divendres, 12 de febrer del 2010

indigència cultural




Una de les màximes expressions del nostre patrimoni cultural és el nostre patrimoni construït. Per ell entenc la massa d’edificació que forma qualsevol ciutat o continu urbà, independentment de la seva qualitat: la nostra cultura la forma el que ens envolta.

Òbviament hi ha jerarquies. D’antiguitat. De qualitat. D’afecte. No som neutres respecte de la ciutat.

La nostra actitud vers el construït és dual. Per una banda ho fem servir, i aquest us tendeix a banalitzar-ho, a fer-ho desaparèixer. Per una altra ho valorem, mirant-ho en perspectiva, descontextualitzant-ho, permetent-nos apreciar els seus valors representatius, estètics, arquitectònics.

L’equilibri entre les dos actituds és dinàmic, i oscil·la entre dos extrems consistents en la vulgarització d’un edifici fins la total desaparició dels seus valors en mig d’un magma de reformes anodines i degradació i en la seva sacralització i mort quan es converteix en un monument a sí mateix en forma de museu.

A Almazán existeix una església de 1987 que està a punt de desaparèixer, totalment oblidada.



Està construïda a la zona més poblada de la ciutat, entre les estacions de tren i d’autobús. La plaça de toros i una de les escoles més grans del municipi són a pocs metres. Adjacent a ella hi ha un parc infantil, ara tancat per evitar que els nens prenguin mal a causa de la proximitat de tant ferro retorçat i rovellat i de tant vidre trencat. Desenes, potser centenars de finestres miren directament a aquestes ruïnes. Ningú sembla veure-les. Els habitants del lloc passen pel seu costat sense notar-les, baixant la vista, ignorant-les completament. Hi ha odi a l’edifici.



Aquesta església és una de les obres d’arquitectura més potents construïdes a Espanya als darrers vint-i-cinc anys.

El seu autor és Javier Bellosillo, arquitecte mort a 2004 als cinquanta-sis anys. D’ascendència soriana directa. Fill, nebot i germà d’arquitectes notables amb obra de qualitat construïda a la província.
Bellosillo és autor d’una obra rara, diferent. Un creador genuí, original, de poca obra construïda, gairebé tota ella desconeguda: seu és el condicionament de Santa María del Real, a Nájera, com a museu. És, també, autor d’uns habitatges socials a Guijuelo, de la seu de la FORTA, del CNIC (el Centre Nacional d’Investigació Cardiovascular, dirigit per Valentí Fuster), i, amb el seu germà Luís, de l’excepcional conservatori de Majadahonda.

L’església d’Almazán és una de les seves obres majors. Se’n va encarregar des dels seus 34 fins als seus 40 anys. Va deixar dibuixats un número indeterminat de plànols, que podria fàcilment excedir els dos mil, per a la seva definició. Per a entendre el que significa això n’hi ha prou amb fixar la nostra atenció en una obra de mida similar, Nostra-Senyora-del-Més-Alt a Ronchamp, de Le Corbusier, una de les obres principals del Moviment Modern. Es va definir amb una mica menys de vuit-cents plànols, un número considerat altíssim per una obra d’aquestes característiques. El tour de force que va significar tan sols la gènesi d’aquesta església és una història que val la pena explicar.



És impossible entendre aquest edifici sense conèixer la història recent d’Almazán. La ciutat, la segona en importància de la província, té un centre històric de bona mida semiabandonat de fa anys.

La població del municipi s’ha traslladat extramurs, a l’est, reubicant-se entre la carretera de Sòria a Medinaceli, tangent a les muralles, i les vies del tren. A nord segueix tangent al Duero. A sud no te límits definits, i a aquest magma de terreny han aparegut edificis massa separats, massa alts, servits per avingudes massa amples que de vegades queden estampades contra alguna parcel·la no expropiada encara, ara en ruïnes, deixant les seves mitgeres d’adob al descobert.
Les tendes del centre han tancat. Moltes cases han caigut. Les noves ofereixen estabilitat i persianes de PVC. No tenen equipaments a prop, ni cohesionats ni organitzats d’alguna manera que ofereixi pressió urbana.



És al bell mig d’aquesta desolació que Francisco Bellosillo, el pare de l’arquitecte, rep l’encàrrec de construir una església que ajudi a dotar d’identitat el lloc. Començarà a treballar-la en companyia del seu fill de 34 anys, i seguiran junts fins que es retiri. Javier prendrà tota la responsabilitat. Com a acte fundacional, rebentarà el projecte, consistent en una església molt gran, més a l’escala dels blocs d’habitatge que creixerien a sud, en sis peces i el buit que les organitza. Quatre d’elles són edificis: una església, una capella, una sala per a nens, una rectoria. Dos més les organitzen: el campanar i un pont d’accés, centre de la intervenció.



Els edificis es dissenyen polivalents: l’església és una sala àmplia que convida al debat i a la discussió. La capella sembla un auditori petit. La sala dels nens convida a l’ensenyança informal. L’entorn, passejable, a escala humana, amb camins cerimonials intersecats per passatges més prosaics. Racons arreu. Xiprers.



Cada una de les peces adopta una forma primària i juga amb les altres com un bodegó cubista: el cilindre, la piràmide, el cub, el pla. Les escales cap al cel. Juga, també, amb els símbols: l’església és una sitja que conserva la vida. És una urna funerària. Un lloc de recolliment. La capella és una piràmide, un espai de respecte, una cambra secreta, un buit actiu. L’escala porta al cel, s’aboca sobre el pont d’accés. Del centre a qualsevol lloc.



Els detalls ho transcendeixen tot: El cilindre no toca el terra sencer. El cub no té cantonades. La piràmide no té base. Tan sols tres materials: vidre, metall, formigó. El formigó, encofrat amb taulons, està tatuat per les finestres, pels goterons, pels canals de desguàs com gàrgoles sobredimensionades treballades amb gruixos impossibles. EL metall es doblega sobre sí mateix tres i quatre cops, treballat a una escala gairebé inapreciable. El vidre, sempre transparent, treballat al límit de la seva resistència: fusteries en cantonada, pavesos muntats directament al formigó, lluernes planes: cada centímetre està pensat, dibuixat incessantment una i altra volta.

En suma: el complex parroquial serà una representació construïda de l’etimologia de la paraula “religió”. Un espai que lliga no tan sols les seves diverses parts entre elles, sinó el poble amb la seva funció, la representativitat amb l’ús, les dues bandes del parc, el sagrat amb el profà. És un joc de relacions que van des el més prosaic al més transcendent, dinàmic, ric.



L’edifici no va arribar a quallar mai. Precàriament colonitzat durant un any, es va abandonar primer, es va vandalitzar més tard i va acabar tancat, nu de tot el que no sigui estructural, al bell mig d’un paisatge d’herbotes, de xeringues, de gats morts, de silenci. Rep visites fantasmals gairebé a diari, com ho demostra la data de les escombraries tirades pel terra.

Tot això passa a la zona més poblada d’Almazán.



Sempre va tenir problemes constructius. Quin prototipus no els té? Goteres. Com als còmics de Mortadel·lo i Filemó, encendre un interruptor podia significar l’el·lectrocutament de qui ho fes. Dins sempre hi ha fet fred. Fred de debò.



Les goteres es reparen. Més tenint en compte que l’arquitecte va sobreviure 17 anys al seu edifici. Per a les instal·lacions elèctriques hi ha lampistes. Per al fred, estufes. I més: a qualsevol església romànica hi fa fred. A moltes hi ha humitat. Però tot això no és rellevant. Sí ho són els perjudicis. Sí ho és l’únic problema seriós que té l’edifici: la falta d’escala respecte de les enormes torres que li van créixer a sud. Si ho són els referents complexos, sovint duals, allunyats temporalment i cultural de l’imaginari d’un poble capaç d’acceptar esglésies mossàrabs pel sol fet de ser antigues per sobre les darreres tendències d’un creador erigit en escola d’un sol home als 34 anys.



Que aquest edifici estigui abandonat, que es vagi a tirar, és preocupant. No tan sols perquè vagi a desaparèixer una cosa única. Ho és, també, perquè demostra la volubilitat de l’opinió pública respecte del patrimoni construït.
Contra tot això no hi ha solucions màgiques. Només sé dues coses: constituir una ONG per a salvar-lo només indica indigència cultural, poc amor de qui realment hauria de preocupar-se per la bona vida d’aquest edifici: els seus veïns. El seu municipi. Els seus habitants i usuaris.

La segona cosa que sé és que anem sobrats de museus. A Sòria mateix no en fan falta gaires més: n’hi ha prou amb cuidar i potenciar els que ja existeixen. No podem matar tots els edificis representatius simplement mostrant-los com una ficció del passat només apta per a turistes despistats a l’espera de preus més baixos a qualsevol altre lloc.
El patrimoni ha de ser usat, mantingut fins i tot a costa de parets rallades, d’algun vidre trencat de tant en tant. De noves mans de pintura, de reformes respectuoses cada deu anys.



Acabo. L’església encara existeix. La seva estructura està intacta. Els elements perduts són recuperables. Hi ha la família de l’arquitecte. Hi ha antics companys seus, gent que el va conèixer, que va treballar en l’edifici, i tots ells estan perfectament capacitats per a la seva restauració. Sabent això, que facin el que vulguin. El següent a caure pot ser Santo Domingo, San Baudelio, el Prado o la Pedrera. D’això a una lobotomia hi ha poca distància. Així que endavant.



PD

No tot està perdut. Vaig acabar aquest article el dia vuit de febrer. El nou, vint persones, majoritàriament sorians i adnamantins, visitaven l’església. Finalment la societat civil pren l’assumpte, i el dia deu s’ha publicat una nota de premsa urgint a aplaçar l’enderroc i a obrir un debat sobre el futur de la instal·lació. La resta està per escriure.

PPD

Per a entendre el que això està resultant, mireu-vos els comentaris de l’edifició castellana del bloc. Per raons logístiques ha sortit quaranta-vuit hores abans que la catalana, i, pel que s’hi ha escrit, s’entendrà bé què significa aquest complex cultural per a molta gent. Val a dir que ja no em sento tan sol.


5 comentaris:

Criticartt ha dit...

Quin edifici més interessant!!! Ara tot és massa efímer, i res es valora. El context històric sembla no tenir cap importància a l'hora de valorar una construcció.
El patrimoni arquitectònic és part fonamental de la nostra història personal i del poble.... i crec que és molt important la mobilització veinal per tal d'impedir la desaparició d'exemples arquitectònics únics.... espero que el grup que està intentant recuperar aquest edifici tan interessant tingui sort... i sobretot, molta paciència!!!!

Anònim ha dit...

Sí, la indigència mental després obre blogs per criticar a Le Corbusier i dir que el seu llegat és "l'especulació immobiliària". I alguna gent respon dient "ai, ai, doncs digue'm més que fins ara admirava Le Corbusier". Uf.

Unknown ha dit...

Sí, la indigència mental després obre blogs per criticar a Le Corbusier i dir que el seu llegat és "l'especulació immobiliària". I alguna gent respon dient "ai, ai, doncs digue'm més que fins ara admirava Le Corbusier". Uf.

M'explico, perquè interpreto de què estas parlant. Primer: des dels temps de Socrates, la ironia és un instrument d'aprenentatge. Segon, l'especulació immobiliària és, efectivament, un dels llegars del Corbu... animada pel propi Corbu. La mateixa que proposava triplicar la densitat de l'eixample. Que proposava arrasar el centre de Paris. Que va beneïr la Défense i que va dir que Stalin era el seu client perfetcte... fins que va descobrir que li agradaven les columnes dòriques per sobre de les motllures rectes i dels pilotis llisos, no pas perquè assassinés 140 milions de persones.
Tot geni té llums i ombres, i fotre's de l'arquitectura és saníssim, fins i tot si passes, per culpa d'ella, nits sense dormir, i fins i tot si perds energia, temps i diners provant de salvar una església que els habitants del seu poble odien.

Le Corbusier és el penúltim representant del despotisme il·lustrat. Com Koolhaas és l'últim, de moment. Ell mateix va accetptar de vulgaritzar la seva pròpia obra, i, sinó, estudia les seves unités i la degeneració del doble espai marsellès en una mena de paròdia patètica a Firminy.

Així que sempre defensaré els que proven de fer-nos pensar, per, després, seguir-me emocionant amb les seves obres procurant de no deixar de tocar mai de peus a terra vers elles.

De tot se'n apren. Fins dels satanistes.

Unknown ha dit...

A Beli Artigas:

tens molta raó, i, a més, fent coses com aquesta valoro (encara més) un bloc com el teu, que ja saps que vaig seguint. És molt important que cada lloc tingui els seus defensors i els seus cronistes, i jo estic vinculat a la província de Sòria per raons de família política, per tant m'ho sento una mica meu.

Incís (ja t'ho deixaré al teu bloc), però m'estas fent recel·lar moltíssim de la intervenció al Cau Ferrat. El que en principi em semblava una bona idea ara no m'ho sembla tant, ja. Espero que pogueu tutelar bé la intervenció, i que trobeu qui la faci bé. Però ostres! Catalunya esta bastant podrida, així que que no us passi res... quan tinguis més informació ves-la penjant, perquè m'has interessat molt en el tema.

Ànims a tu també. O a vosaltres, vaja.

...i el que em costarà moure els adnamantins! Si encara sembla que els hagi de veure provant d'aterrar encara més l'església. Però, com dirien els Manel, "de vegades ens en sortim".

Criticartt ha dit...

Ja ja ja , hi ha gent que per una raó o altre no entén res de res. Dir-li a aquet valent anònim que el meu fill segueix portant les ulleres de Le Corbu. Vaig reflexionar i pensant en les raons donades pel Jaume en els seus magnífics posts, finalment vaig decidir que tot i que Le Corbusier possiblement pot ser el promotor de “l’especulació immobiliària”, el nen no tenia cap culpa, ja que al igual que a l’arquitecte, les ulleres li queden de conya.

Per cert, fa dos estius vaig anar a Marsella per poder conèixer i gaudir de l’edifici de Le Corbusier. Vaig portar-hi els meus fills, molt petits, però ells van quedar encantats amb el bloc de pisos, amb el terrat, escola...... ells potser dins d’uns anys podran comentar i opinar en blogs, però espero que la seva formació els hi permeti posar el nom!!


Per cert anònim, molts ànims si penses contestar a les més de 200 persones que han participat a Vicisitud......