dijous, 7 de juny de 2012

Iñaqui Carnicero, Ignacio Vila, Alejandro Viseda: Matadero de Madrid, Nau 16 1_4


     El Matadero de Madrid és una d’aquelles iniciatives urbanes que dignifiquen una ciutat. El recinte original, construït per Luís Bellido amb l’assistència de l’enginyer José Eugenio Ribera, conegut pel seu us virtuós del formigó armat, singularment pel pont de Maria Cristina a Donosti, just al costat del Kursaal, que, juntament amb el pont penjant sobre l’Ebre d’Amposta, també seu, són obres d’una gran qualitat. El recinte, de varies hectàrees, està tancat, atrapat entre el Passeig de la Chopera i el Manzanares. S’organitza en varies naus (fins a 48 edificis al projecte original) especialitzades per activitats i per tipus de ramaderia a guardar. Al caure en desús a mitjan anys noranta es va anar reciclant com a centre artístic i, lentament, es van recuperant les naus per aquest ús. Solen sortir a concurs d’una en una o de dues en dues. Diverses arquitectes hi estan intervenint.

     Iñaqui Carnicero, bon amic, va guanyar, amb Ignacio Vila i Alejandro Viseda, el projecte per a la rehabilitació de dues d’elles: les naus 15 i 16, destinades originàriament a cort de porcs, allotjats allà abans de ser escorxats. Consistien, essencialment, en dos enormes coberts, amb paviment de terra, llum zenital, estructura mínima. Façanes dignes, urbanes, massives, d’estructura mixta de pedra i maó. De les dues naus, Carnicero va rehabilitar només la 16.
     Actualment, aquesta nau està buida en les seves dues terceres parts. El seu tester est està ocupat pel Ranchito, una sèrie d’espais de treball, batejats pels seus usuaris com de “investigacions col·lectives”, autoconstruït amb materials efímers.
     El Ranchito és, simultàniament, una iniciativa lloable (que, naturalment, val la pena investigar) i un toc d’atenció a la gestió del Matadero. Senzillament no té cabuda a aquesta nau. La seva manera de ser treballat va completament en contra les instruccions d’ús d’un projecte com el que Iñaqui Carnicero proposa a aquesta nau: les particions fixes estan ancorades als porticons mòbils i, per tant, l’ús flexible de l’espai es perd completament en favor d’una planta compartimentada en pinta penjant d’un passadís, que impedeix la visió (i l’ús) en veritable magnitud de l’espai. Un projecte, s’ha de recordar, resultat d’un concurs guanyador. Un projecte auditat, que respon al programa originàriament plantejat.
     Es pot observar el que en aquests moments és el Ranchito gràcies a les fotografies de Miguel de Guzmán que apareixen a aquest enllaç.
     L’estat actual de la nau és el que ha motivat que aquest article, excepcionalment, no tingui fotos meves. No respondrien al que s’ha volgut que sigui aquest edifici, i, per tant, he usat les que m’ha proporcionat l’Iñaqui Carnidero, més que anteriorment apareixen a l’enllaç a la web de Miguel de Guzmán, que parlen del que és el Ranchito. És un bon exercici revisitar-les un cop un està assabentat de les intencions de l’arquitecte per veure que les dues iniciatives no estan adequadament conciliades. Ambdues tenen sentit, ambdues tenen cabuda al Matadero, però juntes s’anul·len.