Periòdicament van apareixent, a les diverses publicacions que ens infoxiquen constantment amb tot de soroll informatiu intrascendent, una sèrie d’arquitectes joves de molt interès, que, generalment, debuten amb obres privades d’escassa repercussió. Difícil navegar entre molts d’arquitectes amb massa mitjans, inflats com un souflée, de prestigi artificiós, vol gallinaci, molts contactes i massa facilitats posades a les revistes per tal que els publiquin, i d’altres de carrera amagada, modesta no se sap si per falta de mitjans o de pretensions, que ens van deixant obres interessants cada quan podem arribar a elles.
Vinc seguint la carrera d’Albert Colomer des de fa uns deu anys. Circumstància: és fill de Sant Bartomeu del Grau, poble on part de la meva família ha passat dècades visquent. Farà anys, un quaderns de l’etapa Bercedo-Mestre va publicar la casa dels seus pares, al Roc Llarg (urbanització uns kilòmetres separada de Sant Bartomeu, que queda materialment sobre el cingle del Grau, que domina tota la Plana de Vic). La casa em va impactar, i vaig anar a visitar-la: és infotografiable. La parcel·la, enorme, i queda rere una tanca de disseny molt atractiu. Si fas la cabra i t’hi enfiles, un hort la ocupa gairebé sencera. Al fons de tot, un volum molt senzill, cobert a dues aigües, que engloba el garatge, que queda a una banda de la casa. Materials pobres: monocapa, estructura metàl·lica que queda vista ocasionalment, teula àrab, fusteries de pi. Poca cosa més. El volum sotacoberta, vist. Els espais interiors, agradables. Aquesta casa em fa recordar, constantment, el dit de Pla sobre els jardins i els horts: no hi ha millor jardí que un hort ben cuidat (cosa que es dona, igualment, a l’excepcional habitatge que Clotet- Paricio van bastir a Prats de Lluçanès, el cap de comarca de Sant Bartomeu).
N’Albert Colomer és un arquitecte difícil de seguir. No li han publicat, que jo sàpiga, res més. Es va presentant periòdicament a les biennals de la Catalunya Central, amb nul èxit, i maldo per anar-me assabentant del que fa. Fins ara sé de la casa ja referida, d’un edifici públic a Vic, d’un espai a Manlleu, un bloc d’habitatges a Vic, el nou Ca l’U (projecte que em fa especial il·lusió. Quan hi vagi a menjar prometo sessió de fotos clandestina i article al bloc) i la seva pròpia casa, gairebé al costat de la dels seus pares, al Roc Llarg, un altre projecte excepcionalment interessant. Potser, també, una parc sobre un torrent, davant mateix el barri de la Pelleria, a Vic. Aquí em referiré a una casa seva a Gurb, (presentada, com gairebé totes aquestes altres coses que he comentat, a la biennal de les Comarques Centrals, on no va aconseguir absolutament res) obra molt interessant i representativa de la seva arquitectura.
Gurb és una petita conurbació que es menja tot el terreny que envolta Vic pel nord. Llinda amb Sant Bartomeu, i conté gran part de la indústria que alimenta la plana, molt poc habitatge i massa explotacions ramaderes. Queda dominada, al nord, pel cingle del Grau, i té una llum molt especial, donada per aquests horitzons limitats que li deixen una forma de tassa molt marcada, i pel color del terreny, una mena d’argila blanquinosa, estratificada, dura, que només admet vegetació feréstega, que es deixi maltractar.
La parcel·la on s’emplaça la casa té tres mitgeres, una d’elles encara sense edificar, i el carrer que la serveix a sud. La casa s’hi adapta a base d’un perímetre tortuós, que, simultàniament, vagi qualificant els espais interiors i els exteriors i els lligui com si d’una cremallera es tractés. Sembla assentada al lloc talment si l’haguessin encastat i remogut per a que s’hi quedés. Quan te la mires, el seu aspecte és dinàmic, sense punts d’ancoratge fixos a terra.
Mirant obres d’en Colomer (les poques que conec són molt recurrents, com passa amb els bons arquitectes), m’adono que, sempre que pot, buida el centre dels seus edificis, on hi disposa una escala, normalment dissenyada amb una cura extrema, gairebé manierista, que acompanya, tot sovint, una entrada de llum zenital. Aquesta casa no en serà cap excepció. La planta inferior és molt més gran que la superior, que s’edifica arrapada al límit nord de la parcel·la, deixant una bona part de la mateixa com a terrassa exterior.
La casa és muda respecte del carrer. Amb prou feines hi divises unes poques finestres, però, si hi mires de través, t’adones d’unes vistes creuades treballades amb molta cura. S’hi accedeix a través d’un minúscul pati d’accés, rere el qual hi ha la porta. Una plantació de canyes americanes dobla gairebé totes les parets de l’edifici, contribuint encara més a la seva privatització.
Volumètricament, l’edifici presenta una característica curiosa: la seva rotunditat, la seva contundència, molt allunyada aparentment de totes les subtilitats que he explicat fins ara. Fàcil: en realitat, la terrassa superior, més que com a tal, funciona com una habitació a l’aire lliure, delimitada molt intel·ligentment per les xemeneies de la casa, disposades als extrems, gairebé com els minarets d’una mesquita, i pujades fins a la cota superior de la teulada. S’agrupen en bateria de manera que acaben configurant uns potentíssims murs plans que ancoren el volum a terra.
Quan no hi ha possibilitat de trobar una xemeneia que faci aquesta funció, senzillament s’alça una paret exempta.
El resultat final és el d’una volumetria complexa, una casa que sembla, gairebé, massa gran per la parcel·la on s’emplaça. És al segon cop de vista quan t’adones que això no és així: els subtils moviments de les parets qualifiquen alhora els interiors i els exteriors. Les parets pugen amb una aparent capriciositat, gairebé arbitràriament, per a conformar un aspecte exterior que no té res a veure amb el volum interior construït.
Tota la casa queda revocada en color negre. Colomer fa servir la construcció humida: estructura de formigó, tancaments de maó, pintura. No sembla una maqueta treballada tan com un edifici que ha superat la construcció, que se l’ha endut a l’hort en ares d’una qualificació espaial on tot s’hi val: els pilars que quedaran vistos a l’interior, els murs exempts i no portants a l’exterior, el revoc negre i la seva textura, l’estructura que va deixant voladissos, els revestiments que es van emprant, la llum que entra per les obertures ben posades. La sensació és global, com si s’hagués barrejat amb una cubeta igual que els diversos components del formigó i s’hagués emprat sense poder-la separar.
Colomer és un arquitecte sobri, capaç, de talent. Eficaç, amb ofici. Reivindicable, molt més del que les gairebé nul·les publicacions sobre ell fan pensar. A mida que pugui anar recollint la seva obra, procuraré publicar-la aquí. I espero, pel bé de tots, que segueixi construint amb aquesta intensitat, amb aquesta energia, i amb uns resultats finals tan madurs, intensos, tan allunyats d’una arquitectura irreflexiva, cridanera, efectista. Amb aquesta reconcentració que fa que t’hagis de mirar tres vegades tot el que fa, i amb aquesta exigència per a l’observador. Per molts anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada