“Joder, un altre cop no”. I al final no és un altre cop. És sempre. Acostumo a exclamar això uns quants cops al mes, sempre que m’encarreguen alguna cosa que no és el que sembla. Exemples tants com en vulgueu: establir amb precisió els límits d’un solar quan només tens quatre fotos desganades, un topogràfic excepcionalment precís i un contorn a extreure d’una imatge en baixa resolució d’un plànol de planejament de fa sis anys. I sempre estan mal dibuixats. Encaixar una finestra a l’ample d’una safata de zenc estàndard que revestia una façana quan la fusteria es menjava més de la meitat de l’espai destinat al vidre. I som-hi, un altre cop a inventar. Els meus companys de feina es queixen, amb raó, de la meva anarquia. La meva única disculpa (l’única que té qualsevol aspirant a arquitecte) és la complexitat enorme dels encàrrecs: els terrenys plans mai són plans. El solar no té mai la mida exacta. El carrer d’accés resulta ser una mena d’autopista encoberta per on passen cada dia cinquanta tràilers de trenta-cinc tones, això quan existeix. I suma i segueix.
La majoria dels problemes que es creen són obviables: es pot aplanar realment un terreny passant dels carrers circumdants. Pots obrir finestres a carrers sorollosos, o col·locar un edifici al bell mig d’un solar sense el més mínim sentit urbà. Pots fer façanes heretades d’una convenció que fa temps que no funciona (i que, en part, ha creat la crisi) i fer distribucions sense espaialitat, on l’estructurista posarà els pilars a la bona de déu, encaixant-ne algun a l’única paret on hi cabrà un llit a qualsevol habitació principal d’un habitatge. Pots prendre els calers i córrer fent bo el mal nom que tenim els arquitectes, emparant-te en el baixíssim nivell d’exigència cultural que té actualment la societat. O pots fer d’arquitecte.
Hi ha molts títols d’arquitecte i pocs arquitectes de debò. Fujo del discurs ridícul que diu que la professió degenera: sempre n’hi ha hagut pocs, d’arquitectes. D’aquests pocs alguns s’arrisquen molt. De vegades perden i els enderroquen edificis emocionants, imprescindibles. D’altres queden com uns excèntrics que prenen decisions estranyes que desemboquen en formes tan rares com aquestes decisions, i això és el que es recorda d’ells per sobre la racionalitat complexa que els ha portat a elles. D’altres juguen a semblar professionals honrats i amb ofici i són capaços d’amagar la seva radicalitat, la seva fúria, la seva intensitat, rere una pàtina de tranquil·litat aparent que, al final, consisteix en poc més que posar un vidre davant una llar de foc per tal que els passavolants despistats es pensin que allò està domesticat i no crema.
Clotet-Paricio és un grup d’arquitectes gairebé oblidat per les revistes i l’actualitat. Sota la seva tranquil·litat aparent s’amaga una manera de fer coherent, molt més radical del que indica la calma de les seves construccions. Recentment vaig parlar de la Fundació Alícia, que, juntament amb els habitatges de Diagonal-Mar, són els seus edificis més coneguts des dels habitatges de la Vil·la Olímpica. El llenguatge dels dos grups d’edificis és aparentment desconnex.
Hi ha un projecte, però, que explica a la perfecció la transició entre els dos llenguatges i revela l’obvietat que són la mateixa manera de fer. Aquest projecte és un grup d’habitatges per a l’Incasòl executat en dos fases a Solsona.
L’Incasòl és la promotora pública d’habitatge de la Generalitat de Catalunya, a solapar-se, com és propi d’aquest país, amb les diverses promotores públiques propietat dels ajuntaments i fins amb les diputacions en un magma d’estils, arquitectes amics i maneres de fer tan diverses que arriben a treballar els uns contra els altres. Per anys semblava destinada a treure el pitjor dels diversos arquitectes que han treballat per ell, molts cops condemnats a defensar projectes ni recolzats ni entesos per gestors entestats a evitar-se problemes i reunions en cap de setmana. Sé el que em dic: he treballat per ells havent d’arrencar, setmana a setmana, tot el que pogués estar bé del projecte en reunions infernals on se’ns imposaven solucions constructives amb l’únic criteri que encara no havien fallat, arribant-nos a demanar que deixéssim de fer tants esforços per uns habitatges destinats a qui no podia entendre el que proposàvem.
Immersos en aquest statu quo, les promocions memorables que s’han pogut portar a terme tenen aquest caràcter clandestí de projecte amb claus secretes que els arquitectes no han volgut anomenar per por que fossin rebutjades.
Recordo com en una nebulosa haver vist la proposta de concurs de Clotet-Paricio per a uns habitatges a Solsona publicada a alguna revista que he oblidat. A ella s’apreciava un alçat molt similar al dels seus habitatges de la Vil·la Olímpica donant a un carrer del que no hi havia cap informació. L’alçada era de planta baixa i cinc pisos per a una proporció que els deixava més xaparros que els seus germanets de Barcelona. Vaig arxivar aquest projecte al meu cervell, al calaix dels projectes interessants dels que no tinc massa informació.
Un dia que pujava a la ciutat per visitar l’esplèndid cementiri l’Olius vaig mirar-me una promoció d’habitatges socials de cua d‘ull, passant en cotxe cap al restaurant. Les coses es veuen millor de cua d’ull. Vaig associar aquell alçat al dibuix vist anys abans a una revista: era el mateix edifici. Però.
Visites posteriors a Solsona m’han fet desenvolupar aquella primera visió dins aquest article. La primera diferència bàsica a la imatge de la meva memòria és la mida de l’edifici original: gairebé la meitat de llarg, i més baixet. Al costat, enganxat a uns tres metres, un altre edifici que per a qualsevol amant de l’arquitectura amb ulls a la cara és, també, dels dos mestres. Conclusió: l’edifici es va executar en dos fases. La primera d’elles pertany a mitjans noranta i l’edifici executat és, efectivament, germanet del de la Vil·la Olímpica: revestiment continu enlloc de maó vist i molt menys pressupost. La segona fase és un canvi de paradigma: Clotet-Paricio decideixen canviar de sistema d’habitatge, de sistema de façana, d’aspecte. El que havia de ser un correctíssim edifici d’habitatges grandet queda partit en dos edificis més petits que dialoguen l’un amb l’altre gramàtica contra gramàtica, deixant entre ells un buit actiu tan important com la part construïda.
La diferència d’alçada respecte l’alçat original explica el tret més emocionant de tot el projecte. Quan l’altre dia vaig visitar-lo un pastís de salmó, mig llamàntol al romaní, una taula de formatges i tres quarts de litre d’albariño més tard d’un bon dinar servit per un vellet simpàtic que només parlava francès, amb ànim de fer les fotos que il·lustren aquest reportatge, vaig adonar-me que no estava retratant la façana davantera sinó la posterior. Una aclaració sobre l’emplaçament: Solsona, ciutat petitona que encara conserva alguns llenços de la seva muralla, té una ronda perimetral que fa de bon passejar i que delimita amb precisió el perímetre intramurs de la ciutat. El quadrant sud-est de la muralla delimita la catedral, que hi està adossada. En front hi ha l’edifici ressenyat. Queden enfrontats l’absis i la façana posterior
És a dir: imagino unes bases de concurs amb un carrer i una rasant delimitats amb precisió miop. Imagino unes darreries del solar limitant contra una bossa d’aparcament en superfície que encara es manté a 2010. Imagino el planteig d’un edifici circumstancial proposat per allotjar quinze o vint famílies que resulta que dialoga de tu a tu amb l’edifici més important de la ciutat. I conec el resultat: els arquitectes no es deixen enganyar. L’edifici que repeteix la façana del davant al darrera. Que la millora. De fet el resultat final dona més consistència a la façana posterior que a l’anterior, convertint-la en la més harmònica de les dues. Convertint-la en la base del projecte que s’endollarà com es pugui a un carrer que no té més importància que el de produir l’accés principal a la promoció. Que no l’únic. Entre el carrer posterior i la façana posterior-que-és-la-principal hi ha una diferència topogràfica de dos plantes. El carrer et dona l’accés per a planta baixa i la façana posterior per la tercera. O l’alçat-posterior-que-és-el-principal et dona l’accés per la planta baixa i el carrer posterior pel segon soterrani. Sí. L’edifici està girat com un mitjó per tal de fer coincidir un reraciutat convertit en façana principal (l’absis de la catedral) contra un reraciutat convertit en façana principal (la façana-posterior-que-és-la-principal del nostre edifici).
L’edifici, planejat per ser executat i construït d’un sol cop, va quedar partit en dos. El solar té una mitgera contra un edifici modernista més que decent proper a la muralla, ara ben restaurat, d’una composició elegant i sòbria, i substitueix un edifici existent probablement dels anys 50 adossat a ell. El carrer principal baixa (es desploma) des de la muralla i l’edifici modernista fins al Riu Negre, afluent del Cardener que passa tangent a la ciutat emmurallada, que marca la cota més baixa del solar, per la que és més raonable fer l’accés a l’aparcament de l’edifici (per allò de la gravetat). De manera que la primera fase executada es va adossar a la riera i no pas a l’edifici existent. També, si em poso cínic, és la millor manera que t’encarreguin la segona. Ja Le Corbusier va actuar d’una manera semblant durant la construcció de la seva Unité d’Habitation marsellesa quan va conèixer el risc que li retallessin a la meitat l’encàrrec.
Misteri de la primera fase: s’executa, també, en dos fases: per alguna estranya raó, l’accés a l’aparcament queda fora de l’edifici, marcat per un cos de formigó que, a cota de la catedral, forma un templet o un belvedere semblant al que el propi Clotet va construir a Llofriu per algun Regàs, l’Oriol, la germaneta o l’esperit sant, empresonat, aquí, rere uns murs de formigó per emmarcar vistes, completament a cel obert. No té funció aparent i està sempre tancat perquè Solsona no és Llofriu ni el bar de caçadors de la cantonada Bocaccio, malgrat que jo m’hi sento més a gust degut el meu caràcter sociòpata. El templet el formen el mur de formigó ja esmentat i quatre columnes que no aguanten res dins d’ells, les mateixes de Georgina, que ja eren la casa de Pantelleria retorçades sobre elles mateixes en virtut d’unes vistes de 360º. Aquestes quatre columnes formen, a l’accés a l’aparcament, un interessantíssim estintolament format per quatre jàsseres creuades dos a dos, com un coixí o unes mans entrecreuades subjectant la complexitat superior.
L’Ignacio Paricio, ex-professor de construcció meu, solia repetir-nos insistentment a les seves classes magistrals “caixes, però no estoigs”. Les dos fases són un model de caixa (container neutre on tot hi cap). La primera: un prisma rectangular amb una trama regular de finestres. La segona: un prisma rectangular ratllat a finestres corregudes: la Fundació Alícia i la casa d’Olot: containers adaptats a les circumstàncies ratllats per finestres corregudes. Aquesta és la diferència: finestra correguda complexa versus una pauta regular de finestres disposades a distàncies ben mesurades que permetran usar bé un interior donat.
El canvi de la primera a la segona fase no és tan un canvi estilístic com un canvi de la manera de viure una caixa: l’edifici inicial amb un mòdul de finestres hereu dels murs de càrrega amb els que no està construït ha passat a una estructura dom-ino homogèniament il·luminada que serà fàcil de redistribuir, condicionada únicament per la posició de les instal·lacions i per una estructura exempta que dialoga amb la façana.
El canvi de la segona fase permet, a més, condicionar millor l’edifici respecte el seu entorn. La primera fase conclou amb una mitgera cega i protegida contra la pluja per un arrebossat homogeni respecte el de la façana. L’edifici pot rebre’n un altre d’igual al seu costat o pot quedar-se així. I el més lògic després d’haver optat per una finestra correguda que recorri tota la façana consistirà a retirar el segon edifici uns tres metres del primer i passar per aquell espai la finestra a una distancia tensa i còmoda perquè l’altra façana és cega. Aquest tall portarà a l’espai públic el que les porteries dels habitatges feien privadament: un accés a dos nivells que reforçarà el caràcter dual de l’edifici. El segon edifici s’adaptarà millor, també, a l’edifici modernista, que té més profunditat edificable que la primera fase de la intervenció, i permetrà incorporar-hi la caixa d’escala de l’edifici dels anys cinquanta, molt sensible vers l’edifici modernista, que fa de coixí entre l’un i l’altre i es reconstrueix arqueològicament (i s’amplia cap amunt) amb maó vist per tal de que serveixi a tots els habitatges.
El catàleg de solucions arquitectòniques es reforça a les cobertes: primera fase a dos aigües, completament separada de l’edifici, revelant els pilars cilíndrics que la suporten, i formant una sala d’instal·lacions. A la segona fase és plana.
La segona fase té, però, una concessió lògica i sensible vers la primera: el sòcol al carrer posterior, que jugarà a tenir unes finestres semblants a les existents (aquest cop enfaixades verticalment) per tal d’evitar el pastitx. L’accés inferior de la segona fase es farà per la torre existent ja esmentada.
La construcció de l’edifici és tan fina i detallada com la de qualsevol altre edifici del grup. Les finestres d’ambdues fases són d’un disseny exquisit: les de la primera, individuals, amb un fix de vidre central i dos laterals practicables, coberts per uns porticons d’acer galvanitzat molt radicals, partits no en quatre sinó en sis trossos! Mireu la foto: el tercer porticonet de cada finestra, de poc més de deu centímetres, permet plegar a noranta graus perfectes el porticó. Sensible, delicat, emocionant... i pràctic. L’edifici té quinze anys, i cap, absolutament cap finestra s’ha trencat o ha estat substituïda.
La finestra correguda de la segona fase és, en sí, un veritable mur cortina: perfils metàl·lics galvanitzats que moren a uns quinze centímetres de terra sobre un tac de pedra disposat al voltant d’un rodonet de ferro. Tota plana, amb els muntants a cara de revestiment. Persianes senzilles d’alumini. Al darrera, tot vidre i, al darrera, les columnes tal qual. Res més. Atenció a les reixes de les baranes dels balcons: del modernisme a l’any 2000 sense transició, com simultàniament feia Miralles. Per entendre de què parlo mireu-vos el tros de façana posterior de can Batlló que apareix al costat del Servicio Estación, al carrer d’Aragó, entre Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya.
Recordo perfectament la darrera classe magistral que Ignacio Paricio va fer a l’ETSAB essent jo estudiant. La sala d’actes plena com un ou, ell parlant com si fons al bar fent una cervesa, usant expressions tan planeres que qualsevol que hagués passat per allà ho hagués entès sense tenir una formació específica com arquitecte.
Va començar amb una fotografia de dos temples egipcis, un al costat de l’altre. Podrien ser Kalabsha i Kertassi, per exemple. Kertassi manifesta la seva construcció: impostes, columnes, cornises. D’allà se’n deriva la seva expressivitat. Kalabsha és un volum pur que amaga sota aquesta pàtina escultòrica tots els recursos que s’han emprat per la seva construcció. Paricio es va girar amb cara trapella i més o menys va dir: “...esto es la arquitectura. Lo uno y lo otro, sin escoger. Después de estos edificios no hemos podido hacer nada más. Aquí está todo.”
