dimarts, 22 de febrer de 2011

Marcos Catalán: Lexington Bar, Muntaner 108, Barcelona



Lexington Bar: Marcos Catalán, d'esquenes a la foto. (foto: Jaume Prat) 

    El 99% del contingut d’aquest blog està escrit als bars. Projecto als bars. Faig els concursos als bars. Cada matí que puc vaig al bar Catalunya de Sant Cugat (al costat de l’estació), molt poc reformat des dels anys 30 que, fins fa dos geners, semblava aguantar-se gràcies a les taques difícils: taules de marbre, cadires enèsima imitació Thonet, fusteries amb quarterons horitzontals. Sempre hi fa fred, les tapes no són massa bones i alguns estius la cervesa no s’ha acabat de refredar. M’hi sento còmode. El brogit dels bars m’ajuda a pensar. Em concentra. Les converses, el soroll de la màquina de cafè o de les ampolles xocant dins les caixes de cervesa, els cops de les neveres que s’obren sota la barra, les entrades i sortides dels clients, observar com es condueixen els parroquians, el seu llenguatge corporal, els gestos, les mirades. Són un món. Són gairebé, el món. Així que quan, a les darreries de l’any passat, vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb Marcos Catalán i demanar-li que m’expliqués una obra seva per publicar-la aquí, em va oferir el bar Lexington, vaig quedar-ne encantat.
Foto: Eugeni Pons
   Després d’haver esbrinat on era, un vespre, abans de sopar a l’Out Of China, restaurant que queda uns metres més avall a la mateixa vorada, vaig anar-hi a fer un Dry Martini previ. Instantàniament m’hi vaig sentir còmode, i aquesta sensació prèvia a l’anàlisi, aquesta oportunitat de poder explicar-me (abans d’explicar-ho a d’altres, inclòs el propi Marcos) per què em sento bé a un lloc així, i poder investigar quin paper té l’arquitectura en tot això, és una de les qüestions més interessants que mai he fet a aquest blog.
foto: Jaume Prat
      Dies més tard, fent una cervesa amb en Marcos al bar, li vaig demanar que me l’expliqués. És curiós que l’arquitecte que ha fet una obra te la expliqui quan ja en tens una opinió formada. El primer concepte (i gairebé l’únic) que va fer servir va ser el d’ordre. Per ell, el Lexington és (encara ara) un local triturat, complicat, que s’havia d’ordenar perquè pogués usar-se. Mirava les parets i notava que, talment com si tingués raigs X als ulls, veia el que passava rere totes elles: aquí una mitgera, aquí la porteria, aquí un habitatge. Aquí hi havia un envà. Després: buidar el local, enfaixar-lo de manera continua amb un arrambador de fusta fins a 2,06 d’alçada, pintar les parets superiors de daurat i renovar la façana. Ja està.
     Qüestió paral·lela: de què no parlen els arquitectes quan parlen d’arquitectura. Imagino que en Marcos em va parlar del que el preocupava. També del que el va ocupar més. Però aquesta obra no és això. Ni remotament. El Lexington parla, sobretot, d’inspiració. S’ha projectat amb el nas, a base de buscar sensacions. Ignoro si, quan ha pres vida pròpia, aquestes són les que ha buscat l’autor. Sé que està sorprès en alguns punts, en desacord amb d’altres i, imagino, satisfet del resultat final. És per estar-ho, ja que ha aconseguit el més difícil: crear un ambient.
foto: Jaume Prat
     És divertit passejar-s’hi, moure’s per allà i mirar els diversos usuaris: parelles, colles, grups d’amics. Gairebé tot el que es serveixen són begudes alcohòliques, cerveses, gintònics, vi, alguns altres còctels despistats: no fan mals Margarites i els Dry Martini es poden beure; un bon punt de trobada. De nit, la il·luminació és tènue, baixa. El color fosc dels revestiments t’embolcalla. La barra queda a una distància justa de les taules. S’hi està bé.
     El per què comença, precisament, amb aquesta noció d’ordre. Una enorme vidriera ens rep. Hi trobem varies làmpades adossades, que fan que qui hi hagi al darrera es vegi com una obra. Aquesta llum separa l’interior de l’exterior de manera subtil, càlida. Vols entrar al lloc però qui hi ha dins no està tan promíscuament en contacte amb l’exterior com s’hi pugui estar amb un bar més convencional tancat amb vidre, on sembles constantment a punt de xocar contra els vianants, a qui mai saps si saludar o no. La primera taula és baixa i està servida per quatre butaques. És rodona i es crea el seu propi espai independentment del vidre.
planta. Dibuix: Marcos Catalán
     Entres: immediatament el revestiment de fusta de pi tenyida fosca, a 2,06, embolcallant tot el local. En Marcos me’l va definir com una U, però no és talment això: és més complex. Resulta impossible percebre tota l’obra globalment, però qualsevol que no hagi vist l’ambient interior intuirà que també té el mateix tipus de revestiment. La percepció de la veritable magnitud queda substituïda per la noció de continuïtat. Sobre el sòcol hi ha una paret pintada de color daurat. Aquesta també va ser descrita com una u, però, en realitat, és discontinua perquè el local presenta unes tremendes variacions en alçada, de metres. L’entrada i l’àmbit posterior estan gairebé a doble alçada, mentre que la connexió té poca més alçada que aquests 2,06 metres del sòcol. Conforme s’entra, a ma esquerra, un banc continu de fusta serveix unes quantes taules quadrades. Al final n’hi ha una sense banc. A ma dreta, la barra, separada de l’aparador per l’àmbit on s’hi disposa la primera taula rodona. Després una escala puja als lavabos i a uns magatzems. Al costat, un passadís mena a l’altra sala. El passadís s’ampliarà per a contenir una altra taula amb dos butaques més. La sala del darrera queda il·luminada (i ampliada virtualment) per un pati, envoltada de bancs de fusta de pi que serveixen les taules, que ressegueixen el perímetre. El centre queda buit. Ja està (de nou): tenim el local ordenat. A partir d’aquí, les sensacions.
secció. Dibuix: Marcos Catalán
     Marcos Catalán, d’obra en obra, ha demostrat dos habilitats fonamentals que aquí, senzillament, esclaten i caracteritzen el projecte: mobla bé i il·lumina millor. Sòcol, bancs, pocs més elements fixos. Les taules: senzilles, del color adequat, quadrades les més, puntejades per taules rodones allà on li interessa crear un punt singular. Dilata i comprimeix l’espai a plaer. El clava o el fa continu quan convé. Les cadires: Eiffel Chairs dissenyades pel matrimoni Eames (no podem estar més d’acord: el meu propi estudi està moblat amb Wire-Chairs dels mateixos arquitectes, la versió amb potes totalment metàl·liques d’aquestes cadires). Les Eiffel Chair tenen les potes de fusta, i es relacionen molt bé amb el paviment de pi. A destacar el paviment: en Marcos me’l va ensenyar tot caminant, i, orgullós, va remarcar-ne el so. Per ell són fonamentals el cruixit de la tarima, els passos esmorteïts, aquesta sensació alhora de domesticitat i d’una certa furtivitat: la bona arquitectura es percep amb l’oïda.
foto: Eugeni Pons
     Les butaques: Copenhagen. Mercats de segona ma. Específicament el mestre Wenger, Hans Wenger. Se’n compren quatre i es posen a l’entrada, com un manifest, com un ornament. I què còmodes que són, carai. Dos butaques més de segona ma, aquestes de dissenyador desconegut, de palla trenada, serveixen el petit espai del passadís.
foto: Eugeni Pons
     ...i la il·luminació. La il·luminació és el tret fonamental del bar. Tènue, concentrada a les taules, creant illes de llum que fan que et concentris tan sols en qui tens davant. Embolcallant això, a penes una mica més que una penombra trencada il·lumina la barra i dona l’ambient general. Es tracta de poder-se moure còmodament pel local fins arribar a algun dels llocs d’estar, que és des d’on es gaudeix bé el lloc. Cada un vol ser individual, diferent, íntim. La llum difosa, provocada per uns downlights encastades al cel-ras que fan una llum molt concentrada just sobre les taules, però molt lluny d’elles, queda tenyida del color daurat de les parets, i fins matisada per les diverses ampolles que hi ha col·locades a les lleixes practicades a aquesta paret. Sobre això, les excepcions. Al marge del sistema general, que ja funciona, Marcos Catalán ha introduït anècdotes, episodis aïllats que, per acumulació, pauten i matisen aquest ambient general. A la part davantera del bar s’hi troben dos làmpades Parèntesis, d’Achille Castiglioni. No puc amagar que es tracta d’una de les meves làmpades preferides, que he col·locat sempre que he pogut. De fet en tinc quatre: dos a casa meva, dos a l’estudi. La làmpada que il·lumina la meva part del llit és una Parèntesis a la que vaig substituir la bombeta original, de 150W, per una altra de 60W, que tinc enfocada contra la paret i crea una llum tènue, agradable, perfecta per a llegir. Catalán les enfoca contra el terra des d’una mitja alçada còmoda, deixant la bombeta original de 150W, ja que part de la llum es perd contra l’exterior, fent, també, de reclam del local. Pel local es troben, també, algunes làmpades de tub, d’Eileen Gray, un tub de llum (no es va matar amb el nom), un fluorescent vertical amb una temperatura de color molt freda (és a dir, que fa llum càlida: la temperatura de color funciona a l’inrevés de la percepció; quan més freda és més càlida resulta la llum) amb una carcassa negra i cromada. A un racó del primer ambient, Marcos hi ha disposat una taula rodona servida per quatre cadires Eiffel i il·luminada per una làmpada Coderch, una de les seves preferides. Aquestes escenografies, aquests ambients-dins-l’ambient com si fossin nines russes són el que fa que el local funcioni. I més: en alguns casos això pot arribar a contradir la norma sense problemes. És el cas del passadís de connexió entre els dos ambients, que, en algun punt, s’amplia el suficient com perquè hi càpiga una taula amb les dos butaques que ha he mencionat. Tot el revestiment negre, com un pou de llum. Planant per sobre elles, una làmpada Tolomeo de peu (hi ha alguna cosa per la que no serveixin aquestes làmpades?). I, a sota, als nostres peus, un mirall baix, com una mena de sòcol, que puja poc més de mig metre i amplia on no destorba l’espai virtual. Amb retrat de Le Corbusier inclòs. Preguntat per això, Catalán va respondre alguna cosa semblant a que va ser complicat que els usuaris d’aquesta taula es sentissin còmodes i que aquesta era la manera de fer-ho. Sense més.
foto: Jaume Prat

foto: Jaume Prat
foto: Jaume Prat
     Quan li vaig demanar informació per l’article, en Marcos em va passar, a part dels plànols que li vaig demanar (dibuixats amb aquest grafisme net que tan m’agrada), una sèrie de fotos que havia fet servir com a referència. Hi havia, barrejades, fotos del restaurant Four Seasons (restaurant ubicat al sòcol del Seagram Building, de Mies van der Rohe, dissenyat per Philip Johnson), de l’American Bar d’Adolf Loos (probablement una de les màximes referències per a qualsevol arquitecte a qui agradi el disseny d’interiors) i de tota una sèrie de locals anònims, bars parisencs, bistros, amb molta història, plens de vivències, locals on aparentment no hi ha intervingut un arquitecte o, si ho ha fet, aquest ha estat oblidat i enterrat sota capes i capes d’us, vernís, pàtines provinents del fum i el greix i la pintura sobre tot això durant dècades. Locals on pots relaxar-te, on et sents còmode, on hi ha aquella domesticitat unió de parroquians, amos que s’han fet el lloc seu, vivències, cambrers divertits o emprenyats. Si les taules parlessin.
Per alguna estranya raó això costa més a molts locals dissenyats que surten a les revistes. Locals on sembla que aquestes vivències estiguin fora de lloc. Locals que sembla que no es puguin adaptar ni evolucionar, tot lluentons, cromats i geometria que s’imposa fins i tot a les persones, que queden fora de lloc, com vàndals dedicats a desordenar cadires. Locals que sembla que s’hagin de colonitzar, trencar una mica, desaparellar alguna cadira i embrutar amb quatre sucs de tomàquet ven llençats perquè comencin a prendre sentit. Locals on, no sé per què, mai acostuma a passar això excepte per aquell tercer canvi d’amo que destrossa gairebé tot menys el que importa per tal que comencin a rutllar. Això quan no acaben convertits en una barra giratòria de niguiris de salmó regentades per algun immigrant de l’interior de Canton.
Bar Marsella

London Bar

Four Seasons (arq. Philip Johnson)
El Lexington no s’imposa. Tot aquest esforç de disseny, la regla amb les seves excepcions, els episodis, el que fa que l’edifici estigui viu, es complementa, s’imposa, es pot llegir en múltiples capes, la primera de les quals, indolent, lúdica, està feta de pura sensació sense intel·lectualitzar i permet viure l’espai sense pensar en ell. Felicitats: l’arquitectura crea ambients que ja fa, ara mateix, que el lloc tingui una vida pròpia que li permetrà acumular històries, pàtines sobre pintures daurades a les que no calen fumadors per que comencin a tenir solera.
Foto: Jaume Prat
 PS: sempre he odiat (mania personal) quan et presenten una llista de referències que suposadament s’han usat per projectar el local. I no pas perquè hi hagi cap mal en això, sinó perquè el 90% de cops és completament fals. Quan no, senzillament es transforma en cuina, en una manera d’afrontar el projecte. En Marcos va passar-me una referència d’aquestes que immediatament em posa tens: un preciós quadre de Rothko amb la part inferior fosca i la superior tirant a daurada. Aquest cop la referència va seduir-me, i vaig trobar molt interessant el pas d’aquella pasta matèrica de perímetre imprecís a la mecànica d’un revestiment aplacat per peces i un altre de continu pintat. Així li vaig dir en un correu, i la resposta em va fer riure molt. Després del riure vaig posar-me a aplaudir-lo: el quadre d’en Rothko que m’havia passat no era tal; es tractava d’un croquis de treball que ell havia elaborat com a part del material de projecte. Al seu correu de tornada hi havia, efectivament, un quadre de Rothko que havia trobat, posteriorment, amb els mateixos colors. No es tractava d’una referència, sinó del mateix resultat per dos camins diversos. I, a més, podeu prendre-us un gintònic al final del procés.
Mark Rothko: pintura
Marcos Catalán: croquis de treball pel Lexington Bar

Gràcies a Marcos Catalán per la seva col·laboració i a Eugeni Pons per les fotografies.