arquitectura, entre d'altres solucions: Una visita a la Biennal de Venècia

(a l’aeroport Marco Polo, tarda del 23-10-2010)

Venècia deu ser fatal pels reumàtics: dos dies aquí i no em puc treure de sobre la sensació de tenir els peus mullats. Des de la plaça Roma, a l’altra banda de l’illa i del Gran Canal, uns rètols vermells bastant ben dissenyats et van acompanyant cap als recintes de la Biennal: els jardins, on hi ha una sèrie de pavellons organitzats per països, com un campus de la cultura, i l’Arsenal, enorme edifici o conjunt d’edificis de milers i milers de metres quadrats, sever, digne, simultàniament operatiu, en runes i soterrat. Entro pels jardins i vagarejo pels pavellons entre plataners i lledoners centenaris. Hi ha tal concentració d’arquitectes que m’acabo trobant algun amic per allà i tot, sense buscar-lo. Resulta molt fàcil posar-se a parlar amb qui, com jo, s’està mirant els diversos pavellons i espais que formen la mostra. Tot convida a la confraternització: els capuccinos i el prossecco són excel·lents i barats, i l’haver fet diversos centenars o milers de quilòmetres és un filtre que pressuposa l’interès de qui m’envolta.

Venècia respira cultura pels quatre costats: aquest matí he presenciat el cabreig monumental i mal dissimulat d’un gondoler davant mateix de la Fundació Querini Stampalia, reformada per Carlo Scarpa (i re-reformada brillantment per Botta), tot i el perill permanent que corre de morir degollat pel pont d’accés que va construir el primer, fora del gàlib que tenen els altres, amb dos turistes que ni coneixien ni els interessava l’edifici, que ha anomenat “la biblioteca més important de la ciutat, restaurada per un geni de l’arquitectura del segle XX”. Millor no es pot resumir. Vaig parlar amb diversos indígenes a l’atzar. Un d’ells em va recordar que no marxés sense visitar l’edifici que Tadao Ando va restaurar fa pocs anys, a pocs metres de l’Acadèmia. L’altre em va menar sense problemes a la Toletta, una de les llibreries més importants de la ciutat. Un tercer em va organitzar una ruta turística-no-turística de gran interès que “culminava” a aquell edifici que un japonès molt bo va restaurar fa poc i que no podia deixar de veure: Tadao Ando un altre cop.

Pavelló de Venezuela, Carlo Scarpa, a l'entrada dels jardins.

Les instal·lacions de la Biennal són permanents, i estan dedicades tot l’any a esdeveniments culturals: la Biennal d’Arquitectura no és més que una altra de la successió de biennals que es van produint cíclicament sense deixar d’ocupar aquestes instal·lacions, o algunes altres similars. L’ajuntament i els habitants estan conscienciats sobre el tema, i la industria turística no és tal: és un solapament d’indústries turístiques que no es refien de fer d’aquesta ciutat la Meca dels enamorats i volen optar per altres valors. Com la cultura.

Jardins del pavelló d'Itàlia, Carlo Scarpa

Totes les bones instal·lacions de la Biennal tenen una cosa en comú: el diàleg entre continent i contingut. L’arquitectura de l’Arsenal: poca llum natural, columnes de maó de gran diàmetre, un edifici lineal de centenars de metres de longitud. Sempre aigua. Els pavellons: Aalto. Stirling & Wilford. Scarpa per partida doble. Fehn. Hoffmann. Altres arquitectes que no conec van dissenyar edificis a l’alçada dels grans noms precedents: són els casos dels pavellons d’Israel, Japó, Brasil, Suïssa. La Gran Bretanya, Rússia, la pròpia Itàlia, Espanya: arquitectes feixistes de més o menys qualitat van crear pavellons que també donen molt de joc.

Pavelló dels països nòrdics, Sverre Fehn

Pavelló del Japó amb maquetes de Rue Nishizawa i una exposició d'habitatge.

Pavelló de Finlàndia, Alvar Aalto, amb una mostra d'escoles.

Què és la Biennal s’explica molt fàcilment: una exhibició d’instal·lacions, de projectes, més o menys descohesionada, organitzada en base a una estructura doble: per països i per arquitectes convidats individualment pel comissari.

L’estructura d’exhibició és, també, mixta, i depèn dels convidats. Aquests poden exhibir obres i projectes (construïts, en curs, propostes desestimades), o instal·lacions fetes expressament per a la Biennal, dividides, també, en dos: per una part arquitectura sense programa i per l’altra instal·lacions sobre temes concrets. Si es tracta de països, aquests poden optar per exhibir temes o promocionar arquitectes, que poden optar, alhora, per exhibir temes o projectes.

Pavelló holandès, de G.T. Rietveld, amb una exhibició temàtica.

Exhibició d'un projecte de Toyo Ito a l'Arsenal

El resultat no és ni regular ni homogeni. Algunes instal·lacions donarien per una tesina i condensen tota la saviesa de l’arquitecte. D’altres estan fetes per cobrir un expedient que no es cobreix. D’altres ho proven i fracassen. N’hi ha de molt cares, de mitges i de veritablement barates, tan a nivell de països com d’arquitectes.

Un factor determinant per entendre la mostra és la velocitat amb que el viatger se la mira i el seu grau de saturació. Allò és molt gran i hi ha molt per veure. En aquestes circumstàncies la poètica de l’arquitecte o del comissari que ensenyi el que fa un país és determinant. També ho és la concreció del missatge. Més que llençar missatges, eslògans prefabricats, guanya el que és indefinit, obert. El que fa pensar. El que sedueix. I ni això és degenerat ni vague: tothom ha de saber actuar com el que és; una baula a una cadena, un node a una xarxa. El títol de la Biennal (when people meet architecture) és descriptiu de la situació: molta gent mirant arquitectura. Encara que no sigui exactament el que volien dir. Provar de canviar això és estavellar-se contra un mur. És anar contra la pròpia mostra.

La crisi és un altre factor determinant a aquesta Biennal, sigui perquè molts països han fet representacions austeres i alhora plenes de talent, i llencen missatges optimistes que exploren tecnologies barates, sostenibles i poètiques. D’altres van a la seva, com Bahrain, que ha emmoquetat amb petrodòlars una sala, regalant a més el seu catàleg, ben editat i amb pinta de car.

Mostra de Croàcia: jocs infantils.

Espanya: un pavelló organitzat pel ministeri d’habitatge que defineix el grau zero de la professió: coneixement (biblioteques) i investigació (les cases Solar Decathlon i, singularment, les cinc propostes espanyoles mostrant no la seva qualitat sinó la seva capacitat); musculatura per quan hi hagi pasta després de la crisi. Reflexió. Simultàniament, Kazuyo Sejima, la comissària de la Biennal, ha optat perquè sigui el segon país més representat després del Japó (dada un tant falsa, perquè Itàlia, al seu pavelló, que, curiosament, està ubicat a l’Arsenal, fora del seu pavelló històric, que acull mostres individuals d’arquitectes convidats, n’ensenya molts més al marge de la selecció oficial). Dels arquitectes espanyols en destaquen dos: Andrés Jaque i, sobretot, un Anton García-Abril (que, si us ho pregunteu, la resposta és sí: és el fill del compositor de la banda sonora de Sor Citroën) tocat per la ma del geni. El primer exposa, a l’interior del pavelló d’Itàlia, al recinte dels jardins, un núvol de flors que no sé què significa: hi ha una explicació als cartells laterals que no vaig llegir. Si una obra d’aquestes característiques no s’expressa sola queda reduïda a literatura. Ara, formalment és bellíssima, i no requereix cap mena de justificació: immaterial, poètica, fràgil, delicada. Té un punt hortera, el just per quedar-se a les portes i subvertir la poètica kistch a favor de l’obra. Si sap fer això no m’importa res més.

El Pavelló d'Espanya

Instal·lació d'Andrés jaque

Instal·lació d'Andrés Jaque, detall.

Anton García-Abril: s’ha quedat una sala enorme de l’Arsenal, just al costat del semidéu Wim Wenders (almenys per als italians: la seva exhibició, una mena d’homenatge semipornogràfic pel seu grau de piloteria als SANAA, no mata). La sala és fosca, inquietantment fosca. La instal·lació: dues enormes bigues de formigó prefabricat d’uns dos metres i mig d’alçada creuades, il·luminades directament amb uns focus d’incandescència que creen unes ombres creuades molt violentes i deixen la resta de la sala en penombra. La biga inferior està completament recolzada a terra, i la superior es recolza sobre la primera d’una manera descompensada, totalment desequilibrada, de manera que per sí sola cauria. Per a reequilibrar-la s’hi disposa una pedrota de coster a sobre, de molts i molts centenars de quilos de pes, que aixeca l’altre extrem i el deixa horitzontal. Aquest extrem lliure es recolza sobre una molla potent. Diria que hi ha una mica de trampa (pecat venial) perquè un tirant compensa les deformacions de la molla ancorant el conjunt al sostre.

Instal·lació Anton García-Abril

Instal·lació Anton García-Abril, detall

L’efecte és de potència i fragilitat alhora, d’una càrrega poètica enorme i extraordinària, paral·lela a la que pugui tenir el pes físic de l’estructura. Sembla a punt de caure’t sobre el cap. Des de gran part de la sala és impossible de veure-la sencera per culpa de l’enorme cantell de la biga inferior (les dues són, de tros, més altes que una persona). Efecte, òbviament, buscat.

En planta, les dos bigues formen una X asimètrica a l’escala de la sala, i s’apropien tan de l’espai que la resta és accessòria. La seva disposició juga amb les columnes que suporten la sala i les lliga indissolublement al lloc. L’efecte és totalment centrífug, i acaba passant el que passa amb la resta de les bones instal·lacions de la mostra: un visitant despistat diria que continent i contingut han estat creats alhora. Tot és un. Per desgràcia, Sejima, enamorada de les maquetes de l’arquitecte i sense atendre a cap raó, va forçar-lo a exposar, juntament amb aquesta escultura, una sèrie de maquetes més o menys adossades al perímetre de la sala que li havien interessat, desvirtuant la força de l’objecte, per desesperació d’un García-Abril que encara ara deu estar enfadat.

Venècia és una ciutat culturalment molt poderosa: la plaça de Sant Marc, i la Basílica i el Palau Ducal per separat) són fites ineludibles a la història de l’arquitectura universal, a l’alçada de, posem, les piràmides d’Egipte. També tot el va fer en Palladio. I les obres de Scarpa. El conjunt paisatgístic és d’una harmonia sorprenent: no sembla que hi hagi una sola façana mal feta. El seu caos aparent, i els canals, i les gòndoles, i la seva riba del mar, i la qualitat dels seus restaurants. Tot encisa. Paral·lelament té una enorme capacitat per a produir esdeveniments, un rere l’altre, i per a engrescar permanentment qualsevol tipus de públic. Des de la perspectiva d’un barceloní, això ens hauria de fer pensar en el que som i on volem anar: si ens hem de convertir, com sembla, en un parc temàtic turístic, no serà fàcil ni gratis, així que ja podem prendre exemple d’una ciutat amb capacitat i prestigi suficients com per organitzar aquest tipus d’actes.