diumenge, 22 de novembre del 2009

papà regidor




El barri de la Torre Blanca, a Sant Cugat, rep el seu nom en virtut d’un mas del segle XVI (tot i que, d’aquest segle, poc més en queda que l’estructura inicial, ja que el seu aspecte va quedar fixat, pel que sé com a historiador amateur de l’arquitectura, sobre les darreries del segle XVIII, quan Sant Cugat era el primer productor català de vi). Aquest mas va ser ocupat, més o menys a l’inici de les obres per a construir el barri. Els ocupes convivien amb un paisatge de bulldozers, penetròmetres, excavadores i formigoneres. De pols i de soroll de martelleig de vuit a sis sis dies a la setmana. Amén al setè. Protestaven per l’especulació que havia donat origen i forma al barri.


La seva protesta es va vehicular habitant (a estones) aquell mas, organitzant-hi festes i fent soroll les hores que no es treballava.


Tenien una manera curiosa d’habitar-lo: el mas era, aleshores, situat al bell mig d’un descampat. Al bell mig del descampat es va quedar. No hi va haver intervenció a l’entorn, sense cuidar, brut de pols o de fang segons el temps. Sempre de brutícia. Poso exemples d’intervencions sense cost econòmic a realitzar quan es té una font important de ma d’obra gratuïta i ociosa: no es va pavimentar amb pedres planes de l’entorn el camí d’accés. No es va plantar cap arbre o fixar algun terraplè amb plantes aromàtiques, que creixen sense gairebé cuidar-les.


L’edifici va tenir encara menys sort. Ignoro si en van reparar les goteres. En tot cas, les fusteries degradades de l’edifici (que es veien perfectament des del carrer) no es van substituir. Els vidres trencats quedaven suplits pel forat que deixaven o, poques vegades, per un cartró. I no, no era falta de diners: algun d’aquells ocupes era fill de família acomodada. D’altres (una colla d’ells) tenien llogat, legalment, un espai més privat, on podien guardar perfectament ordinadors i d’altres pces més cares, per estar tranquils ocasionalment. El ritme de vida dels ocupants era alt. Per tant, no va ser per economia que l’edifici continués degradat. Per últim, la façana va quedar pintada de colors grotescos, llampants. Obviaré el debat estètic pur i dur: no m’interessa. Les pintures no m’agradaven. De fet, les odiava. Però això és, tan sols, una opinió. El fet és que no responien a cap projecte unitari, i que es limitaven a ser fragments d’informació sobre un mur envellit, descohesionats, atzarosos, arbitraris. Tot i ser fets sota els auspicis d’una protesta contra l’especulació, cap projecte s’hi enfrontava: tan sols veus tan soles com els promotors que pretenien fer-se seves aquelles parcel·les per a prendre els diners i córrer.


Mentrestant, el barri s’anava omplint d’habitatges a ritme furibund. L’actitud dels ocupes respecte dels volums buits (les parcel·les) va ser de passivitat total i absoluta. De permissivitat. No es va fer cap acció contra les obres. Cap denúncia. Cap inspecció. Cap pintada, tampoc. Ni una. La seva denúncia contra l’especulació va acabar, a la primera fase, amb l’ús de quatre parets velles lligades a un entorn canviant.


El planejament del barri ja estava fet. No contemplava la salvació del mas, col·locat a una posició excèntrica respecte del paquet d’equipaments, tangent a la nova rambla que vertebrava (o volia vertebrar, fracassant absolutament) la zona d’habitatges privats. La urbanització del lloc es va fer a una cota inferior a la de la planta baixa del mas, que va quedar penjat sobre un pujolet d’alçada variable, des d’un metre fins a poc més de dos, respecte del carrer.




I els ocupes resistint, aliens al planejament, cedint terreny passivament a les obres d’urbanització que deixaven fora de combat l’edifici. Sense cap protesta legal ni cal sol·licitud de canvi de planejament.


L’acció de desallotjar el mas per a enderrocar-lo va ser deturada ‘in extremis’ gràcies a una trucada d’un pare-d’ocupa polític. Com dos pols suds d’un imant, la policia i els ocupes van gravitar una estona, observant-se a la distància. Els segons, manifestant el seu caràcter intocable, van despullar-se completament, pujar a un terradet i provocar els agents de l’ordre que, valgui la redundància, es limitaven a complir l’ordre de no fer res: els ocupes havien guanyat.

I què van guanyar? El mas es va preservar, òbviament. L’edifici sobreviu, ampliat, rehabilitat, funcionant com un casal de joves net i polit.


El seu entorn és un monument a la ineficàcia de la proposta: façanes d’edificis d’habitatges, cap d’ells rellevant arquitectònicament (ningú va pressionar o queixar-se per a que ho fossin), mediocres, tristos. La posició del mas, excèntrica a la zona d’equipaments, del barri, de la ciutat. Tot i així, com a equipament, funciona: Sant Cugat és una ciutat amb un dèficit estructural d’equipaments que fa que cada edifici públic que s’obre s’ompli. Tot i així, a l’haver quedat al marge de la planificació, queda massa a prop de la biblioteca actual per a tenir una autonomia pròpia i massa lluny per a funcionar en xarxa amb ella. L’ajuntament va comptar aquest nou equipament a les seves estadístiques, i alguna altra banda de la ciutat (que té un terme municipal hipertrofiat, monstruós) va quedar-se sense la seva biblioteca.


La posició respecte del carrer, producte d’aquest atzar no planificat, ha obligat a tot un catàleg de rampes per endollar l’edifici amb l’entorn. I, al final, més que unir-lo, ha quedat separat per una acumulació de barreres arquitectòniques, baranes, escales, i tot un lumpen de coses que embruten la vista i fan antipàtic l’ingrés a l’edifici.


En tot això, els ocupes s’han dissolt. Evaporat. No eren cap organització reglada, no tenien estatuts, ni responsabilitats. Per tant, no han de respondre davant ningú. Es van constituir, vaporosament, com una màquina de pressió pura que exigia drets sense donar la més mínima responsabilitat. I ara no se’ls pot acusar de res, perquè no hi són. Sí, en canvi, es pot fer amb els promotors (l’ajuntament) i els arquitectes que van ocupar-se de la rehabilitació.


Des del moment en que els ocupes van entrar a l’edifici, aquest estava condemnat. Tan implacablement com si algú l’hagués dinamitat. Sí, van salvar-ne quatre pedres endollades a un entorn que ha sofert un canvi de paradigma, una transformació tan profunda que ha convertit un preciós mas que havia organitzat tot l’entorn en un càncer ficat amb calçador a un barri que ni l’admet ni el necessita. Partidaris de l’acció directa, els ocupes no van entendre el caràcter d’organisme convocant de l’entorn d’aquelles quatre parets: mort l’entorn, ja no tenen raó de ser. Però ah! L’entorn no era tan immediat de salvar... El planejament (amb la seva conformitat, per inacció) no va ser alterat.




El desgavell continua (de fet, culmina i queda celebrat) amb la rehabilitació. Si algú al·legava el valor arquitectònic de l’edifici com a motiu per salvar-lo només ha de mirar les fotografies. La preciosa tribuna de fusta ha quedat suplida per un símil patètic (tot un exemple de lumpenrehabilitació) fet amb fusteries d’alumini anoditzat imitació fusta vernissada. No es conserva ni una sola de les fusteries originals. Gran part dels cel-rasos i la totalitat dels paviments han desaparegut. Els nous enganyen volent simular el que haguessin pogut estar en alguna època, però sense voluntat ni carisma.




L’ampliació, que havia d’endollar l’edifici al barri, és encara més dramàtica: un cos d’una sola planta, baix, al darrera, amb una geometria resultant d’encastar contra unes mitgeres amb la directriu del barri un cos girat en l’angle de la masia (orientada, com totes les del Vallès, a sud-est: les masies catalanes giren el sol en funció de la seva localització, seguint, més o menys, les comarques naturals i gairebé sempre girades quaranta-cinc graus respecte dels punts cardinals). No té façanes. La seva part posterior dona a una rampa de garatge bruta i desangelada. Els patis no funcionen, i les rampes d’accés per a minusvàlids (encaixades a l’espai entre la façana i el carrer) expulsen els passavolants de l’edifici.





En resum: valia més enderrocar-la i fer-la nova, potser en un exercici semblant al que Miralles va fer a Santa Caterina (on, com ell mateix explicava, primer va desmuntar l’edifici per a, després, mirar com el tornava a muntar) o al de Le Corbusier i la seva capella de Nostra-Senyora-del-Més-Alt, a Ronchamp, un dipòsit, un reliquiari per a guardar les pedres de l’antiga capella.



En tot cas, una patètica oportunitat no tan sols perduda, sinó disfressada d’una victòria pírrica que deu provocar a qualsevol amic de Paco el Pocero que passi per allà un atac de riure descontrolat.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

L'única gràcia de St. Cugat és l'aire vagament surreal del suposat "centre" (?!) que hi ha al costat dels dos "centres" que no eren "el centre" (àrea monestir i àrea estació), a les 3 de la matinada. Clar que amb un cotxe per retallar i enganxar el potipoti de coses i buits que veus té més gràcia, perquè a peu tot i no semblar més coherent corres el perill d'avorrir-te a mig camí.

Unknown ha dit...

...és el que té no saber a què jugues. Sant Cugat és un poble que ha crescut massa, i ha aconseguit que fins el seu centre sigui completament suburbà. A lo bèstia, tota la ciutat és com la Torre Blanca: zoning salvatge, centres de treball importantíssims separats dels habitatges fins a l'extrem que molta gent que treballa al seu poble no té la impressió de fer-ho. I dependència total de cotxe, bici o qualsevol cosa que no faci que t'avorreixis en aquestes transicions.
De fet, l'única manera d'entendre què ha passat amb aquests ocupes és aquesta: s'han aprofitat d'aquesta descohesió.

Anònim ha dit...

jo, trenco el fil ....... insisteixo amb el tema inicial i adjunto link http://www.sant-cugat.net/adolf-art/pintura/encarrecs/la-masia-torre-blanca-pel-mati.htm una imatge de la masia de Torreblanca anterior a la "cartarsis" cívica que ha ha patit durant els primers anys del segle XX.
Qui té vot i qui no?
Quin termòtretre hauriem d'aplicar aquí ?
Fantàstic hauria estat que el que anònim 01 de l'article anterio
( és el primer en opinar)defineix "com a arquitecte malvat que més li agrada hagués fet aquí una de les seves intervencions" però crec que hi ha categories de pseudofuncionalisme en els municipis de catalunya i la sub-classe de soguilles de les patums locals tenen un gran poder verbal i local , molt més en el municipi on hi ha aquesta masia rehabilitada.
La nostra societat es farisea, i presumeix del que no té ; cultura i esperit autocrític

Anònim ha dit...

Els dos moments definitoris del St. Cugat habitat són trobar-te amb la Rambla Celler i trobar-te amb el Pg. Macià.

I del no habitat, doncs l'Avinguda Via Augusta (?) i el camí cap a Rubí, de fet, el moment definitori és el fet que existeixen...

En fi, pobre St. Cugat i que destituït Sabadell com per deixar que li creixi un poble sense sentit (econòmic, que no mercantil) al costat.

Anònim 2: Ha! Un St. Cugat del Viaplana...

Unknown ha dit...

poca broma: Viaplana va provar de deixar el seu gra de sorra a Sant Cugat, en forma de proposta per al nou ajuntament. El projecte està documentat a la seva web, i és, de llarguíssim, el millor de tots els presentats. Això fa pensar qeu un Sant Cugat imaginat per Viaplana (rampes i graons trencacames de cinc centímetres a banda) seria més ric que no pas el planejat pels responsables actuals, molt curts de mires intel·lectualment.

Unknown ha dit...

poca broma: Viaplana va provar de deixar el seu gra de sorra a Sant Cugat, en forma de proposta per al nou ajuntament. El projecte està documentat a la seva web, i és, de llarguíssim, el millor de tots els presentats. Això fa pensar qeu un Sant Cugat imaginat per Viaplana (rampes i graons trencacames de cinc centímetres a banda) seria més ric que no pas el planejat pels responsables actuals, molt curts de mires intel·lectualment.

Anònim ha dit...

De debò l'actual ajuntament és tan desastrós? Quina diferència abismal hi trobes amb l'actual?

Unknown ha dit...

Per a mí sí, sens dubte, i ho argumento:

la proposta de Viaplana consistia en un negatiu gairebé perfecte de l'edifici actual. On ara hi ha un atri de molt dubtós us, i que a més presenta el pèssim detall d'oferir llocs de treball donant a un quadruple espai, desagradables i feréstecs, Viaplana disposava una plaça pública. L'edifici es partia en dos completament a la planta baixa, i a alguna de les superiors, i un passatge públic el creuava pel bell mig. Això unificava els carrers anterior i posterior, permetia salvar el desnivell amb elegància i destruia l'efecte nefast d'una façana davantera i una de posterior. Alhora, reduia la secció de la Rambla del Celler i controlava millor aquells espais. Fixa't que l'edifici actual és, en realitat, dos projectes: l'edifici en sí (que és doble i està super mal composat, però aquest és un altre tema que no toca, perquè que estigui mal composat no deixa de ser una opinió subjectiva meva) i l'espai públic del davant. L'espai públic del davant necessita de molta parafernàlia, plantes, jardins, desnivells, murets de contenció, i tot perquè no savien què fer amb ell. El de Viaplana no necessitava ser dissenyat.

Avantatge adicional: Viaplana retorçava les mitgeres (que no són ben bé mitgeres) del seu edifici, és a dir, les façanes laterals en contacte amb els edificis veïns, i els integrava a la seva composició, de manera que, com que a ell li tocava fer l'edifici del mig, quedaven tres-edificis-que-en-realitat-eren-un, no com ara, que tens tres edificis amb autonomia pròpia competint i barallantse. (Opinió personal de nou: barallant-se a veure quin és més lleig).
En tot cas, vull que quedi ben separat el judici estètic de l'edifici (que el tinc, i queda prou clar quin és) de la seva capacitat de fer ciutat. I la que té l'edifici actual és penosa. De fet, tot un manifest per entendre la desurbanització de Sant Cugat.

Anònim ha dit...

Uf, és que el Franc Fernández... millor no faig atacs a la persona però és que no m'agrada gens el que fa.