Un amic m’ha passat aquest link sobre arquitectura, publicat a un bloc bastant recomanable per algú que encara no sé qui és. L’article és brillant. El seu esperit crític em fa demanar-vos que el llegiu sencer: us costarà ben poc. Està molt ben escrit i documentat.
Doncs a mi em sembla que, per més Señor Lobo i més polles, és d'un snob pujat considerar bo aquest article. Només pel detall que té l'article de mesurar Barcelona copiant de la A a la Z el que diuen a la pàgina aquella dels "Public Spaces", on, entre d'altres imbecilitats, diuen que la Rambla i el Parc Güell són els millors espais públics del món, ja es mereix la mort.
Això evidencia un fet desolador: no hi ha esperit crític, senzillament el mateix tic pel qual una persona acceptaria St. Cugat, una versió gentrificada i lamentable de qualsevol casc antic o un "apartament d'alt standing" (irònicament tots tres entren dins d'allò que l'Ábalos en diu "casa positivista"), és el tic pel qual pot anar a una pàgina on diuen lo dolent que és el moviment modern - copiant textualment de l'anglès la paraula "modernism" com a "modernismo", fet que evidencia encara més lo desolador de tot plegat.
Que l'urbanisme del CIAM és una puta merda ja ho sabem, i que l'obsessió de l'esquerra anglesa amb el brutalisme és de putos malalts també, que Alison i Peter Smithson eren uns mindundis també... tot això ja ho tenim molt assumit. De fet, on, ON està la "casa positivista" del llibre aquell d'Abalos y Herreros? Jo quan la veig no és blanca ni té finestres rodones a dalt, de fet la majoria de vegades és de totxo i té coberta a dues aigües, o es presenta sota una forma totalment repulsiva per l'arquitecte mitjà, una cosa que li agradaria molt a qualsevol subversiu sub-koolhaasià de Sarrià. Quantes "cases positivistes" va fer Le Corbusier en la seva vida? A quin arquitecte li agrada la "casa positivista"?
Ah, i per què no s'hi diu que l'urbanisme de molts barris rics, entre d'ells alguns de Barcelona, és fonamentalment igual que els dels polígons? També son "picódromos"? No... al sr que ha escrit això no l'hi semblarien, així que vet aquí el esperit crític...
I seguint amb el gran esperit crític d'aquest gran article que es basa en 3 o 4 "veritats automàtiques": què et sembla més ionkòdrom, una plaça de Nou Barris feta sota el bohiguisme o qualsevol plaça cèntrica?
Per últim... que Diagonal Mar és el pitjor projecte d'Enric Miralles és una idea freqüent, i que el "barri" (?!) en si és escòria també, però dir que no funciona com a parc i que és un parc avorrit, un dels pitjors del món... el que té criticar una ciutat que no es coneix. és graciós perquè a la pàgina d'on ha copiat la idea que és "el pitjor parc del món" diuen que els jocs infantils que hi ha no funcionen i que els nens passen d'ells i que no hi ha nens i nosequè, quan precísament és un parc que virtualment només s'usa per portar-hi nens, i quan precisament els nens estan emocionadíssims amb les planxes musicals (que d'altra banda hi ha a altres parcs), amb el llac i els ocells que hi ha a les línies aquelles tan horteres...
I que quedi clar que el que m'indigna no és el que s'hi diu, que és una cosa fàcil de veure, sinó el fet que hi hagi tanta gent mamant-li la polla i que algú que normalment manté un blog d'alt nivell digui que un article fet al 100% de llocs comuns té "esperit crític". Quina decepció.
ps. jo vaig créixer en un semi-polígon, concretament les "colonias de Valdezarza", a Madrid, ara fagocitat per tot de xalets adossats, i per mi no va ser cap infern, encara que no li tinc gaire estima al barri. Però haig de dir que sí, que quan em vaig mudar a una "ciutat amb carrers" em va costar acostumar-m'hi.
Sóc un entusiasta dels Smithson, i, per tant, per a mi no tenen res de mindundis. De fet els considero dos dels arquitectes més grans del segle XX anglès, que ha donat per molt (i no penso tan en Fosters com en Stirlings o Luthyens).
He rigut molt perquè crec que l'article té molt esperit crític, i, això, venint d'algú sense formació específica (ja he contactat amb ell i m'ha semblat una persona interessant) és molt important: tots pillem d'on podem.
No estic d'acord amb moltes de les coses que ell diu: la prova d'això és que el bloc pararà un mes o un mes i mig perquè haig d'elaborar una tesina sobre, precisament, la plaça dels Països Catalans i la veïna Joan Peiró.
El tema dels barris rics que dius al teu segon comentari és algo que ja havia notat. De fet, algun cop l'haig de comentar al bloc. Hi ha un fet estètic, per exemple, que és tan evident com l'urbanisme d'aquests llocs: la mida dels vidres de les cases, molt més gran, no tan per preu (que pot arribar a ser irrellevant a una obra) com per cultura. Aquests llocs no són picòdroms, però tampoc acaben funcionant massa bé. Jo no hi viuria.
Respecte del llibre de l'Ábalos: discrepo amb tu i crec que en Corbu sí va fer cases positivistes. T'ho dic des de la experiència d'haver visitat la de la seva mare, i des d la del meu soci, que ha viscut dos o tres mesos de la seva vida al propi apartament de Le Corbusier a París, a la Porte Molitor. EN tot cas, Ábalos no proposa cap classificació tancada: també fa pensar, amb moltíssim més rigor i criteri que l'autor d'aquell article, òbviament, i arribant a conclusions no tan diferents, però més des d'un extraordinari arquitecte que ha d'agafar el toro per les banyes. Considero el seu llibre un dels millors escrits en molts anys sobre la matèria.
...I no troves que la gràcia d'aquest article és que t'ha mogut a fer unes reflexions prou interessants que han estimulat (encara que una mica a la defensiva) el teu propi esperit crític?
perdó, perquè veig que hem anat comentant tan simultàniament que no he vist el final del que has escrit fins que no he acabat d'escriure la meva part. Segueixo:
el tema de la degradació dels barris és molt complex, i a barna hi ha ionkòdroms tan a nou barris com al raval. I gent punxant-se, també, a la plaça de catalunya. Realment em falta pensar, encara, moltíssim en el tema, per bé que hi ha molta bibliografia i coses escrites sobre el tema. Jo no tinc cap resposta clara encara, però segueixo treballant-hi.
El parc de Diagonal Mar no em sembla en absolut el pitjor projecte de Miralles. Per altra banda, el pobre va morir durant la construcció, i no sabem com hauria acabat d'estar ell viu. Però el que hi ha funciona. Llàstima que no pugui publicar (ni que es publiqui enlloc) la tesina d'una amiga meva, precisament sobre aquest espai, en que, bàsicament, deia que només li fallava una cosa fonamental: la relació amb els interiors d'illa privats de les diverses mansanes d'habitatge dels barris. Si estessin més ben resolts, la qualitat urbana milloraria. Però amb Hines i l'ajuntament de Barcelona pel mig, complicat.
Ah, i jo, per ser, sóc de l'Hospitalet de Llobregat, del barri de Santa Eulàlia: criat a una planta cinquena (que era un setè) d'un edifici de set plantes (que eren deu) i vei d'edificis de catorze alçades. No vaig ser infeliç, però algun cop em van atracar, però hi havia yonkis, però havia vist alguna xeringa (no masses), i tot aquest paisatge convivint amb edificis d'en Puig i Gairalt, i ara a mig quart a peu de la nova plaça Europa: apassionant. El lloc s'està fent, encara.
Diagonal Mar trobo que cau de cara. Però igualment m'agrada. M'agrada molt el que dius dels patis. Hi hauria de pensar molt. Crec que quan tingui temps hi baixaré.
El Corbu: segueixo pensant que és injust el capítol del positivisme, i que és injust no només amb el Corbu sino amb el que els arquitectes hem après d'ell, que en general no és positivista, o això m'agradaria pensar. No tant com Mies, Aalto, tots tenim "el nostre" Corbu així que vés a saber. També em sembla increíblement tendenciós el tema del pragmatisme, i el tractament oblic que fa de l'objectiu "fenomenitzador" que de vegades tenen els diagrames en l'arquitectura d'Ito o Sejima. Tot això que dic ara sona a fugir de la conversa i de criticar-se, oi?
Uf... em passa una cosa, i és que quan rellegeixo els meus comentaris sempre em vénen ganes d'esborrar-los i deixar la discussió. Perquè sóc malparlat i perquè sóc un poc garrulo.
És molt interessant el que dius de la mida dels vidres, i donaria per un gran post. Però en tot cas jo no parlava de la qualitat urbanística: senzillament és que el rebuig o acceptació no ve realment de cap consideració crítica amb l'arquitectura i els arquitectes, sinó que segueix la mateixa lògica segons la qual Tony Blair arregla els tower blocks posant-hi una coberta inclinada a sobre, o segons s'estan pintant de taronja i negre els blocs de Canyelles, o segons la qual s'assumeix que Montbau és un ghetto automàticament, o segons la qual lo que té de dolent Canberra és que hi havia edificis brutalistes. És realment desesperant.
D'altra banda no tot és així. Ja dic que vaig créixer a Valdezarza. Hi havia ionquis i gitanos, que van desaparèixer bastant de cop. La vida del barri es basava en l'espai residual: hi havia diverses fases, separades en dues grans meitats per un gran descampat (avui urbanitzat amb equipaments de qualsevol manera - a l'altra banda una fase inquietant de patis d'illa oberts al públic que s'encadenaven directament amb altres patis d'illa), i escales per aquí, terraplens per allà, i més amunt la Dehesa de la Villa i els habitatges militars, i els nens érem els putos reis. Anant cap al que ara és l'estació de metro, barraques, casetes i camps, que anaven cap en una altra fase, i després un parc, i unes rampes i un buit que portava d'una banda a uns blocs més pijos, i unes pujades a un món exclusiu de torres amb pati privat, i d'altra banda al barri d'Antonio Machado, amb algun centre de serveis socials postmodern que suposadament era també el nostre barri però anar-hi era una epopeia: les rampes... avui dia aquests buits s'han omplert d'adossats i una mena de rotonda-jardí d'aspersors escopint-te a la cara. I bé, també hi havia residus específics pels ionquis. Recordo unes escales que baixaven a un soterrani a l'aire lliure en la cantonada final d'un carrer que s'encastava en una escala que pujava a una muntanya-parc terraplenada del tot absurda. Tenia una llibertat que no sé com descriure. Montbau s'hi acosta, i l'horrible Diagonal coderchiana una mica també. Però allò estava connectat amb més llocs i passaven moltes coses, pertot arreu. Sé que la infantesa poetitza, i que de fet el que dic no va a favor de la meva opinió, però tenia ganes de posar-me nostàlgic i tal. No ens equivoquem: el barri està molt abatut, i el més probable és que algunes fases acabin buides, o que l'arribada de la immigració trastoqués l'ús dels buits... encara que em sembla que és EL barri més envellit de tot Madrid així que potser no ha anat així, això junt amb els pijoblocs i els xalets... en fi, jo marcant-me un fenomenològic d'Ábalos, no? No ho puc evitar.
Quant als Smithson, eren gent intel·ligent i es van plantejar coses interessants, però els seus edificis em semblen més aviat estranys, i el focus en la utilització real dels edificis deriva cap en un quotidianisme pop insofrible, de gafapasta engagé, de com d'encertat que és el comentari que fas de Truffaut. I tectònicament no sé què pensar-ne. Potser donc una mica massa "per fetes" coses com l'escala petita a l'edifici de The Economist. Però aquí sóc molt hipòcrita perquè sempre m'ha agradat Giancarlo de Carlo... potser hi té a veure la meva opinió sobre l'esquerra anglesa, l'arquitectura anglesa, Anglaterra...
per ser un garrulo m'has deixat llegint tres o quatre cops el teu comentari, i, cada cop que el llegeixo, penso més que hauries d'obrir un bloc tu mateix, extendre això una mica i ja tindries un bon principi. Em sembla que tens unes fabuloses opinions sobre la ciutat que fan pensar, que d'això es tracta. I, a més, em portes molt d'avantatge pel que respecte a com has pensat les maneres de fer ciutat. Em penso que passejaré per la meva Santa Eulàlia d'una altra manera a partir d'ara. També ho estic fent amb Coll Favà, de Sant Cugat, i em penso que gràcies a tu, potser al febrer o al març, escriuré algun article sobre el tema.
I respecte dels Smithson.... aquí sí que discrepo, excepte per una cosa: el que descrius són experiments que, d'una manera o d'una altra, els van sortir malament (almenys pel que fa als Robin Hood Gardens). La seu de The Economist l'haig de veure en persona per opinar. Mai he sabut de les seves idees polítiques, perquè sospito que m'agafaria un horrorós atac de ràbia de saber-les, per tant estic més lliure de perjudicis. Igualment, els Smithson que més m'agraden són els de la universitat de Bath, els del propi the Economist i els del seus delirants darrers projectes. Si pots et recomano que estudiis la Hexenhaus: és sobrehumana, només igualada per alguns habitatges de Miralles, dels que és la seva font d'inspiració directa.
I tampoc crec que el teu gust per Giancarlo de Carlo exclogui res... el conec poc, aquest arquitecte, però el poc que conec m'agrada molt. Especialment el tros de Murano (o era Burano?) que va fer. Una altra extraordinària reflexió urbana que vé super a cuento amb aquest article.
Com, també, la peli Gomorra i tota la reflexió urbana que d'ella se'n deriva, ja que un bon tros de la peli passa en edificis napolitans ultramoderns, d'un arquitecte italià molt curiós, del que ara no recordo el nom. El barri es diu Scampia, i es pot visitar al google earth i al l'street view. Fliparàs.
10 comentaris:
Doncs a mi em sembla que, per més Señor Lobo i més polles, és d'un snob pujat considerar bo aquest article. Només pel detall que té l'article de mesurar Barcelona copiant de la A a la Z el que diuen a la pàgina aquella dels "Public Spaces", on, entre d'altres imbecilitats, diuen que la Rambla i el Parc Güell són els millors espais públics del món, ja es mereix la mort.
Això evidencia un fet desolador: no hi ha esperit crític, senzillament el mateix tic pel qual una persona acceptaria St. Cugat, una versió gentrificada i lamentable de qualsevol casc antic o un "apartament d'alt standing" (irònicament tots tres entren dins d'allò que l'Ábalos en diu "casa positivista"), és el tic pel qual pot anar a una pàgina on diuen lo dolent que és el moviment modern - copiant textualment de l'anglès la paraula "modernism" com a "modernismo", fet que evidencia encara més lo desolador de tot plegat.
Que l'urbanisme del CIAM és una puta merda ja ho sabem, i que l'obsessió de l'esquerra anglesa amb el brutalisme és de putos malalts també, que Alison i Peter Smithson eren uns mindundis també... tot això ja ho tenim molt assumit. De fet, on, ON està la "casa positivista" del llibre aquell d'Abalos y Herreros? Jo quan la veig no és blanca ni té finestres rodones a dalt, de fet la majoria de vegades és de totxo i té coberta a dues aigües, o es presenta sota una forma totalment repulsiva per l'arquitecte mitjà, una cosa que li agradaria molt a qualsevol subversiu sub-koolhaasià de Sarrià. Quantes "cases positivistes" va fer Le Corbusier en la seva vida? A quin arquitecte li agrada la "casa positivista"?
Ah, i per què no s'hi diu que l'urbanisme de molts barris rics, entre d'ells alguns de Barcelona, és fonamentalment igual que els dels polígons? També son "picódromos"? No... al sr que ha escrit això no l'hi semblarien, així que vet aquí el esperit crític...
Crec que t'has marcat una señorlobada gran.
I seguint amb el gran esperit crític d'aquest gran article que es basa en 3 o 4 "veritats automàtiques": què et sembla més ionkòdrom, una plaça de Nou Barris feta sota el bohiguisme o qualsevol plaça cèntrica?
Per últim... que Diagonal Mar és el pitjor projecte d'Enric Miralles és una idea freqüent, i que el "barri" (?!) en si és escòria també, però dir que no funciona com a parc i que és un parc avorrit, un dels pitjors del món... el que té criticar una ciutat que no es coneix. és graciós perquè a la pàgina d'on ha copiat la idea que és "el pitjor parc del món" diuen que els jocs infantils que hi ha no funcionen i que els nens passen d'ells i que no hi ha nens i nosequè, quan precísament és un parc que virtualment només s'usa per portar-hi nens, i quan precisament els nens estan emocionadíssims amb les planxes musicals (que d'altra banda hi ha a altres parcs), amb el llac i els ocells que hi ha a les línies aquelles tan horteres...
I que quedi clar que el que m'indigna no és el que s'hi diu, que és una cosa fàcil de veure, sinó el fet que hi hagi tanta gent mamant-li la polla i que algú que normalment manté un blog d'alt nivell digui que un article fet al 100% de llocs comuns té "esperit crític". Quina decepció.
ps. jo vaig créixer en un semi-polígon, concretament les "colonias de Valdezarza", a Madrid, ara fagocitat per tot de xalets adossats, i per mi no va ser cap infern, encara que no li tinc gaire estima al barri. Però haig de dir que sí, que quan em vaig mudar a una "ciutat amb carrers" em va costar acostumar-m'hi.
mmm... discrepo a mitges del que has dit.
Sóc un entusiasta dels Smithson, i, per tant, per a mi no tenen res de mindundis. De fet els considero dos dels arquitectes més grans del segle XX anglès, que ha donat per molt (i no penso tan en Fosters com en Stirlings o Luthyens).
He rigut molt perquè crec que l'article té molt esperit crític, i, això, venint d'algú sense formació específica (ja he contactat amb ell i m'ha semblat una persona interessant) és molt important: tots pillem d'on podem.
No estic d'acord amb moltes de les coses que ell diu: la prova d'això és que el bloc pararà un mes o un mes i mig perquè haig d'elaborar una tesina sobre, precisament, la plaça dels Països Catalans i la veïna Joan Peiró.
El tema dels barris rics que dius al teu segon comentari és algo que ja havia notat. De fet, algun cop l'haig de comentar al bloc. Hi ha un fet estètic, per exemple, que és tan evident com l'urbanisme d'aquests llocs: la mida dels vidres de les cases, molt més gran, no tan per preu (que pot arribar a ser irrellevant a una obra) com per cultura. Aquests llocs no són picòdroms, però tampoc acaben funcionant massa bé. Jo no hi viuria.
Respecte del llibre de l'Ábalos: discrepo amb tu i crec que en Corbu sí va fer cases positivistes. T'ho dic des de la experiència d'haver visitat la de la seva mare, i des d la del meu soci, que ha viscut dos o tres mesos de la seva vida al propi apartament de Le Corbusier a París, a la Porte Molitor. EN tot cas, Ábalos no proposa cap classificació tancada: també fa pensar, amb moltíssim més rigor i criteri que l'autor d'aquell article, òbviament, i arribant a conclusions no tan diferents, però més des d'un extraordinari arquitecte que ha d'agafar el toro per les banyes. Considero el seu llibre un dels millors escrits en molts anys sobre la matèria.
...I no troves que la gràcia d'aquest article és que t'ha mogut a fer unes reflexions prou interessants que han estimulat (encara que una mica a la defensiva) el teu propi esperit crític?
perdó, perquè veig que hem anat comentant tan simultàniament que no he vist el final del que has escrit fins que no he acabat d'escriure la meva part. Segueixo:
el tema de la degradació dels barris és molt complex, i a barna hi ha ionkòdroms tan a nou barris com al raval. I gent punxant-se, també, a la plaça de catalunya. Realment em falta pensar, encara, moltíssim en el tema, per bé que hi ha molta bibliografia i coses escrites sobre el tema. Jo no tinc cap resposta clara encara, però segueixo treballant-hi.
El parc de Diagonal Mar no em sembla en absolut el pitjor projecte de Miralles. Per altra banda, el pobre va morir durant la construcció, i no sabem com hauria acabat d'estar ell viu. Però el que hi ha funciona. Llàstima que no pugui publicar (ni que es publiqui enlloc) la tesina d'una amiga meva, precisament sobre aquest espai, en que, bàsicament, deia que només li fallava una cosa fonamental: la relació amb els interiors d'illa privats de les diverses mansanes d'habitatge dels barris. Si estessin més ben resolts, la qualitat urbana milloraria. Però amb Hines i l'ajuntament de Barcelona pel mig, complicat.
Ah, i jo, per ser, sóc de l'Hospitalet de Llobregat, del barri de Santa Eulàlia: criat a una planta cinquena (que era un setè) d'un edifici de set plantes (que eren deu) i vei d'edificis de catorze alçades. No vaig ser infeliç, però algun cop em van atracar, però hi havia yonkis, però havia vist alguna xeringa (no masses), i tot aquest paisatge convivint amb edificis d'en Puig i Gairalt, i ara a mig quart a peu de la nova plaça Europa: apassionant. El lloc s'està fent, encara.
Diagonal Mar trobo que cau de cara. Però igualment m'agrada. M'agrada molt el que dius dels patis. Hi hauria de pensar molt. Crec que quan tingui temps hi baixaré.
El Corbu: segueixo pensant que és injust el capítol del positivisme, i que és injust no només amb el Corbu sino amb el que els arquitectes hem après d'ell, que en general no és positivista, o això m'agradaria pensar. No tant com Mies, Aalto, tots tenim "el nostre" Corbu així que vés a saber.
També em sembla increíblement tendenciós el tema del pragmatisme, i el tractament oblic que fa de l'objectiu "fenomenitzador" que de vegades tenen els diagrames en l'arquitectura d'Ito o Sejima. Tot això que dic ara sona a fugir de la conversa i de criticar-se, oi?
Uf... em passa una cosa, i és que quan rellegeixo els meus comentaris sempre em vénen ganes d'esborrar-los i deixar la discussió. Perquè sóc malparlat i perquè sóc un poc garrulo.
És molt interessant el que dius de la mida dels vidres, i donaria per un gran post. Però en tot cas jo no parlava de la qualitat urbanística: senzillament és que el rebuig o acceptació no ve realment de cap consideració crítica amb l'arquitectura i els arquitectes, sinó que segueix la mateixa lògica segons la qual Tony Blair arregla els tower blocks posant-hi una coberta inclinada a sobre, o segons s'estan pintant de taronja i negre els blocs de Canyelles, o segons la qual s'assumeix que Montbau és un ghetto automàticament, o segons la qual lo que té de dolent Canberra és que hi havia edificis brutalistes. És realment desesperant.
D'altra banda no tot és així. Ja dic que vaig créixer a Valdezarza. Hi havia ionquis i gitanos, que van desaparèixer bastant de cop. La vida del barri es basava en l'espai residual: hi havia diverses fases, separades en dues grans meitats per un gran descampat (avui urbanitzat amb equipaments de qualsevol manera - a l'altra banda una fase inquietant de patis d'illa oberts al públic que s'encadenaven directament amb altres patis d'illa), i escales per aquí, terraplens per allà, i més amunt la Dehesa de la Villa i els habitatges militars, i els nens érem els putos reis. Anant cap al que ara és l'estació de metro, barraques, casetes i camps, que anaven cap en una altra fase, i després un parc, i unes rampes i un buit que portava d'una banda a uns blocs més pijos, i unes pujades a un món exclusiu de torres amb pati privat, i d'altra banda al barri d'Antonio Machado, amb algun centre de serveis socials postmodern que suposadament era també el nostre barri però anar-hi era una epopeia: les rampes... avui dia aquests buits s'han omplert d'adossats i una mena de rotonda-jardí d'aspersors escopint-te a la cara. I bé, també hi havia residus específics pels ionquis. Recordo unes escales que baixaven a un soterrani a l'aire lliure en la cantonada final d'un carrer que s'encastava en una escala que pujava a una muntanya-parc terraplenada del tot absurda.
Tenia una llibertat que no sé com descriure. Montbau s'hi acosta, i l'horrible Diagonal coderchiana una mica també. Però allò estava connectat amb més llocs i passaven moltes coses, pertot arreu. Sé que la infantesa poetitza, i que de fet el que dic no va a favor de la meva opinió, però tenia ganes de posar-me nostàlgic i tal. No ens equivoquem: el barri està molt abatut, i el més probable és que algunes fases acabin buides, o que l'arribada de la immigració trastoqués l'ús dels buits... encara que em sembla que és EL barri més envellit de tot Madrid així que potser no ha anat així, això junt amb els pijoblocs i els xalets... en fi, jo marcant-me un fenomenològic d'Ábalos, no? No ho puc evitar.
Quant als Smithson, eren gent intel·ligent i es van plantejar coses interessants, però els seus edificis em semblen més aviat estranys, i el focus en la utilització real dels edificis deriva cap en un quotidianisme pop insofrible, de gafapasta engagé, de com d'encertat que és el comentari que fas de Truffaut. I tectònicament no sé què pensar-ne. Potser donc una mica massa "per fetes" coses com l'escala petita a l'edifici de The Economist. Però aquí sóc molt hipòcrita perquè sempre m'ha agradat Giancarlo de Carlo... potser hi té a veure la meva opinió sobre l'esquerra anglesa, l'arquitectura anglesa, Anglaterra...
Carai...
per ser un garrulo m'has deixat llegint tres o quatre cops el teu comentari, i, cada cop que el llegeixo, penso més que hauries d'obrir un bloc tu mateix, extendre això una mica i ja tindries un bon principi. Em sembla que tens unes fabuloses opinions sobre la ciutat que fan pensar, que d'això es tracta. I, a més, em portes molt d'avantatge pel que respecte a com has pensat les maneres de fer ciutat. Em penso que passejaré per la meva Santa Eulàlia d'una altra manera a partir d'ara. També ho estic fent amb Coll Favà, de Sant Cugat, i em penso que gràcies a tu, potser al febrer o al març, escriuré algun article sobre el tema.
I respecte dels Smithson.... aquí sí que discrepo, excepte per una cosa: el que descrius són experiments que, d'una manera o d'una altra, els van sortir malament (almenys pel que fa als Robin Hood Gardens). La seu de The Economist l'haig de veure en persona per opinar. Mai he sabut de les seves idees polítiques, perquè sospito que m'agafaria un horrorós atac de ràbia de saber-les, per tant estic més lliure de perjudicis.
Igualment, els Smithson que més m'agraden són els de la universitat de Bath, els del propi the Economist i els del seus delirants darrers projectes. Si pots et recomano que estudiis la Hexenhaus: és sobrehumana, només igualada per alguns habitatges de Miralles, dels que és la seva font d'inspiració directa.
I tampoc crec que el teu gust per Giancarlo de Carlo exclogui res... el conec poc, aquest arquitecte, però el poc que conec m'agrada molt. Especialment el tros de Murano (o era Burano?) que va fer. Una altra extraordinària reflexió urbana que vé super a cuento amb aquest article.
Com, també, la peli Gomorra i tota la reflexió urbana que d'ella se'n deriva, ja que un bon tros de la peli passa en edificis napolitans ultramoderns, d'un arquitecte italià molt curiós, del que ara no recordo el nom. El barri es diu Scampia, i es pot visitar al google earth i al l'street view. Fliparàs.
Publica un comentari a l'entrada