Iñaqui Carnicero, Ignacio Vila, Alejandro Viseda: Matadero de Madrid, Nau 16 2_4

    Entrem al recinte del Matadero d’una manera estranya: a través d’una porta practicada a un forat producte de l’enderroc de part de la tanca que el separa del passeig de la Chopera, a través d’un pont i d’una nau. Ens trobem, aleshores, al bell mig d’un espai ara públic, un espai ambigu, ni pati ni plaça, amb naus flotant al seu interior, precàriament ancorades a algun dels edificis nord. Amb racons, amb visuals que només s’obren quan ens movem.

El Matadero de Madrid. La nau 16 queda al mig i a baix de la fotografia, encarada amb l'espai buit. 

     Encarada al nou accés, gairebé eix per eix, hi ha una de les dues entrades a la Nau 16. Aquesta era, juntament amb la seva bessona, la nau 15, la cort de porcs: uns milers de metres quadrats coberts per una sèrie de teulats a dues aigües, dues centrals per cada nau, de directriu perpendicular a la façana principal, marcant un doble eix principal sense jerarquies de cap tipus al projecte original, amb les aigües recollides per canalons paral·lels a aquests eixos. Tres bandes alternes formades per una successió de teulats a dues aigües disposats en bateria, perpendiculars als anteriors, cobreixen l’espai entre les dues crugies principals.

     Les dues crugies principals s’eleven per sobre de les crugies de connexió, creant una lluerna correguda a cada banda aprofitant la diferència d’alçades. Totes les lluernes de la nau (i, fins on conec, del propi Matadero) seran verticals, sense complicacions constructives. Aquesta crugia principal es cobreix amb unes encavallades metàl·liques, de secció mínima, d’una composició interna anàloga a una biga Pratt, ara despreciada per molts arquitectes que no suporten els tirants verticals, i, curiosament, la preferida pels enginyers per ser la que, en cas de doble recolzament, optimitza el material.

     Les bandes secundàries estan subdividides en tres crugies que recolzen els aiguafons de les cobertes a dues aigües. Entre aquestes es disposen les cobertes anteriorment esmentades, que, al ser d’una escala menor, munten una encavallada més senzilla, amb tan sols un travesser i un pendoló. La vora longitudinal d’aquestes crugies: una coberta plana acabada amb rajola, formada per un forjat unidireccional de bigueta metàl·lica i revoltó manual.

     El sistema de lluernes de les crugies secundàries es forma prolongant la vessant sud de la subcrugia central, formant un dent de serra que té la virtut addicional d’isotropitzar un espai tan direccionat: el dent de serra està girat noranta graus respecte de l’estructura que ho forma.

     Tot el sistema està estintolat sobre uns bellíssims pilars metàl·lics formats per perfils composats per platines i angles reblonats. El problema de l’esveltesa s’ha solucionat fent-los de secció variable, amb un primer tram reforçat amb platines addicionals que formen una base gairebé d’ordre clàssic, dictada per l’estat de càrregues de l’estructura, sense més. El sistema s’ha aconseguit solucionar sense capitells. Els baixants pluvials s’han deixat exempts, doblant, sense més, el pilar, amb la seva geometria cilíndrica oposada a la duresa dels perfils portants.

     A la part posterior de la nau, en Bellido va deixar una darrera crugia de servei d’alçada convencional, coberta simplement amb un forjat unidireccional amb revoltó manual que suporta una coberta calenta, acabada en rajola.

     Les façanes estan realitzades per murs gruixuts de paredat, d’uns 60 cm, és a dir, dos peus, reforçada amb maó, disposat aquest en torn als buits, formant pilastres intermèdies i en verdugades horitzontals cada pocs metres que controlen el caos relatiu que es produeix en un aparell de paredat. S’usen, també, com estructura quan les cobertes es toquen.

     La seva composició és bellíssima: porta fins la façana l’ordre estructural de l’interior, lligant l’estructura longitudinal de les bandes de connexió amb el simple tester en que es converteixen quan cobreixen les crugies principals mitjançant bandes de finestres petites i seriades que convergeixen a les portes d’accés, òbviament més estretes que la crugia a la que serveixen. Per sobre d’elles, les façanes de les crugies principals perden gairebé tota la seva massa, girant les lluernes longitudinals en un frontó tripartit. Existeixen, a la façana principal, quatre portes d’accés més, gairebé tan ornamentades com les anteriors, disposades d’una manera molt interessant: no al bell mig d’una de les crugies secundàries, sinó tangents a les línies estructurals secundàries. Per temes de composició (que, en aquest cas, van a favor de l’ordre pràctic) la crugia intermèdia central (on seria l’eix de simetria de la nau, que no coincideix amb cap eix jeràrquic) té dues portes. Aquest eix no es marca ni a l’interior ni a l’exterior. Per sobre dels seus estilemes, som davant d’un exercici d’arquitectura d’una modernitat radical: Bellido va fer aquests edificis per durar demostrant que l’arquitectura ben feta i ben construïda, flexible, és l’arquitectura més sostenible que existeix.

     El projecte d’Iñaqui Carnicero es a la nau el que les façanes són a l’estructura: amb una intervenció mínima, amb uns gestos que tan sols subratllen i valoren el sistema principal, crea un nou ordre que permet un us de l’espai completament divers a l’anterior.

     El paviment, originàriament de terra, és ara una continuació del paviment exterior, un paviment continu de formigó que sembla com una base abstracta sobre la que tot està flotant. Els dos accessos a la nau són els associats a les crugies principals. Els altres s’usen, actualment, com a lluernes verticals.

     Aquest paviment és una de les claus del projecte. No és una simple estesa de formigó continu, sinó que és un paviment tècnic que conté bona part de les instal·lacions que possibiliten el funcionament del conjunt.

     Per sobre d’aquest paviment dominen dues coses: les façanes interiors de les naus s’han tornat exteriors repicant el guix que les cobria originàriament, revelant la mateixa estructura exterior. Aquest gest, juntament amb el de la continuïtat del paviment, possibilitat la lectura del Matadero com un espai únic que, eventualment, es cobreix i climatitza per a possibilitar activitats que no es poden fer a l’aire lliure. Les portes d’entrada, pivotants respecte del seu eix mig paral·lel al terra, desapareixen quan estan obertes, levitant a menys d’un mentre per sobre dels nostres caps, convertint-se en un pal·li que lliga encara més interior i exterior.

     El segon tret significatiu d’aquesta nau és la llum. Aquesta s’ha tornat corpòria, física. Els revestiments originals s’han arrencat, i el material de base és de colors foscos. L’estructura s’ha pintat de negre. Els buits i les lluernes s’han cobert amb un sistema de porticons abatibles. Aquests mereixen descripció apart, ja que són la base visible del sistema que permet reutilitzar la nau.

     Els porticons. Els buits, tancats sempre amb vidre transparent sense fusteria intermèdia, són diferents, agrupant-se grosso modo en dos llocs: els que resulten de separar dues cobertes, rectangulars, i els que cobreixen buits de façana. Els buits de façana són sempre rectangles culminats per un arc rebaixat realitzat en maó. Aquests tindran, amb la sola excepció de les portes, porticons a mida abatibles noranta graus sobre l’eix de simetria del forat, que, per primer cop, apareix construït. De manera que, quan mirem de front un forat amb els dos porticons oberts, viem el forat original intocat amb el seu eix de simetria dibuixat. Resulta obvi imaginar les tres posicions restants, que Carnicero va fotografiar amb cura.

     Els buits ortogonals estan a l’escala de l’edifici. Una successió de pòrtics abatibles a noranta graus els cobreix. Aquests no marquen cap eix, i el seu valor és el de sèrie.

     Les seves diverses posicions relatives pauten la quantitat de llum que entra a la nau. Fins i tot quan aquests estan tancats, a l’extar juxtaposats contra buits que presenten un cert grau d’irregularitat, no poden enfosquir la nau al cent per cent. Tampoc il·luminar-la. Tan sols, subtilment, revelar la seva presència.

     Aquests porticons presenten una derivada important: gran part de la crugia central est, més o menys coincident amb l’eix d’entrada, presenta una nova tipologia dela mateixos, més ampla, més alta, que, retorçada sobre ella mateixa, és capaç, quan aquests estan tancats, d’independitzar una caixa, una bona porció d’espai, de la resta de la nau. Com si fos una illa o un temple.

     L’existència d’aquesta caixa depèn exclusivament de la posició dels porticons, agrupats dos a dos: un d’ells és pivotant i es penja del sostre pel seu eix. L’altre és abatible a cent vuitanta graus contra aquest mitjançant les seves frontisses. Aquest sistema, que ocupa quatre mòduls de la lluerna, presenta diversos graus de transparència, segons les seves posicions relatives respecte de l’espai, segons la nostra posició relativa respecte d’ells. Poden arribar a pràcticament desaparèixer, confosos amb l’estructura. Tenint en compte, a més, que quatre porticons (dos penjats dels altres dos) formen la distància exacta entre pilars.    

     Una altra derivada interessant és el seu sistema d’il·luminació. Els porticons superiors es poden obrir independentment dels inferiors, creant una línia de cornisa gairebé invisible, possibilitat, a una de les seves posicions relatives, la il·luminació zenital d’un espasi completament tancat. En aquestes circumstàncies tan sols les encavallades i el teulat a dues aigües ens recorda que som a la nau 16 del Matadero.  

     Amb aquesta operació, la nau 16 canvia completament la seva tipologia. Del doble eix indiferenciat que no marcava cap jerarquia es passa, ara, a un espai asimètric on els porticons que tanquen la crugia principal est introdueixen una inestabilitat, un desequilibri que pautarà aquest espai i el relacionarà amb el flux de visitants que desorienta, per pura lògica vectorial, els accessos a la nau. Quan els porticons inferiors estan tancats, l’accés es produeix contra una paret completament cega que ens obliga a girar noranta graus per a fer qualsevol cosa que haguem de fer dins la nau.

     La banda posterior de servei es recicla per a allotjar serveis, conservant la seva funció original adaptada als nous temps, mantenint els acabats proposats per a la resta de la nau.

     Les antigues corts de porcs, amb el seu us indolent de l’espai, han passat a definir una nau sensible al seu entorn, que proposa una organització interior reaccionant a un flux de visitants que vindrà majoritàriament per la ferida oberta a la tanca del passeig de la Chopera. Aquests es reorientaran, rebotaran o seran absorbits per la caixa que s’obrirà o tancarà enfrontada amb l’accés principal (perquè les dues portes existents han passat a jerarquitzar-se fortament en virtut del sistema creat per l’accés i la caixa cega enfrontada a ell) per a participar en les diverses activitats que un gest tan senzill és capaç de proposar en aquest espai. El programa és el de menys: un sistema tan flexible, ben usat, serveix per a tot, sempre que els mateixos promotors que l’han pagat sàpiguen fer-lo servir.