dissabte, 7 de març de 2009

això no és una rampa...





...ni un edifici.

Durant segles, des del renaixement fins gairebé al moviment modern, l’art que s’ocupava de l’espai era la pintura: Giotto, de la Francesca. El punt central. Déu. La perspectiva clava una sèrie de punts de vista fixos, incòmodes, esclerotitzats, que condicionaven decisivament els edificis que es construïen, condemnats a ser vistos d’una manera pobra, convertits gairebé en quadres. És tan poderosa la incomoditat del propi inventor de la perspectiva, Brunelleschi, que simultàniament a ella construeix la seva crítica: columnes al mig. Brunelleschi forçarà la visió lateral de les seves obres, posant a l’eix de visió elements que les obstaculitzen, provocant dinamicitat, inestabilitat.

No obstant, la ciència de la qualificació espaial és la que és, i, durant uns segles en que tota la producció teòrica derivava cap a una altra banda (els materials, les tipologies), els espais seguiran, igualment, complexificant-se, i enriquint-se, gairebé subterràniament, excepte durant aquest episodi que serà el barroc, pare de gairebé tots els trucs que seguim usant actualment.

Recordo un comentari de Manel Brullet sobre Juan Navarro Baldeweg (a partir d’ara, JNB): el va definir com un pintor que, de tant en tant, feia d’arquitecte. Des de llavors ha estat un dels personatges que més m’ha interessat al panorama global de l’arquitectura.

En ell, aquest diàleg entre el punt de visa fixat i el dinàmic és constant. Entre la llum representada i la llum treballada com un material més de construcció. I, recentment, entre la cal·ligrafia, el traç, l’estructura.

JNB serà, com Le Corbusier, com Steven Holl, un arquitecte que pivotarà constantment entre la representació i la construcció, habitant a la frontera de dos disciplines que exerceix per igual (igual de bé, s’entén), i buscant constantment les diferències entre elles, en un joc econòmic que li impedeix fer-les servir per dir el mateix.

D’uns anys ençà aquesta relació s’ha vist influïda per uns avenços tecnològics que han representat un canvi de paradigma. Respecte als dibuixos produïts per ordinador, l’augment de memòria i de capacitat de processament de les màquines gairebé ha esborrat la diferència entre els dibuixos vectorials i els pixelats, i ja és possible imprimir un projecte d’execució a escala en format tiff, i programes com l’illustrator o l’indesign permeten barrejar de manera literal els dos móns, i, per tant, incorporar les imatges, la fotografia, els traços escanejats, als plànols, i treballar-los a escala.

La representació d’aquests plànols ha passat, a més, d’una manera literal al món de la construcció: ara els plotters tallen, emmotllen, esculpeixen, i la fusta, el formigó, el metall poden ser treballats amb precisió de dècimes de mil·límetre, sigui operant sobre ells mateixos o sobre els seus encofrats, per tan de produir dissenys singulars, personalitzats, inèdits fins a l’actualitat. Associat a tot això, és possible prefabricar centenars de peces industrialitzades totes elles diferents una a una sense pèrdua de material ni de temps. La façana sud del Centre de Convencions de Barcelona, de Josep Lluis Mateo i els seus MAP, n’és un bon exemple.

El nou edifici de JNB per al campus de la Universitat Ramon Llull (URL) és un bon exemple de tot això, i de la nova etapa de treball que l’arquitecte ha pogut obrir.

El programa és molt complex, tan que, de fet, no ens trobem davant un edifici: en són tres, dos d’ells de funcionament totalment independent, i el tercer de serveix comuns a aquests dos primers i a la resta del campus. L’arquitecte es limitarà a apilar els tres programes un sobre l’altre, el més públic a baix, en contacte amb el terra, i els altres dos a les plantes superiors, i a lligar-los de dos maneres diferents:

-La primera d’elles, compartint caixes d’escala i d’ascensor.

-La segona, més complexa i subtil, consistirà en la integració de les parts comuns de tots ells en un sol volum central respecte de l’edifici. Central i alhora desplaçat cap a un dels dos costats longitudinals exteriors, perquè el seu petit tamany li impedirà disposar-lo al centre geomètric de l’edifici.

Aquest fet li donarà un caire dual que servirà per a emplaçar l’edifici correctament al solar i per acabar de relacionar-lo amb el campus.

L’emplaçament de l’edifici és excepcionalment complex. Presenta front al carrer Wellington, que, a la seva part baixa, és un dels espais urbans que més estimo de tot Barcelona, i queda enfrontat al Dipòsit de les Aigües. Aquest edifici, bastit per Fontserè i calculat, diu la llegenda, per Gaudí a canvi d’un aprovat a l’assignatura de resistència de materials, és situat a una estranyíssima posició dins una illa estàndard de l’eixample: al bell mig però sense ocupar-la sencera (una mica com l’edifici de la Universitat), en un dels gestos de menys sentit urbà que es puguin trobar a tota la ciutat de Barcelona. El seu propòsit original (i que, diria, encara ajuda a complir) era el magatzematge d’aigua per regar la Ciutadella. El seu interior és el somni al·lucinat de Louis Kahn: arcs i més arcs de maó portant configuren, en un joc de diafragmes creuats, un dels interiors més contundents, espectaculars i bells dels que mai hagi tingut notícia: potent i delicat alhora, amb una llum magnífica, religiosa. Lluís Clotet i Ignacio Paricio el van restaurar i adequar al seu nou us de biblioteca central del campus, realitzant un projecte dificilíssim, un dels més reeixits de l’arquitectura catalana després de la Guerra Civil.


1.-el Dipòsit de les Aigües

2.-edificis Clotet/Paricio auxiliars

3.-edifici JNB

4.-front d'habitatge de Fontserè

5.-caserna rehabilitada per Bonell/Gil

6.-carrer Wellington i les vies del tramvia

7.-la Ciutadella i el zoo

8.-l'arsenal antic, ara parlament


Exteriorment, Clotet i Paricio han entregat el Dipòsit amb la resta del campus mitjançant un rosari d’edificis baixos, petits, triturats per tal de no competir amb l’entorn. El darrer d’ells, encara no bastit, serà un volum baix gairebé quadrat que es carregarà el tros absurd de xamfrà que estavella el carrer Llull contra la tanca de la Ciutadella.

JNB enfronta a aquest nou volum (i al Dipòsit del darrere) un contundent prisma de cinc alçades, estriat en bandes horitzontals molt potents, que li redueixen alçada a l’edifici, revestit íntegrament amb diverses qualitats de vidre, transparent a les obertures, gravat amb la cara impresa a l’exterior als ampits. Quan aquests darrers vidres reben el sol directe, l’edifici es desmaterialitza, i l’efecte d’opacitat i transparència s’inverteix completament. L’escala del volum és idèntica al del que supleix: una unitat d’habitatge de les que Fontserè enfronta a la tanca.



El centre, el cor, queda enfrontat a la mitgera de l’edifici veí. Pla cec, torturat, que espera ser enderrocat. Es desalinea del tot, en un estranyíssim angle oblic que és el de l’Arsenal de la Ciutadella, ara Parlament de Catalunya, edifici situat on no el podem veure, ni per la tanca ni pels plàtans ni pel zoo.



Aquest recurs formal, tan aliè a l’edifici, tan literari, li permetrà establir tot un joc formal a les parts comunes: rampes alineades alternativament amb l’arsenal i amb el carrer que creen un efecte molt complex a l’interior. Les rampes no travessen tot l’interior, i deixen les plantes baixa amb la primera i la segona amb la tercera sense comunicació, ja que, en realitat només connecten els diversos edificis internament, no entre sí. L’ull pot no adonar-se directament d’aquesta particularitat, però sí la nota el cervell, que capta inestabilitat i es posa en guàrdia sense saber contra què. Aquestes rampes ens parlen de la voluntat de fluïdificar les comunicacions, i de l’èmfasi de l’arquitecte en aquests espais de relació. Més que rampes són carrers retorçats sobre sí mateixos, que lliguen parts d’un programa i tenen una claríssima voluntat urbana. Això converteix l’edifici, de fet, en una maqueta dels Teatros el Canal, recentment acabats.



Les zones comuns es tapen del sol mitjançant el recurs visual més reconeixible de tot l’edifici: uns brutals brise-soleils de planxa de 8 o 10mm d’alumini que representen en gegant unes pinzellades de color vermell, escanejades i tallades amb laser, producte de la ma de l’artista, passades d’escala i funció sense la menor transició. Veient-les, em ve a la memòria la tradició tardomedieval d’associar virtuts morals al tamany (de Rabelais a Swift), i sembla talment com si JBN hagués volgut significar el gest, la ma, com els recursos bàsics de projecte que qualsevol arquitecte, traslladats a un element que unifiqui funció i representativitat.



El contrast brutal entre aquests brise-soleils a cavall entre l’interior i l’exterior d’una caixa de llum complexa en estructura, en forma, en funció (convido a qui llegeix això a investigar com s’aguanten les rampes i el mur cortina) permet neutralitzar i tranquil·litzar la resta de l’edifici, que passa desapercebut a qui no tingui ganes d’estudiar-lo.



L’edifici presenta, encara, un altre nivell de lectura: JNB és un arquitecte que admira Gaudí, i que sap de les connotacions del lloc on li ha tocat construir. Fontserè, mestre de Gaudí, arquitecte (sense títol) excepcional, ha bastit el Dipòsit, els habitatges, el propi parc de la Ciutadella. A l’altra banda del mateix, el Born, els habitatges porxats del passeig Picasso. El mateix Gaudí, en pràctiques, l’ajuda al Dipòsit i a la font de parc. JNB es mesura amb tot això tan a través de la volumetria de l’edifici, que oposa rotunditat a la rotunditat del dipòsit, com a través dels traços del brise-soleil, que tenen més a veure amb els plàtans i amb el parc que amb el campus, i amb el color vermell.

Vermell pel verd. Vermell per integrar l’edifici a la paleta cromàtica de l’entorn com si d’un dels seus quadres es tractés. Vermell per les xemeneies del palau i el parc Güell. Vermell per la sensació més que no pas per la reflexió. Per instint.



JNB és un gaudinià subtil, precís, que tracta el metre amb respecte, sense deixar-se acobardar, incorporant-lo al seu vocabulari de manera sensible, tendra, gens afectada.

A Cambrils, prop de Montbrió, Fontserè dissenyarà, amb l’assessorament del Marquès de Samà, el parc que portarà el seu nom. Visiteu-lo.



El campus URL avança. La idea inicial fou colonitzar les antigues casernes. Bonell i Gil construïren la primera, un excepcional projecte que guanya en intensitat cada any que passa. Bohigas i el seu equip rehabiliten amb fortuna la segona. Garcés i Sòria intervenen sobre l’espai entre les dues, fent d’un tros de carrer un Àgora, i Clotet i Paricio s’ocupen de la biblioteca. El conjunt, amb l’edifici de JNB que he comentat, configura el millor campus universitari mai construït a Catalunya. Falta l’auditori, que, espero, es posi a l’alçada del que hi ha.

Reivindico, però, que no enderroquin els habitatges de Fontserè al carrer Wellington. No, no és covardia: no es tracta de pensar que el que vingui pot empitjorar el que hi havia... encara que pugui passar. Reivindico els edificis modestos. Les cicatrius. La potència d’unes peces que, per sí soles, han aconseguit fer màgic aquest racó de la ciutat. I també la bellesa oculta de la galeria que lliga un dels dos edificis amb les casernes de Bohigas. Les cornises els han caigut. Han perdut les baranes de forja originals. Estan semiabandonats, decadents, malocupats, deixats intencionadament.



Que es restaurin, per favor. Podrien ser una magnífica residència d’estudiants, o segur amb la seva funció original. S’ho mereixen. Ells. I nosaltres.

2 comentaris:

ie komori ha dit...

No és ni bo ni dolent respecte del projecte, però em fascina fins a quin punt els brise-soleils són un "objecte Baldeweg". Concentren el que sol dir.

jaume prat ha dit...

m'ha interessat moltíssim la teva denominació d'"objecte Baldeweg" pels brise-soleils. Crec que el que podria definir aquests objectes (i els seus projectes) com una coherència absoluta entre llum i estructura.
Sobre aquest edifici, he deixat una pista a l'article, quan dic que s'ha d'investigar com s'aguanta el mur-cortina: és completament autoportant, i és una closca feta d'una sola peça, amb estructura romboidal per distribuïr millor les tensions, que s'aguanta en voladís penjada literament de la coberta i s'arriostra amb un poderós pilar lateral. Aquest tel vidrat, amb un detall constructiu senzillíssim, suporta els brise-soleils, que semblen travessar la façana i la tapen del sol com si fóssin fulles de parra. I, a més, es deuen a la ma de l'arquitecte, perquè estan escanejats.
És fascinant la coherència entre tots els elements que participen del projecte, i suposo que aquest aspecte unitari és el que pot identificar-se amb un objecte, més que no pas els brise-soleils descontextualitzats. Igualment, els vaig veure a terra, apilats, abans que els muntéssin (anava seguit, de tant en tant, l'obra) i com a objectes aïllants, que podrien estar penjats a un museu, són molt bells, i absolutament fascinants.