papà regidor

El barri de la Torre Blanca, a Sant Cugat, rep el seu nom en virtut d’un mas del segle XVI (tot i que, d’aquest segle, poc més en queda que l’estructura inicial, ja que el seu aspecte va quedar fixat, pel que sé com a historiador amateur de l’arquitectura, sobre les darreries del segle XVIII, quan Sant Cugat era el primer productor català de vi). Aquest mas va ser ocupat, més o menys a l’inici de les obres per a construir el barri. Els ocupes convivien amb un paisatge de bulldozers, penetròmetres, excavadores i formigoneres. De pols i de soroll de martelleig de vuit a sis sis dies a la setmana. Amén al setè. Protestaven per l’especulació que havia donat origen i forma al barri.

La seva protesta es va vehicular habitant (a estones) aquell mas, organitzant-hi festes i fent soroll les hores que no es treballava.

Tenien una manera curiosa d’habitar-lo: el mas era, aleshores, situat al bell mig d’un descampat. Al bell mig del descampat es va quedar. No hi va haver intervenció a l’entorn, sense cuidar, brut de pols o de fang segons el temps. Sempre de brutícia. Poso exemples d’intervencions sense cost econòmic a realitzar quan es té una font important de ma d’obra gratuïta i ociosa: no es va pavimentar amb pedres planes de l’entorn el camí d’accés. No es va plantar cap arbre o fixar algun terraplè amb plantes aromàtiques, que creixen sense gairebé cuidar-les.

L’edifici va tenir encara menys sort. Ignoro si en van reparar les goteres. En tot cas, les fusteries degradades de l’edifici (que es veien perfectament des del carrer) no es van substituir. Els vidres trencats quedaven suplits pel forat que deixaven o, poques vegades, per un cartró. I no, no era falta de diners: algun d’aquells ocupes era fill de família acomodada. D’altres (una colla d’ells) tenien llogat, legalment, un espai més privat, on podien guardar perfectament ordinadors i d’altres pces més cares, per estar tranquils ocasionalment. El ritme de vida dels ocupants era alt. Per tant, no va ser per economia que l’edifici continués degradat. Per últim, la façana va quedar pintada de colors grotescos, llampants. Obviaré el debat estètic pur i dur: no m’interessa. Les pintures no m’agradaven. De fet, les odiava. Però això és, tan sols, una opinió. El fet és que no responien a cap projecte unitari, i que es limitaven a ser fragments d’informació sobre un mur envellit, descohesionats, atzarosos, arbitraris. Tot i ser fets sota els auspicis d’una protesta contra l’especulació, cap projecte s’hi enfrontava: tan sols veus tan soles com els promotors que pretenien fer-se seves aquelles parcel·les per a prendre els diners i córrer.

Mentrestant, el barri s’anava omplint d’habitatges a ritme furibund. L’actitud dels ocupes respecte dels volums buits (les parcel·les) va ser de passivitat total i absoluta. De permissivitat. No es va fer cap acció contra les obres. Cap denúncia. Cap inspecció. Cap pintada, tampoc. Ni una. La seva denúncia contra l’especulació va acabar, a la primera fase, amb l’ús de quatre parets velles lligades a un entorn canviant.

El planejament del barri ja estava fet. No contemplava la salvació del mas, col·locat a una posició excèntrica respecte del paquet d’equipaments, tangent a la nova rambla que vertebrava (o volia vertebrar, fracassant absolutament) la zona d’habitatges privats. La urbanització del lloc es va fer a una cota inferior a la de la planta baixa del mas, que va quedar penjat sobre un pujolet d’alçada variable, des d’un metre fins a poc més de dos, respecte del carrer.

I els ocupes resistint, aliens al planejament, cedint terreny passivament a les obres d’urbanització que deixaven fora de combat l’edifici. Sense cap protesta legal ni cal sol·licitud de canvi de planejament.

L’acció de desallotjar el mas per a enderrocar-lo va ser deturada ‘in extremis’ gràcies a una trucada d’un pare-d’ocupa polític. Com dos pols suds d’un imant, la policia i els ocupes van gravitar una estona, observant-se a la distància. Els segons, manifestant el seu caràcter intocable, van despullar-se completament, pujar a un terradet i provocar els agents de l’ordre que, valgui la redundància, es limitaven a complir l’ordre de no fer res: els ocupes havien guanyat.

I què van guanyar? El mas es va preservar, òbviament. L’edifici sobreviu, ampliat, rehabilitat, funcionant com un casal de joves net i polit.

El seu entorn és un monument a la ineficàcia de la proposta: façanes d’edificis d’habitatges, cap d’ells rellevant arquitectònicament (ningú va pressionar o queixar-se per a que ho fossin), mediocres, tristos. La posició del mas, excèntrica a la zona d’equipaments, del barri, de la ciutat. Tot i així, com a equipament, funciona: Sant Cugat és una ciutat amb un dèficit estructural d’equipaments que fa que cada edifici públic que s’obre s’ompli. Tot i així, a l’haver quedat al marge de la planificació, queda massa a prop de la biblioteca actual per a tenir una autonomia pròpia i massa lluny per a funcionar en xarxa amb ella. L’ajuntament va comptar aquest nou equipament a les seves estadístiques, i alguna altra banda de la ciutat (que té un terme municipal hipertrofiat, monstruós) va quedar-se sense la seva biblioteca.

La posició respecte del carrer, producte d’aquest atzar no planificat, ha obligat a tot un catàleg de rampes per endollar l’edifici amb l’entorn. I, al final, més que unir-lo, ha quedat separat per una acumulació de barreres arquitectòniques, baranes, escales, i tot un lumpen de coses que embruten la vista i fan antipàtic l’ingrés a l’edifici.

En tot això, els ocupes s’han dissolt. Evaporat. No eren cap organització reglada, no tenien estatuts, ni responsabilitats. Per tant, no han de respondre davant ningú. Es van constituir, vaporosament, com una màquina de pressió pura que exigia drets sense donar la més mínima responsabilitat. I ara no se’ls pot acusar de res, perquè no hi són. Sí, en canvi, es pot fer amb els promotors (l’ajuntament) i els arquitectes que van ocupar-se de la rehabilitació.

Des del moment en que els ocupes van entrar a l’edifici, aquest estava condemnat. Tan implacablement com si algú l’hagués dinamitat. Sí, van salvar-ne quatre pedres endollades a un entorn que ha sofert un canvi de paradigma, una transformació tan profunda que ha convertit un preciós mas que havia organitzat tot l’entorn en un càncer ficat amb calçador a un barri que ni l’admet ni el necessita. Partidaris de l’acció directa, els ocupes no van entendre el caràcter d’organisme convocant de l’entorn d’aquelles quatre parets: mort l’entorn, ja no tenen raó de ser. Però ah! L’entorn no era tan immediat de salvar... El planejament (amb la seva conformitat, per inacció) no va ser alterat.

El desgavell continua (de fet, culmina i queda celebrat) amb la rehabilitació. Si algú al·legava el valor arquitectònic de l’edifici com a motiu per salvar-lo només ha de mirar les fotografies. La preciosa tribuna de fusta ha quedat suplida per un símil patètic (tot un exemple de lumpenrehabilitació) fet amb fusteries d’alumini anoditzat imitació fusta vernissada. No es conserva ni una sola de les fusteries originals. Gran part dels cel-rasos i la totalitat dels paviments han desaparegut. Els nous enganyen volent simular el que haguessin pogut estar en alguna època, però sense voluntat ni carisma.

L’ampliació, que havia d’endollar l’edifici al barri, és encara més dramàtica: un cos d’una sola planta, baix, al darrera, amb una geometria resultant d’encastar contra unes mitgeres amb la directriu del barri un cos girat en l’angle de la masia (orientada, com totes les del Vallès, a sud-est: les masies catalanes giren el sol en funció de la seva localització, seguint, més o menys, les comarques naturals i gairebé sempre girades quaranta-cinc graus respecte dels punts cardinals). No té façanes. La seva part posterior dona a una rampa de garatge bruta i desangelada. Els patis no funcionen, i les rampes d’accés per a minusvàlids (encaixades a l’espai entre la façana i el carrer) expulsen els passavolants de l’edifici.

En resum: valia més enderrocar-la i fer-la nova, potser en un exercici semblant al que Miralles va fer a Santa Caterina (on, com ell mateix explicava, primer va desmuntar l’edifici per a, després, mirar com el tornava a muntar) o al de Le Corbusier i la seva capella de Nostra-Senyora-del-Més-Alt, a Ronchamp, un dipòsit, un reliquiari per a guardar les pedres de l’antiga capella.

En tot cas, una patètica oportunitat no tan sols perduda, sinó disfressada d’una victòria pírrica que deu provocar a qualsevol amic de Paco el Pocero que passi per allà un atac de riure descontrolat.