Mario Corea, pintor

Gràcies a Mario Corea pel seu interès i a Pati Nuñez per haver-ho fet possible. 

Imatges: Pintures individuals: Behance. Exposició: Estudi Mario Corea. 

     La divisió clàssica de les arts situa la pintura dins del camp de les Belles Arts i l’arquitectura dins el camp de les Arts Aplicades. Des de la nostra condició de persones sociables i socials, des del convenciment que la condició individual és, tan sols, un filtre entre nosaltres i la societat, aquesta divisió entra ràpidament en crisi. El llenguatge neix com a eina de relació. Fins i tot el nostre pensament és dialogant, no discursiu: els soliloquis són exclusius de gent molt entrenada i en períodes de temps molt curts. Chandler tenia claríssim que Marlowe, en realitat, dialoga amb el lector.

     Si som éssers sociables, tot art és social. Per definició. L’art és, sobretot, un lloc comú. Cohesionador, L’art di-verteix, es a dir, ens divideix i ofereix una visió perspectiva del que som. Tot art es, en el fons, Duchamp: una abstracció, una descontextualització de la realitat que ens permeti explicar-la millor. Així Tolkien i la seva Terra Mitja. L’urinari de Duchamp i l’”Això no és una pipa” de Magritte no són finalistes: són art nu. En aquest sentit les avantguardes serien, tan sols, una reflexió sobre el llenguatge. Fins i tot, afrontades des d’aquesta perspectiva, un fracàs. Perque l’art és el que és, i sempre ha estat el mateix. No hi ha, per tant, Belles Arts: tan sols usos d’un llenguatge i/o reflexions sobre el mateix.

     Des d’aquesta perspectiva, un diàleg entre l’arquitectura i la pintura, entre un arquitecte que pinta i un pintor que arquitecturitza, és especialment ric. La pregunta immediata és ¿por el suport afectar al que es diu? S’usen els dos llenguatges per a coses diferents?

     Recentment es va exhibir una exposició sobre l’obra de l’arquitecte Mario Corea al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Vaig trobar-hi unes quantes pintures exposades que em van impressionar molt. Des d’aleshores ja no puc veure l’obra construïda de l’arquitecte igual. Una obra que conec d’antic. Mario Corea és una rara avis de l’arquitectura catalana. La seva figura és un viatge d’anada i tornada d’Amèrica a Catalunya, a través de la seva condició d’argentí que viu a Barcelona i construeix una obra coherent, cohesionada, a molts països (la mateixa Argentina, els USA, Catalunya, Brasil, associat amb Oscar Niemeyer, etcètera), i a través de la seva condició de deixeble de Josep Lluís Sert.

     La sèrie de quadres exhibida era aparentment desconnexa: n’hi havia un de gran format, uns altres en un format semblant a un A-2 vertical. Interrogat sobre el tema, Mario Corea em va explicar que això té molt a veure amb la manera amb que pinta: no té marxant, ni galerista, ni la pressió d’haver de produir un volum d’obra determinat, dirigit a la seva comercialització; Corea no deixa de pintar, però pot permetre’s exercir la seva constància d’una manera alternativa. La seva feina és més lúdica. L’arquitecte la sent més lliure que la seva obra construïda, encara que, des de la meva pròpia perspectiva, sempre he sentit la seva obra molt lliure. La discrepància s’entén perquè parlem de coses diferents: Corea es refereix als condicionants de la seva eina, a la velocitat dels encàrrecs, als agents que hi intervenen. Jo em refereixo al llenguatge, a un llenguatge desacostumat aquí.

     En qualsevol cas, la manera d’exercir el rigor no canvia. Ni el grau d’exigència.

    

     Mario Corea comença a enfrontar-se a la pintura des d’un pas evident, que la nostra generació (d’una manera molts cops acrítica) ha perdut: la representació del projecte. Abans (i per abans entenc abans de la generalització i institucionalització dels render com a mitjà de mostrar edificis) es feien perspectives dibuixades, des de punts de vista ben escollits, molts cops obres amb una importància formal considerable. La representació cobrava una importància gairebé equiparable a la del propi projecte. Ara: render. Els render són un model en tres dimensions de l’edifici, introduït a l’ordinador i fotografiat a posteriori. Després, Photoshop. L’elecció del punt de vista és, per tant, posterior a la confecció del model, fins i tot si aquest s’ha escollit prèviament: la lògica del procés és construir virtualment i prendre vistes a posteriori. Es perd, per tant, capacitat de selecció, es perd capacitat de síntesi. A favor d’una multiplicitat de punts de vista molt més estandarditzats, que molts, molts pocs arquitectes han estat capaços de convertir en una eina tan expressiva com l’anterior.

    

     La reflexió sobre els mitjans de representació pot derivar en el pas a la pintura d’una manera immediata. Deslligats els dibuixos del suport al projecte primaran les sèries, les sèries de sèries, un treball discontinu però constant. Al començar a plantejar-se pintures, Corea va refusar l’abstracció i va escollir una sèrie de temes de treball: la dona, l’ull, Nova York. És important recalcar que el que s’entén per “pintura abstracta” en aquesta discussió és la pintura autoreferencial. La pintura abstracta fuig de la representació per a tornar a ser, ella mateixa, una representació del que hi ha al llenç, sense que això remeti a temes exògens a la pròpia tècnica pictòrica.

     Un bon quadre (qualsevol bon quadre) és, també, autoreferencial. El quadre pot explicar una història (des d’una visita d’un rei a l’estudi d’un pintor que retrata a les seves infantes a un crit d’angoixa, el retrat de la teva amanta o una visita mariana), però aquesta història ha d’estar dins el quadre. Tots els elements per a entendre-la han d’estar a la vista, disposats en múltiples nivells de lectura que la mirada (el sentit bàsic per a relacionar-se amb la pintura) anirà devetllant. Els quadres de Corea són exactament així: peça a peça desvetllen històries. Només s’han d’estudiar amb cura per a que aquestes es vagin devetllant.

      

     Els seus temes preferits relacionen les pintures amb la vida. Donen als quadres un sentit lúdic, indolent, que permet a l’espectador relaxar-se davant la contemplació de l’obra.

     La tècnica. Gairebé sempre mixta. Les obres de Mario Corea es desenvolupen per capes. Capes d’informació, capes d’actuació. La base pot ser un dibuix, o un gravat en fusta. A sobre, collage, o pintura acrílica, o una capa de paper de diari sobre el que es superposarà una altra capa de pintura en fusta. Primer, el suport: de vegades, paper d’alt gramatge. D’altres, productes de rebuig: taules trobades pel carrer, quarterons d’una porta o una finestra, trossos de cartró doblegats per l’acció de la humitat. A sobre, pintura acrílica, aquarel·la, gravat en fusta i collage. Traços de llapis de grafit. La pròpia acció de pintar es pot reconstruir d’una manera immediata, com una altra capa d’informació. Al pintar sèries, de vegades la primera obra de la mateixa es correspon amb la primera capa de pintura, i així successivament, entenent-se dita sèrie com una obra d’obres, una metaobra. Amb cada una de les seves parts degudament autonomitzada i valorada: el contrari no tindria sentit.

     Corea no esbossa. La sèrie és la llibreta en sí. Tot el necessari per entendre l’obra és a l’obra, sense agents exògens, sense estudis previs: de nou l’acció com a capa d’informació. Aquesta és una de les principals diferències entre l’arquitectura i la pintura. La primera es treballa per aproximació, intervenint sobre plànols, maquetes, mostres de materials. Molt pocs cops un arquitecte pot executar manualment una obra. El pintor ho fa gairebé sempre, i, en aquest cas, enfrontant-se al suport d’una manera immediata, sense més feina prèvia que la ja realitzada en altres obres. L’arquitectura és un treball intel·lectual. La pintura, manual. Als dos casos el cervell pensa amb les mans. Al primer, aquesta feina no tindrà valor quan l’obra estigui acabada, excepte per als estudiosos. Al segon, el treball serà l’obra.

     Intimitat. La pintura de Mario Corea és una acció solitària. Realitzada en un estudi petit, gairebé un sotaescala, un d’aquells espais màgics que es donen a l’Eixample de Barcelona: l’antic habitatge del porter d’una finca. A penes llum natural. A penes espai per una persona sola. El que havia estat un infrahabitatge es converteix en un cofre que té com a raó de ser la producció. Tot el que allà s’hi troba és susceptible d-acabar dins la pròpia obra: des del paviment als pinzells o els draps per a netejar-los. Aquesta sensació es contraposa amb la de l’estudi públic de Mario Corea, situat a una nau industrial de principis del segle XX a un passatge a prop del Passeig de Sant Joan. Aquest estudi, un dels més bells que conec, bàsicament una enorme taula de treball per a moltes persones ubicada sota un teulat a dues aigües, llum zenital, espai, paviment continu de formigó, algunes plantes. Un pati a la part posterior. Una sala de reunions i el propi despatx de l’arquitecte, altíssim de sostre, una altra gran taula, una lluerna molt a dalt. Un lloc per a treballar, un lloc representatiu, un lloc de relació, tot en un.

     Ja no sóc capaç d’entendre la carrera de Mario Corea d’una altra manera que no sigui com un diàleg entre la intimitat d’aquesta feina manual i les relacions que es creen quan aquest es converteix en una obra coral. Les dues circumstàncies, sumades, permeten entendre’l molt millor que a soles.