dimecres, 27 de juny de 2012

Nens de totes les edats, ii


(A l’Helena, la Marta i en Fèlix)

Sobre el congrés “Arquitectura: Lo Común”, organitzat per la Fundación Arquitectura i Sociedad, del 20 al 22 de juny de 2012 a Pamplona.  

(Fotos: Jaume Prat/Scalae)



     Vaig assistir al congrés becat per AxA (als que dono les gràcies per tot) per tal de cobrir-lo per Scalae, agència documental de la que sóc cap de redacció. La primera consideració sobre el congrés (aquest i, des de fa un temps, qualsevol, diria) és que per accedir als seus continguts no és necessari assistir-hi: es retransmetia per internet en temps real, ben registrat, fotografiat i filmat. Arquitectura Viva en traurà, de ven segur, un resum adequadament documentat. Com en Fèlix Arranz va intuir a la perfecció l’important d’assistir a un congrés així és el context. Per això, el meu encàrrec era redactar un resum diari (dies 1, 2 i 3, disponibles a Scalae) parcial, gamberro, de coses pillades al vol. Scalae també va desplaçar al congrés tres redactors més, els zetas, que van cobrir les rodes de premsa i tractar temes accessoris: la posició de les mans dels ponents, ºper exemple. La resta és o serà prou accessible.
     Un congrés implica un desplaçament (al nostre cas, una mena de mini road movie a través d’un tros d’Espanya), converses amb els altres assistents, amb els ponents, gintònics, retrobament d’amics, coneguts i saludats que, per distància, no pots veure freqüentment, noves coneixences, dinars, sopars, visites d’arquitectura a altes hores de la matinada, obrir i tancar bars, literalment, en un rosari de vivències personals que confonen el professional amb el més íntim de manera que tot acabi entrant per la pell.

     A Pamplona hi viu en Patxi Mangado, impulsor de la Fundación Arquitectura y Sociedad, i autor del Baluarte, l’edifici on va passar tot, dins la sala petita: una gradació d’espais comuns agradables, punt de trobada, barreja de ponents amb ciutadans, espai de joc per a nens, un bar agradable. Tot a dues passes del centre.

     El tema: El comú. Unes certes hipòtesis de treball sobre la seva naturalesa a exposar i debatre. Subjacent, una hipòtesi del propi Patxi Mangado: del marc actual (entès més com a canvi de paradigma que com una crisi econòmica) només ens en sortim a través de la disciplina. No cal reinventar res: la paraula està buida i, a més, no té sentit. Tan sols cal un posicionament, una reflexió profunda sobre les armes que aquesta ens dona i un seguir empenyent.
    
     El comú: la gent. Les seves necessitats. Els espais de relació. La precisió. El plaer. El llenguatge. El congrés va convidar tota una sèrie de ponents dividits en sèniors, professionals de mitjana edat i júniors (d’edat o d’esperit). Com a sèniors hi havia quatre premis Pritzker: Lord Foster, Eduardo Souto da Moura, Rafael Moneo i Alvaro Siza, que va caure del congrés per culpa d’una mala fractura d’húmer. Arquitectes de mitjana edat com Roger Diener o Antonio Ortiz. Juniors com Vasa Perovic, Manuel Aires Mateus, Solano Benítez o Anna Heringer. Cadascú d’ells introduït per un patró.
     L’obertura: alts càrrecs polítics i una conferència de Luís Fernández Galiano, el director de tot. Va destacar la intervenció de Pilar Martínez, la Directora General d’Arquitectura del Ministeri de Foment, dedicada a contextualitzar (en xifres) l’estat actual de la professió al país i a reivindicar la rehabilitació i el parc d’habitatges de lloguer. Fins ara, per a mi, tot això eren paraules buides fins que van anar acompanyades de xifres: Espanya rehabilita un 13% menys que Europa. El seu parc d’habitatges de lloguer està vint-i-escaig punts per sota. Tenim un parc de més de sis milions d’habitatges de més de cinquanta anys. Fins ara es parlava de la rehabilitació com d’un marc d’oportunitat que semblava voler perpetuar el model totxo que no funciona. Vist així, pren legitimitat. Martínez va parlar, també, del marc legislatiu en que s’enclava la professió, dedicat, exclusivament, a la nova planta. A l’expansió perifèrica de les ciutats. A la desdensificació només perquè això, fins ara, resultava rentable a tothom. Sense cap altra idea urbana que la d’un continu construït que, (des)idealment, cobrís tota la península, muntanyes a part, espero. Sense un canvi en això tot el que serem capaçps de fer són una multiplicitat d’iniciatives sumades, però res organitzat: negligir la vessant institucional és perillós.
     Les ponències es van dividir entre la exposició de projectes (algunes d’elles, descarades, tan obscenes que arribaven a perdre sentit), l’exposició de projectes que obre marcs d’oportunitat i les reflexions creades específicament per al marc del congrés.


     A tall de ressenyes parcials: Lord Foster, un dels que més em va impactar, va pronunciar una conferència mixta, absolutament brillant, sobre els espais de relació, basada en projectes propis, la majoria construïts, i en un instrument nou que ha creat per a enriquir el seu estudi: una oficina de recerca i investigació potentíssima, amb un ventall amplíssim temes de treball que van de la sociologia a la investigació de nous materials, sense negligir les investigacions més clàssiques sobre les proporcions, densitat i tensió dels diversos elements urbans. Foster sembla projectar en negatiu, posant els espais comuns en primer terme per, després, amb el volum que sobra, encabir els programes desitjats pels promotors. El seu estudi està més enllà de saber dissenyar bé un teatre o un centre comercial: això es dona per descomptat, i és el seu entorn el que conta. Això és tenir credibilitat.

     Lord Foster sembla estar preparant la seva pròpia mort (biològicament propera, volguem o no) a base de sistematitzar els temes de tota una vida, donar els instruments per a seguir-los desenvolupant, especulant amb determinats temes de volada universal: els espais de relació, la sostenibilitat, els nous materials. Tot per ampliar l’abast de l’arquitectura, literalment, a tot el món: va sobtar sentir-lo parlar dels Intocables de l’Índia (definits per ell com una força ecològica que recicla el 80% dels residus d’una ciutat com Bombai). Els Intocables de Bombai tenen un wàter per cada 1400 persones. Dificultats d’aconseguir aigua corrent. Falta de privacitat, una subequipació que aquí no coneixem, una densitat salvatge, tal falta d’espais comuns que es fan servir, per a muntar mercats, les vies del tren: arquitectures (amb envelats inclosos) de posar i treure vuit cops mínim al dia, una cota zero entapissada de mercaderies fins, literalment, un centímetre dels eixos de les rodes dels vagons. Aquí falta tot. Fins i tot el pressupost per ocupar-se d’aquesta gent. La reflexió sobre què fer, com fer-ho, sobre l’aprofitament d’encàrrecs privats per enriquir la res pública, l’obertura de nous marcs d’oportunitats per a tots.
     Foster ja ha construït una ciutat. Hauria d’estar de tornada de tot, però encara va, segueix treballant, recollint i reciclant la seva enorme intensitat per a poder-la enfocar arreu. Literalment. El millor de tot és que no em puc treure la impressió que les seves paraules es queden curtes respecte del que fa: Lord Foster sempre ha explicat els seus edificis d’una manera instrumental, quedant-se, amb aquestes explicacions, molt per darrere de tots els temes que allà estan exposats.

     Un descobriment: Anna Heringer. Dos anys més jove que jo. Vaig tenir oportunitat, després de la seva ponència, de parlar una estona amb ella i, per tant, el que diré ara barreja impressions expressament. Anna Heringer és una arquitecta austríaca que treballa molt per Bangla Desh responent a (i rendibilitzant) les seves pròpies inquietuds personals, plasmades a un PFC que va construir allà. Tornant, a més, part de la inversió que es va fer per donar-li el títol. I el va construir ella mateixa. Fent proves amb les seves pròpies mans, fent servir els seus clients, la col·lectivitat, com a promotors, executors i usuaris finals. Evidentment els edificis que ha construït allà són complexos multifuncionals molt bolcats als nens, barreja d’escola, centre cívic, residència, etcètera. I els ha construït usant tècniques ancestrals conegudes per la gent del país, criticades i millorades segons el seu criteri: tàpies de fang i palla, estructures de bambú de gran llum, importacions com façanes verdes (i vives) fetes amb una sabata i una espardenya. Literalment. El resultat són edificis amb autonomia formal, dignes, completament adaptats a tot: al lloc, al clima, als recursos.
Anna Heringer
     Peter Buchanan va proposar una reflexió brillant: no es tracta tant del “Quan pesa el seu edifici, Mr. Foster”, sinó de “Què pesa extreure el que pesa el seu edifici, Mr. Foster?” Al cas d’Anna Heringer, el resultat de l’equació és tan proper a 1 com és humanament possible.
     Complementàriament a aquesta conferència, Solano Benítez va presentar la seva pròpia obra. Parlaré poc d’ella perquè el seu enorme interès convertiria aquest article en un monogràfic. Destacar (més que res per tancar el cercle) dues obres: la casa de sa mare i la tomba del seu pare. Solano Benítez té un talent excepcional, que l’entronca amb Eladio Dieste. S’expressa treballant amb un rigor tècnic extraordinari, que dona per resultat unes obres austeres, gairebé infraestructures independentment de la seva escala, de gran austeritat, basades gairebé monogràficament en un sol material: el maó manual del Paraguai, treballat i cuit amb tècniques tan precàries que té una resistència de menys de la meitat d’un maó mecanitzat europeu. Treballat, doncs, sense tots aquests coeficients de minoració que fan que una estructura “nostra” estigui, gairebé sistemàticament, doblada o fins triplicada en la seva resistència tan sols per la tranquil·litat dels que han fet l’obra.
     Solano Benítez, addicionalment, està criat a un país bilingüe que presenta dues llengües extraordinàriament diferents: el castellà i en guaraní. Aquesta dualitat es trasllada al paisatge del país i a la seva gent (i, per descomptat, a la seva obra): pagesos que cultiven enormes camps de soja transgènica destinada als nostres mercats convivint amb agricultures de subsistència per a ells mateixos. Diverses escales de riquesa o de pobresa que ell soluciona tractant tota la seva arquitectura exactament igual. O, fins i tot, “dejando la sala de juntes de los gringos sin un solo ladrillo entero”, com va explicar: la foto ensenyava, realment, això, i, com podeu maginar la textura resultant era bellíssima. Sobre el llenguatge: el concepte occidental de la paraula “arbre” implica que aquest és un organisme depenent de la terra en que està fixat. Que s’alimenta d’ella i que, per tant, s’ha de cuidar d’una manera artificial. L’etimologia guaraní per “arbre” converteix aquesta paraula en composta. Una de les dues arrels és “terra”. L’altra, alimentar. En Guaraní, un arbre fertilitza la terra. Pensar i equilibrar les paraules en els dos idiomes dona una relació de l’arquitectura amb el medi radicalment diferent del que nosaltres concebem.

     La interacció entre les tres ponències (Lord Foster, Heringer, Benítez) va ser un dels moments més interessants del congrés: ajuntar inquietuds. Viatjar d’anada i tornada d’occident a qualsevol d’aquests països, treballant i ampliant la nostra cultura, els nostres temes. Prenent i important els paràmetres de funcionament i de gestió d’aquestes arquitectures i portant-los aquí. Cada cop tinc més clar que la crisi no és culpa dels polítics sinó d’haver-nos, tots plegats, acomodat massa com a societat.
Anna Heringer, Peter Buchanan, Solano Benítez.
      Més temes: Com ens projectem els arquitectes. Qui som en termes propositius, de lideratge. Què som, si es vol, en essència (paraula perillosa, ho sé). Quin és el nostre llenguatge. En una taula rodona entre José María Fidalgo, Juli Capella, Manuel Aires Mateus i Vasa Perovic es va parlar de la nostra condició de persones abans que d’arquitectes (o de com som arquitectes en tant que persones). Aires Mateus va obrir foc parlant de la responsabilitat (curiosa paraula com a resposta a la pregunta, que versava sobre l’arquitectura i el plaer): la nostra responsabilitat com a productors de bellesa (una de les bases del plaer), en idèntiques condicions a qualsevol altre artista que exerceixi una bella art. José María Fidalgo va contestar (grandesa del congrés), no com arquitecte sinó des de la seva condició de cirurgià ortopèdic, reflexionant en termes fisiològics sobre la bellesa i el plaer, productors d’entalpia que reacciona sobre la condició entròpica de la naturalesa humana. La bellesa i el plaer es perceben al paleoencèfal, a nivell subconscient, sensacional. El paleoencèfal, cal recordar-ho, és la part més primitiva del nostre cervell.
     A través d’aquesta capacitat de produir entalpia, els arquitectes restaurem constantment la nostra condició humana, més en aquests moments en que, a la nostra societat, ens estem, precisament, deshumanitzant. Per tant, aquesta capacitat ens converteix en líders. En gent formada específicament per a millorar i evolucionar la humanitat. La Humanitat, a través de la condició universal de la nostra feina. Aquesta feina és important, i, per tant, Fidalgo va acabar la seva intervenció dirigint-se als joves, a part més perjudicada de la professió, per a recordar-nos el nostre imperatiu moral d’exercir-la. Moneo va reblar el clau, al dia següent, dient que no hi ha cap generació d’arquitectes perduda. Després, a la seva ponència, va contextualitzar la nostra manera d’expressar-nos respecte la història de l’arquitectura i de la transformació que el llenguatge ha sofert a través dels segles.
José María Fidalgo, Manuel Aires Mateus, Juli Capella, Vasa perovic. 
     Moneo va començar la seva intervenció amb una foto del Palau del Te de Giulio Romano i la va acabar a les portes de la Fundació Ibere Camargo, d’Alvaro Siza. Va passar a tota pressa per les arquitectures prèvies a l’actualitat, deturant-se en McKim, Mead & White com a historicistes i en la intervenció de la Weisenhoff de 1927 on obres de Mies van der Rohe i Le Corbusier convivien a escassos metres. Després, Koolhaas, Herzog & de Meuron, SANAA, el propi Siza. Arquitectes amb maneres d’expressar-se diverses, pràcticament oposades, algunes d’elles (com SANAA) tan radicals que semblen voler matar el llenguatge. I va concloure no tancant, sinó obrint, reptant als crítics actuals i futurs a corroborar una intuïció seva: que tot podria ser el mateix.
Rafael Moneo comentant la Villa da'll Ava
     En el fons, totes aquestes intervencions es centren en la disciplina com a resposta, i en com aquesta obliga als arquitectes a actuar (singularment, als joves). En la seva condició universal, en la relació d’això amb la societat, fins i tot en com això amplia aquesta societat. Tots aquests són temes de reflexió de fons que conviuran amb les nostres tasques quotidianes, alimentats per la foguerada d’optimisme que va representar ser allà tots aquests dies. I el record d’haver descobert dos secrets al cim d’un pujol ventós un dia de sol i bones vistes, just abans d’anar a dinar a una pizzeria on tenien bona carn.