(aquest article ha de ser entès com un complement a l’anterior, que em va donar l’oportunitat d’escriure’l per tal d’entendre millor l’actitud dels arquitectes quan ens enfrontem al projecte d’un edifici entre mitgeres. La classificació que es proposa aquí és purament instrumental, i em serveix per a reflexionar sobre aquest tema.)Sempre he dividit els arquitectes en dues classes. Curiosament, aquesta divisió tendeix a ser bastant exacta, i molt pocs arquitectes solen saltar d’un grup a l’altre.El sistema és així: donat un edifici entre mitgeres, n’hi ha que tendeixen a fer que aquest en desbordi els límits, com si formés part d’un sistema major que hagués quedat tallat atzarosament per uns límits de propietat, i n’hi ha que tendeixen a composar el seu edifici precisament a través d’aquestes mitgeres.Un exemple? N’hi na prou amb comparar la casa Batlló amb la seva veïna, la casa Amatller, i prendre la composició de les dues per separat. La casa Amatller es clava profundament al terreny com un tascó, mentre que la seva veïna en recull la seva línia de coronació i la integra a la seva composició, com si Gaudí s’hagués quedat, també, la casa de Puig.
El cas extrem d’aquesta tendència seria la casa Calvet, del mateix Gaudí, al carrer Casp. El coronament d’aquest edifici queda radicalment tallat per les mitgeres, en una mera anècdota per a l’arquitecte, que convida als arquitectes que construeixin al seu costat a acabar la casa com si ell no hagués pogut. No cal dir que, al final, no li van fer cas.
Fisac, al seu edifici de la Castellana, prendrà l’actitud de Gaudí: les safates dels forjats i la successió de finestres amb massissos queden bruscament interrompudes quan arriben a la mitgera, com si a l’arquitecte li faltés solar per al que vol aconseguir.La pilota queda, doncs, a la teulada de qui vindrà més tard, és a dir, de de la Hoz Castanys a aquest cas, qui, sense la més mínima vacil·lació, recollirà l’edifici veí en un homenatge al mestre per acabar-lo amb el seu propi. Curiós: de la Hoz pertany, precisament, al grup d’arquitectes que afirmen els seus edificis als solars qeu se’ls dona, sense permetre’s que els desbordin.És un exercici molt divertit passejar-se per diverses ciutats i arquitectures analitzant aquest mètode.
Cap a 1968, Miguel Fisac tindrà, per fi, l’oportunitat de construir al passeig de la Castellana, en ple centre de Madrid. L’edifici tindrà poc sentit urbà, perquè el promotor serà la IBM pre-PC, la dels ordinadors de la mida de més d’una habitació, precaris, fràgils, li demanarà una caixa cega, anònima, sense més contacte amb l’exterior que el de la seva porta d’entrada. Fisac respondrà al programa amb un edifici aparentment opac, fred, precís, que recorda ell mateix un ordinador, d’una manera abstracta i sense formalismes buits. El passeig de la Castellana presenta un urbanisme convuls, caòtic, circumstancial, molt allunyat de qualsevol intent de planificació. A la banda nord-est, on s’emplaça l’edifici, queda marcat per l’enorme diferència topogràfica existent entre el passeig i el carrer de Serrano, el seu veí. En alguns punts, aquesta diferència es quantifica ben bé en quatre o cinc plantes, o més, i la manera de colonitzar aquestes mansanes ha estat per parelles (o trios) d’edificis superposats, que dansen els uns en funció dels altres en busca de llum, de vistes, d’espai. Un exemple paradigmàtic d’aquesta relació seria la parella Ambaixada Americana, bastida per SOM als anys 50, sobre Serrano, i el Bankunión, excepcional edifici de Corrales i Molezún, perfectament conservat, sobre la Castellana. Les parts més altes del Bankunión a penes arriben al sòcol de l’edifici superior. Un segon exemple seria el Corte Inglés a la mansana del costat, sobre Serrano, d’arquitecte desconegut per a mi. L’edifici queda obligat a disposar un “mall” perpendicular al carrer, situat a una posició i una cota que no troben en cap moment relació ni amb la Castellana ni amb el mateix carrer de Serrano. Només la singularitat d’aquesta cadena el salva: és digne d’estudi, però quan a un edifici se li posa la marca “Corte Inglés”, el públic admet uns desplaçaments verticals que condemnarien qualsevol altre centre comercial a un fracàs absolut. Un exemple singular, perquè un sol edifici absorbeix la diferència entre els dos carrers, és la Torre Castelar (ara propietat de Catalana Occidente), de Rafael de la Hoz Arderíus, el pare, vaja. Prometo ocupar-me d’aquest edifici el proper cop que pugi a la capital. La topografia l’obliga a un potentíssim sòcol troncpiramidal de travertí, gravat per unes elegantíssimes escales, que puja per les primeres plantes de l’edifici i s’enfila per darrera la façana, per la part en què l’edifici toca Serrano. EL petit gratacels queda penjat d’aquest sòcol com si fos un fanalet xinès, sense cap pilar que arribi a terra, esdevenint un dels millors poemes al vidre que conec, i, potser, l’edifici més bell de tota la Castellana juntament amb el gratacel BBV de Sáenz de Oíza, ja al nord dels Nuevos Ministerios, a tocar del Bernabéu. A l’alçada del carrer d’Hermosilla, on s’emplaça el nostre edifici, les diferències topogràfiques entre Serrano i la Castella no són tan extremes, tot i ser ja de varies plantes. El carrer d’Hermosilla té pendent suficient com per aguantar cases a banda i banda, mitgera contra mitgera. La finca veïna (pujant cap a Serrano) serà ocupada per l’actual edifici Garrigues. L’edifici IBM presentarà façana a la Castellana i al carrer d’Hermosilla. L’altra mitgera (que entrega l’edifici contra el seu veí al passeig) quedarà resolta retirant-ne l’edifici uns sis o set metres i girant sobre l’espai resultant la mateixa façana que als altres dos carrers. Es crea, així, quan es mira des del mig de la Castellana, la il·lusió d’un edifici completament exempt, lligat només per una mitgera contra el carrer d’Hermosilla. 
Fisac es passarà la vida buscant (i, a molts dels seus millors edificis, aconseguint) més un sistema que un projecte. La seva arquitectura serà simultàniament orgànica i simètrica en el sentit vitruvià de la paraula: cada part de l’edifici correspon a un tot, i el seu funcionament s’explicarà molt clarament amb una analogia biològica: les diverses parts de l’edifici funcionen com el nucli, les mitocòndries, la membrana exterior o els nucleòtids d’una cèl·lula. No així la seva formalització: l’arquitecte fugirà de les analogies amb els organismes vius, i només les emprarà, quan aquesta formalització li permeti explorar unes característiques impossibles d’aconseguir d’una altra manera. Penso en les seves jàsseres-os, absents a aquest edifici. A Vic, jo mateix he vist i tocat jàsseres en forma d’os que li permetien cobrir amb elegància un espai de setze metres de llum simplement plegant sobre sí mateixa una làmina de set o vuit centímetres de formigó. Als intersticis entre elles, la llum zenital ho banyava tot. 
L’edifici IBM no té requeriments estructurals desacostumats. Fisac el treballarà amb una estructura DOM-ino convencional, en formigó, i deixarà els cantells dels forjats vistos com si de safates apilades es tractés. El tancament de l’edifici es resoldrà mitjançant una única peça de formigó prefabricat que es va seriant, disposant-ne una de cada dos, alternativament, girada sobre el seu propi eix major. Cada planta repeteix la sèrie decalada un mòdul respecte la seva inferior, aconseguint així una lectura unitària del pla. Els intersticis entre les peces es resolen amb vidre disposat gairebé sense fusteria. Les cantonades giren amb la mateixa peça disposada a 45º a una planta i amb aire a la següent, i són còncaves o convexes alternativament. 
La primera línia de pilars tocant a la Castellana queda uns metres retirada de la façana com a concessió als vianants: el caos urbanístic de Madrid sempre els ha maltractat, i el primer tram del passeig té una vorada de metre i mig per servir alguns dels edificis d’oficines més importants d’Espanya. 
El bufet d’advocats Garrigues Walker té un veritable campus a l’illa de l’edifici IBM, amb diversos edificis interconnectats pel pati interior. L’empresa havia crescut caòticament, per acumulació, sense cap edifici representatiu, i fa uns pocs anys, Rafael de la Hoz Castanys (el fill) rep l’encàrrec de bastir-ne un sobre el carrer d’Hermosilla. La parcel·la que aconsegueix té dos mitgeres perpendiculars al carrer, una de les quals pertany a l’edifici de Fisac. La tipologia del nou edifici és la d’una C encaixada a la seva parcel·la amb un atri al descobert al mig, per on també es produeix l’accés (incessant anar i venir de vehicles de gamma alta, cap d’ells britànic, homes amb vestits ben tallats que mai aconsegueixen portar amb naturalitat quan el patró amb que han estat confeccionats té menys de cent cinquanta anys, tot sota la mirada de diversos conserges mig adormits que et miren entre aborrits i recelosos quan fas fotos per allà). Les façanes sobre el carrer tenen un punt interessant: són completament cegues, aplacades, en un joc ambigu, amb vidre translúcid d’un color lletós tirant a blau, que permetrà ser retallat amb un baixrelleu abstracte que l’arquitecte farà servir perquè ha descobert que el seu edifici (fora de les exigències del seu client) ha de formar un tot indestriable amb el de Fisac. 
De la Hoz altera el patró ornamental de les façanes cegues per tal d’assimetritzar l’edifici i decantar el seu pes cap al contacte amb l’edifici IBM: just on el toca, les pantalles queden retallades en un exercici de papiroflèxia ornamental que pren sentit quan aquestes recullen les bandes de forjat de Fisac (estavellades violentament contra la mitgera) i les incorpora, acabant-les, al seu propi edifici. És més, de la Hoz es permet la generositat suficient per a projectar més un buit urbà que un edifici, una boca d’accés al campus Garrigues que marqui poder a través d’una porta que faci de pont entre l’edifici de Fisac i el veí, que, sense ser una obra mestra, també és un edifici prou digne. De la Hoz juga, així, amb el seu volum d’encàrrecs, amb la confiança que és capaç de generar als seus clients, per a ser capaç de donar a aquest edifici la dosi justa d’arquitectura que necessita: la suficient com per a fer-lo funcionar com un engranatge urbà que faci prendre sentit a la resta del carrer. 
Per acabar: de la Hoz, al patin interior, d’illa, conscient de les tres façanes de l’edifici de Fisac, conscient de les bandes de forjat i de les vistes obliqües sobre el seu propi edifici, continuarà literalment les que existeixen i n’afegirà de noves, salvant així la diferència topogràfica entre els dos edificis. Les bandes de vidre imposen un ritme vertical compatible amb el de Fisac, que queda continuat fins que la vista el perd. 
Al campus Garrigues, abstracte, creat a base de títols de propietat, que ha crescut incrementalment, de la Hoz li donarà una imatge definida: la del campus real creat a base de disposar una peça que entregui els edificis que té i conjuntant-los en un tot que reforça tan la qualitat de les seves peces com les de la resta de la mansana, que dona pistes sobre què comprar per a un futur creixement.
