dimarts, 3 de juliol de 2012

Eurovegas, una opinió.


     El rebombori que s’està generant aquests dies sobre Eurovegas em genera moltes preguntes, que intento respondre’m lentament. Sheldon Adelson aterra a una Espanya en venda i anuncia que vol crear un complex de joc i congressos i turisme i jo què sé què més. De sobte tothom s’hi posa en contra, amb un sentiment de dignitat ofesa que em va provocar recels des del primer dia. Aquest corrent d’indignació em sembla l’enèsima expressió del “no som així” i del “són els altres” tan característic d’aquest país: és indubtable que Eurovegas compta amb suports polítics poderosos. És indubtable que part de l’opinió pública n’està a favor.

     Tenint en compte l’impacte que un projecte com aquest, d’arribar a materialitzar-se, provocaria al país (econòmic, físic, de canvi de paisatge) no em sembla banal plantejar un referèndum. Que plantejaria, ràpidament, la qüestió del grau de preparació de la població per a opinar sobre un tema tan delicat. Una qüestió que va paral·lela a una altra: el grau de preparació dels nostres polítics. Reaccionar contra Eurovegas és posar-nos en contra dels nostres representants. En aquests moments, Catalunya està governada per una CiU que frega la majoria absoluta i no té una oposició vertebrada com a tal. A Madrid (l’altre escenari possible), el PP té una majoria absoluta abassegadora. Fa 35 anys que tenim una democràcia. Què hem votat? Qui hem deixat que ens governi?
     Detecto (amb por) un corrent que tracta els polítics d’”ells”. Doncs no. No hi ha “ells”. Els polítics som nosaltres. Som tots. La política és l’expressió de l’ètica social. Si tenim els polítics que tenim, què som com a societat? Només hem començat a reaccionar contra els polítics quan les coses han anat mal dades. Abans, societat passiva. La responsabilitat social sobre aquest tema és absoluta. De tots. I està molt, molt mal païda.   
     Senzillament, la nostra cultura democràtica és pèssima. I tot el que està passant no fa altra cosa que posar-ho de manifest.

     Eurovegas, es faci o no es faci, té una resposta legal molt fàcil: es presenta el projecte. S’informa. Es visa i s’acaba concedint, o no, un permís d’obres i una llicència d’activitat.
     En aquests moments, Eurovegas és il·legal.

     Per què estem tan preocupats, doncs? Em aquest país les lleis es posen i es treuen a ritme de l’alternança política. Molt, molt poques es pacten entre govern i oposició, de manera que la societat s’ha acomodat a un marc legal canviant. Que el Delta del Llobregat és un parc natural? Es requalifica i llestos. Que no es pot fumar, que el joc està prohibit als menors? Cap problema. Capmàs i endavant. Tot està en venda.
     Que poc ens creiem les nostres lleis.

     Això té una derivada respecte la nostra professió importantíssima: els arquitectes hem negligit el nostre marc legal. De fa temps. I de manera temerària. Sento dir (i he comentat al blog) de molts projectes que forcen la normativa al límit. O que, senzillament, la incompleixen. Molts cops, amb bon criteri. Com és que hem creat un marc normatiu que il·legalitza pobles sencers espanyols? Que força peça a peça, independentment del seu context, uns usos no permesos? Com és que ens hem acostumat a operar al marge d’aquest marc sense canviar-lo? Per què tenim un Codi Tècnic que tothom diu que no funciona? Per què hem permès promotores públiques com GISA, amb llibres d’estil on s’imposa a arquitectes proporcions, estils, materials, estructures senceres, de vegades amb criteris tan equívocs com puguin ser el gust personal de determinats directius? Exercim en contra d’unes lleis que no ens agraden, ens queixem per vici però no les canviem. O, si realment volem fer-ho, som uns fracassats. De fa dècades.
     El debat sobre Eurovegas és, en aquests moments, un debat sobre el marc legal de la professió. D’una professió en crisi, en aquests moments pràcticament a l’atur. D’una professió que, abans, ho va signar tot: desgràcies urbanístiques com Seseña porten la signatura d’un arquitecte. L’aeroport de Castelló, tots els grans projectes d’equipament fallits. Tot signat per arquitectes. I això afecta la professió sencera.

     Una altra consideració: què hem fet respecte del territori amenaçat? Es vol construir Eurovegas al Delta del Llobregat. Raonem per reducció a l’absurd. Si haguessin demanat la Ciutadella la gent hauria cremat la Plaça de Sant Jaume. Si haguessin demanat Collserola, ídem. O fins el Delta de l’Ebre. Com és que s’està debatent la construcció del complex al Delta?
     És molt fàcil legislar. Però no es tracta d’imposar, sinó de convèncer. Hem planificat malament. Hem negociat pitjor. O, molt em temo, no hem negociat. Igual, després d’escriure això, em comencen a parlar d’iniciatives des del Col·legi o les universitats per protegir el Delta. Totes han fracassat. Sigui com sigui. La propietat del sòl, atomitzada. La seva gestió, dubtosa, al millor dels casos. La definició dels seus límits, nul·la: infraestructures matxacant-lo, l’Aeroport estenent-se com una taca d’oli, les ciutats limítrofes sense una façana clara: què hem fet?

     Els arquitectes venim d’haver negligit greument la nostra professió. Encara avui en dia se la identifica amb la construcció. Es segueix menyspreant els que no ho fan, que es veuen tractats com arquitectes de segona. Hi ha poca tradició de planejament. De reforma de normativa. La vessant política a penes existeix. Però és clar: els polítics són ells, no nosaltres. La difusió, la participació, estan sota mínims i s’exerceixen malament, sempre al marge de la política, que és (o hauria de ser) qui aporta la representació ciutadana legítima.

     I ara hem fet tard. El debat sobre Eurovegas és reactiu. No propositiu. Hem deixat que vinguin, ens enganxin adormits, i només aleshores hem començat a parlar. Tenint en compte que la nostra professió és propositiva, l’error és imperdonable. Fatal. I com més ens queixem a posteriori menys se’ns entendrà, perquè res del que diguem podrà esborrar el fet que no hi érem quan se’ns necessitava. 

2 comentaris:

Albert ha dit...

Totalment d'acord, ens han passat la mà per la cara, ens han avançat per tots costats (altres professionals, polítics, promotors,...) i no hem fet res. Els col·legis,només s'han preocupat per la "professió", quan la colla d'amiguets que hi són al voltant han començat a notar la crisi. Fins aleshores, a potenciar l'immobilisme i a ignorar gran part dels col·legiats. Ens ha sigut igual tot el que passava al nostre voltant( CTE, planejaments pronogràfics, arquitectes "estrella",...) mentre tinguéssim encàrrecs.
Tot i això, abans d'arreglar la professió, que ens portarà unes quantes dècades, potser podem fer alguna cosa respecte l'Eurovegas, i de pas comencem a canviar...

Marta ha dit...

Hola Jaume. Opino com tu que, com a societat, hem sigut molt negligents quan tot funcionava bé. Pel que fa a la nostra professió ningú va parlar d'eficiència energètica o rehabilitació fins ara, que es contemplen com a alternatives a l'obra nova, completament aturada. De totes maneres trobo que això no és excusa per deixar de lluitar ara pel que creiem convenient. Serà un punt a favor de la crisi.