papà regidor

El barri de la Torre Blanca, a Sant Cugat, rep el seu nom en virtut d’un mas del segle XVI (tot i que, d’aquest segle, poc més en queda que l’estructura inicial, ja que el seu aspecte va quedar fixat, pel que sé com a historiador amateur de l’arquitectura, sobre les darreries del segle XVIII, quan Sant Cugat era el primer productor català de vi). Aquest mas va ser ocupat, més o menys a l’inici de les obres per a construir el barri. Els ocupes convivien amb un paisatge de bulldozers, penetròmetres, excavadores i formigoneres. De pols i de soroll de martelleig de vuit a sis sis dies a la setmana. Amén al setè. Protestaven per l’especulació que havia donat origen i forma al barri.

La seva protesta es va vehicular habitant (a estones) aquell mas, organitzant-hi festes i fent soroll les hores que no es treballava.

Tenien una manera curiosa d’habitar-lo: el mas era, aleshores, situat al bell mig d’un descampat. Al bell mig del descampat es va quedar. No hi va haver intervenció a l’entorn, sense cuidar, brut de pols o de fang segons el temps. Sempre de brutícia. Poso exemples d’intervencions sense cost econòmic a realitzar quan es té una font important de ma d’obra gratuïta i ociosa: no es va pavimentar amb pedres planes de l’entorn el camí d’accés. No es va plantar cap arbre o fixar algun terraplè amb plantes aromàtiques, que creixen sense gairebé cuidar-les.

L’edifici va tenir encara menys sort. Ignoro si en van reparar les goteres. En tot cas, les fusteries degradades de l’edifici (que es veien perfectament des del carrer) no es van substituir. Els vidres trencats quedaven suplits pel forat que deixaven o, poques vegades, per un cartró. I no, no era falta de diners: algun d’aquells ocupes era fill de família acomodada. D’altres (una colla d’ells) tenien llogat, legalment, un espai més privat, on podien guardar perfectament ordinadors i d’altres pces més cares, per estar tranquils ocasionalment. El ritme de vida dels ocupants era alt. Per tant, no va ser per economia que l’edifici continués degradat. Per últim, la façana va quedar pintada de colors grotescos, llampants. Obviaré el debat estètic pur i dur: no m’interessa. Les pintures no m’agradaven. De fet, les odiava. Però això és, tan sols, una opinió. El fet és que no responien a cap projecte unitari, i que es limitaven a ser fragments d’informació sobre un mur envellit, descohesionats, atzarosos, arbitraris. Tot i ser fets sota els auspicis d’una protesta contra l’especulació, cap projecte s’hi enfrontava: tan sols veus tan soles com els promotors que pretenien fer-se seves aquelles parcel·les per a prendre els diners i córrer.

Mentrestant, el barri s’anava omplint d’habitatges a ritme furibund. L’actitud dels ocupes respecte dels volums buits (les parcel·les) va ser de passivitat total i absoluta. De permissivitat. No es va fer cap acció contra les obres. Cap denúncia. Cap inspecció. Cap pintada, tampoc. Ni una. La seva denúncia contra l’especulació va acabar, a la primera fase, amb l’ús de quatre parets velles lligades a un entorn canviant.

El planejament del barri ja estava fet. No contemplava la salvació del mas, col·locat a una posició excèntrica respecte del paquet d’equipaments, tangent a la nova rambla que vertebrava (o volia vertebrar, fracassant absolutament) la zona d’habitatges privats. La urbanització del lloc es va fer a una cota inferior a la de la planta baixa del mas, que va quedar penjat sobre un pujolet d’alçada variable, des d’un metre fins a poc més de dos, respecte del carrer.

I els ocupes resistint, aliens al planejament, cedint terreny passivament a les obres d’urbanització que deixaven fora de combat l’edifici. Sense cap protesta legal ni cal sol·licitud de canvi de planejament.

L’acció de desallotjar el mas per a enderrocar-lo va ser deturada ‘in extremis’ gràcies a una trucada d’un pare-d’ocupa polític. Com dos pols suds d’un imant, la policia i els ocupes van gravitar una estona, observant-se a la distància. Els segons, manifestant el seu caràcter intocable, van despullar-se completament, pujar a un terradet i provocar els agents de l’ordre que, valgui la redundància, es limitaven a complir l’ordre de no fer res: els ocupes havien guanyat.

I què van guanyar? El mas es va preservar, òbviament. L’edifici sobreviu, ampliat, rehabilitat, funcionant com un casal de joves net i polit.

El seu entorn és un monument a la ineficàcia de la proposta: façanes d’edificis d’habitatges, cap d’ells rellevant arquitectònicament (ningú va pressionar o queixar-se per a que ho fossin), mediocres, tristos. La posició del mas, excèntrica a la zona d’equipaments, del barri, de la ciutat. Tot i així, com a equipament, funciona: Sant Cugat és una ciutat amb un dèficit estructural d’equipaments que fa que cada edifici públic que s’obre s’ompli. Tot i així, a l’haver quedat al marge de la planificació, queda massa a prop de la biblioteca actual per a tenir una autonomia pròpia i massa lluny per a funcionar en xarxa amb ella. L’ajuntament va comptar aquest nou equipament a les seves estadístiques, i alguna altra banda de la ciutat (que té un terme municipal hipertrofiat, monstruós) va quedar-se sense la seva biblioteca.

La posició respecte del carrer, producte d’aquest atzar no planificat, ha obligat a tot un catàleg de rampes per endollar l’edifici amb l’entorn. I, al final, més que unir-lo, ha quedat separat per una acumulació de barreres arquitectòniques, baranes, escales, i tot un lumpen de coses que embruten la vista i fan antipàtic l’ingrés a l’edifici.

En tot això, els ocupes s’han dissolt. Evaporat. No eren cap organització reglada, no tenien estatuts, ni responsabilitats. Per tant, no han de respondre davant ningú. Es van constituir, vaporosament, com una màquina de pressió pura que exigia drets sense donar la més mínima responsabilitat. I ara no se’ls pot acusar de res, perquè no hi són. Sí, en canvi, es pot fer amb els promotors (l’ajuntament) i els arquitectes que van ocupar-se de la rehabilitació.

Des del moment en que els ocupes van entrar a l’edifici, aquest estava condemnat. Tan implacablement com si algú l’hagués dinamitat. Sí, van salvar-ne quatre pedres endollades a un entorn que ha sofert un canvi de paradigma, una transformació tan profunda que ha convertit un preciós mas que havia organitzat tot l’entorn en un càncer ficat amb calçador a un barri que ni l’admet ni el necessita. Partidaris de l’acció directa, els ocupes no van entendre el caràcter d’organisme convocant de l’entorn d’aquelles quatre parets: mort l’entorn, ja no tenen raó de ser. Però ah! L’entorn no era tan immediat de salvar... El planejament (amb la seva conformitat, per inacció) no va ser alterat.

El desgavell continua (de fet, culmina i queda celebrat) amb la rehabilitació. Si algú al·legava el valor arquitectònic de l’edifici com a motiu per salvar-lo només ha de mirar les fotografies. La preciosa tribuna de fusta ha quedat suplida per un símil patètic (tot un exemple de lumpenrehabilitació) fet amb fusteries d’alumini anoditzat imitació fusta vernissada. No es conserva ni una sola de les fusteries originals. Gran part dels cel-rasos i la totalitat dels paviments han desaparegut. Els nous enganyen volent simular el que haguessin pogut estar en alguna època, però sense voluntat ni carisma.

L’ampliació, que havia d’endollar l’edifici al barri, és encara més dramàtica: un cos d’una sola planta, baix, al darrera, amb una geometria resultant d’encastar contra unes mitgeres amb la directriu del barri un cos girat en l’angle de la masia (orientada, com totes les del Vallès, a sud-est: les masies catalanes giren el sol en funció de la seva localització, seguint, més o menys, les comarques naturals i gairebé sempre girades quaranta-cinc graus respecte dels punts cardinals). No té façanes. La seva part posterior dona a una rampa de garatge bruta i desangelada. Els patis no funcionen, i les rampes d’accés per a minusvàlids (encaixades a l’espai entre la façana i el carrer) expulsen els passavolants de l’edifici.

En resum: valia més enderrocar-la i fer-la nova, potser en un exercici semblant al que Miralles va fer a Santa Caterina (on, com ell mateix explicava, primer va desmuntar l’edifici per a, després, mirar com el tornava a muntar) o al de Le Corbusier i la seva capella de Nostra-Senyora-del-Més-Alt, a Ronchamp, un dipòsit, un reliquiari per a guardar les pedres de l’antiga capella.

En tot cas, una patètica oportunitat no tan sols perduda, sinó disfressada d’una victòria pírrica que deu provocar a qualsevol amic de Paco el Pocero que passi per allà un atac de riure descontrolat.

els guapos són els raros

Els edificis tenen unes etapes vitals molt semblants a les persones. Neixen sense estar completament desenvolupats, creixen, maduren (alguns degeneren) i al final moren. L’única diferència consisteix en la duració d’aquestes etapes, tan diferencialment entre tipologies (no és el mateix l’arrencada d’un habitatge que la d’un aeroport) com respecte les pròpies persones.

Les publicacions d’edificis s’assemblen molt als anuncis de Prenatal: només retraten bebès. A vegades es dediquen, fins i tot, a les ecografies, retratant edificis en obres. Pocs cops, molt pocs, ho fan amb edificis madurs, i gairebé mai s’atreveixen amb els que porten quinze o vint anys funcionant. I, desenganyem-nos: un edifici de vint anys és nou. Això sí: s’haurà desvirgat, i els precintes, els revestiments innocus, la pàtina de netedat superficial, aquella primera lluïsor, hauran desaparegut. Això és, però, falaç i ridícul: sempre em resulta molt més enriquidor i plaent parlar amb una noia (o dona)de quaranta anys que amb una nena de sis. Per molt que la segona sigui, gairebé sempre, més fresca i divertida.

Al seu llibre “Mateo Atlas” Josep Lluís Mateo publicava d’una manera molt precària, amb molt poques fotos, el bebè dels seus primers habitatges a Sant Cugat. Avui els publico quan han arribat a una maduresa agradable, que mostra no tan sols el seu èxit absolut sinó també la seva interpretació de l’emplaçament (no m’atreveixo a anomenar-lo barri com no sigui per no confondre terminologies), fins a l’extrem de fixar el model no seguit al que tota la resta d’unitats de promoció veïnes haurien d’haver tendit.

Aquests habitatges tenen, com a principal virtut, l’haver estat bastits amb atenció. Amb ambició, amb carinyo, si se’m permet la incorrecció. Mateo no es limita a explotar l’estereotip mil cops provat, repetit com un mantra fins haver estat buidat de contingut, mediocritzat, aplanat de virtuts i errors sota un tel que ho cobreix de gris rata, de cansament.

Els habitatges són al barri(?) de la Torre Blanca, que va néixer amb la voluntat d’assolir una identitat pròpia, gairebé de ser un segon centre de la ciutat. És una franja de terreny llarga i estreta, d’uns dos-cents metres d’ample per kilòmetre i mig de llarg, que va ser subdividida en unes vuit macroilles mes una banda central d’equipaments, disposades (les macroilles) entre la rambla Ribatallada i un carrer de nova creació, l’avinguda del Pla del Vinyet.

Una quarta part del barri s’ha dedicat a habitatge social. La resta es destina a habitatges de preu lliure. Casualment, la illa central d’equipaments (els usos del barri estan estrictament zonificats fins un extrem gairebé obsessiu) es situa en posició assimètrica respecte del teixit urbà per a separar els habitatges socials de la resta. Bé, no tots: negociacions de darrera hora en van deixar uns quants de despenjats. El zoning parteix en tres el barri: els habitatges socials, més a prop del centre del poble, els equipaments (un mercat i unes oficines, òbviament en edificis separats, amb baixos comercials), i els habitatges de preu lliure despenjats a l’extrem més allunyat del poble, confiats al cotxe, a la recerca d’una mena de tranquil·litat suburbana feta a mida dels que no poden arribar a pagar-se el somni d’una caseta i un hortet-on-no-hi-ha-plantat-res. Els habitatges de Mateo són a la darrera illa de la zona, a l’extrem més allunyat del poble, sobre la rambla Ribatallada.

Les unitats de promoció són de la mida de mitja illa, o d’un quart als llocs on van reparcel·lar-ho. Els nostres habitatges ocupen una unitat de promoció sencera, agrupats al voltant de la tòpica zona comunitària. La orientació sud és aproximadament paral·lela a un dels costats llargs de la mansana. El complex s’organitza abans en funció del sol que d’aquesta zona comunitària, usada més com un lloc de relax, de vistes, que com un punt de trobada. Promotors i veïns volien aquesta zona (aquesta i qualsevol altra, no a la Torre Blanca sinó a qualsevol punt de Sant Cugat) tancada a pany i forrellat. Al seu voltant es disposen tres edificis, organitzats internament amb dos habitatges per replà, el superior dels quals orientat al carrer, donant l’esquena a la zona comunitària. La distribució interior parteix els edificis longitudinalment en un davant (corresponent a la zona de dia) i un darrera (les habitacions). El que els arquitectes solem anomenar distribució convencional, vaja.




unitat de promoció de quart d'illa sobre un passatge


L’organització urbanística del complex va venir dictada, amb tota seguretat, per una normativa que tira a molt mal feta. La organització interna dels habitatges va venir dictada pel que el mercat sap vendre.
La manera que tenim d’usar un habitatge canvia al llarg de la nostra vida. També canvia en funció de la tecnologia: la tele primer (robant el lloc a la llar de foc), l’ordinador després, individualitzant el consum d’audiovisuals. Si algun dia algú inventa una rentadora assecadora absolutament silenciosa, sense vibracions i maca, aquesta podria ser al menjador o a un dormitori tranquil·lament. El safareig no existiria.

També val a dir que molt poca gent gosa comprar l’habitatge que necessita: més aviat compren el que saben que podran vendre. És a dir, estarcuinaofficedormitorisuitehabitaciómitjanahabitaciópetita. És a dir, zona de dia i zona de nit. Hi ha famílies, o grups d’individus que conviuen a un pis, que no necessiten sala d’estar: cada habitació té una tele i mai es fa vida comú en torn del sofà, tan sols a la taula del menjador. Hi ha habitants que no necessiten menjador. Mengen a la cuina, o fora, i fan les celebracions familiars a llocs llogats o segones residències. Hi ha qui dorm al sofà. I, cada cop més, hi ha usos no convencionals dels habitatges: dos parelles visquent juntes. Una parella trencada que no es pot permetre prescindir de l’habitatge. Companys de pis, pisos d’estudiants, de treballadors, etcètera.
Acceptat això, la manera com Mateo distribueix els seus habitatges esta molt ben resolta: la professionalitat és marca de la casa. Les terrasses són útils, com un segon estar. La cuina funciona. Les habitacions són grans, i la manera de moure’s per l’interior de l’habitatge esta ben estudiada. Les peces encaixen. Hi ha una bona economia de mitjans. Funciona.

Mateo aprofitarà l’escàs marge que els condicionaments econòmicoculturals i les normatives donen al projecte, fins a portar-lo als seus límits. Crea un complex d’edificis elegant, que s’adapta al llenguatge de l’arquitectura sense concessions, amb autonomia formal, amb respecte, amb sensibilitat vers l’entorn. Aprofitarà la seva habilitat com a dissenyador per a, modificant tan sols petites coses, endollar l’edifici al barri d’una manera que ha establert el cànon (inassolit) per a tota la resta d’edificacions. La forma de la implantació, amb les cantonades obertes (vull pensar que obligatòries, pel sol fet que en tot el barri no n’hi ha ni una de tancada) obliga a fer l’entrada dels aparcaments per les cantonades. A altres promocions això ha donat unes rampes d’aparcament lletges, envoltades de murs de formigó altíssims, semblants a trinxeres, a parterres absurds i, el que és pitjor, una nul·la atenció als vianants (expulsats de les zones comunes, que podrien servir al barri): els arquitectes que les han realitzat semblen imbuïts del mateix horror vacui que impulsa qualsevol nen de quatre anys a dibuixar i sobredibuixar obsessivament el full de paper que li poses al davant, entestat a matar qualsevol espai en blanc. Tendeixen a omplir, sigui com sigui, tot l’espai de la seva parcel·la sense pensar. Sense saber si hi ha espais que, fins i tot en termes de confortabilitat dels habitants, o de rendabilitat, poden ser donats a la ciutat.

En resum: Mateo buidarà les seves cantonades, aplanarà el terreny, i tot per tal que les entrades als aparcaments tinguin el mínim pendent possible (aprofitant, per això, que la Torre Blanca no és plana, disposant la promoció esglaonada o prescindint d’una planta baixa global al mateix nivell), i deixant als vianants moure’s lliurement pel lloc, negociant el seu pas amb els cotxes, ja que el tràfic d’entrada i sortida dels aparcaments és baixíssim. Avantatge addicional: un bon lloc per càrrega i descàrrega (dono fe que molt aprofitat pels veïns) i una entrada representativa que identifica aquests habitatges i els individualitza dels veïns. Detall de qualitat: a l’edifici sud (situat a una cota més alta que la resta) la rampa de l’aparcament deu estar sobre el vuit o el nou per cent de pendent. Perill de trinxera resolt inclinant uns pocs graus el mur de contenció que forma la rampa, i separant un metre i poc la barana que la corona. L’espai s’obre meravellosament.




cantonada entre dos edificis de Mateo comparada amb algunes altres del barri







A l’espai interior tres quarts del mateix: el talent de Mateo serveix per aplanar el camí, Treure coses enlloc de posar-les. Aclarir paisatges, ordenar. Apel·lar al sentit cívic dels veïns per a que aprenguin a moure’s per allà. Si no es sobrenormativitza no es sobreconstrueix. Així de fàcil.
Cada un dels tres edificis del complex tocarà el carrer de manera diferent, i tots ells presenten una planta baixa amb característiques pròpies. La de l’edifici sud (sales d’estar buscant el sol i abocades al carrer) està lleugerament sobreelevada per a privatitzar i donar una mica més de mida a les terrasses inferiors. El front al carrer, avançat uns metres respecte al pla de façana, és molt massiu: bloc de formigó gros, bast, cutre, coronat i controlat per unes serralleries dissenyades amb habilitat. L’edifici est-oest farà tres quarts del mateix, amb les porteries elevades i un altre disseny, retirat el sòcol trenta centímetres de l’alineació exterior per a plantar-hi unes heures molt denses, i una relació més complexa dels habitatges, que tenen una gran terrassa al darrera.











A l’edifici sobre la rambla de Ribatallada, la planta que conté els habitatges ha passat a ser la primera. Mateo disposa l’aparcament en superfície, sense excavació, a la planta baixa: menys embolics, absència de rampes, i la relació amb el carrer feta disposant les porteries paral·leles a façana, i els murs del pàrking també amb heura, a la zona del sòcol per a les terrasses superiors, que tenen idèntica relació amb els habitatges que les del bloc est-oest.
El disseny de l’edifici segueix fil per randa el vocabulari habitual de Mateo, que, des de fa pocs anys, ha evolucionat sense ruptures adaptant-se a altres mètodes constructius, a altres països i a altres pressupostos. A la Torre Blanca l’arquitecte empra sense complexos una façana ceràmica ventilada, amb unes finestres convencionals de bona mida i ben posades. On hi ha caixes d’escala o safarejos apareixen gelosies de maó, al mateix pla de façana, i fetes amb les mateixes peces, a l’igual que ho fan els edificis modernistes. Ocasionalment finestres corregudes (als safarejos), targes molt apaïsades com franges de llum, petites, fetes amb una llinda galvanitzada que es deixa vista.












Durant anys, a Espanya s’ha construït més que a Anglaterra, França i Alemanya juntes. No som, no obstant, un país de paletes. Més aviat som un país de promotors dedicats a especular amb l’únic bé gratuït del nostre país: el sòl.
Resumint: la nostra indústria de la construcció fa pena. Quan en té l’oportunitat, Mateo fa servir sistemes de murs portants per a construir habitatge. Així ho està fent a Paris. Així ho ha fet a Holanda, i fins així se’n va sortir, encara no sé com, a un edifici d’habitatges molt interessant a Torelló. Així hagués construït, d’haver guanyat el concurs (tenia, de llarg, la proposta més interessant de totes) la torre Maag, a Zürich, Suïssa. Als habitatges de Sant Cugat, Mateo va xocar, probablement, contra un mur en forma de promotor i constructor. Les cantonades, alliberades del seu paper estructural, són tractades amb molta cura. Les finestres queden violentament desplaçades a l’extrem, fins a perdre el brancal. Només giren les parts massisses de la façana. A les façanes sud, les baranes dels balcons (que formen una veritable segona pell de vidre que forma una de les imatges característiques d’aquests edificis) són tractades a les cantonades igual: queden tallades sense girar.




La Torre Blanca és, ara que ha estat totalment construïda, un dels exemples més clars de l’arquitectura pre-crisi. I sinó badem, de com serà la post-: un exemple paradigmàtic de l’”agafa la pasta i corre” practicat de manera simultània per arquitectes, promotors, constructors i molts habitants que van vendre i revendre els seus habitatges tres i quatre cops abans de ser ocupats, erigint-se en intermediaris.
Mateo, enmig d’aquest panorama, dona una lliçó no ja de dignitat, sinó de professionalitat, de feina feta gairebé sense despentinar-se, sense ni tan sols qüestionar que hi puguin haver una altra manera de fer les coses, i respon, compleix i treu els colors d’uns veïns més ocupats en buscar bones excuses retòriques per haver fallat que en gastar un deu per cent d’aquestes energies en donar un mínim de dignitat als seus edificis.






corolari: una segona unitat de promoció (d'un quart d'illa) desenvolupada amb la mateixa professionalitat per Mateo: porta l'essència del barri a l'extrem.