dimecres, 22 de desembre de 2010

“Keeping things clean doesn’t change anything”: 10 discos que val la pena escoltar

-Espòntex Simfonia (Pascal Comelade, 2006)

     Pascal Comelade és desesperant: deu haver tret cinquanta discos oficials i no n’hi ha cap que es pugui categoritzar per sota de l’obra mestra. Des del seu primer Détail Monochrome, enregistrat (sí) en mono, fins ara, el seu univers sonor només es pot descriure com a genial: versionador imprescindible, relector de Camarón, de the Modern Lovers, dels Stones, de the Kinks, the Clash, Sisa, Ovidi Montllor i cinquanta més, compositor brillant que torna i retorna constantment als seus propis temes versionant-los, també, incessantment, fins a l’extrem que cap d’ells té versió canònica. Comelade no s’està quiet. L’elecció d’aquest disc és gairebé arbitrària: una portada kistch, els seus instruments de joguina de sempre, músiques per la versió teatral de la Plaça del Diamant (si us plau, llegiu-vos la novel·la) i per un ballet de Cesc Gelabert. Inclou, també, una versió interpretada per la cobla Tres Vents de la seva Sardana dels Desemparats, un dels seus temes més bells.

-Back to Black (Amy Winehouse, 2009)

     Potser sigui el millor disc de soul enregistrat a les darreres dècades. Amy Winehouse és una cantant d’un talent i unes dots interpretatives excepcionals. Ara la cosa pinta malament: el crack i el tabac li han provocat un emfisema pulmonar que li ha desgraciat la veu irreversiblement. Si segueix cantant haurà de ser d’una altra manera. Composa les seves pròpies cançons, amb unes lletres nihilistes que es recreen en els seus excessos.

-Grinderman ii (Grinderman, 2010)

     El darrer disc del darrer grup que ha fundat Nick Cave, una abstracció de the Bad Seeds on, sobretot, hi brilla un Warren Ellis convertit de fa anys en la seva ma dreta. Completen el grup el baixista Martyn P. Casey i el baterista Jim Sclavunos. Crus, directes, virtuosos, un punt punks. El disc té un so duríssim, rabiós. No us deixeu enganyar per l’ordinal: com a mínim està a l’alçada del primer, si no el supera.

-Rock n’Roll With the Modern Lovers (The Modern Lovers, 1977)

     El segon disc del grup, el primer controlat directament per ells després d’haver caigut a les urpes de John Cale, que els va produir el primer (amb el mateix títol del grup). The Modern Lovers tenen molta història: el seu any de fundació és 1968, i el seu alma mater Jonathan Richman, un dels espectadors dels concerts de the Velvet Undergroud (el grup de grups: es diu que qualsevol que va veure un dels seus concerts va fundar la seva pròpia banda). A Richman li diuen “el Padrí del Punk”, i va començar a cantar en aquest estil abans que els Ramones, abans que the Sex Pistols (que van fer una versió delirant, caòtica, del seu Roadrunner). De 1968 a 1974 el grup no enregistra, i, quan ho van fer, els va produir un John Cale pre-Patti Smith (va produir el seu Horses un any més tard), que va simultanejar-los amb el seu espectacular The Accademy in Peril, un dels seus millors discs, amb portada (l´única que li va fer) d’Andy Warhol. The Modern Lovers va passar desapercebut per ser massa punk tres anys abans de Never Mind the Bollocks i quatre massa tard per haver coincidit amb the Velvet Underground. Conté títols imprescindibles com la pròpia Roadrunner o Pablo Picasso, cançó que ha versionat tothom.
     Rock n’Roll With... reacciona contra tot això. Les percussions són, tot just, pots, bateries reduïdes, triangles. Totes les guitarres són acústiques. De vegades es toca sense baix. S’enregistra en directe. I, tot i així, la instrumentació, la manera de tocar, és plenament rock. Richman és un guitarrista molt capaç, el grup un veritable bloc, el clima d’una felicitat naïf divertidíssima. El hit del disc és una cançó instrumental titulada Egipthian Reggae, un dels títols preferits de Pascal Comelade, que la versiona gairebé a cada concert.

-Cuckooland (Robert Wyatt, 2003)

     Ras i curt: Wyatt és un dels millors músics de tota la història del rock. La seva història personal està marcada per una desgràcia que va separar la seva carrera en dos parts molt identificables: l’any 1973, borratxo i drogat, cau d’esquenes per una finestra i queda paraplègic. Abans: bateria de the Soft Machine, amb qui acompanyarà Syd Barrett a algunes cançons del seu primer disc en solitari The Madcap Laughs. Acompanyarà, també, Jimi Hendrix i els Pink Floyd. Es separa del grup (per considerar-los massa tendents al jazz) i funda the Matching Mole, els considerats màxims contrincants de Pink Floyd fins l’accident de Wyatt. Amb the Matching Mole treu dos discos, el primer del mateix nom del grup i el segon, Little Red Record, és produït per Robert Fripp, que també hi toca. Allà Wyatt tocarà el piano, la trompeta, i, òbviament, la bateria, el seu instrument natural. Els dos discs són joies imprescindibles (Pascal Comelade, que, com ja haureu endevinat, és una de les meves referències principals, considera el primer disc del grup com un dels millors de la història del rock, i té versions tan d’O, Caroline, com de Signed Curtain, la seva cançó més famosa.
     Després de l’accident és rescatat per a la música per, precisament, els membres de Pink Floyd (que, entre d’altres coses, li munten un concert benèfic primer i es converteixen en el seu grup de suport més tard) i, tan sols un any més tard de la tragèdia, ja està enregistrant. El seu segon disc després de l’accident, Ruth is Stranger than Richard, és una obra mestra comparable al Sgt. Pepper’s. Wyatt va seguir enregistrant al màxim nivell, amb col·laboradors estables com Nick Mason i David Gilmour de Pink Floyd, Paul Weller, Brian Eno, Phil Manzanera, Robert Fripp i el propi Pascal Comelade, amb qui va enregistar un disc a mitges amb una de les millors versions que recordo de “September Song”, de Kurt Weill. Un dels seus darrers discs és el Cuckooland que recomano. Com sempre hi toca el piano, la trompeta i la bateria. Com sempre hi col·laboren Weller, Gilmour, Eno, Manzanera. Com sempre el seu nivell mig és excepcional. Pareu esment a la versió que obre el disc, la tristíssima balada titulada Stay Tuned. Més que un disc recomano tota la seva carrera.

-Sky Blue Sky (Wilco, 2008)

     Què dir de Wilco? Qui no els conegui ja pot anar encarregant la seva discografia sencera. Així de fàcil. Rock elegant, pur, dur, contundent, un Jeff Tweedy (el líder del grup) que té qualitat com per convertir-se en escriptor si un dia es queda sense idees per seguir composant cançons.
     El disc previ a aquest va ser A Ghost is Born, el primer del grup amb Tweedy fent de guitarra solista, després que els seus companys i el productor el convencessin de la seva qualitat (fins aleshores s’havia limitat a fer de guitarrista rítmic del grup). Ara d’aquest paper se n’ocupa Nels Cline, i el grup se les ha arreglat amb una gradació curiosa: només hi ha guitarristes virtuosos i ultravirtuosos. A Sky Blue Sky hi ha bastants solos dobles (que, en directe, són triples) i algunes de les cançons més belles de la banda. En destaco dues, Impossible Germany, i, per sobre de totes, Hate it Here, una cançó de desamor estripada, més soul que rock, que arriba a unes cotes d’expressivitat obsessionants.

-Acadèmia dels Somnis (Quimi Portet, 2001)

     Pels despistats, Quimi Portet és l’altre de l’Último de la Fila, també conegut com “el guapo”. Separat el grup, la seva carrera musical es va separar de tot el que havia fet sense renegar-ne en cap moment i va anar cap a terrenys més abstractes, més delicats, més rockers. Portet enregistra molts dels seus discos sol, amb col·laboracions puntuals dels seus amics de tota la vida. L’excepció és aquest disc que recomano. Probablement sigui el més convencional que hagi tret mai, el més format de cançons sense més, el més rocker. El que conta amb una banda fixa, formada, en aquest cas, per Antonio Fidel (el Frankenstein Latino), el seu company des dels Rápidos, baixista fi i elegant, i Ángel Celada, bateria de prestigi. S’hi sumen col·laboradors com en Pau Donés (músic infecte, membre fundador d’un dels pitjors grups dels darrers anys, que, tot i així, no és un mal intèrpret), Gerard Quintana o el geni Adrià Puntí. El disc és una obra mestra absoluta, sense més, que val la pena conèixer i estimar.

-Maria (Adrià Puntí, 2002)

     Adrià Puntí és la història d’una desgràcia absoluta. Maria ja té vuit anys. És el seu darrer disc, i s’ha passat tot el temps des d’aleshores penjat. Els seus darrers vídeos es pengen a youTube com a vídeos humorístics: a la majoria està tan borratxo que no pot cantar; comença les cançons tres vegades, s’oblida de la lletra, esbronca els músics en directe, tira el micròfon.... I, amb tot, sigui, probablement, el músic català de més talent. Puntí està a l’alçada de Pascal Comelade, d’Albert Pla, del primer Pau Riba. Músics a l’alçada de qualsevol: Tom Waits, Robert Wyatt, Jacques Brel.
     Maria és un disc emocionant. Un dels millors que conec. Del primer segon al darrer no hi ha palla. Tot el que sona és, senzillament, excepcional, fins a l’extrem que poca cosa es pot remarcar. Hi col·laboren Bunbury, bon amic seu, Txe Arana, Gerard Quintana. La producció és de Quimi Portet, que li presta el seu grup de suport i la seva pròpia guitarra. Puntí toca la guitarra, el piano, arranja. El seu estil de cantar és personalíssim, estimulant.
     Com a debilitats meves, al disc hi ha dos cançons que m’emocionen fins al límit de les llàgrimes: una versió de Flors i Violes, bellíssima cançó de Quimi Portet que sona al seu disc Hoquei Sobre Pedres (sí, el de la Rambla), acústica, tocada amb una guitarra de dotze cordes, que dona la volta completament a la cançó original, i Maria, la cançó que dona títol al disc, dedicada a la seva avia! Una de les lletres més boniques que he sentit en tota la meva vida. Els cors són de Bunbury, potser el millor que mai hagi fet.

-Cançons d’Amor i Droga (Albert Pla, 2003)

     Si no és un és l’altre. Pla és un geni. Un geni a l’alçada d’en Puntí, de Tom Waits, de qui sigui. Un geni únic. No se m’acut a qui comparar-lo. A aquest disc es va trobar (sí!) amb en Quimi Portet, que li va produir i pujar encara més el llistó musical.
     Pepe Sales: el fill d’en Joan. Apunteu-vos aquests noms. Sortiran més tard. Pepe Sales: poeta heroïnòman, mort de SIDA a la darreria dels 80. Sobre els seus versos gravita el disc. Pla és un intèrpret genial, tan bo fent això com composant (bé, Puntí també: recordar la seva versió de New Year’s Day dels U2, que molta gent preferia a l’original, i, recentment, la d’On The Nickel, de Tom Waits, que sempre em fa plorar. Quan està suficientment sobri com per tocar-ne més de dos minuts està a l’alçada de l’original). No és un disc fàcil, però sí imprescindible.

-Wicked Grin (John Hammond, 2001)

     No us deixeu enganyar: John Hammond és blanc. Un aristòcrata blanc del mid-west, fill de família rica, que toca com un negre, que té veu de negre, que sent com un negre.
      No sabia com recomanar algo de Tom Waits. Waits és un dels meus cantants preferits. La meva referència. Waits. El que no concedeix entrevistes. El que no cedeix les cançons. Un dels millors amics de John Hammond. Aquest li va demanar de fer un disc de versions. Waits no només va dir que sí: li va produir i li va deixar els seus músics. Temes inèdits. Va cantar una cançó amb ell. Hammond ha col·laborat amb Waits a les Mule Variations, tocant l’harmònica. Hammond: bluesman blanc. Guitarrista i harmonicista virtuós. Dotat d’una veu excepcional. Hammond: tocant amb Stephen Arvizu Hodges. Tocant amb Auggie Meyers. Tocant amb Larry Taylor. Fent oblidar que 2:19 és de Waits. Cantant a duo amb el mestre I Know I’ve been Changed. Fent lluir Meyers com ningú.
     Trinxeu el disc de Scarlett Johanson (tots tenim les nostres debilitats: si ella em demanés permís per versionar els articles d’aquest blog també hauria de dir-li que sí) i quedeu-vos amb aquest. Parafrasejant Quevedo: si deixeu d’escoltar Tom Waits per escoltar John Hammond haureu escolat Tom Waits i John Hammond.