ascendent que recorre la composició i acaba a la coberta inclinadíssima.

El disseny de les fusteries és exquisit: senzill, vertical, aparentment modulat igual a tota la façana. Cada mòdul és una finestra independent, i el conjunt sembla format per una successió de finestretes aparentment intercanviables, llargues i estretes. Estan protegides per unes serralleries igualment ben dissenyades, senzilles, pràctiques. Tot aguanta perfectament.

La façana és, en aparença, completament plana respecte del carrer, perquè els balcons estan retranquejats enlloc de tirats enfora, excepte el petit balcó superior que sobresurt, a l’alçada del segon pis, cinquanta o seixanta centímetres i corona el no-eix de simetria en una posició que marca la cornisa que la casa no té. Això li dona un aire abstracte, estrany, fins i tot avui en dia.

Tornem a la cafeteria Hollywood, mitgera per mitgera amb la casa. Queda a un edifici dels anys trenta: revestiment continu de morter de calç, finestres individuals quadrades, una escala aparentment més humana, una composició digna que tots ens sabem de memòria però que, incomprensiblement, s’ha repetit molt poc, i menys vegades encara s’ha fet bé. Una galeria lateral que, com hem vist, pot ser l’origen de la composició del nostre edifici, formada per unes biguetes de ferro dolç en voladís, prolongació de les que cobreixen l’habitació adjacent, suportades sobre la llinda de la finestra i rematades en punta, sense capa de compressió ni cèrcol perimetral, marcant la geometria dels revoltons que formen el forjat. Allà, plantes, domesticitat, un microcosmos allunyat del carrer paral·lel al que es forma a l’àtic que abans he comentat. La casa Gil Sala de Clotet i Tusquets és el mateix. El mateix quaranta anys més tard: una composició entre mitgeres, amb les obertures agrupades al centre, realitzada per uns arquitectes amb unes altres circumstàncies i una altra cultura manejant materials diferents. Per la resta l’edifici és igual. S’hi viu igual. S’hi sent igual. Té la mateixa dignitat.

Fer arquitectura (fer bona arquitectura)no és fàcil. Mai ho ha estat, independentment de les circumstàncies de cada època. I el que té la bona arquitectura és que no crea disjuntives. Entre la Ville Savoye i la casa d’Enric Miralles sé quina triaria, però la tria seia subjectiva, i tindria a veure amb el que m’agrada i m’emociona, no amb cap qüestió jeràrquica d’un projecte vers un altre: totes dues, i la casa Gil Sala del carrer Sant Màrius al Hollywoodès, i qualsevol altra que m’interessi, estan al mateix pla. Pretendre prendre-la com un manifest és absurd.

Curiós també: l’arquitectura s’oblida. Fins i tot (o sobretot) la bona arquitectura. Les revistes publiquen, sempre, novetats, i ha estat necessari esperar a internet i al fenomen dels blocs d’arquitectura per trobar crítics amateurs o no que s’ocupin d’edificis que, fins ara, s’emplaçaven muts a la seva ciutat, oblidats d’una professió que sembla que estigui constantment fugint endavant. No sé quin hauria de ser l’equilibri entre novetat i revisió, però sí sé que actualment està completament trencat: si no brilla no interessa. I ens queda molt per aprendre dels que ara s’han convertit en els nostres grans, sobretot quan encara tenen la gosadia d’estar vius i construint a un bon nivell.

Per sort encara no he tastat els Brastwurt presumptament fantàstics de can Hollywood i hauré de tornar a visitar el lloc. Serà una bona excusa.