Plànols: Josep Ferrando_Arquitectura
Fotos en color: Adrià Goula. Fotos en B/N + foto accés: Jaume Prat
On?
Barcelona.
L’Esquerra de l’Eixample, al carrer Mallorca. Equidistant del Mercat del Ninot
i aquesta mena de sala a cel obert en que s’ha convertit el carrer Enric
Granados, on resulta tan agradable sopar. També a prop, el Clínic i la
Universitat Industrial. Grans peces d’equipament de més d’una mançana. Molta
vida al carrer, que s’està transformant a marxes forçades en alguna altra cosa.
Les mançanes estan formades per blocs de pisos entre mitgeres d’èpoques
desiguals, des de finals del XIX fins als anys seixanta i algunes peces més modernes.
La secció dels blocs de pisos decimonònics és, sempre, molt complexa. Els
interiors de mançana són privats. Les plantes baixes solien ocupar-se amb naus
industrials o negocis de més mida, i la seva suma va fer que, durant dècades,
els baixos de l’Eixample fossin un dels polígons industrials més grans i
importants de Catalunya. Per agregació de peces de mida similar. El primer pis
era un principal d’habitatge que, molts cops, s’ha tercialitzat. Actualment el
camí s’està revertint. Més amunt, barreja d’habitatge i oficines en proporcions
desiguals. Cap al carrer, botigues, bars, etcètera.
Una
mançana estàndard d’habitatge mesura, d’eix de carrer a eix de carrer, 133
metres. 113 per la corona edificada. Si fixem una profunditat edificable d’uns
22 metres ens dona unes dimensions de pati interior de mançana d’uns 69-70
metres, la plataforma base acostuma a fixar la seva cota zero al primer pis,
els jardins dels principals, que podien arribar a esdevenir veritables cases
unifamiliars. Per sota, locals il·luminats amb petits patis, claraboies,
etcètera, que, per tant, obliguen als primers pisos a unes servituds de llum.
Dos universos convivint en harmonia.
Els
locals en planta baixa arriben a esdevenir veritables espais secrets, sorprenents,
diferents. A un d’aquests locals, ubicat sota el pati interior de mançana, al
que s’arriba per una mena de camí iniciàtic que travessa els 22 metres
d’amplada d’un bloc d’habitatges de principis del segle XX, hi ha l’espai multidisciplinar
on hi conviuen l’estudi d’en Josep Ferrando i l’empresa de remodelació d’espais
ROOM SL (Roman Ortega).
La
seva relació amb l’exterior és, doncs, molt complexa.
 |
 |
| l'accés |
Com?
Despullant
completament el local en un primer moment, una nau industrial antiga ubicada en
aquest espai secret, a la que s’accedia per una mena de doble porteria, la
segona, consistent en un passadís llarg i ample, tancada amb una reixa
metàl·lica i segregada de la primera, que dona accés als pisos superiors.
Un
cop buidat el lloc es mira d’entendre, fixar unes regles de joc i
condicionar-lo.
El
local és un buit d’uns cinc metres llargs d’alçada (potser cinc i mig) cobert
amb un forjat unidireccional de bigueta metàl·lica i revoltó manual. En planta
és un rectangle relativament allargat amb el seu cantó llarg, que coincideix
amb l’estructura primària, dues parets portants i una crugia intermèdia formada
per columnes de fosa suportant una jàssera metàl·lica, paral·lel al carrer. En
suma: un espai delimitat per quatre parets, amb claraboies petites perimetrals
de llum zenital i un petit pati mínim entrant a ma dreta.
Les
operacions bàsiques de condicionament realitzades per Josep Ferrando i Roman
Ortega, dut a terme per ROOM, SL, van ser dues: el buidat abans esmentat i la
inclusió, per tensar l’espai, de tres caixes de caràcter i mida molt diferents
al seu interior.
La
primera caixa, la més petita, està fixada al costat de l’accés a ma dreta,
enganxada a una de les cantonades del local (coincidint amb els baixants) conté
totes les parts humides: lavabos, un office petit. No toca el sostre i la seva
coberta pot usar-se per emmagatzemar coses. Aquesta caixa no marca pròpiament
l’accés, situant-se a una certa distància d’ell: el camí que s’ha hagut de fer
fins arribar a la porta ja és, per sí mateix, prou complex com per necessitar
cap artifici interior més.
La
segona caixa queda just davant de l’accés, i ens hi enfrontem quan entrem.
Recorre longitudinalment tot el local i, en planta, forma una pinta complexa de
despatxos i petites habitacions segregades de l’espai principal. Es queda a
mitja alçada. A la seva part superior, a la que s’accedeix a través d’una
escala recta enfrontada amb l’entrada, la seva coberta forma un altell amb dues
sales de reunió addicionals, una a cada banda de l’escala, arraulides rere un
parapet baix que per l’interior té lleixes on es dipositen llibres.
La
tercera caixa és una caixa buida, un espai negatiu: un pati de bona mida que va
obligar, per a ser formalitzat, a tallar
tota la paret del tester de la nau. És l’única peça de la intervenció que toca
estructura.
El
pati té una forma complexa en L (o més aviat en P massissa), fent-se més
gruixut a la part descoberta i lliure de la nau i més prim quan coincideix amb
l’amplada de la segona caixa. Aquest recurs permet segregar de l’espai
principal una sala de reunions a penes tancada per una porta corredissa, un
lloc on estar tranquil sense deixar d’estar a l’espai principal, en contacte
directe amb les taules de treball.
Aquests
recursos, per sí sols, formalitzen l’estudi.
Les
taules de treball es disposen, a l’espai gran, en bateria, perpendiculars al
carrer, quatre taules de bona mida construïdes expressament, servides des de la
paret nord-est, la més enganxada al carrer, a través d’unes canonades
metàl·liques que van de la paret a la taula a una alçada d’uns dos metres. Els
cables cauen de la mànega a la taula quan ja no destorben i pot ser
electrificada sense entrebancs ni cap terra tècnic. Per evidenciar el sistema,
s’han deixat de color taronja.
Es
seu a unes cadires Eiffel blanques, disseny Charles & Ray Eames. Les sales
de reunions es condicionen de forma similar.
Tot l’espai
s’ha resolt amb quatre materials: Pi, acer, vidre... i blanc.
El
pi forma l’estructura de les caixes, les fusteries interiors i el paviment del
pati. També els tancaments opacs dels volums, i es troba en forma de biguetes,
fusteries massisses amb muntants de bona mida i taulells d’encenalls orientats
(OSB).
L’acer
forma les fusteries exteriors (les que tanquen la tercera caixa, és a dir, el
pati), els suports de les taules i la porta d’accés, una caixa d’acer que
aprofita la petita sobreelevació de la porta per a formar un petit graonet des
del que tenir una primera visió total de l’espai.
 |
| vista des de l'accés |
El
vidre: forma el tancament de dues caixes: la segona i la tercera. El front dels
despatxos està, per tant, obert a la sala principal. Es juga amb la capacitat
de passar d’opac a transparent segons la posició relativa amb que ens hi enfrontem
i les condicions amb que s’il·lumini la banda oposada a que ens trobem, per a
duplicar l’espai de l’estudi o fer desaparèixer, gairebé, la segona caixa, en
un joc ambigu en que aquesta perd , segons on ens trobem, tota la seva potència
conceptual per a fondre dos espais en un i recordar que és tan sols un moble. Explica
que l’espai és dinàmic, que s’usa movent-nos. També pot explicar l’espai
duplicant-lo quan estem tangents al tancament del despatx.
El
blanc. Majoritàriament pintura. Cobreix tota la resta de l’espai, sostres, paviment
(continu de resines, arreu menys al pati, que és de pi) i mobles inclosos. El
blanc, segons em va explicar en Josep, unifica i matisa la resta de materials.
El blanc, crec, sobretot quan s’usa com a pintura, no anul·la la textura, tan
sols la matisa, la unifica. El blanc ens remet, també, a diverses velocitats
d’observació. Un espectador indolent no pararà esment a aquestes diferències,
un de més atent sí, donant diverses profunditats de lectura a l’espai.
En
circumstàncies normals, una descripció de l’estudi acabaria aquí. Però en
aquest espai hi ha un estudi d’arquitectura, arquitectura en ell mateix, usat
per a produir arquitectures que, eventualment, són elles mateixes peces d’una
altra arquitectura que les engloba. El contingut de l’estudi, per tant, passa a
ser i a formar arquitectura amb la mateixa potència que el continent. De fet,
el modifica de tal manera que no s’entén l’espai sense la seva funció.
Primer,
la biblioteca: Josep Ferrando té una biblioteca privada espectacular. Molt
important. Els llibres s’adossen a la paret nord-est (la mateixa que alimenta
les taules) ubicats sobre unes estanteries d’acer que no toquen la paret del
fons. Després veurem per què. La manera d’ordenar aquests llibres mereixeria un
article apart. També se’n troben al llarg dels ampits de la coberta de la
segona caixa. Els llibres, a part del que serveixen, formen una textura
diferent, multicolor, activa, superposada a les textures de l’espai. Formant
part de les textures de l’espai. No en va la dimensió de molts d’aquests
llibres és equiparable a la d’un maó.
Segon,
les maquetes. Avançant-me al tercer apartat, Josep Ferrando treballa en
maqueta. N’hi ha desenes i desenes, moltíssimes, disposades a tot l’estudi. És
important el fet que siguin d’escales diferents, i usades per funcions molt
diferents: n’hi ha algunes a escala 1:1, d’altres a escala urbana. També són de
diferents materials, del paper a l’acer o al formigó. Les maquetes estan totes
a la vista. Unes quantes al taller, ubicat a la segona caixa, tancat per allò
de la pols, la resta per tot l’espai: rere la biblioteca de la paret nord-est,
per exemple. A la textura dels llibres s’uneix el fet que estiguin
retroil·luminats, amb maquetes que apareixen, eventualment, al seu darrere. Maquetes
al sostre, com un tros de cel-ras del restaurant japonès Icho, realitzat per a
avaluar el seu efecte, convenientment reciclat com a làmpada d’una dels espais
de reunió.
Recordo
el taller de Constantin Brancusi: el tema no era la producció d’escultures,
sinó com aquestes s’ubicaven a l’espai. Això convertia l’estudi en metaobra, el
lloc on realment prenien sentit les altres obres que després acabaven
escampant-se pel món. Igual al taller d’en Josep: la posició de les maquetes
qualifica l’espai d’una manera tan decisiva que, aquest, no es pot entendre
sense elles. Hi ha maquetes que no es poden moure separant visualment l’espai
de reunió del pati. Maquetes adossades a una mitgera. Maquetes matisant
l’accés. Maquetes privatitzant el seu propi despatx, un dels cubicles interiors
tot fusta i llums baixes. Maquetes marcant recorreguts. Maquetes de treball
reciclades en maquetes de treball de maquetes de treball que, alhora, són maquetes
d’exhibició privada per a qualsevol que necessiti servir-se d’elles.
 |
| maqueta separant el pati de la sala de reunions |
L’estudi
digereix constantment els seus propis processos de treball i els converteix en
arquitectura pura i dura, un joc ambigu i complex que podria tallar-se per
qualsevol lloc i aquest tall ambigu seria un principi i un final de la seva
arquitectura: una estructura rizomàtica pura.
Per a
què?
L’estudi
és un reflex perfecte de l’arquitectura de Josep Ferrando. Aquesta comença
treballant sobre el lloc. Entenent-lo. Dibuixant-lo i redibuixant-lo.
Estudiant, presentant, representant, arquitecturitzant a través d’ell. Fent-se
les preguntes adequades.
Josep
Ferrando manté un estudi poblat, amb molta gent i activitat. La mitjana d’edat
dels seus integrants és molt jove. I es nota. La seva feina s’alimenta de les
dues vies clàssiques: encàrrecs privats i públics mitjançant concursos fets
allà on es pugui: de Suïssa a Xile, les Espanyes, Catalunya. En Josep viatja
molt, recolzat, també, en la seva pota docent: és un professor sol·licitat a
facultats de tot el món.
L’espai
dissenyat pel Josep i el Roman té un caire molt domèstic. Si tingués un llit
seria, tranquil·lament, una casa. Aquest caràcter fa que pugui ser usat de
moltes maneres: com a espai de treball. Com a aula. Com a sala d’estar. Com a
biblioteca on, sense més, posar-se a llegir un llibre als múltiples racons
agradables que crea. Per això en Josep té allà la biblioteca: a l’estudi s’hi
està bé. És un espai que permet ser usat indolentment. El sistema
d’il·luminació és important: tan llums d’ambient, indirectes, bones per a
generar activitat, com llums més baixes per a crear intimitat. Et pots relaxar
al lloc. Tranquil·lament. S’hi pot reflexionar. La seva ubicació a un pati
interior de mançana li dona un silenci gairebé religiós, aconseguit a tan sols
vint-i-dos metres d’un carrer de l’Eixample.
La
presència de l’exterior a dins, mitjançant el pati, és també molt important. La
seva part coberta permet estar-s’hi, treure una cadira, pensar i parlar fora.
Fins i tot treballar-hi.
A
l’estudi es fan concursos en col·laboració, amb molts arquitectes involucrats.
Hi regna un bon ambient que es palpa només entrar-hi. Quan els projectes es
tornen corporis, una o dues persones (un equip reduït) més en Josep en persona
porten tot el projecte des del principi fins al final, fugint de les tasques
especialitzades. No hi ha dibuixants de fusteries o experts en plànols de
sanejament, tan sols diversos graus d’intensitat: algú s’hi fica a fons i en
Josep pot tenir una visió en perspectiva del conjunt.
S’hi
treballa molt a ma: dibuixos, maquetes. Impressions constants de la
documentació. Fins i tot s’introdueix el treball a ma directament a
l’ordinador: un dels accessoris més usats de l’estudi són les tauletes digitals
que permeten dibuixar a ma directament a la pantalla de l’ordinador. No hi ha
un mètode prefixat ni un estil determinat de dibuix: cada proposta imposa el
seu.
Això
té un doble propòsit: el control del projecte (qualsevol de nosaltres que hagi
treballat a un estudi construint físicament un edifici ho sap) i la producció,
en cada moment, d’un document que pugui ser, en ell mateix, arquitectura. La
feina d’un arquitecte sempre ha estat incerta, i en Josep, com tots nosaltres,
ha vist cancel·lats projectes a gairebé qualsevol estadi de desenvolupament. Si
la documentació de treball és susceptible de convertir-se en arquitectura, la
inversió de temps realitzada sobre el projecte sempre es podrà recollir i reciclar.
Tota
la documentació és, doncs, finalista: dels panels de concurs als projectes
d’execució. Òbviament qualsevol de les maquetes a qualsevol estadi. Tot té
entitat, de manera que, quan en Josep seu al teu costat mostrant-te el
projecte, en realitat t’està mostrant arquitectura: la té sempre a les seves
mans independentment de si el que està manipulant és un maó, una maqueta, un
moble o un plànol: el propi procés és arquitectura.
Potser
aquesta sigui l’única manera de tenir fotografies sense gent que puguin tenir
entitat, tot i que en alguns edificis dobla la sessió: amb gent i sense.
L’arquitectura sempre hi és present, en un procés continu, rizomàtic, del que
el seu propi estudi n’és un bon reflex.
