diumenge, 4 de gener de 2009

Sancho, con la iglesia hemos topado



Sempre he cregut que un dels trets que ens conforma com arquitectes és la nostra relació vers les grans obres de la història. Estem obligats a tenir-ne opinió (opinió pròpia). Perquè sí. Perquè som el que hem menjat, el que veiem. Perquè l’arquitectura pertany al regne de les emocions, al de la transcendència. Forma part del nostre corpus d’identitat com éssers humans que fan alguna cosa més que arrossegar-se fent-se preguntes que d’altra banda seria més complicat de contestar sobre què som, on som i on anem.
Vaig visitar la capella de Ronchamp per primer cop als vint-i-dos o vint-i-tres anys, armat amb una cambra de fotos analògica, i vaig prendre les imatges que il•lustren aquest article.
El que més em va sorprendre de l’obra és el seu caràcter de sistema. Edificacions disperses arraulides contra una esquena formada per la part de bosc que no s’ha netejat. Perquè sí, la capella té una esquena. En part, ella mateixa és una esquena. Per a mi (sigui cert o no: mai a la vida he vist refutada aquesta hipòtesi de treball d’una manera coherent), la primera operació del Corbu consisteix a fabricar un lloc. El lloc. I ho fa a semblança de com Picasso pintarà les seves “Meninas”.



Curiós el quadre de Picasso comparat amb l’original de Velázquez (que, no puc amagar-ho, considero infinitament superior). El sevillà trasllada el centre d’un quadre destinat al seu lluïment personal (gairebé entra al terreny de l’autofel•lació) a la figura de la bellíssima infanta Margarita, una de les belleses més etèries de tota la història de la pintura. El pintor (de fet la raó de ser de tot el quadre) queda desplaçat a un segon terme, autoretratat en un perpetu gest de saviesa, capturant aquell instant màgic, aquella mirada fascinadora (a l’alçada de la de la Gioconda), trapella i serena alhora, tranquila, alegre, continguda, una mirada que pertany a algú conscient, ja de tan petita, del seu caire majestàtic.



Picasso, al contrari, prefereix traslladar-se al centre del quadre. Ah, perdó, que és en Velázquez el pintat, no ell. Tendeix a oblidar-se’m anàlogament a com se’n oblidava el propi Picasso, que defineix i explica, que desvetlla la bellesa de la sala retratada, de l’espai, de la llum, per posar-s’hi al bell mig, com una Madonna. Com Madonna, directament. Com si fos un Julio Iglesias de la pintura amb talent.



Le Corbusier, a Ronchamp, fa el que Picasso retratant les “Meninas”. No es pot oblidar que la capella és, tal vegada, l’obra de rehabilitació més famosa de tot el Moviment Modern. L’encàrrec original consistia a reconstruir una capella, lloc de peregrinació local, destrossada a la Segona Guerra Mundial, emprant les seves mateixes runes. Le Corbusier es limitarà a ordenar les pedres que queden, a la seva manera. Un petit centre de visitants i un habitatge pel guarda completen l’operació.
La diferència fonamental respecte la capella original consistirà en una evidència tan gran que molta gent no veu: el prat que permet veure amb claredat l’edifici. Així, Le Corbusier pentina el bosc fabricant el seu propi espai de respecte: molt enganxat per la part posterior de la capella (més ho hagués estat si l’arquitecte hagués pogut construir el seu campanar, molt semblant, per cert, al que Jujol esbossa, ben bé vint o trenta anys abans, per al seu santuari de Montferri, i que Bassegoda va poder, a la fi, construir) i separat per davant, perquè la copa dels arbres no tapi la capella. Les vistes llunyanes arriben als deu kilòmetres amb tota facilitat, en direcció, precisament, a la llarguíssima carretera d’aproximació.



Hi ha dues maneres de pensar el prat: la maliciosa i la cortès. Benpensat de mena, tendeixo a la segona, gràcies. Descric la maliciosa: l’edifici es veu d’aquests deu kilòmetres lluny perquè el prat aclarit permeti fotografiar-lo amb tota comoditat amb una cambra de 50mm convencional, com les que existien a la seva època. Prometo algun dia parlar de les bondats de l’objectiu de 50mm, que és al de 28mm actual (l’objectiu de moda, substituint el de 35mm, i ja se’n comencen a trobar a preus populars de 20mm, 18mm ó fins 14mm amb corrector de verticals, on has d’estar molt segur del que fas perquè els peus no surtin a la foto) el que l’erotisme és a la pornografia: t’obliga a fixar la mirada, a fer un esforç de síntesi que converteix cada foto en un petit quadret.



La manera cortès de pensar el prat descriu les meves pròpies sensacions el dia de la visita. Varem arribar a la capella un dia d’hivern, cap al tard: fosquejava. A corre-cuita, vaig dedicar-me a fer les quatre fotos tòpiques de rigor (se sap que són tòpiques, i que són de rigor, i, per déu, què té la gent al cap quan les fa, joder? perquè sempre miren la capella, posant-se d’esquena al paisatge. Que no s’adonen que és al revés? Al revés! La capella és una màquina de mirar, de pensar, d’adorar, de convocar aquest paisatge. Surt d’allà. Com element autònom arquitectònic no és res!). Després, vaig entrar. El brise-soleil estava retroil•luminat pel sol que es moria talment un arbre de nadal, i omplia l’interior d’una llum màgica. Millor dit, d’una penombra màgica, que gairebé no deixava veure’m les mans. La quantitat de llum no importava: tot l’artifici anava de qualitat, i cada raig de llum que penetrava a l’interior quedava automàticament transcendit. Vaig adonar-me del silenci. El silenci de la capella era, és, el seu tret més recomanable. Un silenci respectuós, distant, dens, físic. Un silenci tranquil com el somriure de la infanta Margarita que va pintar Velázquez.




L’interior està fet de textures i racons. Racons on pensar. Racons on la llum, entrant directament pel sostre, assenyala altars baixos com una taula de boga. Deuen servir per prendre’t un cafè amb algun Déu que, de ben segur, si tingués ganes de revelar-se a algú, ho faria allà. Vas caminant (lentament, molt lentament). Les sabates freguen un terra rugós, en penombra. El sentia irregular, desnivellat, potser pel record del graonet que separa l’altar interior principal de la zona dels bancs. Les parets estucades molt bastament. Fereixen, però, com si fos un monjo cartoixà, no me’n podia separar: necessitava aquella presència física, bruta de pols, patinada.
Tot convida a la lentitud. Els passos s’acompassen al lloc, la veu baixa de volum (vaig callar del tot gairebé tota l’estona) i, al cap de poc, acabes en pau amb els teus pensaments, arraconant-los per una estona per passar al terreny de la pura sensació.



Vaig sortir a l’exterior: practicats a la paret (LA paret. Ja sabeu quina vull dir) hi havia una sèrie de buits als que podies seure o recolzar-te. Sobre nostre, el voladís de la coberta, que s’enfilava al cel sense acabar de contenir l’espai. La vall sota els nostres peus era en penombra. La il•luminació exterior encara no s’havia encès. Espai sota nostre. Les copes dels arbres als peus, la vista passant neta sobre elles. La capella que ens protegia, i, rere seu, els arbres. Tota una màquina de fer-te sentir bé. La coberta del centre de visitants, completament recta, acabava les visuals properes, remarcant l’artificialitat del conjunt. A un costat, la piràmide (la veritable capella de Ronchamp, cementiri de les pedres que van sobrar de la reconstrucció, ara peça clau per a contenir l’espai). La caseta del guàrdia no es veu: queda entre el bosc, on se’l pugui deixar en pau, emplaçada a la seva petita clariana pròpia, en una posició i un diàleg amb el bosc que sempre he cregut que la converteixen en una maqueta de com havia estat la capella original.
Sé de les explicacions originals, i alternatives a la meva, per aquestes coses que he descrit: el prat serveix per allotjar els fidels el dia de peregrinatge, quan la capella es gira com un mitjó i serveix de gran altar, a la manera d’un temple grec, per oficiar una missa multitudinària a l’aire lliure. Curiós: totes les fotos de l’obra completa (les autoritzades pel propi Corbu) són preses aquell dia. Curiós també. La foto de la capella gran, publicada a dos planes complertes, enorme, deixa a una banda (per ancorar l’edifici) la paret cega del centre de visitants, que ningú retrata quan hi va, no fos cas que destorbés la vista de la proa aquella. Les fotos exteriors de l’edifici buit de gent, sense fidels, són de dos tipus: o bé detalls sobre com està fet l’edifici (al cap i a la fi, les obres complertes eren un artifici de propaganda per aconseguir encàrrecs) o bé fotos on es veu alguna paret rasant... i aquell exterior de que he parlat. Sí, hem imposat un paradigma a l’hora de mirar la capella, i l’expliquem completament al revés de com l’arquitecte l’havia pensat: com un objecte autònom, plantat al bell mig d’un prat qualsevol, que podria ser a la frontera suïssa o a Kuala Lumpur. Se’m objectarà que això és fals, però mai a la vida he vist, a les classes, fotos que no siguin aquestes: la capella més o menys ben enquadrada, tota blanqueta ella, amb les seves formes estranyes, atractives, i un professor declamant sobre els múltiples detallets que la conformen: que si el pilar, les escaletes, les línies de llum. Val. Si això els serveix...






Tinc la impressió, des de sempre, que aquest és un edifici incòmode. Per la manera d’explicar-lo. Com he comentat, per la de retratar-lo, sempre remarcant, tan oralment com gràfica, l’estranyesa de l’objecte. Després es passa a desvetllar els trucs que l’arquitecte ha usat per arribar allà: el camí que la travessa, els peregrins, el brise-soleil, l’estructura que es posa constantment de manifest de manera subtil, brillant. Cal? Conèixer això és conèixer un mètode, conèixer la cuina d’un dels millors edificis creats per arquitecte algun des del Partenó. Però no és el més important. L’important seria, és, ser honest amb la manera d’un de fer arquitectura. És ser honest amb el propi edifici. Gaudint-lo com un fidel. Com un usuari més d’aquesta església, d’aquest lloc de culte, de reflexió. Fugint d’analogies imposades. Fugint d’aquest tros de paper (que espero no haver perdut) que diu que ets arquitecte, i que, sembla, privi molta gent de gaudir les coses més ingènuament quan cal, més indolentment.



L’edifici no s’acaba aquí. Ni per mi ni per ningú. I convido a visitar-lo sense pensar en com ens l’han interpretat. Picasso va pintar les seves “Meninas” posant-se al centre del quadre, sense subtilitat, gairebé amb violència, volent reivindicar un paral•lelisme amb un altre geni de la pintura, potser més tranquil, menys convuls, o més subtil. Gairebé com una angoixa, com un crit, com una necessitat vital. De vegades crec que molts arquitectes volem veure Ronchamp d’aquesta mateixa manera. I no cal. Gaudim del somrís de la infanta Margarita. I, potser, algun dia, podrem capturar una expressió així de fugissera nosaltres mateixos, fixant-nos en ella, en una ella de carn i ossos, i no en un reflex a un quadre, en una ombra (que és el que trobes quan t’hi acostes i t’enfrontes a aquelles quatre pinzellades desmenjades, màgiques) que s’assembla massa a les que veien els protagonistes de “la Caverna” de Plató.