dimarts, 20 d’abril de 2010

el quatre és primer



Som uns pijos. Tot d’una hem decidit que els centres històrics de les nostres ciutats seran patrimoni dels marginats o dels excèntrics, i oferta i demanda s’han posat d’acord per desplaçar el gruix de la població cap a zones extramurs, descohesionades, suburbanes encara que estiguin formades per cases de molts pisos d’alçada, que deixen l’expressió ”àrea de nova centralitat” convertida en un tòpic suat sense cap mena de significat.

Algunes de les zones d’aquests centres, les que s’han escollit (o estan realment) més carregades d’història han quedat convertides en parcs temàtics per a turistes despistats que tracten els habitants com a indígenes. Molts cops es respon (des de l’ajuntament, des del ministeri de cultura) desciutadanitzant la zona fins a convertir-la en reflex d’un passat que només és una fugida endavant pels pocs punts de contacte que té amb el que va ser la vida del lloc, sempre complexa, difícil d’explicar i poc apta pels que la fan servir com a visita cultural el dia que toca no avorrir-se massa.



Tarragona no va bé. Entre tots s’han cregut la història que la ciutat és romana i no pararan fins que no aconsegueixin que s’assembli al model que els cap al magí. M’explico: és evident que Tarragona és una de les ciutats més importants de la Roma ibèrica. Però també és una ciutat medieval, o renaixentista, o moderna. Als segles XIX i XX va viure la transformació urbana més important de tota la seva història, però no per això se’ns acut tractar-la com a ciutat moderna. També és fals que cada ciutat estigui edificada sobre l’anterior. Ho està enlloc de l’anterior. Cada època s’ha redefinit completament prenent una opció respecte del patrimoni construït que només el temps ha transformat en respectuosa. El Fòrum ja no té entitat, i només existeix com unes ruïnes al bell mig d’uns blocs de pisos contemporanis. És a dir, la vella plaça major ara no és res. L’actual plaça major és el circ romà, precisament a la perifèria de la ciutat i extramurs de la ciutat romana. És a dir, hi va haver una translació del centre de gravetat del centre d’una ciutat a fora. La ciutat antiga es va fer pedrera, i es va anar traslladant pedra a pedra al puig que envoltava el temple. Una rambla decimonònica travessa per sobre la major part del casc romà, que es va haver d’arrasar completament en tota aquella superfície. A l’edat mitjana es van carregar el temple de Zeus senceret, fins als fonaments, per a fer-ne la catedral. Els terrenys que l’envoltaven són ara el casc antic pròpiament. No jutjo. És història i punt. Ara, però, hi ha qui creu oportú aterrar illes senceres d’habitatges per a deixar al descobert trossos de ruïna que sempre havien estat tractats amb respecte i cura, essent reciclats de mil maneres com a fonaments, com a habitacions, estances, patis. Mai es tirava res, i aquestes mateixes cases que han enderrocat i portat a l’abocador són pròpiament el circ, el temple, la casa patrícia, una insula: fins ara mai s’havia tirat res en una dansa perpètua de matèria col·locada i recol·locada, usada incessantment, valorada i revalorada fins al punt que cada totxo podria explicar una història. Ara: ruïnes, fragments d’edificis descontextualitzats, trossos d’imatges per a gent amb massa mandra per a fer un esforç mental i imaginar un passat que molts cops és molt menys interessant que el present d’abans d’ahir, deixat de banda com si fos una rampoina.
De vegades hi ha excepcions. Quan la muralla de la ciutat va deixar de tenir utilitat militar els habitants se’n van apropiar. Usada tan com a pedrera (l’etern destí de qualsevol muralla inútil abans que arribés el segle que ha inventat els abocadors de runa) com a base, estructura i fonaments d’habitatges que la trasdossaven interiorment i exterior. Després, el de sempre: alguns d’ells (trams sencers) van ser enderrocats perseguint aquell passat que mai va ser. Curiós: es considera de bon gust deixar aquests fulls de pedra vistos sense ni tan sols considerar que solien estar adornats amb pels cossos en descomposició, mig momificats, rajant fluids de tota mena i menjats pels ocells, de diversos criminals comuns i polítics. Però les modes es posen i es superposen i, de sobte, aquell arquitecte tarragoní oblidat, desprestigiat, marginat i tractat com artesà de casal de jubilats que s’anomena Josep Maria Jujol va tornar a suscitar interès com el “gaudinià” que volen que sigui. Massa llarg per a explicar-ho aquí, però en certs aspectes seria més correcte parlar de Gaudí com a “jujolià” que a l’inrevés.
Sigui com sigui: un dels meus arquitectes preferits. Sigui com sigui: una de les cases de la muralla a propet del Camp de Mart, la que va bastir per als Ximenis pels volts de 1914, és seva. Faria lleig enderrocar-la, així que, gràcies a ella, s’ha salvat tot el conjunt, incloent les dos cases adjacents contemporànies, incloent un interessantíssim habitatge que recicla una torre de defensa d’algun període indeterminat. El present es complexifica davant la impossibilitat de restaurar el patrimoni remot sense alterar irreversiblement el passat recent.



Al davant li ha crescut una mena de bulevard o rambla decorada estil casal d’avis o d’escola-taller per a persones amb risc d’exclusió social, bla, bla, bla. Encara més al davant, un aparcament que revesteix una altra muralla concèntrica a la primera, blocs i blocs d’habitatge, un ex-paisatge agrícola ara tan o més ciutat que la que té al darrera. Ha tingut sort de ser el darrer reducte on s’aventuren els turistes.
L’edifici repetirà, a molt petita escala i en obra nova, el que el Mestre i ell mateix van fer a la casa Batlló. Per molt jujolià que fos, el Mestre sempre era el Mestre. A la seva esquerra una casa de quatre pisos. A dreta una de tres. Al mig, can Ximenis té també tres pisos, que alhora són quatre perquè Jujol tracta la terrassa com una planta més. He tingut l’enorme privilegi de ser un dels pocs arquitectes que ha passejat per la terrassa del mas Bofarull i sé de primera ma què significaven per Jujol els espais exteriors.
La transició d’alçades la fa un badalot sobredimensionat fins allotjar una habitació i enrasat amb la façana al punt més lògic estructuralment que es pot concebre, perquè és molt arriscat recolzar-se sobre una estructura existent de la que no es té informació.



Desconec la distribució interior de l’edifici, on s’aprecia un aspecte curiosíssim: el mòdul que tots els arquitectes usen per separar el seu edifici de la muralla és el de la mitja habitació. El per què el puc especular, però no afirmar amb certesa. La construcció d’una muralla d’aquestes característiques es feia mitjançant dos fulls de pedra i un reblert interior de connexió, i és coneguda sota el nom d’”opus romà”, malgrat que la Gran Muralla Xinesa es construís de la mateixa manera. Especulo el desmuntatge total o parcial del primer full de pedra (i el seu reciclatge, no cal ni dir-ho) i una excavació parcial del reblert (que també es va reciclar, no cal ni dir-ho) per a la formació d’habitacions i estances. Si algú té a bé convidar-me a l’interior de la casa ho confirmo, fotografio i faig una segona part de l’article dedicada a la persona en qüestió. A part que li dec una convidada, és clar.
D’aquesta manera, Jujol hagués construït només la primera part de l’habitació, assegurant-se tan les entrades de llum com l’estabilitat de la façana, i confiant la resta de l’edifici a circumstàncies que desconec.
En quan a la façana: Jujol la excava, i l’emmotlla com si estes tallada, encofrada. No té res de tectònica, sinó que sembla tota ella una estereotomia gegantina erosionada més que tallada per algun gegant dement i polida per un Miquel Àngel de vuitanta anys.



Jujol, com el Mestre, ho vol tot. Sempre una cosa i l’altra. Parell i imparell alhora. Tectònic i estereotòmic. Blanc i negre. Contraris assimilats sense triar. A la façana tot és interessant, el que hi ha i el que es deixa. I quines coses de deixar-se amb la tecnologia emprada. Es deixa el sòcol. Es deixa les motllures. Es deixa les llindes i qualsevol element constructiu que pari l’aigua. Tan Jujol com el Mestre tendeixen (excepte a la Pedrera, per deformació) a la façana plana. Ho seran la de can Batlló, la de can Calvet, la de la casa Xaus, la de la pròpia casa de Jujol a sant Just Desvern. Ho serà la de la Torre dels Ous, i ho serà, també la de la casa Ximenis. Tenint en compte que tan el modernisme com qualsevol altre estil d’arquitectura proposa les motllures com a mètode per a parar l’aigua, l’ús de la façana plana és una veritable temeritat. Necessària, sí: La casa Ximenis podria haver estat bastida l’any passat pels Herzog & de Meuron amb idèntic criteri. El que hi ha: Un pla únic de façana emmotllat amb finestres excavades. Els ampits, les lloses dels balcons, les mènsules, els suports de la barana, tot revestit del mateix material i pintat d’un groc pàl·lid que no lliga gairebé amb res del voltant i marca autonomia. Unes baranes fetes amb ferro dolç doblegat a ma, encastades cada pocs centímetres a l’obra com era del gust de l’arquitecte. Jujol feia servir el ferro dolç doblegat i reixat a quaranta-cinc graus, hereu de la tècnica Catalana de forja, que no solda mai de la vida, encara que tan ell com el Mestre feien alguna trampeta. Aquesta tècnica fa que les baranes tinguin deformacions molt importants, de vegades de centímetres, les deixa dilatar lliurement i, el més important, les fa pràcticament irrompibles, creant un altíssim grau de complexitat amb unes regles molt simples, que tenen com a pega ser molt exigents amb el ferro. Sovint, al quart o cinquè plec, el material no resistia el muntatge i es trencava. Els serrallers del lloc encara recorden les apocalíptiques emprenyades de Jujol... amb el ferro, que, segons les seves creences religioses, considerava gairebé un ésser viu que li fallava al trencar-se.



A banda i banda dels balcons Jujol hi disposa els seus festejadors, amb seient de fusta, hereus dels que el Mestre havia fet al Capricho, però girats, al seu cas, noranta graus per a no privar els usuaris de les (llavors) fabuloses vistes de la casa (horts cap al lluny, garrofers, vinya, oliveres, figueres de moro als marges).
Les serralleries contrasten molt visualment amb la façana d’obra per oposició: sobre la continuïtat, singularitat, elements que destaquen com una argelaga al bell mig d’un camp llaurat. La transició entre els elements, per allò d’una cosa i l’altra simultàniament, la fan els esgrafiats que emmarquen les diverses obertures, en blanc sobre groc, realitzats pel mateix Jujol i més semblants formalment al món del ferro que a la tranquil·litat del totxo revestit.



La composició de l’edifici és el seu tret més singular, i el converteix en l’únic que conec en que el joc parell-imparell es dona no a plantes alternes sinó a la mateixa, simultàniament.
L’edifici resol el problema d’entregar dos edificis d’alçada molt diversa. A la seva esquerra se’n troba un de més alt que la muralla, de plantes sobredimensionades i una composició molt simple. A dreta, un edifici de tres plantes lleugerament més baix que la muralla. La casa Ximenis pujarà a la banda esquerra i baixarà a la dreta. Pujarà tant que el badalot esta construït directament sobre el terrat a la catalana que forma la coberta (una coberta doble ceràmica sobre envanets de sostremort fortament ventilada, amb un gruix total que fàcilment pot superar el metre vint), com ho demostren els dos forats de ventilació de sota. El badalot es cobreix, també, amb un terrat a la catalana, fet molt inusual.



El badalot te una amplada d’aproximadament un terç de la façana, que té tres crugies i a la que correspondria una composició de tres finestres per planta. I, en efecte, trobem tres portes d’entrada, amb la singularitat que les dels extrems son més del doble d’amples que la central, de tan sols un full d’amplada, i una composició tripartita... amb quatre finestres per planta. La clau és, de nou, el badalot. Allà, la finestra, una finestra enorme, és en realitat dos finestres enganxades, d’una mida tal que Jujol es va veure obligat a instal·lar una llinda no sé si metàl·lica o de formigó. En tot cas la mida de la finestra ultrapassa la d’un arc de descàrrega ceràmic comme il faut, i necessita d’aquesta singularitat. El perquè és senzill: són dos finestres afegides, soldades per fer-ne una de sola i marcar alhora la seva individualitat fent-les de longituds diferents amb el resultat final d’un moderníssim forat en L.



A les plantes inferiors, la primera finestra de l’esquerra són dos. Dos on només n’hi cap una. Dos de manera que el brancal entre elles és desproporcionadament estret. Dos de manera que queden malposades respecte del buits, canònics, de la planta baixa. Dos de manera que la distància vers la mitgera queda pervertida, polvoritzada, reduïda fins al límit de l’estabilitat de l’edifici. Sempre seran diferents. A la segona planta una té balco. A la primera el balcó es projecta a la dreta.
El resultat final és un edifici que pivota sobre la seva pròpia parcel·la i es projecta a les veïnes des de l’àncora del badalot. La casa Batlló a lo bèstia, vaja. Més dinàmica, més radical, més inestable, reinterpretant el lloc, la parcel·la, clavada al terreny. Segueix impedint que Tarragona-Aventura sigui encara més Tarragona-Aventura, una ciutat absurda edificada gràcies als abocadors del enderrocs que s’hi ha realitzat, on, per, cert, ara s’hi pot trobar, realment, tota la ciutat romana a trossets (potser d’això també n’hauríem de dir trencadís), negant una realitat molt més complexa i divertida que la que ens expliquen.



La ciutat encara és rica, però. Fugint del centre hi ha el Govern Civil de De la Sota. El Serrallo, Coderch, els Pujols i cía, tot el grup d’arquitectes moderns locals, gens menyspreable, amb els seus barris d’habitatges dels cinquanta. La Ciutat de Repòs i de Vacances, perfectament conservada. Edificis de Bonet Castellana, de Pau Pérez, el col·legi d’arquitectes de Moneo (un dels seus millors edificis, de llarg), ubicat rere la catedral amb aquell aspecte d’edifici suec i mediterrani alhora, la barreja impossible, una cosa i l’altra sempre, mostrant-se més gaudinià en esperit que molts dels seus pretesos seguidors. La mateixa catedral feta per vint-i-cinc arquitectes. Fins i tot podem divertir-nos buscant, com si fos Wally, un Oteiza amagat a la Universitat Laboral.
Darrer descobriment: els tinglados del port, uns edificis industrials molt interessants, van ser construïts a les darreries dels 40, amb un projecte crec que d’un dels Pujols (pare, fill o esperit sant: encara belluguen i formen una de les sagues d’arquitectes més espectaculars de tota la història de Catalunya, del mercat vell a l’hotel Imperial Tarraco passant per parts de la Ciutat de Repòs o de Vacances o de la mateixa Universitat Laboral), dirigit per un arquitecte aleshores funcionari de l’Instituto Social de la Marina, un tal José Antonio Coderch de Sentmenat.