diumenge, 1 de juliol de 2012

Iñaqui Carnicero, Ignacio Vila, Alejandro Viseda: Matadero de Madrid, Nau 16 3_4



     A l’article anterior he descrit la nau que un es troba quan viatja al Matadero. Pocs cops un projecte es materialitza com s’ha projectat inicialment. La nau 16 actual és el producte d’una jerarquia de decisions intel·ligents preses per l’equip d’arquitectes, enfrontats a un pressupost reduït a una quarta part del de licitació. He cregut important obviar aquesta dada fins ara, perquè mai ha de ser una excusa quan un projecte té la qualitat del que mostro.
     El projecte original presentat a concurs contemplava la reforma de dues naus: la 15 i la 16. Aquestes dues naus controlen, a més, una quantitat d’espai lliure considerable que s’estén al seu davant. El pressupost de reforma ja era, de per sí, escàs per a un projecte d’aquesta ambició, amb un programa múltiple i complex. Iñaqui Carnicero i el seu equip van idear una resposta única per enfrontar-se a la multiplicitat de demandes mitjançant la flexibilitat i l’adaptabilitat de l’espai. Aquesta consisteix en valorar l’arquitectura de la nau i, amb ella de base, crear un sistema que permeto que l’espai respongui i s’acobli als nous usos. Tot això s’aconsegueix amb només quatre elements.
     El primer d’ells és la pròpia nau, restaurada segons els termes descrits a l’article anterior: repicar les parets interiors, cobrir les fusteries amb vidre transparent, donar continuïtat a l’interior i l’exterior, donar cos a la llum.

     El segon són els porticons anteriorment descrits, en una versió no tan evolucionada, més per ser una proposta de concurs (i, per tant, no haver-se enfrontat a l’artifici d’una manera tan directa) que per una intenció clara: el temps de desenvolupament d’una proposta de concurs és molt, molt limitat.

     Aquests porticons no tan sols formaven el “temple” finalment construït al projecte definitiu. També s’estenien, en diverses mides, per la resta de la nauy per a seguir compartimentant espais exactament de la mateixa manera flexible.
     El tercer és el paviment. Un paviment vermell sang que s’estenia per la totalitat de les dues naus i per l’espai circumdant entre ells, un paviment record d’una història que no va ser exactament com Carnicer pretenia: dins les naus no es mataven animals, tan sols es emmagatzemaven. Les naus on se’ls matava eren unes altres, espais especialitzats per aquesta funció. Per tant el color vermell del terra era més un record del nom del complex que de la funció de les naus. Aquest paviment contenia instal·lacions i donava continuïtat espacial. Just el que ha acabat passant amb el paviment de formigó actual, sense aquest color vermell però amb la resta de característiques intactes. Pensar en la incidència de la llum sobre un paviment d’aquest color emociona.

     El quart element era un altell que, finalment, no s’ha construït i que servia per a baixar l’alçada de les naus al seu accés. El porto basculant sobre el seu eix horitzontal mig és el record de la sensació que volia crear, constrenyent l’espai abans que aquest s’expandís en alçada: els accessos han de ser, sempre, treballats, un punt angostos per a contrastar l’espai exterior amb un espai interior ric i majestuós.
     Aquest altell, juntament amb la crugia posterior més baixa i unes ales que s’estenien per les façanes laterals, formava un deambulatori al llarg de tot el perímetre de cada nau, útil quan tot el públic estava concentrat als espais centrals representatius.
     Aquest sistema aconseguia, a més, dues naus que podien ser diferents tan sols amb la disposició dels porticons, addicionalment a la seva posició. D’aquesta manera les dues naus no eren tant simètriques com equivalents.
     I aquesta és la diferència principal entre el projecte construït i el prposat: la construcció de quatre temples (un per cada crujia elevada) més la disposició diferencial de les portes a cada crugia baixa. El paviment i el deambulatori haguessin donat un espai sense jerarquies, completament anisòtrop, sense eixos principals, tan sols una multiplicitat d’eixos secundaris, molts d’ells variables a voluntat. Per tant, l’espai actual, jerarquitzat (conservant intactes les característiques de flexibilitat del projecte original9, lligat a l’accés del Matadero, a l’espai exterior real, difereix molt del sistema proposat, més promiscu i exuberant, més ambigu. La transformació d’un sistema en l’altre parla molt bé de les possibilitats d’adaptació del projecte, de la seva perfectibilitat i de com la renuncia a uns determinats elements pot usar-se per a crear intenció espacial.