L’edifici que va matar el Moviment Modern

(fotos color: Jaume Prat, febrer 2011, fotos blanc i negre: Michael Carapetian, sessió original realitzada entre 1964 i 1965. Extreta del llibre “The Charged Void”, Monacelli Press)

Aquest article vol recollir les meves impressions sobre l’arquitectura de l’edifici Economist, d’Alison i Peter Smithson, madurades durant aquest interludi entre la visita i l’escriptura.

Voldria cenyir-me estrictament a la visita, però és impossible no tenir en compte tota la informació tan prèvia com posterior que tinc sobre l’edifici. També ho és obviar que es tracta d’un dels edificis millors fotografiats de tota la història de l’arquitectura del segle XX, singularment a través de la sessió que l’arquitecte i fotògraf Michael Carapetian va fer poc després de la seva inauguració, a 1964.

La visita no es va fer a l’edifici original: no existeix. A 1985, 21 anys més tard de la data que els crèdits marquen com a final de la intervenció dels arquitectes, Peter Smithson fa una reforma important. Al llibre “the Charged Void” es cenyeix aquesta reforma a l’entrada de la torre d’oficines. Hi ha, però, dos alteracions significatives més. Molt significatives. La seva qualitat fa pensar que també poden ser obra de Peter Smithson, que mai va desentendre’s de l’edifici. Puc estar, però, equivocat.

He mantingut els noms dels carrers en anglès, sense traduir, per la situació singular de l’edifici: el barri de Westminster a la ciutat de Londres. Londres, singularment, té una nomenclatura d’espais urbans molt més rica i complexa que la catalana. Molts d’ells són de difícil traducció, i aquest article només va d’això en part. Seria massa llarg i esbiaixat ocupar-me’n ara.

Els llibres d’història donen com a adreça de l’edifici el 25 de St. James’s. Ocupa dos números més i dos altres carrers: Ryder Street, perpendicular a St. James’s, i Bury Street, que dobla St. James’s. Tan a Bury com a Ryder hi ha més front construït. Bastant més. Però l’accés principal (que no únic) de l’edifici es produeix per St. James’s, carrer que defineix, també, la cota de l’espai interior.

Accés des de St. James's. Notar la diferència d'alçada entre l'espai interior i el carrer, tenint en compte que la foto està presa des de la cota màxima del solar. 

Westminster és un barri d’una riquesa arquitectònica i urbanística excepcional. L’edifici s’ubica al seu quadrant nord-oest, vertebrat, precisament, per St. James’s Street, de traçat decimonònic superposat sense esborrar-lo a un traçat més antic, amb algunes parts gòtiques i tot. Com a resultat d’això trobem que Sant Jaume s’emporta, a part d’un carrer, un parc, uns Gardens, una Place (que, en realitat, és un carrer) i un Little Street. Altres espais urbans de Westminster compartiran patronímic de la mateixa manera.

Aquesta reflexió no és banal: ens parla de la complexitat d’espais que es dona a pocs minuts a peu de l’edifici. D’uns espais difícils de nombrar, difícils de limitar. Híbrids, ambigus. Com els que generarà el propi edifici.

Situació. Notar la quantitat i qualitat d'espais diferents en ple centre de Londres. L'edifici, al quadrant superior esquerre. A baix, el Mall, doblat superiorment pel Pall Mall. St. James's Square és el quadrat verd al quadrant superior dret.

D’entrada, el nom: the Economist Building. L’edifici Economist. En realitat cinc peces diferents: una torre de cinquanta-tres metres a la cantonada de Bury amb Ryder, una torre més petita sobre Bury, mitgera amb l’edifici del costat, un edifici difícil de classificar a la cantonada de St. James’s amb Ryder, una intervenció a un edifici existent sobre St. James’s (el núm. 23) i l’espai lliure entre ells. Un espai lliure amb gruix, molt complex.

1.- Edifici de la redacció de the Economist. 2.- Martin's Bank 3.-apartaments del Boodle's Cub 4.- Boodle's Club amb la seva nova tribuna a l'espai interior.

Planta baixa: espai comú, a una cota aproximada de 1,5 metres per sobre St. Jame's.

Els carrers Bury i St. James’s baixen de nord a sud. I baixen molt. I, a més, baixen diferent. Ryder absorbeix la diferència baixant cap a Bury.

L’espai lliure entre edificis es situa a una cota superior, definida per l’accés al complex, al 25 de St. James’s. Just a cota superior del solar. Sobre aquesta cota superior l’espai encara puja més: ben bé metre i mig. De manera que, sobre Ryder i sobre Bury, l’espai entre edificis és ben bé un primer pis. O primer pis i mig. De manera que el sòcol de l’edifici és tan potent que possibilita que quatre edificis perfectament diferents entre ells rebin el nom comú d’edifici Economist.

Serà precisament aquest sòcol l’objecte de la reforma important de 1985: quan l’edifici es projecta i construeix, tot el front al carrer Bury és ocupat per un sistema d’escales paral·lel al carrer: dos escales que defineixen una paret contra Bury, doncs.

El sòcol reformat. Compareu-lo amb les plantes: les escales paralel·les al carrer desapareixen, l'espai comercial s'amplia, més tensió sobre Bury St.

Actualment hi ha una sola i única escalinata perpendicular a Bury, enfilada amb l’accés de St. James’s. El sòcol resultant pot ser ocupat amb tendes. Bury Street és coneguda per tenir algunes de les galeries d’art més importants de la ciutat, i aquest sòcol comercial en rebrà una altra.

El sòcol del Martin's Bank funcionant com a galeria d'art. Perspectiva de treball de l'estudi. 

La gènesi de l’encàrrec és el permís que l’Ajuntament de Londres dona als promotors, el diari The Economist, per enderrocar la seva seu decimonònica (que omplia tota la parcel·la) i construir-la de nou. L’encàrrec recau sobre Alison i Peter Smithson, als que se’ls demana un increment d’edificabilitat important i un programa bastant complex:, la reforma del Boodle’s Club, una sèrie d’apartaments (o habitacions) lligades al mateix club, un banc, la redacció del diari. Fidels als postulats del Moviment Modern els arquitectes zonificaran el programa i el partiran en tres edificis completament diferents: el banc (Martin’s Bank) sobre St. James’s, la redacció sobre Ryder i Bury, els apartaments sobre Bury, separats de tot, fins i tot del Club. Els edificis tindran quatre vents, excepte els apartaments, que només en tindran tres. A la finca del número 23 de St. James’s, ocupada pel club, se li farà una nova façana sobre l’espai públic que aglutina tota la intervenció.

Els quatre edificis es busquen i es complementen entre ells. La plaça els unifica i cohesiona.

Fotomuntatge realitzat per l'estudi. 

Tot el treball posterior tindrà per objecte definir l’espai entre edificis (que rebrà el nom de “plaza”, a conviure amb tots els Mall, Yard, Court, Road, Square, Garden, Passage existents a la zona) i afinar i singularitzar cada part de la intervenció.

Fidels a l’autisme al context que el Moviment Modern imposa als seus edificis, totes les façanes de l’edifici (ha quedat demostrat que és un sol i únic edifici), independentment de la seva orientació, tenen el mateix caràcter, el mateix tipus de finestra, la mateixa manera de ser composades. Amb això es fuig de la tradició de les façanes davanteres i les façanes posteriors, que el Moviment Modern sempre ha criticat. Injustament, trobo. El problema no ha estat mai que hi hagi façanes anteriors i posteriors als edificis. El problema ha estat, sempre, dissenyar bé ambdues façanes. Londres és un lloc excel·lent on trobar bones façanes posteriors, ben dissenyades, riques, amb solucions arquitectòniques que no s’ha volgut que càpiguen a les façanes anteriors, tan bones com aquestes últimes. O més.

En tot cas, l’edifici gira totes les façanes exactament de la mateixa manera. L’edifici vol incorporar l’espai interior al carrer. Cosa que fa i no fa alhora. L’edifici gira, les seves façanes s’estenen, la mançana queda oberta. Però la potència del sòcol impedeix qualsevol altra lectura que no sigui la de l’edifici unitari amb façana, amb molta façana. Cosa que té la virtut de deixar els carrers tranquils: St. James’s té, tan sols, una bona entrada i després recupera el volum. La pressió de Bury i Ryder roman intacta.

Segona derivada: la clau per entendre el projecte. L’emplaçament dels edificis és a les cantonades del solar. Le Corbusier o Mies van der Rohe mai van fer-ho. L’espai modern és fluid. L’espai modern és un. Per a tot el món. El Moviment Modern no crea espais. Crea espai. En singular. Un únic espai transparent, diàfan. Únic. Perfectament il·luminat, sense a penes racons, excepte per a la intimitat mínima. Les portes es disposen més per temes emprenyadors tals com els límits de propietat que per acotar res. Dècades abans de l’espai brossa koolhaasià, aquest ja és postulat i treballat pels popes del Moviment Modern. Amb l’única excusa de la bellesa.

Els Smithson no volen res d’això. La plaça és un recinte acotat, al que costa accedir. El propi edifici acota un espai inequívocament. Sense pal·liatius. Sens cap mena de dubte. Es marquen les cantonades, s’ancora l’edifici a la parcel·la i la mançana queda tan sols esventrada pel mig, partida en dos per un espai públic sense nom al que difícilment hi accedirem si no és per fer alguna activitat lligada a l’interior de l’edifici: tan les meves fotografies com les de Michael Carapetian, separades ambdues sessions gairebé cinquanta anys, només mostren gent de pas: treballadors de les oficines, algun passavolant: ningú s’està allà dins. L’espai és un passatge amb racons, amb una plasticitat gens urbana, que Carapetian associa de manera directa i franca a les pintures de De Chirico i que jo vaig preferir caracteritzar a través d’unes façanes superiors anònimes, buides de persones, caracteritzades per una materialitat i una bellesa gairebé en brut, com si ens trobéssim dins una escultura gegantina. L’espai interior també té alguna cosa de yard, de court, de pati privat anglès, secret, ben definit, allunyat del carrer. Amb balcons i tot. Ídem els espais interiors: no tenen res de centrífugs. La seva relació tan franca amb l’exterior no té altre motiu que il·luminar-los francament. L’anonimat de les seves façanes tranquil·litza l’interior: la singularitat s’aconsegueix per zonificació. També (com s’ha vist a posteriori) la flexibilitat de l’edifici.

Excepcional foto de Michael Carapetian (deformada per haver estat treta d'un llibre) on s'aprecia l'altissim grau d'abstracció usat per projectar l'espai intermig dels edificis, gairebé oníric. Ningú s'hi està: tothom passa sense aturar-se. 

Les torres a les cantonades impedeixen, també, les visions diagonals. L’espai no es veurà mai en veritable magnitud: tampoc a cap dels edificis que l’envolten. Alguns d’ells de qualitat notable, per cert. I defineixen el carrer a la perfecció, sense alterar el més mínim la configuració urbana. Avançant esdeveniments, les dues plantes inferiors del banc són ara un restaurant japonès. Aquest nega completament l’accés des de l’espai interior i es volca al carrer. Tan que la cuina queda perfectament visible... contra el pati de mançana. Els clients es relacionen amb St. James’s: la torreta ha quedat segregada de la resta de la intervenció.

Més sobre l’espai modern: la seva inabastabilitat, la seva promiscuïtat incòmoda, obscena, queda definida per la seva representació: una retícula estructural que organitza idealment tots els elements constructius presents a la intervenció: d’edificis a mobiliari urbà, aparcament, carreteres, línies de flux, etcètera: no es vol res contingent. Tot és necessari.

L’edifici de the Economist té un mòdul estructural diferent per cada torre: adequat a St. James’s el del banc, més reduït a la torre més petita, més gran a la més gran. Petites diferències que no parlen d’economia: parlen de la finor de la composició i parlen de la composició independent de cadascun dels elements que formen l’edifici, atents, sensibles als detalls. Un mòdul estructural que configura, s’estavella i s’acaba contra la façana de cada element. L’estructura de suport de la plaça quedarà forçada amb nous mòduls intermedis que encaixin entre els altres.

L’edifici no ha creat escola. El centre, i fins i tot la City o un downtown a l’americana com Canary Wharf, al Londres modern, s’han vist poblats per edificis més pintorescos, més referencials al passat. Quan s’han construït edificis de llenguatge més obertament modern (com un centre comercial de Jean Nouvel al costat de la Catedral de Sant Pau, o l’edifici Channel Four de lord Rogers, el seu traçat, la seva petja en planta, són obertament decimonòniques: el programa s’encaixa, sense esforços, amb èxit, contra el perímetre de la parcel·la, fent carrer.

Una de les raons d’aquest fracàs pot ser la indiferència amb que els arquitectes accepten que el seu planteig volumètric està fora d’escala: la torre de la redacció, a la cantonada de Bury amb Ryder, de cinquanta-tres metres d’alçada és, senzillament, massa alta. De fet és perfectament visible des del Palau de Buckingham com una excrescència estranya per sobre la línia de cornisa uniforme que defineix Westminster. No és que l’edifici no hi càpiga: es que els arquitectes han fet trampes. La petja elegant en planta, el disseny exquisit, escenogràfic, de la façana a St. James’s, es perd completament a Bury i a Ryder, carrers (sobretot Bury) harmoniosos, ben tensats, passejables, que perden intensitat precisament a la torre de la redacció. Més tenint en compte que Bury s’entrega contra el Pall Mall a través del Crown Passage, un carreró vianalitzat ple de vida i de comerç on convergeixen bona part dels treballadors de la zona. La torre de la redacció és la ferida per on sagna l’edifici de the Economist. Amb vint metres menys d’alçada estaríem parlant d’un edifici que hauria creat escola.

Contradictòriament a aquesta influència escassa hi ha el seu encaix amb el barri. Digne. No perfecte però sí digne. The Economist només ocupa una part de l’edifici, i la resta s’ha anat ocupant per altres empreses. La reforma de 1985 deixa la cantonada del sòcol de Ryder amb Bury molt millorada: on hi havia una escalinata bastant absurda hi ha ara una galeria d’art. L’edifici del banc sembla dissenyat expressament per al restaurant japonès que allotja. Malgrat la distribució estranya amb que l’han projectat.

Hi ha dos factors clau per a aquest encaix. El primer d’ells és la pròpia naturalesa del barri. Westminster és un barri ric: comerços de superluxe, ambaixades, l’eix de l’imperi a cinc minuts a peu. La residència de la Reina a deu. Un passatge públic sense tancar a aquest barri, ombrívol i malil·luminat de nit, no és problema. Ho seria gairebé a qualsevol altre lloc: no aquí. La presumpta vessant social de l’edifici funciona només perquè el barri és ric.

El segon factor és la construcció magnífica, virtuosa de l’edifici. Tan ambigua com el propi projecte, però.

L’edifici està en un estat de conservació exquisit. Excel·lent. Òptim. Millor que nou. La seva composició i els seus detalls de disseny són excepcionals. L’estructura de l’edifici és de formigó. Un mòdul diferent per a cada edifici. El major, pel banc. El menor, per la torre d’apartaments. Aquesta sembla un model a escala de la torre de redacció, com si s’hagués encongit uniformement, en un joc d’escala que encara posa més de manifest la seva alçada errònia.

Els pilars no són massa esvelts. Per tal de donar-los l’aspecte desitjat, queden trasdossats exteriorment per uns perfils extrudits d’alumini, bastant complexos, que emmarquen els tres elements bàsics que formen totes les façanes: una finestra d’alumini enorme, doble a les dues torres, simple al cas del banc, i dos peces de formigó prefabricat: una placa que tapa el forjat, el cel-ras i el terra tècnic, una mica a l’engròs (deixant, per tant, una ampit reduït) i un folre del pilar, d’un gruix tan enorme que sembla un pilar en sí mateix, que es deixa, sempre, a tots els edificis, a un pam de terra: l’entrega es fa per aire, i, si mirem la secció, recolza uns pocs centímetres a un regruix del pilar que folra.

Foto d'obra: folre del pilar prefabricat amb fixació antivolc (mateix model de les que es fan servir actualment), folre d'alumini cobrint les juntes amb els panells d'ampit.

Mòdul d'alçat: tramades, les parts d'alumini, interposades sempre amb els elements de formigó formant una trama aparentment metàl·lica que només expressa que no és portant a l'interrompre's contra el terra.

Detall exquisit i ambigu: l’edifici és de formigó folrat amb formigó, jugant a ser un edifici metàl·lic, ja que tots els elements de formigó a l’exterior queden emmarcats per perfils d’alumini abans esmentats.

Capítol apart mereixen els vidres del banc. L’any de finalització de la construcció és 1964. Els Smithson són uns mestres absoluts donant la dimensió precisa a cada element constructiu (d’aquí el meu desconcert amb l’alçada de la torre de redacció). Cada vano estructural, cada folre, cada fusteria, estan dissenyats a la perfecció. Tot té mides precises, proporcions cuidades. Es fa necessari singularitzar el banc... i ho fan traient la fusteria del vano. Vidre sol. Sencer. La dimensió dels vidres del primer pis del banc pot arribar als divuit metres quadrats, ben bé. I som a 1964. Amb un sol vidre.

Primera planta del banc contra l'espai interior, ara la cuina d'un restaurant japonès: observeu l'enorme dimensió dels vidres. Les fusteries i el mòdul són originals. Al pis superior estaven partits, i només conserven les seves fusteries originals els xamfrans: a la resta s'han convertit, també, en vidre únic. Observeu les altres fotos de Michael Carapetian i les meves i compareu. 

L’estructura dels edificis forma un altre detall exquisit, mostra del virtuosisme dels arquitectes: el pilars que suporten l’edifici tenen, dins la seva petja en planta, un gruix constant. A qualsevol edifici en alçada (banc inclòs) els pilars van perdent secció a les plantes superiors, on suporten menys càrrega: no fer-ho (com s’ha fet a molts edificis) suposa un increment de material innecessari. El regruix necessari per a suportar les plantes inferiors es treu fora l’edifici, i, per tant, el folre dels pilars, de secció constant, va sortint de l’edifici, formant una espècie de piràmide molt subtil. L’efecte trenca, d’una manera gairebé imperceptible, la monotonia dels edificis en alçada: la vista, si no està ensinistrada expressament, no ho capta d’una manera conscient, però un cert factor d’inestabilitat afecta la nostra mirada, advertint-nos que allà passa alguna cosa especial.

Una de les meves fotos d'arquitectura preferides, de qualsevol edifici. S'observa el canvi de secció dels pilars a l'edifici del banc. La resta, pur context.

El formigó prefabricat ha envellit bé. Perfectament, de fet, cosa que parla, també, del dimensionament del seu armat, una quantia tan mínima que no ha afectat el seu recobriment. D’aquí que es pugui afirmar que l’edifici està millor ara que de nou: s’ha patinat.

Aquesta ambigüitat en la construcció, el seu grau de sofisticació, emparenten l’edifici amb el seu entorn. No hi ha diferència entre les cornises clàssiques, les falses pilastres, les bay-windows decorades i aquest virtuosisme ple, ric: Alison i Peter Smithson són tan historicistes com ho poden ser els Nash a Buckinghan, Edwyn Luthyens a qualsevol dels seus edificis o, posteriorment, Stirling i Wilford als Carlton Gardens, a pocs minuts a peu, en un edifici gairebé desconegut projectat pel primer i acabat pel segon, una peça d’arquitectura complexíssima, de disseny exquisit, que ha passat completament desapercebuda pel seu aspecte clàssic, postmodern.

Stirling & Wilford: edifici d'habitatges als Carlton Gardens. Finals dels anys 90. Coincideix amb la petja de la parcel·la. Arquitectura gairebé mimètica. Tics de disseny esquemàtics, postmoderns. Construcció de nivell altissim. Alçats que juguen a mimetitzar-se amb el context per una arquitectura que té una segona i una tercera revisió. (fotos extretes de Google Street View) 

Plànol de situació amb tres peces arquitectòniques remarcables: The Economist, habitatges als Carlton Gardens i la Malborough House de Wren, prèvia a l'existència del Mall: el jardiner de la reina podia demanar la pala al del duc de Malborough (John Churchil de nom; el seu descendent il·lustre en va escriure una biografia en diversos volums). La urbanització i ampliacions són posteriors. 

Alison i Peter Smithson no són moderns: representen la modernitat, experimenten i juguen amb ella. Els arquitectes han posat en crisi el moviment modern preguntant-se sobre ell. La resposta és aquest edifici, que triomfa com a peça d’arquitectura en la mateixa mesura que fracassa com a manifest, que s’integra a la ciutat, al servei d’uns clients exigents i valents que accepten que l’edifici, l’arquitectura, la ciutat, rebin la seva força, la seva riquesa, la seva complexitat, la seva expressió, a través de les seves contradiccions.