A
l’article anterior he descrit la nau que un es troba quan viatja al Matadero.
Pocs cops un projecte es materialitza com s’ha projectat inicialment. La nau 16
actual és el producte d’una jerarquia de decisions intel·ligents preses per
l’equip d’arquitectes, enfrontats a un pressupost reduït a una quarta part del
de licitació. He cregut important obviar aquesta dada fins ara, perquè mai ha
de ser una excusa quan un projecte té la qualitat del que mostro.
El
projecte original presentat a concurs contemplava la reforma de dues naus: la
15 i la 16. Aquestes dues naus controlen, a més, una quantitat d’espai lliure
considerable que s’estén al seu davant. El pressupost de reforma ja era, de per
sí, escàs per a un projecte d’aquesta ambició, amb un programa múltiple i
complex. Iñaqui Carnicero i el seu equip van idear una resposta única per
enfrontar-se a la multiplicitat de demandes mitjançant la flexibilitat i
l’adaptabilitat de l’espai. Aquesta consisteix en valorar l’arquitectura de la
nau i, amb ella de base, crear un sistema que permeto que l’espai respongui i
s’acobli als nous usos. Tot això s’aconsegueix amb només quatre elements.
El
primer d’ells és la pròpia nau, restaurada segons els termes descrits a
l’article anterior: repicar les parets interiors, cobrir les fusteries amb
vidre transparent, donar continuïtat a l’interior i l’exterior, donar cos a la
llum.
El
segon són els porticons anteriorment descrits, en una versió no tan
evolucionada, més per ser una proposta de concurs (i, per tant, no haver-se
enfrontat a l’artifici d’una manera tan directa) que per una intenció clara: el
temps de desenvolupament d’una proposta de concurs és molt, molt limitat.
Aquests
porticons no tan sols formaven el “temple” finalment construït al projecte
definitiu. També s’estenien, en diverses mides, per la resta de la nauy per a
seguir compartimentant espais exactament de la mateixa manera flexible.
El
tercer és el paviment. Un paviment vermell sang que s’estenia per la totalitat
de les dues naus i per l’espai circumdant entre ells, un paviment record d’una
història que no va ser exactament com Carnicer pretenia: dins les naus no es
mataven animals, tan sols es emmagatzemaven. Les naus on se’ls matava eren unes
altres, espais especialitzats per aquesta funció. Per tant el color vermell del
terra era més un record del nom del complex que de la funció de les naus.
Aquest paviment contenia instal·lacions i donava continuïtat espacial. Just el
que ha acabat passant amb el paviment de formigó actual, sense aquest color
vermell però amb la resta de característiques intactes. Pensar en la incidència
de la llum sobre un paviment d’aquest color emociona.
El
quart element era un altell que, finalment, no s’ha construït i que servia per
a baixar l’alçada de les naus al seu accés. El porto basculant sobre el seu eix
horitzontal mig és el record de la sensació que volia crear, constrenyent
l’espai abans que aquest s’expandís en alçada: els accessos han de ser, sempre,
treballats, un punt angostos per a contrastar l’espai exterior amb un espai
interior ric i majestuós.
Aquest
altell, juntament amb la crugia posterior més baixa i unes ales que s’estenien
per les façanes laterals, formava un deambulatori al llarg de tot el perímetre
de cada nau, útil quan tot el públic estava concentrat als espais centrals
representatius.
Aquest
sistema aconseguia, a més, dues naus que podien ser diferents tan sols amb la
disposició dels porticons, addicionalment a la seva posició. D’aquesta manera
les dues naus no eren tant simètriques com equivalents.
I
aquesta és la diferència principal entre el projecte construït i el prposat: la
construcció de quatre temples (un per cada crujia elevada) més la disposició
diferencial de les portes a cada crugia baixa. El paviment i el deambulatori
haguessin donat un espai sense jerarquies, completament anisòtrop, sense eixos
principals, tan sols una multiplicitat d’eixos secundaris, molts d’ells
variables a voluntat. Per tant, l’espai actual, jerarquitzat (conservant
intactes les característiques de flexibilitat del projecte original9, lligat a
l’accés del Matadero, a l’espai exterior real, difereix molt del sistema
proposat, més promiscu i exuberant, més ambigu. La transformació d’un sistema
en l’altre parla molt bé de les possibilitats d’adaptació del projecte, de la
seva perfectibilitat i de com la renuncia a uns determinats elements pot
usar-se per a crear intenció espacial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada