3_Estudis: Josep Ferrando _Arquitectura

Plànols: Josep Ferrando_Arquitectura

Fotos en color: Adrià Goula. Fotos en B/N + foto accés: Jaume Prat

On?

     Barcelona. L’Esquerra de l’Eixample, al carrer Mallorca. Equidistant del Mercat del Ninot i aquesta mena de sala a cel obert en que s’ha convertit el carrer Enric Granados, on resulta tan agradable sopar. També a prop, el Clínic i la Universitat Industrial. Grans peces d’equipament de més d’una mançana. Molta vida al carrer, que s’està transformant a marxes forçades en alguna altra cosa. Les mançanes estan formades per blocs de pisos entre mitgeres d’èpoques desiguals, des de finals del XIX fins als anys seixanta i algunes peces més modernes. La secció dels blocs de pisos decimonònics és, sempre, molt complexa. Els interiors de mançana són privats. Les plantes baixes solien ocupar-se amb naus industrials o negocis de més mida, i la seva suma va fer que, durant dècades, els baixos de l’Eixample fossin un dels polígons industrials més grans i importants de Catalunya. Per agregació de peces de mida similar. El primer pis era un principal d’habitatge que, molts cops, s’ha tercialitzat. Actualment el camí s’està revertint. Més amunt, barreja d’habitatge i oficines en proporcions desiguals. Cap al carrer, botigues, bars, etcètera.

     Una mançana estàndard d’habitatge mesura, d’eix de carrer a eix de carrer, 133 metres. 113 per la corona edificada. Si fixem una profunditat edificable d’uns 22 metres ens dona unes dimensions de pati interior de mançana d’uns 69-70 metres, la plataforma base acostuma a fixar la seva cota zero al primer pis, els jardins dels principals, que podien arribar a esdevenir veritables cases unifamiliars. Per sota, locals il·luminats amb petits patis, claraboies, etcètera, que, per tant, obliguen als primers pisos a unes servituds de llum. Dos universos convivint en harmonia.

     Els locals en planta baixa arriben a esdevenir veritables espais secrets, sorprenents, diferents. A un d’aquests locals, ubicat sota el pati interior de mançana, al que s’arriba per una mena de camí iniciàtic que travessa els 22 metres d’amplada d’un bloc d’habitatges de principis del segle XX, hi ha l’espai multidisciplinar on hi conviuen l’estudi d’en Josep Ferrando i l’empresa de remodelació d’espais ROOM SL (Roman Ortega).

     La seva relació amb l’exterior és, doncs, molt complexa.

l'accés

Com?

     Despullant completament el local en un primer moment, una nau industrial antiga ubicada en aquest espai secret, a la que s’accedia per una mena de doble porteria, la segona, consistent en un passadís llarg i ample, tancada amb una reixa metàl·lica i segregada de la primera, que dona accés als pisos superiors.

     Un cop buidat el lloc es mira d’entendre, fixar unes regles de joc i condicionar-lo.

     El local és un buit d’uns cinc metres llargs d’alçada (potser cinc i mig) cobert amb un forjat unidireccional de bigueta metàl·lica i revoltó manual. En planta és un rectangle relativament allargat amb el seu cantó llarg, que coincideix amb l’estructura primària, dues parets portants i una crugia intermèdia formada per columnes de fosa suportant una jàssera metàl·lica, paral·lel al carrer. En suma: un espai delimitat per quatre parets, amb claraboies petites perimetrals de llum zenital i un petit pati mínim entrant a ma dreta.

     Les operacions bàsiques de condicionament realitzades per Josep Ferrando i Roman Ortega, dut a terme per ROOM, SL, van ser dues: el buidat abans esmentat i la inclusió, per tensar l’espai, de tres caixes de caràcter i mida molt diferents al seu interior.

     La primera caixa, la més petita, està fixada al costat de l’accés a ma dreta, enganxada a una de les cantonades del local (coincidint amb els baixants) conté totes les parts humides: lavabos, un office petit. No toca el sostre i la seva coberta pot usar-se per emmagatzemar coses. Aquesta caixa no marca pròpiament l’accés, situant-se a una certa distància d’ell: el camí que s’ha hagut de fer fins arribar a la porta ja és, per sí mateix, prou complex com per necessitar cap artifici interior més.

     La segona caixa queda just davant de l’accés, i ens hi enfrontem quan entrem. Recorre longitudinalment tot el local i, en planta, forma una pinta complexa de despatxos i petites habitacions segregades de l’espai principal. Es queda a mitja alçada. A la seva part superior, a la que s’accedeix a través d’una escala recta enfrontada amb l’entrada, la seva coberta forma un altell amb dues sales de reunió addicionals, una a cada banda de l’escala, arraulides rere un parapet baix que per l’interior té lleixes on es dipositen llibres.

     La tercera caixa és una caixa buida, un espai negatiu: un pati de bona mida que va obligar,  per a ser formalitzat, a tallar tota la paret del tester de la nau. És l’única peça de la intervenció que toca estructura.

     El pati té una forma complexa en L (o més aviat en P massissa), fent-se més gruixut a la part descoberta i lliure de la nau i més prim quan coincideix amb l’amplada de la segona caixa. Aquest recurs permet segregar de l’espai principal una sala de reunions a penes tancada per una porta corredissa, un lloc on estar tranquil sense deixar d’estar a l’espai principal, en contacte directe amb les taules de treball.

     Aquests recursos, per sí sols, formalitzen l’estudi.

     Les taules de treball es disposen, a l’espai gran, en bateria, perpendiculars al carrer, quatre taules de bona mida construïdes expressament, servides des de la paret nord-est, la més enganxada al carrer, a través d’unes canonades metàl·liques que van de la paret a la taula a una alçada d’uns dos metres. Els cables cauen de la mànega a la taula quan ja no destorben i pot ser electrificada sense entrebancs ni cap terra tècnic. Per evidenciar el sistema, s’han deixat de color taronja.

     Es seu a unes cadires Eiffel blanques, disseny Charles & Ray Eames. Les sales de reunions es condicionen de forma similar.

    

     Tot l’espai s’ha resolt amb quatre materials: Pi, acer, vidre... i blanc.

     El pi forma l’estructura de les caixes, les fusteries interiors i el paviment del pati. També els tancaments opacs dels volums, i es troba en forma de biguetes, fusteries massisses amb muntants de bona mida i taulells d’encenalls orientats (OSB).

     L’acer forma les fusteries exteriors (les que tanquen la tercera caixa, és a dir, el pati), els suports de les taules i la porta d’accés, una caixa d’acer que aprofita la petita sobreelevació de la porta per a formar un petit graonet des del que tenir una primera visió total de l’espai.

vista des de l'accés

     El vidre: forma el tancament de dues caixes: la segona i la tercera. El front dels despatxos està, per tant, obert a la sala principal. Es juga amb la capacitat de passar d’opac a transparent segons la posició relativa amb que ens hi enfrontem i les condicions amb que s’il·lumini la banda oposada a que ens trobem, per a duplicar l’espai de l’estudi o fer desaparèixer, gairebé, la segona caixa, en un joc ambigu en que aquesta perd , segons on ens trobem, tota la seva potència conceptual per a fondre dos espais en un i recordar que és tan sols un moble. Explica que l’espai és dinàmic, que s’usa movent-nos. També pot explicar l’espai duplicant-lo quan estem tangents al tancament del despatx.

     El blanc. Majoritàriament pintura. Cobreix tota la resta de l’espai, sostres, paviment (continu de resines, arreu menys al pati, que és de pi) i mobles inclosos. El blanc, segons em va explicar en Josep, unifica i matisa la resta de materials. El blanc, crec, sobretot quan s’usa com a pintura, no anul·la la textura, tan sols la matisa, la unifica. El blanc ens remet, també, a diverses velocitats d’observació. Un espectador indolent no pararà esment a aquestes diferències, un de més atent sí, donant diverses profunditats de lectura a l’espai.

     En circumstàncies normals, una descripció de l’estudi acabaria aquí. Però en aquest espai hi ha un estudi d’arquitectura, arquitectura en ell mateix, usat per a produir arquitectures que, eventualment, són elles mateixes peces d’una altra arquitectura que les engloba. El contingut de l’estudi, per tant, passa a ser i a formar arquitectura amb la mateixa potència que el continent. De fet, el modifica de tal manera que no s’entén l’espai sense la seva funció.

     Primer, la biblioteca: Josep Ferrando té una biblioteca privada espectacular. Molt important. Els llibres s’adossen a la paret nord-est (la mateixa que alimenta les taules) ubicats sobre unes estanteries d’acer que no toquen la paret del fons. Després veurem per què. La manera d’ordenar aquests llibres mereixeria un article apart. També se’n troben al llarg dels ampits de la coberta de la segona caixa. Els llibres, a part del que serveixen, formen una textura diferent, multicolor, activa, superposada a les textures de l’espai. Formant part de les textures de l’espai. No en va la dimensió de molts d’aquests llibres és equiparable a la d’un maó.

     Segon, les maquetes. Avançant-me al tercer apartat, Josep Ferrando treballa en maqueta. N’hi ha desenes i desenes, moltíssimes, disposades a tot l’estudi. És important el fet que siguin d’escales diferents, i usades per funcions molt diferents: n’hi ha algunes a escala 1:1, d’altres a escala urbana. També són de diferents materials, del paper a l’acer o al formigó. Les maquetes estan totes a la vista. Unes quantes al taller, ubicat a la segona caixa, tancat per allò de la pols, la resta per tot l’espai: rere la biblioteca de la paret nord-est, per exemple. A la textura dels llibres s’uneix el fet que estiguin retroil·luminats, amb maquetes que apareixen, eventualment, al seu darrere. Maquetes al sostre, com un tros de cel-ras del restaurant japonès Icho, realitzat per a avaluar el seu efecte, convenientment reciclat com a làmpada d’una dels espais de reunió.

     Recordo el taller de Constantin Brancusi: el tema no era la producció d’escultures, sinó com aquestes s’ubicaven a l’espai. Això convertia l’estudi en metaobra, el lloc on realment prenien sentit les altres obres que després acabaven escampant-se pel món. Igual al taller d’en Josep: la posició de les maquetes qualifica l’espai d’una manera tan decisiva que, aquest, no es pot entendre sense elles. Hi ha maquetes que no es poden moure separant visualment l’espai de reunió del pati. Maquetes adossades a una mitgera. Maquetes matisant l’accés. Maquetes privatitzant el seu propi despatx, un dels cubicles interiors tot fusta i llums baixes. Maquetes marcant recorreguts. Maquetes de treball reciclades en maquetes de treball de maquetes de treball que, alhora, són maquetes d’exhibició privada per a qualsevol que necessiti servir-se d’elles.

maqueta separant el pati de la sala de reunions

     L’estudi digereix constantment els seus propis processos de treball i els converteix en arquitectura pura i dura, un joc ambigu i complex que podria tallar-se per qualsevol lloc i aquest tall ambigu seria un principi i un final de la seva arquitectura: una estructura rizomàtica pura.

Per a què?

     L’estudi és un reflex perfecte de l’arquitectura de Josep Ferrando. Aquesta comença treballant sobre el lloc. Entenent-lo. Dibuixant-lo i redibuixant-lo. Estudiant, presentant, representant, arquitecturitzant a través d’ell. Fent-se les preguntes adequades.

     Josep Ferrando manté un estudi poblat, amb molta gent i activitat. La mitjana d’edat dels seus integrants és molt jove. I es nota. La seva feina s’alimenta de les dues vies clàssiques: encàrrecs privats i públics mitjançant concursos fets allà on es pugui: de Suïssa a Xile, les Espanyes, Catalunya. En Josep viatja molt, recolzat, també, en la seva pota docent: és un professor sol·licitat a facultats de tot el món.

     L’espai dissenyat pel Josep i el Roman té un caire molt domèstic. Si tingués un llit seria, tranquil·lament, una casa. Aquest caràcter fa que pugui ser usat de moltes maneres: com a espai de treball. Com a aula. Com a sala d’estar. Com a biblioteca on, sense més, posar-se a llegir un llibre als múltiples racons agradables que crea. Per això en Josep té allà la biblioteca: a l’estudi s’hi està bé. És un espai que permet ser usat indolentment. El sistema d’il·luminació és important: tan llums d’ambient, indirectes, bones per a generar activitat, com llums més baixes per a crear intimitat. Et pots relaxar al lloc. Tranquil·lament. S’hi pot reflexionar. La seva ubicació a un pati interior de mançana li dona un silenci gairebé religiós, aconseguit a tan sols vint-i-dos metres d’un carrer de l’Eixample.

     La presència de l’exterior a dins, mitjançant el pati, és també molt important. La seva part coberta permet estar-s’hi, treure una cadira, pensar i parlar fora. Fins i tot treballar-hi. 

     A l’estudi es fan concursos en col·laboració, amb molts arquitectes involucrats. Hi regna un bon ambient que es palpa només entrar-hi. Quan els projectes es tornen corporis, una o dues persones (un equip reduït) més en Josep en persona porten tot el projecte des del principi fins al final, fugint de les tasques especialitzades. No hi ha dibuixants de fusteries o experts en plànols de sanejament, tan sols diversos graus d’intensitat: algú s’hi fica a fons i en Josep pot tenir una visió en perspectiva del conjunt.

     S’hi treballa molt a ma: dibuixos, maquetes. Impressions constants de la documentació. Fins i tot s’introdueix el treball a ma directament a l’ordinador: un dels accessoris més usats de l’estudi són les tauletes digitals que permeten dibuixar a ma directament a la pantalla de l’ordinador. No hi ha un mètode prefixat ni un estil determinat de dibuix: cada proposta imposa el seu.

     Això té un doble propòsit: el control del projecte (qualsevol de nosaltres que hagi treballat a un estudi construint físicament un edifici ho sap) i la producció, en cada moment, d’un document que pugui ser, en ell mateix, arquitectura. La feina d’un arquitecte sempre ha estat incerta, i en Josep, com tots nosaltres, ha vist cancel·lats projectes a gairebé qualsevol estadi de desenvolupament. Si la documentació de treball és susceptible de convertir-se en arquitectura, la inversió de temps realitzada sobre el projecte sempre es podrà recollir i reciclar.

     Tota la documentació és, doncs, finalista: dels panels de concurs als projectes d’execució. Òbviament qualsevol de les maquetes a qualsevol estadi. Tot té entitat, de manera que, quan en Josep seu al teu costat mostrant-te el projecte, en realitat t’està mostrant arquitectura: la té sempre a les seves mans independentment de si el que està manipulant és un maó, una maqueta, un moble o un plànol: el propi procés és arquitectura.

     Potser aquesta sigui l’única manera de tenir fotografies sense gent que puguin tenir entitat, tot i que en alguns edificis dobla la sessió: amb gent i sense. L’arquitectura sempre hi és present, en un procés continu, rizomàtic, del que el seu propi estudi n’és un bon reflex.