divendres, 13 de juliol de 2012

Iñaqui Carnicero, Ignacio Vila, Alejandro Viseda: Matadero de Madrid, Nau 16 4_4


      Els aspectes constructius de la nau 16 mereixen un comentari apart. El projecte no és tant una obra de rehabilitació com d’adequació dels espais a un nou us. Per tant, requereix de tota una sèrie d’elements nous que possibilitin aquests usos.
     La construcció humida s’ha minimitzat, usant-se tan sols per a consolidar l’obra humida existent (les façanes) i per la construcció del paviment de formigó. Aquest és, en realitat, un terra tècnic que conté una sèrie de galeries d’instal·lacions realitzades amb molt baixa tecnologia: apenes unes parets de bloc de formigó sobre uns fonaments precaris de formigó pobre, que contenen les terres, tan baixes que no és necessari armar-les, cobertes per una solera ceràmica realitzada amb peces d’envà calades. A sobre d’elles, el paviment, amb les arquetes necessàries per a registrar el conjunt. I ja està.

     Les parets s’han repicat i consolidat. Imagino que algun recalç hi haurà allà on el substrat no fos l’esperat, o on els operaris repiquessin amb massa entusiasme, però, bàsicament, es van deixar tal qual, sense més.

     La resta de la construcció és seca, realitzada gairebé enterament en metall. La convivència dels dos sistemes constructius és una de les claus per a l’expressivitat del projecte. L’obra humida té unes toleràncies bastant altes. Imagino que a les finestres de les naus es troben desquadraments de centímetres, fins i tot havent-les treballat en maó. Una paret de paredat no és el súmmum de la precisió, i la naturalesa dels edificis mes l’època en que aquests van ser construïts fa pensar que són deutors de la teoria del punt gros: res està rematat exactament, els elements constructius es realitzen per aproximació i l’ull harmonitza el conjunt.

     La construcció en metall és el contrari: les toleràncies són molt baixes, poden, amb les noves tècniques de replanteig, amidament i tallat per làser, arribar a les dècimes de mil·límetre de precisió a un preu competitiu. De manera que, si es realitzen tots els porticons de la mateixa mida, com sembla que va ser el cas, hom pot trobar-se amb una casuística de toleràncies entre la part seca i la humida tan diversa com buits a cobrir hi hagi. Això s’accepta sense més, i es porta la teoria del gros fins la convivència dels elements metàl·lics amb els humits. És a dir, els forats coberts amb porticons no encaixen a la perfecció, ni s’ha gastat un minut de temps en aconseguir que això sigui així: som al Matadero de Madrid, un edifici públic amb unes condicions d’us molt allunyades dels estàndards d’un habitatge, on això seria intolerable. La construcció s’adequa, també, al programa, no tan sols a l’edifici existent. El resultat final no és exactament convencional, però, en cap moment destorba al que pugui succeir allà dins: un pot organitzar una desfilada de moda o, fins i tot, una projecció de cinema en 3-D amb aquesta llum mínima que es filtra per les juntes sense que destorbi ningú. Això sí, l’espai ens recorda constantment on som. Per als detractors d’aquest sistema només s’ha de recordar que les sales de cinema estan constantment il·luminades per petites làmpades LED als passadissos i per les llums d’emergència.

     Els porticons de les lluernes són una cosa semblant. La seva alçada va portar l’Iñaqui Carnicero a motoritzar-los, cosa que es pot aconseguir de manera barata i efectiva. Ara es troben condemnats amb tascons de fusta, de manera que el primer incompetent que accioni l’interruptor pot cremar-los sense voler. La gestió del conjut, insisteixo, és penosa.


     Les porticons inferiors a aquests són molt més complexos. La seva construcció és emocionant, i ja la he descrita anteriorment. El mòdul és doble respecte als superiors (el que introdueix, a més, un canvi de ritme vertical que fa molt bé a l’espai) i estan travats dos a dos, amb el que s’aconsegueix salvar la distància entre pilars amb tan sols dos elements. Un penja des de dalt, l’adjacent penja de l’altre. Tots els porticons (inclòs els anteriorment esmentats) es realitzen mitjançant un marc perimetral de tub metàl·lic (amb els seus reforços interiors convenients) xapat pels seus dos costat. Les frontisses del conjunt han d’estar perfectament dimensionades, ja que d’elles depèn l’estabilitat del conjunt. Així que passejar-se per la nau 16 prestant atenció a aquests petits detalls, sense els que aquesta no s’hagués pogut construir, és un exercici perfectament saludable: sense detalls, sense la suma d’aquestes petites decisions, sense artificis d’aquesta manera que funcionin perfectament, la resta de l’arquitectura és inútil. Aquí està la grandesa de la nostra professió.


     Addicionalment, adonar-se del reciclatge d’aquests elements a la resta d’elements constructius de la nau: petits bancs, porticons i portes secundàries. Un cop s’ha creat sistema, emplenar i definir tots els elements constructius és fàcil si s’és conseqüent amb el mateix. Recalcar, per exemple, el disseny dels bancs, que l’Iñaqui explica sempre amb molta cura, com exemple de tot això: semiporticons recoberts de mirall per la seva part posterior que, al plegar-se 180º, deixen una semifinestra davant de cada lavabo amb un mirall enfrontat a qui es renta les mans. Exigències del Matadero, que pressuposa que tots els que ens rentem les mans allí som uns narcisistes.




     Els vidres que cobreixen els buits de façana només tenen fusteria perimetral, o ni això: es retallen, aquests sí, a mida del forat, i el cobreixen sencer, el que canvia la cara, més que cap altra cosa, a l’exterior de la nau.
     Resulta emocionant analitzar, de nou, una subtilesa del porticó d’entrada, el mateix que s’ha descrit anteriorment, pivotant sobre el seu eix mig horitzontal, que crea un petit pali d’accés record de l’altell original. Quan aquest està obert, la seva part superior necessita un vidre, que segueix les mateixes regles que l’anterior, excepte per la seva part inferior, on es deixa completament a sang, sense fusteria de cap tipus, tan sols acabant cinc centímetres abans de l’eix del porticó, que, així, no el trenca. Recordar, simplement, que això es pot fer tan sols si es deixen els cantells del vidre llimats. Així el vidre no talla i, a més, s’eviten les arestes vives que puguin escantonar-se. Aquests petits acantonaments, subjectes a variacions de temperatura d’una façana sud (que, a Madrid, pot arribar als trenta graus molts cops l’any), provoca esquerdes que poden esquerdar el vidre per pura fatiga de material en poc temps.





     L’Iñaqui Carnicero ha assumit un diàleg (gairebé un xoc) entre dos sistemes constructius radicalment oposats. Rehabilitació i adequació en dos temps clarament diferenciats, físicament diferenciats, que substitueixen la memòria funcional de l’edifici (una de les bases del concurs) per la memòria constructiva del mateix com un material de construcció més. Aquesta operació tan senzilla permet que l’edifici tingui, sense renunciar al que va ser, una nova vida que, esperem, els seus promotors sàpiguen apreciar com cal.