He fet el que he pogut, però tingues en compte que no sóc arquitecte ni fotògraf”, em deia en Xavi al mail on em va enviar aquesta sessió de fotos. Tu tranquil, Xavi: són fabuloses. Ell i jo hem parlat tot sovint d’arquitectura, i, de fet, és el responsable que hagi oblidat alguns dels perjudicis ridículs que em van inculcar a la carrera. Una nit ens varem posar a projectar una casa per ell. En Xavi és un tio cult, amb unes referències arquitectòniques molt per sobre la mitjana, fins i tot molt per sobre la mitjana d’alguns arquitectes. Em va demanar finestrals Arts & Crafts, típics d’Horta, de Mackintosh, del primer Mallet-Stevens o de les cases per artistes de Sauvage (sí: tampoc les va inventar Le Corbusier). Picat, vaig contestar-li que no, que allò no podia ser. Amb tota tranquilitat, en Xavi va mirar-me als ulls i va contestar “per què?” Vaig quedar-me sense arguments i vaig riure molt, i anys més tard vaig comprobar que Miralle construia com si hagués arribat a la mateixa conclusió. Encara em sembla mentida que hagi de continuar explicant aquest perquè. Cony, doncs perquè sí. Perquè la llum entra maca. Perquè és tècnicament viable. Perquè pot no ser més car que fer la vidriera d’una altra manera. Perquè els muntants la protegiran del sol. Perquè la fusteria pot servir, també, de reixa. Perquè és més barat canviar un vidre petit trencat que vint-i-cinc metres quadrats de vidre trempat monolític. Perquè l’estil el controlem nosaltres, i, quan és al revés, qui sigui que ho faci té un problema. Perquè el que està bé està bé.
En Xavi m’explicava que, tot sovint, es fixava en l’edifici quan hi passava per davant, i, al preguntar-li que què li semblava, va contestar “És… com es dius això… molt compacte? Sí, això. És molt compacte. Això és el que més m’agrada de l’edifici.” Per pura observació va deduïr, tot sol, el tret més significatiu de l’arquitectura de Moneo.
Les fotografies, preses poc abans de l’entrega de l’edifici, expliquen molt bé el que és i on és. El campus de la Columbia University, obra dels grans McKim, Mead & White, els arquitectes referencials de Nova York a principis del segle XX, es realitza tot sencer en estil neoalgunacosa diferent al neoalgunaaltrecosa del seminari. Probablement tots els edificis de Nova York siguin sempre neoalguna cosa, inclòs el de Moneo. En tot cas: la primera conclusió sobre ell (que, afortunadament, obre més preguntes de les que respon) és que l’edifici és a l’arquitectura de Nova York el que el Museu d’Art Romà de Mèrida és a a l’arquitectura romana: un homenatge.
Rem Koolhaas ho va entendre: Nova York no és morderna. No pot ser moderna. Pootser per això s’ha endut el manifest bàsic de la postmodernitat, el Delirious New York, probablement el llibre d’arquitectura més important dels escrits des de Vers une Architecture, i l’únic dels grans tractats bàsics que conec que no conté la paraula “arquitectura” al títol ni al subtítol.
L’edifici de Moneo és, doncs, abans que res, una representació del que és la ciutat. Si a Mèrida Moneo fa un edifici que interpreta de manera contemporània el que és un opus romà, i realitza un museu de formigó expressat a través d’un encofrat perdut de maó d’una brutal força expressiva, que contrasta amb les lloses planes (i, per tant, gens romanes) de formigó vist i amb els poderosos lluernaris del mateix material, a Nova York Moneo realitza un homenatge no tan a l’arquitectura dels anys 30 com a la seva estructura amb el mateix recurs de fer arquitectura amb les tripes dels edificis als que remet.
Des de sempre les estructures metàl·liques dels edificis en alçada americans han quedat revestides per protegir-les contra el foc en primera instància i per expressar les idees, l’estatus, les fantasies o els gustos dels promotors en segona. Bé, i potser dels arquitectes, que mai van semblar massa interessants a abraçar el Moviment Modern. L’edifici de Moneo, també metàl·lic com els seus pares, també s’ha de revestir. Al seu cas, ja de tornada dels homenatges a Sullivan dels anys 70 (llegeixi’s del Bankinter a l’Illa) decidirà fer-ho revestint l’estructura metàl·lica amb metall. L’arriostrament de l’edifici es porta a les façanes, que queden plenes de tirants en diagonal que segueixen alguna cosa semblant al descens de càrregues. Les creus de Sant Andreu no es produeixen mai al mateix pòrtic, sinó que es desdoblen en línies alternes. En resum: aquest edifici té per façana el que molts dels seus veïns tenen a l’interior, amagat.
S’estableix una reflexió important sobre el revestiment: el de l’edifici de Moneo és més complex encara que les façanes de maó massís dels seus veïns: panells d’alumini o acer inoxidable ratllats en diagonal revestiments innifugs pel metall, vidre muntat en fusteries molt complexes.
L’edifici justifica la seva façana pel seu emplaçament i per la seva volumetria. La cantonada de 120 oest amb Broadway és un solar pres en sandwich entre dos edificis neoclàssics característics de la Columbia University. Moneo sempre podrà al·legar que en segueix l’esperit. L’edifici és un cop i mig més alt que els seus veïns i més alt que la torre del seminari veí. El canvi estilístic ajuda a contextualitzar-lo.
La condició d’edifici continu que vol tenir el campus s’aconsegueix a base d’estendre unes pasarel·les molt interesants entre els dos edificis, ponts recolzats a ambdues bandes que sembla que s’hagin de trencar en contacte amb l’edifici de maó. La pasarel·la del carrer 120 és continua, i la de Broadway es realitza individualment a cada pis.
La façana al pati interior d’illa és un mur cortina convencional amb l’estructura vista pel darrera, i, allà, sí trenca la continuitat dels edificis i evita una cantonada-racó.
Des de lluny: una mena de fanalet que corona el campus flotant aparentment com si no tingués base. Més o menys el contari del que passa amb els edificis de la resta de la ciutat.
Els americans mimen i respecten la seva arquitectura docent. A part dels bons edificis singulars fets per arquitectes propis i estranys (com el mateix Moneo, Rudolph, Wright, Kahn, Hejduk, Stirling, Koolhaas, Morphosis, Aalto, Holl, Le Corbusier i Sert junts i per separat) hi ha els edificis que conformen els gruixos del campus pròpiament dits, amb tota una categoria d’arquitectes, aquí també, capaços tan de les obres de continuïtat com de les singularitats: Mies van der Rohe al capdavant, també SOM, també els McKim, Mead & White i fins tot un expresident dels Estats Units: l’excepcional arquitecte Thomas Jefferson, que va encarregar-se de fundar i planificar la Universitat de Virginia. D’exemples n’hi ha tants que no es poden anomenar aquí, i no només a les universitats punteres: petits comptats del mid-west americà disposen d’uns campus que no es coneixen al sud d’Europa.
Coderch va dedicar el seu “no son genios lo que necesitamos ahora” a un Moneo jove que havia gosat passar per sobre les competències que el primer creia que podia tenir dissenyant una cadira. La col·lectivitat es va creure el manifest, i ni Barcelona ni Madrid tenen ara cap edifici docent projectat per algú que té el seu estudi al fabulós Viso madrileny, i que, des d’allà, n’ha projectat tres a l’altra banda de l’Atlàntic. Així anem: sense el seu nivell mig arquitectònic, sense edificis singulars, sense la dignitat dels “no genis” mentre els nostres alegren els seus yards i courts amb les seves creacions on, segur, es podrà estudiar millor que sota els fluorescents mediocres de les construccions anodines d’Espanya.
