Canfranc, estació internacional

Al bell mig dels Pirineus, a uns quilòmetres al nord del poble de Canfranc, s’alça un edifici imponent, d’un estil ‘pompier’ ranci i elegant, ja desfasat al moment de la seva inauguració. Recentment un jutge (un jutge!) va autoritzar a en José Manuel Pérez Latorre a canviar les teules de pissarra de la seva coberta per unes altres de zenc. Xocant: una runa amb teulada nova de trinca, el metall encara lluent.



Aquest edifici va ser inaugurat el 1928 per Alfons XIII com la Estació Internacional de Canfranc. La seva història és al·lucinant: equidistant de Saragossa i Toulouse, el lloc s’havia de convertir en un tercer Irún O Portbou, un lloc d’intercanvi entre Espanya i França que valoritzés tot sol aquell indret oblidat, deprimit. Franco i la segona guerra mundial van encarregar-se del fracàs de la operació.
La foguerada inicial va passar ràpid, i la decadència absoluta va arribar al 1970, quan un tren de mercaderies francès va descarrilar. Mai es van reparar les vies, i la Estació Internacional va quedar convertida en una estació de terme que només rebia un tren al dia. Aquest continua essent el panorama actual.



El lloc s’ha debatut molt intensament, i l’estació ha estat objecte d’almenys un importantíssim concurs internacional, que va fracassar estrepitosament. Actualment, l’edifici passa com una pilota de ping-pong entre els arquitectes Ezequiel Usón i el ja esmentat José Manuel Pérez Latorre, que volia alterar-lo completament. D’aquí la decisió judicial.
L’estructura portant de l’edifici és molt interessant, per bastarda: murs portants, pilars de fosa, sostres de metall, forjats de ceràmica i formigó. Si Pérez Latorre les ha respectat, les cobertes originals eren de fusta laminada, una de les primeres que conec així a nivell europeu.
La forma de l’edifici és molt clàssica: tres vil·les paladianes unides per dos ales. Com el Prado. Com la Duana de Barcelona. Com el palau de Buckingham. Per davant, una galeria correguda amb el porxo d’accés als trens, amb unes elegantíssimes columnes de fosa. La forma és una resposta als diferents amples de via que s’enfronten: el tren francès arribava i aparcava davant l’espanyol. L’estació té la mida dels dos trens enfrontats. Els viatgers passaven d’un tren a l’altre pel porxo, usant els serveis de l’estació al interludi. L’estació es va decorar amb diversos estils de moda, ja decadents a l’època, que convergien en un pre-déco-que-en-realitat-era-post molt interessant.



L’edifici podria ser al bell mig de qualsevol ciutat important, o situat a una plana eterna d’aquelles europees, o envoltat de palmeres al tròpic, i seguiria tenint el mateix significat, i seguiria funcionant amb la mateixa eficàcia. Fracassada l’Estació Internacional va seguir sent una estació de tren igualment eficaç. Es parla de reconvertir-la en hotel de luxe quan (finalment) arrenqui d’una manera decisiva l’explotació d’aquella zona.



L’edifici ho segueix aguantant tot: canvis d’us, de les condicions de l’entorn. Visites de saquejadors, trens abandonats als voltants, i sempre amb la mateixa dignitat.
El Moviment Modern va néixer, precisament, com una crítica a aquest tipus d’arquitectura per no ser capaç, explicaven els seus fundadors, de comportar-se exactament com es comporta aquest edifici. Més enllà d’uns plantejaments estilístics que puguin semblar-nos més o menys atractius, faríem bé d’adonar-nos que els seus plantejaments ètics són compartits per gairebé tota l’arquitectura precedent. Aquest coneixement ens farà molt més lliures a l’hora de projectar i saber apreciar el que ens ha fet grans. Potser ja seria hora d’adonar-nos que hem subestimat aquell pare que volíem matar.

curricula en comic sans

Vaig aprendre informàtica a la escola primària, a mitjans 80, amb antics IBM del 77, el primer model d’ordinador personal comercialitzat. No tenien disc dur. La RAM era de 64 kb, i estaven programats en BASIC. Monitors de fòsfor verd. Aquests ordinadors tenien una única font de lletra, que els programadors havien decidit que era la adient: poca memòria, llegible. Es podria dir que era una font “essencial” de no ser una paraula tan devaluada.

Actualment escric des d’un Imac. Bé, de fet passo a net els articles, en realitat els escric a ma, de cafè anb llet en cafè amb llet, a algun bar de matins. L’Imac té doble sistema operatiu, i uns processadors i editors de text en què no puc comptar les fonts de lletra que hi ha. Planes web especialitzades en tenen milers, i la majoria són gratuïtes. A part, els programes permeten variar la configuració de cada font: l’interlineat, la inclinació, la proporció vertical i horitzontal, la intensitat del caràcter. L’ordinador processa totes aquestes dades indiferentment de la font de lletra amb que estigui programa. La “essència” ha desaparegut completament. Per tant, l’elecció del tipus de lletra s’ha convertit en una qüestió cultural. De l’elecció en depèn el caràcter del text i bona part del missatge que volem donar. Per alguns selectors de personal, un curriculum escrit en comic sans farà que aquell plec de documents acabi a una paperera sense ni tan sols ser llegit.

A l’arquitectura li passa, actualment, una cosa semblant. Molts arquitectes han estat formats sota els postulats de l’arquitectura dels anys 50 del segle XX: immediata postguerra, depressió econòmica, tota la indústria destinada a l’aparell bèl·lic, demanda massiva d’edificis, mitjans d’expressió basats en la construcció més que en les formes platòniques a les que s’havia d’arribar, com fos, als anys 30.

Actualment, per molt que (o gràcies a que) som a una altra crisi econòmica, el món de la construcció ofereix un repertori de solucions i formes estandaritzades gairebé de ciència-ficció. Les cobertes planes (fredes i calentes) estan perfectament resoltes, fins amb una horitzontalitat perfecta. Les inclinades, en qualsevol tipus de material, igual. I més: es pot inclinar una coberta plana (evitant el problema del lliscament per fusió de la tela impermeable, que deixaria el carener desprotegit) i aplanar una coberta inclinada. El meu projecte final de carrera corregit per algú tan expert en construcció com Josep Ignasi Llorens, tenia molts metres quadrats de coberta inclinada al 0% de pendent. I funcionava.

Les façanes, per fi, poden ser totalment planes. Les finestres poden estar disposades a qualsevol punt del pla de façana. Fins i tot fora d’ell. I només cal connectar-se a les webs d’Escofet (ara renombrada com Escofet 1886), Mago, o qualsevol fabricant de mobiliari urbà per a conèixer les possibilitats del formigó armat. O admirar l’obra de Miguel Fisac, és clar.

Amb tot això, tots els arquitectes som ara historicistes per definició. Excepte, és clar, si opten (sempre arbitràriament) per una solució que porti al límit algun dels components de l’edifici. Un bon exemple serien els voladissos poderosos de la biblioteca de Seattle, d’OMA i Rem Koolhaas, on l’estructura es porta tan a l’extrem que hi ha poques maneres diferents de ser realitzada. De no ser en casos com aquests, els edificis són com són per una sèrie de decisions encadenades que van prenent sentit únicament recolzades en l’anterior, però cap d’elles objectiva ni necessària.

Discursos com el del doctor Helio Piñón, carregats de combativitat i de radicalitat, tenen només sentit des d’un punt de vista reduccionista i molt elitista: per a ell, l’arquitectura queda reduïda a un joc platònic de relacions formals, molt potents i poètiques, basades en un determinat tipus de construcció i en els postulats del racionalisme: cobertes planes, finestres com obertures de terra a sostre practicades de forjat a forjat. Les finestres- forat queden descartades. Les cobertes inclinades també, així com qualsevol corba o geometria reglada. Aquest discurs li ha servit per ser un molt bon arquitecte d’obra coherent i bella, amb moments poètics importants. Tot i així, historicistes.

Un cas paradigmàtic del que pot ser l’arquitectura estrictament contemporània, i de com aquesta es converteix en la representació de la construcció guiada per la ment d’un arquitecte gairebé massa lliure, és l’hotel Puerta de América, de Madrid.

Aquest hotel té una carcassa (estructura i façanes) realitzades per Jean Nouvel. Les seves façanes són opaques, un tel multicolor amb finestres corregudes i para-sols separats de la façana. Serigrafies de versos en diferents idiomes pretenen unificar aquesta façana, simètrica, amb un eix de simetria format pels darreres de les portes d’uns ascensors que van pujant amunt i avall.

Cada planta és d’un arquitecte diferent. A les superiors, el propi Nouvel es va encarregar de les suites (vidres translúcids sobre fons negres, serigrafies de geishes, vertigen, grans visuals). Foster també va participar, folrant de cuir blanc els passadissos en un pretès homenatge a Chillida que li va quedar prou bé. Com a projecte d’arquitectura, no com homenatge al mestre, és clar. Chipperfield va reinterpretar els dosells dels llits. Zaha Hadid va crear les seves típiques formes corbes a base de resina solidificada. Mariscal va aportar les seves caligrafies. Vittorio & Luccino, el disseny dels cobrellits a una planta insubstancial. A la planta baixa, la recepció és de John Pawson. La recordo (quan vaig anar a fer un cafè al bar de no sé quin arquitecte finlandès, la barra de marbre monolítica a un espai absurd) perfectament: un espai serè, tranquil: wcs de resina, tan abstractes que semblaven no haver estat dissenyats. Fusta a un moble corb per la recepció, sostres blancs, un paviment de formigó lliscat elegantíssim. Tot contrastat d’una manera tan violenta amb les façanes de Nouvel, allà perfectament visibles, que evidencia, clarament, que res del que allà passa és necessari.

Al costat, un altre edifici amb idea principal arbitrària, contingent, vigila l’hotel: les “Torres Blancas”, de Sáenz, de Oíza, que esperen l’estrena de “The Limits of Control”, de Jim Jarmusch, l’homenatge definitiu a un dels millors edificis del segle XX.

Les primeres decisions del projecte són, doncs, arbitràries, ja sigui perquè s’ha optat per l’angle de 90º únicament, i per un determinat sistema estructura, o per divorciar construcció i estructura. Etcètera. La única norma per moure’s enmig de tot plegat és la coherència. La conseqüència. I, òbviament, la qualitat del producte final. El no deixar mai de formar-se. El no perdre el nord, ni la integritat. El saber, sempre, on som. I una certa dosi d’un cert desvergonyiment, la justa per tontejar ocasionalment amb la por al ridícul o al fracàs.