Viatjo tot sovint a Vic tan per raons familiars com perquè és una de les meves ciutats catalanes preferides. Em sento, literalment, com a casa passejant per aquells carrers medievals estretets tots plens de comerç, tan atapeïts de gent els dissabtes de mercat que a penes s’hi pot passar si no és en fila índia. La ciutat té una idiosincràsia bastant particular: només cal entrar a la web de l’ajuntament i mirar la composició del ple municipal. La burgesia i la noblesa locals són tancades, tirant a hermètiques. Resulta difícil conèixer i fer conèixer, i les intervencions al casc antic, excepte per un parell o tres d’excepcions, són tímides, conservadores, reaccionàries. No ha estat així sempre.
De Vic se’n diu la Ciutat dels Sants, mai he sabut si gràcies a la novel·la de Miquel Llor o si aquesta ja recull un títol previ que corria per l’ambient. El 40% del casc antic és, encara avui en dia, propietat de l’Església. I serà per esglésies. Un dia el meu tiet em va dir que n’hi havia dues-centes. Sempre tendeixo a creure’m el que m’explica, però reconec que aquell dia vaig aixecar les celles. Després, passejant pels carrers al voltant de la Catedral, vaig començar a comptar les que veia. En pocs metres en vaig comptar quaranta, reafirmar la fe en el meu tiet i al·lucinar amb el que encara és aquest lloc.
Som a l’any 1910, centenari del naixement de Jaume Balmes. Torras i Bages és bisbe de Vic i prepara la commemoració d’aquest acte. Gaudí pateix una depressió nerviosa (aleshores se’n deia “anèmia cerebral”) que l’ha portat a prendre’s un temps de repòs, única cura que es coneixia per aquesta malaltia, a aquesta cuitat. La intensitat del treball al seu estudi ha fet que aquesta no sigui la primera, i el seguit d’elles, sense diagnosticar, sense tractaments farmacològics, han afectat la seva salut física i mental. Tot i així, Torras i Bages, no sé si en un acte d’egoisme o en acte terapèutic, li demana una intervenció arquitectònica que representi l’esdeveniment.
Gaudí té 58 anys. Per recuperar-se passeja per Vic en companyia dels seu col·laborador Josep Canaleta i de Josep Maria Pericas, arquitecte oriünd de la ciutat. El projecte naixerà d’aquestes passejades. Torras i Bages li suggereix una escultura davant la casa pairal del filòsof. Gaudí contesta que el que es necessita és una peça de mobiliari urbà. Potser una font. Més tard troba la clau, consistent en traslladar la intervenció a la plana del Mercadal, actual Plaça Major de Vic. Allà, fidel a la seva intuïció, hi proposarà dos fanals monumentals.
Gaudí és, encara que pugui semblar una altra cosa, l’arquitecte dels nous espais de Barcelona, els que han fet que la ciutat oblidi (fins gairebé avui en dia) el seu passat medieval. No poden explicar-se de cap altra manera les seves intervencions al Pla de Palau, amb tots aquells edificis governamentals, a la Plaça Reial, un convent enderrocat, regularitzat i fet espai urbà, i a l’Eixample, Sagrada Família inclosa. La tribuna de can Batlló defineix d’una manera gairebé paradigmàtica el caràcter del Passeig de Gràcia: un principal que és gairebé un habitatge unifamiliar. La jerarquia social en alçada, les golfes, i, sobretot, aquell voladís que permet mirar sense ser vist. La complexitat de la relació amb el carrer més potencia que no pas critica l’espai; el matisa i l’enriqueix. Gaudí no és l’arquitecte medievalista, nostàlgic del passat que alguns ens han volgut vendre, sinó un cosmopolita ancorat al seu temps que aposta per uns espais urbans que no havien existit mai abans.
Els fanals de la plana del Mercadal seran una intervenció que voldrà redefinir completament aquest espai matisant la seva darrera intervenció important. Fins fa pocs anys (no tinc dates sobre quan ha es va fer aquesta reforma, però el seu traçat és clarament decimonònic, de manera que caldria ubicar la seva data de construcció en algun moment de la segona meitat d’aquest segle) consistent en la seva connexió amb l’estació de tren, distant uns tres o quatre-cents metres, a través d’un carrer, una mena d’avinguda, traçat a tiralínies. El mateix Canaleta hi bastirà una de les seves cases més notables, la del número 26.
Ara toca un exercici inevitable d’urbanisme-ficció. Vic és una ciutat de traçat medieval, d’estructura radial, emplaçada a la confluència dels rius Gurri i Mèder. El Mèder desaiguarà, posteriorment, al Ter. Per tant, aquesta part de la plana desaigua cap a la Selva en direcció més o menys oest. Al seu quadrant nord-oest s’hi estén la Plaça Major, antic Pla del Mercadal, escenari d’un dels mercats més antics i populars de Catalunya, que es celebra cada dimarts i dissabte el món: un espectacle imprescindible. Aquesta plaça queda alimentada per una sèrie de carrers estrets que s’hi endollen tangencialment, per les seves quatre cantonades, definint tots els fluxos de circulació pel perímetre, deixant el centre lliure i potenciant la porxada perimetral que l’ha fet famosa. Gràcies a això el mercat funciona tan bé. Al segle XIX s’esventra la seva entrada oest, coincident amb l’estació, fins que tingui més amplada que totes les altres amplades d’accessos sumades. Ben bé deu fer vint-i-cinc o trenta metres. Aquesta ampliació té, en planta, forma de fus, d’embut: el carrer arriba a tota amplada i perd una mica de secció en contacte amb la plaça. La banda sud de la intervenció queda definida per un parell d’edificis grans, el més important dels quals és el casino que Gaietà Buigas va bastir-hi, contemporani a la intervenció. El seu cantó nord és més complex, un tall per les parcel·les prèvies regularitzat, de directriu esbiaixada. L’espai contingut de la plaça queda, des d’aleshores, obert, amb unes visuals molt llargues que passen per sobre la ciutat nova (que, a més, baixa: la cota de l’estació deu ser ben bé deu o quinze metres inferior a la de la plaça). Encara avui en dia, aquesta obertura és una ferida. L’espai de la plaça es perd per allà, i, curiosament, quan un mira totes les fotografies que hi ha penjades de la plaça a internet, descobreix que aquest racó a penes és fotografiat: com si no interessés, com si es trobés aliè a l’espai.
Aquest racó, aquest accés, aquesta ferida serà, precisament, el que Gaudí pretendrà arreglar amb la seva intervenció. No es tracta de dos fanals: es tracta de redefinir un espai urbà que, encara avui en dia, no va alhora amb la resta de la plaça. D’un projecte urbanístic en tota regla, vaja.
Els fanals eren dos, asimètrics. El que està més al mig de la plaça era més petit, l’altre més gran. Molt gran, de fet. Claríssimament sobredimensionats els dos. Aparatosos. Estaven alineats sobre el carrer de la Riera, que mena als ponts del riu i al Pla del Remei. Pel que s’aprecia a una de les fotografies, l’alineació semblava obliqua respecte l’eix del carrer. Un dels fanals podria estar a la dreta de l’eix, l’altre a l’esquerra. El fanal més a prop del carrer (l’interior) queda més cap a l’ajuntament, i l’altre, l’exterior, més al mig i cap enfora de la plaça. Aquest fanal sembla més baix i més petit que l’altre, però, per l’efecte perspectiu, es veu de la mateixa mida. Els accessos de Gaudí sempre són complicats, tortuosos. Entrar a un espai definit per ell pesa i es converteix en un acte que no pot ser mai indolent.
 |
| Posició dels fanals a la Plaça Major, amb el carrer Verdaguer a sota. El dibuix està girat 90º respecte del plànol anterior. |
Sigui quina sigui l’alineació dels fanals respecte del carrer de la Riera, aquests formaven una porta respecte el carrer Verdaguer. Una porta cap a la plaça major. Una porta que emmarcava, precisament, l’edifici de l’ajuntament, situat a la cantonada oposada, pertanyent a aquesta categoria interessant d’edificis públics-racó (idèntic, però més complex, a l’ajuntament del Vendrell que hem vist a l’article previ sobre l’església de Jujol). En aquest cas: un carrer hi passa tangent i enfila cap a un rosari de placetes i un altre passa just per sota seu i enfila cap a l’edifici gòtic de l’ajuntament, que queda rere la plaça. Així: els fanals tanquen el perímetre de la plaça, l’acoten sense necessitat de disposar-hi un edifici i, alhora, en defineixen el seu nou accés, d’una manera completament diferent a com s’hi havia accedit sempre, cosa que obliga a un recurs inèdit, que mai s’havia fet servir allà. Un recurs que, ara que ha desaparegut, ha deixat la plaça òrfena.
Els propis fanals: l’equip de treball que fitxa Gaudí és jove, escandalosament jove. El responsable del projecte és Josep Canaleta. Més o menys contemporàniament ha dibuixat la Pedrera. Allà, Gaudí va demanar plànols de treball a escala 1:20. Directament. Sense passar per les escales petites. L’edifici es va dibuixar in situ, a un racó del solar on hi havia una nau que Josep Bayó, el contractista, enderrocarà al darrer moment. Les plantes són tan grans que Canaleta construirà, amb taulons, una enorme taula a mida del perímetre del solar i, amb una serra, la retallarà pels patis. S’hi colarà per sota i apareixerà pel centre armat amb els seus llapis per seguir dibuixant. Canaleta té 35 anys. Els seus comparses seran un Josep Maria Pericas, que ja treballava com arquitecte independent, de 25 anys, i un Josep Maria Jujol de 29, al cim del seu prestigi. Aquest darrer farà, com sempre, el gamberro amb la intervenció. Per tant: quatre persones dissenyant un fanal. Tot un exemple de dedicació, que, avui en dia, sembla impossible de repetir.
Gaudí atribuïa propietats místiques a les pedres que usava per a suportar els seus edificis. A la Sagrada Família estan codificades: pòrfir per l’altar i per les columnes que han de suportar la torre de Jesucrist, de més de 140 metres d’alçada, basalt per les torres menors, granit, etcètera. La cripta Güell té columnes de basalt de Castellfollit, ja que havia de suportar l’església superior (que, afortunadament, no es farà). En aquest cas el fust dels fanals es realitzarà, també, d’aquest material: una pedra negra, tremendament resistent, molt difícil de treballar, basta i sense vetes. Probablement la pedra més resistent que es troba a Catalunya, arrencada directament de la falda d’un volcà. Això suporta el pes de l’intel·lecte de Jaume Balmes. L’alçada dels fanals és enorme. Deu acostar-se als deu metres. La percepció d’aquesta alçada queda augmentada pel fet que els coronaments són fets de metall, varilles doblegades contenint molt aire entre elles, expandint-se cap als laterals i cap al cel. Per tant, els fusts necessiten ser, forçosament, troncocònics, anar-se aprimant en alçada, ja que, en cas contrari, el pes propi del material els hagués pogut partir en dos. El que estava més al mig de la plaça ho fa des d’un fust que neix net del terra, a partir (tan l’un com l’altre) d’una petita plataforma rodona de basalt. El que queda més cap al carrer de la Riera té un fust interessantíssim: com les arrels d’un manglar o les estries d’un lledoner (arbre que interessava moltíssim Gaudí, model per les columnes de la Sagrada Família, que va plantar a varis projectes), una sèrie de pedres menors, de secció considerable, ben bé trenta per trenta centímetres per uns dos metres d’alçada, apuntalen la pedra principal i formen un sòcol estriat, bast, dur, tosc, bàsic per la percepció de tot el conjunt. Sobre elles el fust puja net amb dos seccions de basalt diferents. A mitja alçada la pedra perd la meitat del seu gruix per a enfilar-se fins a suportar la creu. La transició es realitza amb una malla de reforços exteriors d’acer, hereva directa dels reforços en pedra que s’usen al gòtic civil. L’altre fanal, que té el fust sensiblement més baix, presenta dos seccions unides de manera anàloga.
L’asimetria dels dos fanals s’intensifica encara més en alçada. L’exterior (cap a la plaça) té forma de bàcul, una forma literal, amb la part superior feta en metall. L’interior té una claríssima forma d’arbre, amb una corona metàl·lica esbiaixada que queda a una certa distància del fust, de la que surten una sèrie de branques que són les que tindran els brasers i els fanals. Gaudí i Jujol sempre posaven brasers als fanals, no sé per què. El treball en metall no es fa a base de perfils continus, sinó de rodons entrellaçats que li donen un aspecte vegetal, de branca malpodada a penes acabades de brotar. Ferro dolç doblegat al taller i rematat a peu d’obra, tensat fins al límit de la resistència del material: la gènesi dels problemes de la intervenció. Penjats d’aquestes branques hi havia d’haver dos números: 1810 al fanal interior, 1910 a l’exterior: el centenari de Balmes. Al final el 1810 va saltar i va quedar solet el 1910 al fanal en forma de bàcul, orientat a la plaça. La coronació dels dos fanals és, no podia ser d’altra manera, una creu. El fanal exterior té una creu plana perpendicular a l’orientació del números: la representació bidimensional del fanal no té sentit. El fanal interior té una creu de quatre braços anàloga a les que va disposar a d’altres obres. Les dos estan realitzades en metall.
I més: l’obra estava pintada. No sé com, no sé de quina manera. No en sé res. Només sé que estava pintada. Jujol se’n va ocupar, i, fins on conec, no hi ha cap testimoni de com eren aquestes pintures. Ni en sé els colors ni sé com estaven aplicades. Aquesta part de l’obra s’ha perdut per sempre i fa molta ràbia.
El muntatge i la construcció d’aquests fanals portava, com he dit, els materials al límit. Els sòcols de pedra havien d’estar reforçats. Els voladissos de les branques compensats es deurien moure molt, amb les seves tensions distribuïdes sobre una anella metàl·lica penjada esbiaixada. Les creus pujaven molt alt, i havien de parar bastant vent. La intervenció requeriria un manteniment que es deuria negligir des del primer dia, fins i tot amb Canaleta i Pericas vivint a la ciutat. I Vic no és una ciutat fàcil. Encara no ho és avui en dia. Un exemple banal: la ciutat té el que potser sigui el millor projecte que Pep Llinàs hagi construït en tota la seva vida, en Teatre Atlàntida, del que tinc més de cinc-centes fotos fetes i del que prometo ocupar-me algun dia. El llautó que recobreix part de la seva caixa escènica li ha merescut el nom de “Ferrero Rocher”. Sembla que els habitants se l’estimen, però massa pietós no és, el motiu. Per molt que, segons m’han dit, encanti Llinàs. El fanal arbori va quedar convertit en un urinari: males olors, i, sobretot, desprestigi. A tots dos se’ls va prendre mania ràpidament. Ja ho he dit en algun altre moment: el modernisme no té bona fama en aquest país.
A 1924, després de restauracions més o menys fallides i de missatges d’alerta reiterats per part de Canaleta, Manuel Gausa (que, fins on sé, era l’avi del “nostre” Manuel Gausa), aleshores arquitecte municipal de Vic (va ser-ho fins bastant després de la Guerra Civil) dona l’ordre d’enderrocar els fanals: està atemorit. La seva falta de manteniment pot provocar una desgràcia i, senzillament, la ciutat no els vol.
Adjunto aquí les tres fotos que m’han arribat de l’enderroc. A la primera foto han desmuntat els voladissos metàl·lics, lligat el fust amb cordes i els homes estiren cap a l’interior de la plaça. Paradoxa a la Ciutat dels Sants: la creu aguanta i rebrà l’impacte directe quan el fanal caigui. A la segona foto, presa des d’un balcó, un senyor, orgullós, té la seva cama sobre el fust del fanal, en una actitud fatxenda: està content. La tercera foto és una fot de grup: famílies, nens, dones, posen davant les ruïnes del fanal. La creu queda rere seu.
Els fanals eren alhora una obra d’art i una obra d’arquitectura. Un projecte urbanístic. El regal que un bisbe Torras i Bages al final de la seva vida, amb 64 anys, fa a la ciutat. La commemoració del centenari d’un home culte, intel·lectual de primera línia, filòsof i un altre cop, home d’església a la Ciutat dels Sants: Jaume Balmes. Curiós: la seva construcció és obra d’uns pocs. El constructor, Gaudí i el seu equip, Torras i Bages. Prou. La seva destrucció, en canvi, és una obra col·lectiva feta per bona part d’una ciutat i celebrada amb una foto de grup. Plató, a la República, posava l’educació com a base per a qualsevol revolució. Aquí es veu per què.
Actualitzat 10-03-11. Fotos cortesia d'Eduardo Almalé.
