dissabte, 21 de març de 2009

plaça de braus vella, Tarazona





Extramurs, gairebé a la riba del riu Queiles, a la dreta del pont que comunica la ciutat amb la catedral, es troba la plaça de braus vella de Tarazona. Aquest edifici és una peça curiosa dins l’evolució de les places de braus espanyoles fins l’actual tipologia circular, envoltada de grades jerarquitzades pel sol i per la posició de les portes, que converteixen un espai que teòricament s’hauria de regir per un joc de simetries especulars en un tipus arquitectònic violentament assimètric, interessant a l’hora de pensar com encaixar programes complexos i vibrants dins estructures formals molt rígides.

Un tret característic de les places de braus actuals és que només serveixen per a l’espectacle, sense poder reciclar l’edifici en res més. La seva ocupació és encara més baixa que la dels estadis de futbol, i això les converteix en edificis caríssims, completament inútils quan no estan oberts. La majoria d’elles van ser construïdes a una posició marginal a les ciutats, i aquestes, creixent, les han hagut d’anar integrant mal que bé, creant conflictes urbanístics al seu voltant. Saragossa, Sòria, Tarragona, Oviedo, Olot, Ronda, Tudela, fins la pròpia plaça de braus nova de Tarazona en serien uns bons exemples.

L’evolució de les places de braus marca bona part de l’urbanisme espanyol i català (el darrer en menor mesura) des dels segles XV o XVI, que és gairebé tan com dir des que els espanyols cristians poden consolidar les seves ciutats un cop expulsada la religió musulmana (no els musulmans: la majoria eren conversos, ara forçats a tornar a la seva religió d’origen fent bona l’explicació d’Umberto Eco sobre els heretges, mai lliures d’escollir les seves heretgies).

Les curses de braus comencen a fer-se en places aprofitades precàriament a base de barreres provisionals, insegures i mal condicionades. El segon pas consistirà en l’aprofitament dels eixamples dels pobles per a bastir places (places de poble, amb equipaments, habitatges, comerç, esglésies) condicionades expressament per a la festa: això afecta fonamentalment una sèrie d’aspectes que aniran evolucionant lentament al llarg del temps, donant, pel camí, alguns dels episodis més emocionants de tota la història de l’arquitectura espanyola. A tall d’exemple, només cal recordar que places com les majors de Madrid, Salamanca o Tudela comencen essent places de braus. Fins hi ha estudis autògrafs de Juan de Villanueva sobre la disposició del públic a les finestres de la Plaza Mayor de Madrid. El tercer pas seran les places de braus exemptes, bastides expressament per a l’espectacle i sense cap altra finalitat que proporcionar un bon marc de quadre a les curses. La primera d’elles (i, encara, potser la més bella de tota Espanya) serà la de Ronda.



plaça de braus de chinchón, que condiciona tot l'urbanisme del poble

El primer tret que condiciona les places de braus són els accessos. Per una banda, garantir l’arribada dels braus a la plaça sense que matin ningú pel camí (bèsties molt emprenyades de més de mitja tona), ni es colin a cap habitatge o botiga. Carrers estrets, ben pavimentats, de plantes baixes amb obertures estretes i un tant aixecades.

També s’havia de possibilitar l’arribada de les autoritats i dels matadors solemne i cerimonial.

El segon tret és la pròpia configuració de la planta baixa de la plaça: sòcols poderosos de pedra, obertures molt petites, sovint inexistents. De vegades el mobiliari urbà es configura a base de les pedres fixes que serveixen pel muntatge dels “burladeros”, només existents quan hi ha cursa.

El tercer tret és relatiu als habitatges abocats a la plaça. Estan molt condicionats pel fet que, els dies d’activitat, són miradors naturals. A molts llocs desenvolupen unes enormes terrasses, mai en voladís, suportades per estructures de fusta o pedra molt treballades, i es venen amb la servitud d’ocupació els dies en que el públic ho requereix. Aquesta manera de barrejar equipament amb propietat privada i habitatge és un dels trets més interessants d’aquests tipus de places. Posteriorment els habitatges quedaran servits per unes escales exemptes que facilitaran molt la vida als habitants de les cases, que les podran tancar completament independitzant-les de les terrasses.

La imaginació desplegada en l’organització d’aquestes places és gairebé infinita: portals que són grades, porxades als pisos superiors, esglésies circuïtables, patis d’armes reconvertits...

Tarazona és una plaça de braus especial. D’una manera gairebé contemporània, apareixen dos tipus de places de braus oposades. La primera d’elles és la plaça de braus exempta, especialitzada. Ronda n’és el model, i s’inagura al darrer terç del segle XVIII. La segona és la plaça de braus entesa com a plaça d’habitatges de nova construcció amb l’espai central especialitzat en les curses. El model canònic (més o menys contemporani a Ronda) serà la bellíssima plaça de la Carolina, a Jaén, d’un neoclàssic puríssim extraordinàriament elegant, en la línia del proposat per Juan de Villanueva a Madrid. Aquesta plaça ha quedat, actualment, gravíssimament alterada pel fet que, després de ser abandonada com a plaça de braus, fos partida en dos per una carretera. El model donarà una sèrie de places molt interessants, la primera d’elles a Almadén, de planta hexagonal. La segona serà Tarazona, de planta octogonal.



la carolina

almadén

tarazona


El projecte agrupa unes desenes d’habitatges mirant-se els uns als altres, i tanca completament el seu perímetre. L’accés a l’interior es realitzarà mitjançant quatre túnels enfrontats dos a dos, cosa que no es repetirà en gaires places més.

La presidència queda fixada a la seva posició pel sol, a un costat de les quatre portes, i és l’únic cantó del polígon diferent: més alt, amb les arcades més treballades i tota una curiositat: la més propera al terra de totes elles, al primer pis, presenta les columnes tallades, penjades al buit.



La tipologia dels habitatges és passant, i la meva ignorància sobre els usos i costums dels habitatges del segles XVIII i XIX m’impedeix aventurar res sobre com s’hi vivia. De tota manera, la visita de la plaça fa que t’adonis de la duresa que significa mirar constantment els teus veïns. Ara, aquesta perspectiva és totalment contemporània, i potser ni tan sols sigui vàlida actualment: molts carrers (entre ells els de l’Eixample de Barcelona) són més estrets que el diàmetre de la plaça, espai digne i net de visuals llargues. Aquesta plaça és contemporània a la construcció de les “corralas” que caracteritzen moltes ciutats espanyoles (com Madrid, Sevilla o Huelva, que conegui), habitatges molt pintorescos però totalment insalubres en molts casos.



Un altre tret que acosta la plaça a les “corralas” és el dels balcons d’accés perimetrals al llarg de tot l’espai interior, tot i que no són circuïtables al cas de Tarazona i sí a les “corralas” per estalviar circulacions verticals). Tarazona té unes circulacions verticals molt complexes, difícils d’estudiar perquè les plantes que conec són d’estat actual i no de projecte.

La planta baixa de la plaça segueix el model ja assajat a d’altres places de braus espanyoles precedents: gairebé cega, amb portes d’accés a les escales petites, i finestres quadrades i altes. Desconec quin era el paviment original, però la lògica em fa desconfiar de les llambordes actuals per tota la plaça, inapropiades pel toreig. Al restaurar-la s’han recuperat els elements de pedra que subjectaven els “burladeros”, ara incorporats al mobiliari urbà.

Els tres pisos superiors es caracteritzen per unes potents arcades corregudes que enfaixen tots els pisos. Curiosament, la composició es tanca als pisos superiors, on les arcades es doblen i pesen més. Aquesta composició serà (complementada amb un joc parell-imparell) una de les bases del modernisme català, tot i que la influència no ve directament de la plaça, però sí podria beure de la mateixa font: Tarazona és una ciutat amb bons exemples de mudèjar, estil estudiadíssim pels arquitectes catalans, (que sí presenta interessantíssims jocs compositius de parell-imparell), sobretot en coneguts viatges d’estudis a Terol.



Actualment la plaça es troba restaurada. Però, amb la restauració, s’han perdut alguns trets molt importants pel seu caràcter. Es va perdre pel toreig amb la construcció, cap a 1970, de la plaça nova, i va ser abandonada. El procés de degradació de la plaça, però, havia començat molt abans, en alguna època indeterminada. El primer fet clau és la pèrdua de la servitud del públic sobre els balcons dels habitatges. A partir de llavors, s’hi instal·laran grades desmuntables de fusta, reduint considerablement l’espai de “ruedo” i dificultant molt l’espectacle. La segona derivada d’això és que les arcades van ser cegades amb murs de maó sobre els que es van obrir finestres quadrades convencionals, per tal de guanyar superfície d’habitatge i densificar el conjunt. Aquesta operació va ser feta amb una certa sensibilitat, perquè aquestes parets de maó jugaven amb l’estructura existent, del mateix material, i es van arrebossar i pintar del mateix color, donant un alçat ric i complex realitzat amb una economia de mitjans total.

En algun moment, a la plaça hi havia hagut arbres, que havien crescut fins més amunt de la seva alçada. Probablement es perdessin juntament amb la servitud dels balcons, perquè a les fotos dels anys vint (penjades a bars de la localitat que vaig visitar) hi apareixien, mentre que les fotos preses a les darreries dels setanta i als primers vuitanta no. Això planteja la interessant qüestió del toreig en places “amb obstacles”, que ara s’ha perdut, i va ser habitual durant segles. Probablement s’ha torejat més temps amb places que tinguin obstacles que en places verges d’ells.



En èpoques la plaça no era un edifici exempt. Un dels seus cantons s’adossava a l’edificació (que la envoltava perimetralment, excepte per una gran obertura enfilada amb una de les seves portes, cap al riu). Desconec si es va planejar així des de l’inici, però sembla molt probable que fos així. La clau podria raure a la posició dels estables (“toriles” en castellà), ara perduts. Tota plaça de braus necessita d’un poderós annex ben assolellat on allotjar els toros fins al moment de la cursa. A Tarazona podrien estar a la banda oest de la plaça, adossats a ella. Si es mira atentament la fotografia de la plaça vista des de dalt (presa gairebé al costat de l’església de Tarazona, a un balcó preciós sobre el riu), s’aprecia que les edificacions que envolten la plaça per l’oest són totes noves.



La restauració ha obviat aquest tema, optant (o alterant) l’edifici fins a deixar-lo completament circuïtable, en un acte que podria ser de justícia o de ficció històrica (i sembla més probable el segon que el primer): caldria preguntar-ho, igualment, als autors de la proposta. No s’ha aconseguit, però, retornar els habitatges a la seva superfície original, probablement a causa de la redensificació que la plaça ha sofert al llarg de la seva història. S’ha pavimentat el conjunt amb llambordes. El resultat final consisteix en una mena de pacte entre l’aspecte que tenia la plaça a les seves èpoques d’esplendor i la seva adaptació posterior com a lloc dens, amb un gran número d’habitatges que se’n serveixen.



El terreny de la plaça no és pla. Queda situat a la llera del riu i puja fins a la catedral. Tan l’edifici com la pròpia plaça (el “ruedo”, vaja) s’hi han adaptat sense alterar-lo, en un gest molt respectuós que feia, òbviament, que s’hagués de torejar en pendent. La importància de la plaça queda manifesta pel fet que la estrenés el llegendari Curro “Cúchares”, un dels toreros més importants de principis del XIX. Actualment sembla que es necessiti d’una taula rasa, immaculada, per qualsevol tipus d’espectacle, i l’existència d’aquesta plaça desmenteix que sempre hagi estat axí: era un equipament de primer nivell adaptat al terreny sense estridències, que s’ha pogut reciclar perfectament i té, ara, tanta vida com al principi més d’un segle després de la seva obertura.



El complex es cobreix de manera brillant, eficaç i efectiva amb teula àrab.

Tota una lliçó d’arquitectura, en la seva senzillesa, eficàcia, història i present.


6 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

Si entreu a la finca del número 179 del carrer del Clot a la Ciutat de Barcelona descobrireu una "corrala". Encara que el seu interior era abans més interessant, els nens jugàvem al pati i les mames cosien i xerraves als passadissos.

jaume prat ha dit...

Ho he estat mirant al Google Earth i pensava que era una boutade, però he obert el windows live earth (que et deixa veure els edificis en escorç) i he alucinat: hi ha una corrala a Barcelona! Jo creia que era un tipus edificatori més espanyol que català. Evidentment l'aniré a investigar in situ, perquè, si no m'erro, és la corrala de més profunditat edificable de totes les que conec. Si aconsegueixo fer fotos sense buscar-me problemes la publicaré al bloc.
Tens cap idea de qui en pot ser l'arquitecte? Perquè, per l'edat que té, aquesta s'ha visat i l'ha hagut de dissenyar algú.
Realment és una de les troballes que més gràcia m'han fet de totes les que he tingut notícia a la ciutat de Barcelona! Segur que si en Vázquez Montalbán l'hagués coneguda, algun episodi d'en Carvalho hauria passat allà dins.

Albert de la Hoz ha dit...

Conservo el contracte de lloguer dels meus pares amb la Caixa dita dels marquesos (1934), els meus pares no va estrenar el pis, però era relativament recent.
De l'arquitec no en sé res, però la meva teoria és que havia de ser un socialista utòpic. La casa té detalls modernista, jo tinc fotos al Flick que hi pots arribar entrant al meu blog. M'ofereixo acompanyar-te el mes de juliol perquè conservo el pis i et podria dir coses, encara que no prou interessants per fer una novel.la.

jaume prat ha dit...

Accepto encantat! El reportatge d'investigació, però, no sé com l'hauré de fer, perquè tinc poc temps, però provaré de rastrejar l'arquitecte. Probablement sortirà algú relativament conegut (no n'hi havia tants a la Barcelona d'aleshores capaços de projectar a aquest nivell: l'edifici és molt bo), però lamento (a priori i amb reserves, és clar) refutar la teoria del socialista utòpic: que jo sàpiga, a part de Gaudí, no hi va haver masses arquitectes catalans de l'època que seguíssin el moviment. Sí seria més senzill que fos un catòlic de dretes, professional honrat i il·lusionat, com els que varen construir les colònies del Llobregat o el Ter: Catalunya (i n'hem d'estar orgullosos) té encara avui en dia un extraordinàri parc d'habitatge social noucentista (més que modernista, que també) de promoció privada, molt superior a qualsevol iniciativa promoguda a posteriori per les forces públiques: més desperjudiciada, més lliure, i tan digna que molts habitatges promoguts així són, actualment, habitatges considerats gairebé de luxe. Aquesta tradició segueix fins ben entrat el segle XX, i, de fet, el primer projecte construit del gran Enric Miralles i la seva dona aleshores, la Carme Pinós, del que tinc notícia, és la rehabilitació d'uns habitatges socials a la Colònia Vilaseca, a Sant Vicenç de Torelló, que val la pena visitar (tan pel lloc com pels propis habitatges, com per la resta de la colònia). Això agermana amb esperança aquesta arquitectura de principis del XX, que tots enyorem, amb la que actualment es pugui començar a fer per promotors i arquitectes sensibilitzats amb el tema.
Ah! i, per últim, el que sí és molt fàcilment rastrejable (i apassionant d'estudiar) és la influència de les idees de Fourier en aquestes colònies...

Albert de la Hoz ha dit...

No sóc gens entès en aquitectura i, per tant, no puc dir gaire cosa, però al principi dius que no té res a veure el socialisme utòpic i al final parles de la influència de Fourier.
Tens un email

jaume prat ha dit...

M'explico: una cosa és la influència cultural de Fourier sobre la seva època (enorme, desigual en diversos països, amb falansteris construits i fracassats a França i als nous Estats Units d'Amèrica, on les seves idees van inspirar part de la seva constitució i on es van barrejar amb la religió) i l'altra seria la seva influència sobre els arquitectes que construien en aquella època a Catalunya. La segona no és directa (que jo sàpiga, però tampoc he aprofundit massa. Un cas apart seria en Gaudí, que sí va estudiar Fourier, abans d'evolucionar cap al seu catolicisme místic).
Sí que es fa sentir en algunes formes que usen, tipus arquitectònics que venen del nord, com podrien ser els de les colònies obreres.
El socialisme utòpic és, per altra banda, una de les bases ideològiques del Moviment Modern de l'arquitectura.
Fascinant, i molt trist, és un paralel·lisme dramàtic entre el Falansteri i els camps de concentració nazis a la segona guerra mundial, sobretot el d'auswitch: formalment són clavats, demostrant que les bones idees, inspiradores de bona part del millor que ens ha llegat la cultura occidental, poden tocar-se amb les seves pròpies aberracions...
Les influències d'aquest corrent ideològic són, doncs, tan extenses que es troben fins en qui odiava tot el que representava.