Farà uns anys vaig participar, sense èxit, al concurs per la reordenació del centre històric d’Irun, salvatgement bombardejat a la Guerra Civil. Riu-te’n de Gernika i la seva fama. La petja d’aquell bombardeig és encara visible al centre urbà, format per una desoladora seqüència de buits urbans que deixen obertes unes visuals molt maltractades.
Irun és una ciutat embrutida, desolada, dura. Carrers estrets en pujada, calma tensa més que tranquil·litat, una vida passada de bar en bar, la frontera en baixada, una arquitectura més francesa que espanyola. Encara em sembla veure el fantasma de de la Sota abocat sobre un avinguda caminada amb massa pressa.
Irun fou el lloc triat per Oteiza per a fixar la residència durant vint anys llargs. És on va esculpir el fris d’Aranzazu. On va muntar el seu primer Laboratori de Guixos. On va bastir el seu primer habitatge, Luis Vallet mediant, Sáenz de Oíza ocupat en d’altres tasques i negant-se a formar part del triumvirat, que, amb Bastarretxea, va definir bona part de l’art espanyol de postguerra. Va trigar anys a ser perdonat.
Era la tarda. Em sentía ple després d’uns pinxos malpresos a un bar escollit a l’atzar, mediocre, més negatiu que gris, sobre el fantasma de la plaça Jenaro Etxandia. Lluitant contra una mandra olímpica, en Merwan i jo varem resseguir una visió que havia tingut hores ençà, entrant a Irun pel nord: la ruïna de la casa de l’Esculptor.
Sé que era la veritable causa de la presència d’en Merwan allà: la casa del Mestre, deixada, grisosa, a dos metres d’una carretera hipertrofiada. Enmig d’una illa de carreteres, submergida a un paisatge de males herbes, amb un om al darrere que havia crescut massa. Al nord, un nou centre comercial, la a l’escala d’aquell ex-carrer. El caracteritza un cos en voladís, un voladís considerable, acabat d’alucobond vermell-escandalós, cridaner, amb pinta de planta verinosa. Recordo haver esbrinat el nom dels arquitectes, que he decidit oblidar per despit: l’arrogància d’una construcció davant la fragilitat d’una mena de caixa feta més de records que de materials físics, agonitzant als nostres ulls.
Conservava les fusteries originals. El color original, desdibuixadíssim. L’entrada als habitatges, enfonsada sobre uns pilotis aplacats amb rajola, probablement metàl·lics, revestits i regruixats bastament, conservant, però, una esveltesa que permetia endevinar-ne l’ànima.
Els baixos, recrescuts amb precàries uralites tancades amb vidre. El laboratori de guixos tocava, ara, el terra, convertit en oficines, els pilotis invisibles sota una paret del mateix material que la resta de la casa.
La casa es va vendre. Oteiza va passar a Alzuza, y Bastarretxea va marxar també. La seva casa es va convertir en un bordell. La del Mestre, en Muñoz y Cabezo, transportes internacionales, SL. Davant, un bar. Llocs de pas, refugi d’hores dures, sense ganes de pensar en res que no sigui la propera estació. El sòcol gris es reconeixia. Els pilotis,, del mateix vermell que els arquitectes desconsiderats havien escollit per aquell voladís sobre un no res.
Fantasmes. Un silenci estrany, per no tenir res a dir envoltats d’un brogit de tràfic insuportable. Soroll blanc. Algú havia decidit que allò ja estava mort.
La casa ja no existeix. Amb ella ha marxat part de la nostra memòria. Al Reina Sofia, Oteiza esta una mica més mort.
Mireu el fris d’Aranzazu després d’una nevada.
El goteró que definia el petit porxo d’accés a l’habitatge, constructivament absurd, al mig del balcó, es ficava dins l’espai cobert: el mateix Oteiza l’havia construït.
I el bordell tenia per nom “el Camino Rojo”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada