dimarts, 21 de desembre de 2010

“Si el pla ha sortit a una altra pel•lícula no interessa”: 10 films interessants.

-Bob Roberts (Tim Robbins, 1992)

Què passaria si en Bob Dylan fos de dretes? Aquesta és la pregunta que es va formular aquest actor-director de trajectòria valenta, irregular, obstinada a fer-nos pensar. La pel•lícula és exactament això: un cantautor de talent i carisma excepcionals, amb capacitat d’arrossegar les masses i d’ideologia oposada al de Minnesota. On el portarien les seves inquietuds polítiques? A la Casa Blanca, potser?
Narrada en forma de fals documental per un periodista interpretat per Giancarlo Esposito, la mala llet de la pel•lícula forma un procés lògic amb final obert que constitueix una crítica molt dura als mitjans de comunicació de masses, a la música popular, al periodisme, a la política. A més de tot això està ben feta, dirigida amb eficàcia i sobrietat i magistralment interpretada.

-Honor de Cavalleria (Albert Serra, 2006)

Una de les millors adaptacions del Quixot (un dels meus llibres preferits) que conec: què passa a la novel•la quan no passa res? Com es comporten els herois als interludis, entre acció i acció, entre episodi cèlebre i episodi cèlebre? Tenen sentit del ridícul? Consciència de sí mateixos?
Un dels trets fonamentals de la novel•la és el ritme: la primera part passa tot just en tres dies. Aquí es trenca completament en favor del lirisme, de la reflexió, del repòs. La filmació és virtuosa, la fotografia excepcional, el so directe cuidadíssim. Les interpretacions corren a càrrec d’actors amateurs que actuaven sense guió. Una joia gens fàcil de veure. Bellesa en estat pur.

-Ghost Dog (Jim Jarmusch, 1999)

Una altra de les millors adaptacions del Quixot que conec: com es pot portar el llibre a la Nova Jersey dels 90? L’Hidalgo obsessionat pels llibres de cavalleries és, aquí, un negre enorme (Forest Witaker), assassí a sou, que llegeix incessantment l’Hagakure i es regeix pel seu codi. Sancho Panza queda convertit en un venedor de gelats haitià que no parla una paraula d’anglès (Isaak de Bankolé). Els dolents són mafiosos italians d’opereta que canten Public Enemy i que es regeixen, també, per un codi obsolet i anacrònic. Coherent a la filmografia de Jarmusch, la fotografia és de Robby Müller i la música (tota ella rap) de l’RZA i els seus Wu-Tang-Clan.

-9 songs (Michael Winterbottom, 2004)

La història d’un fracàs. La idea original de la pel•lícula era adaptar “Plataforma”, novel•la imprescindible del genial Michel Houellebecq, que va apuntar-se a l’aventura. La trama original va quedar apartada de bon principi per centrar-se únicament i exclusiva en la relació entre els dos protagonistes principals. Aquests només fan dos coses en tot el metratge: anar a concerts i follar. Les dos coses es filmen sense el més mínim tabú, tal com raja. Quan tot és tan evident sempre hi ha truc: no es tracta del que fan sinó del que es diuen. O, millor dit, del que no es diuen.
Filmada amb càmera digital a l’espatlla, la pel•lícula es submergeix als concerts amb so directe, i els filma des del públic, subjectivament, deixant sonar les cançons senceres com a interludi entre follada i follada. I quina selecció musical: Von Bondies, Michael Nyman, Franz Ferdinand i the Black Rebel Motorcycle Club obrint i tancant l’acció, entre d’altres. El conjunt és torbador, bell, excitant. Una història de passió, de pèrdua, de buidor.

-Heat (Michael Mann, 1995)

Una altra pel•lícula sobre relacions: relacions de parella, amors incipients, pèrdua, i, per sobre de tot, la relació entre un lladre de bancs a gran escala i el policia que l’ha d’encalçar. Cada fotograma és una obra d’art. L’esteticisme extrem de Michael Mann, la seva elegància, el seu virtuosisme absolut, la seva capacitat de gestionar grans pressupostos, el seu sentit del ritme, de vegades fan oblidar que estem davant un excepcional director d’actors. I quins actors: Robert de Niro és el lladre. Al Pacino el policia. Els secundaris estan, invariablement, en estat de gràcia. Les trames s’entrecreuen amb agilitat: el policia amb la seva vida destrossada, la seva dona infidel, la seva fillastra desubicada (un dels primers papers de Natalie Portman, als 11 anys), amb milions de motius per tirar-ho tot per la borda. El lladre sociòpata, ordenat, perfeccionista en extrem, pulcre, alhora violent, desesperat, buit. El matrimoni format per el cap de la banda, ludòpata, amb deutes, i la seva dona, que aparentment aguanta només per diners. L’addicció a l’adrenalina, estils de vida oposats, formen un quadre complex, gens maniqueu, estimulant, narrat amb ritme trepidant. Los Angeles apareix com un protagonista més de la història, filmada des de punts de vista inusuals, tots ells inèdits. Una delícia.

-Goodfellas (un dels nostres) (Martin Scorsese, 1990)

Contra el fresc que suposa la pel•lícula anterior es contraposa una altra filmada en exclusiva des del punt de vista dels criminals: la màfia retratada per dins, narrada per un ex-mafiós presumptament penedit que, en realitat, ha estat, senzillament, trincat, i no ha tingut més remei que tirar endavant com ha pogut.
Scorsese dirigeix un repartiment tan brillant o més que el d’abans: un altre cop Robert de Niro, Ray Liotta fent el millor paper de tota la seva carrera, Joe Pesci, Lorraine Bracco, Paul Sorvino. Un secret: el film és un musical amagat. Escenes de ballet interpretades per un Robert de Niro seguint amb la mirada les seves futures víctimes a ritme de Sunshine of your Love, dels Cream. Les víctimes trobades una a una a ritme de Layla. La persecució paranoica del matrimoni protagonista, drogat fins a les celles, amb Monkey Man, dels Stones, de fons. El protagonista parlant directament a càmera. La darrera trobada de Robert de Niro i Ray Liotta a un bar, amb la càmera desplaçant-se endavant mentre obre el pla per, seguidament, fer el travelling invers mentre fa un zoom per tal de deixar els dos actors fixats a la pantalla mentre el fons s’apropa i s’allunya i, per sobre de tot, una de les millors escenes de tota la història del cinema: el pla-seqüència en que el matrimoni entra al Copacabana per la cuina. Cada cop que us la mireu descobrireu detalls nous.

-Jackie Brown (Quentin Tarantino, 1997)

No tan una història de mafiosos com una història de perdedors. El primer guió (i crec que l’únic) filmat per Tarantino d’autoria aliena, adaptant una novel•la del magistral Elmore Leonard, el rei de les històries d’amor desesperades, crepusculars (en aquest cas, la parella protagonista és la interpretada per Pam Grier i Robert Forster, dos actors acabats rescatats de l’oblit per l’ocasió). Probablement, la millor pel•lícula mai filmada pel seu director. A destacar els títols de crèdit inicials (amb una tristíssima cançó de Bobby Womack & Peace, Incident at 57th St.) i l’assassinat de Chris Rock (sí: també ha filmat per Tarantino, especialista a treure interpretacions serioses a actors aparentment freaks) per part de Samuel L. Jackson amb una càmera que recrea els títols de crèdit inicials de Touch of Evil, d’Orson Welles. Quasi res.

-Amb les mans buides (Marc Recha, 2003)

Un noi de l’Hospitalet, el meu poble natal, interpretat per un Eduardo Noriega que va aprendre a parlar català expressament per l’ocasió, es cola a un tren en direcció a Paris. A Port-Vendres ha de baixar per potes per por que el trinquin. Allà descobreix un microcosmos molt particular, narrat a ritme dels trens que venen i van. Pel•lícula mínima, delicada, sensible, homenatge (curiosament) al cinema de Hitchcock realitzada per un dels directors de més talent que hi ha actualment a Espanya.
Una curiositat per a arquitectes: Port-Vendres és la localitat on va exiliar-se un Charles Rennie Mackintosh en hores baixíssimes, poc abans de retornar a Anglaterra per morir, alcoholitzat, destrossat anímicament. Allà va dedicar-se, sobretot, a pintar una sèrie d’aquarel•les excepcionals, destinades infructuosament, a guanyar-se quatre peles més per a seguir-se rebentant el fetge, de les que no en va vendre cap en vida. Rescatar-les és un fet estimulant que, precisament, us farà veure la pel•lícula amb uns altres ulls.

-El sol del membrillo (Victor Erice, 1992)

Una altra història d’un fracàs. Antonio López pintant un codonyer. Tan fàcil com això. Potser la pel•lícula que més bé ha narrat la creació artística en tota la història del cinema, juntament amb l’Arrebato d’Ivan Zulueta i, les dues, a anys llum de la bellíssima le mistère de Picasso, de Clouzot.

-Children of Men (Hijos de los Hombres) (Alfonso Cuarón, 2006)

Un canvi de paradigma a l’alçada de Blade Runner. Ciència-ficció narrada no pas sota la influència del còmic o dels quadres d’Edward Hopper, sinó treta directament dels documentals, de la CNN, de les imatges dels camps de refugiats, de les bidonville del tercer món. El punt de partida és d’una desesperança total i absoluta: què passaria si al món deixessin de néixer nens? Clive Owen interpreta al protagonista, un home trencat, vidu, alcoholitzat, que trobarà, al bell mig de la desesperança més absoluta, motius per seguir lluitant. La direcció de Cuarón frega la perfecció absoluta, i només es relaxa a un final que, per desgràcia, sembla imposat pel productor