diumenge, 23 de gener de 2011

ArchitectureforHumanity.org


Tothom està més o menys d’acord a considerar el Palau Güell com un dels millors edificis del món. Arquitectura en majúscula, vaja. El Palau Güell no és un palau, de fet. És una mena de pavelló per a concerts, misses, una sala de fumar, un espai d’estar a penes obert al carrer (prima, i gràcies, les vistes obliqües per trobar-se, al moment d’una construcció, davant una casa de putes a l’àtic de la qual va viure un temps Pablo Picasso, cosa que la convertia en dos vegades maleïda), una sala de recepció i unes quadres. El Palau Güell de debò era al costat, a la cantonada de Nou de la Rambla amb la Rambla, al davant, un annex on vivia la mare del propietari. Aquest era Eusebi Güell, que, juntament amb Antonio López, Marquès de Comillas, i amb el Compte de Romanones, eren les persones més riques d’Espanya. Tan que els tres (emparentats entre ells, repartint-se els càrrecs governamentals a plaer, essent primer ministre d’Espanya el darrer) van ficar el país a la Guerra del Marroc per a protegir les seves propietats, entre d’altres beneiteries varies. Güell va donar instruccions al seu arquitecte, un tal Antoni Gaudí, de gastar quants més diners millor. S’explica que la pregunta que feia al seu comptable al començar el dia era “quan ha gastat, avui, en Gaudí?”. L’accés i les rampes de les quadres són llambordes d’una fusta cubana caríssima, no fos cas que els cavalls rellisquessin i, a sobre, fessin massa soroll. La tribuna posterior és d’una fusta africana (ja llavors rara) encara més cara, inalterable totalment, això sí, i avui en dia està perfectament conservada. I el trencadís? No. Mai va ser un recurs per aprofitar restes ceràmiques: caldria esperar Jujol per això. Les rajoles trencades eren ceràmiques de les millors cases, trencades curosament i col·locades a base de centenars d’hores de ma d’obra especialitzada. Algunes d’elles provenen de les millors fàbriques de Murano.
I el Palau Güell segueix sent una obra d’arquitectura extraordinària, de les millors del món. Perquè, fins fa quatre dies, la major part de l’arquitectura no tenia ètica. Gran part dels exemples que se’ns han posat al llarg de la història són cases pijes promogudes per l’elit econòmica mundial, obsessionada a representar el seu bon gust en edificis caríssims, de vegades amb un punt obscè, però que, invariablement, segueixen donant la talla com a exemples de bona arquitectura.
 cc: dpr barcelona

Un bevedor de cervesa anglès de 37 anys, amb una certa pinta de hooligan que el faria poder fer, tranquil·lament, d’extra d’una de les novel·les d’Irvine Welsh, ha estat un dels artífexs del canvi de paradigma de l’arquitectura mundial. El seu nom és Cameron Sinclair. Criat a un suburbi pobre del sud de Londres en ple Thatcherisme, va graduar-se com arquitecte farà uns anyets i va començar a treballar a estudis importants d’aquells que fan versions modernes d’aquesta arquitectura corporativa, cara, que serveix als quatre que sempre se l’han pogut pagar. Als caps de setmana, amb una certa càrrega de consciència, va decidir reunir-se amb alguns amics per arreglar el món des de la seva pròpia professió. La diferència respecte d’altres bevedors de saló que fem el mateix és que ell, finalment, ho està fent de debò. El passat 19 de gener va venir a explicar-ho al COAC, en una conferència feta a la peixera, fins ara sala d’exposicions, amb els vianants parant-se i mirant-ho, il·luminats, eventualment, pels focus d’algun cotxe dels Mossos que passava per allà (“Did I said something wrong?”).
 cc: dpr barcelona

En aquelles tardes cerveseres de dissabte, Sinclair va fundar una ONG anomenada Architecture for Humanity (AfH). Ras i curt, AfH treballa per qui no es pot pagar un arquitecte. Exactament el 95% de la població. Fins ara els arquitectes han format part d’un triangle que té per altres dos vèrtex el constructor i el promotor. Les relacions entre ells costen diners. Eventualment en generen. En qualsevol cas, el producte final és endogàmic i relacionat amb qui se’l pot pagar: el 5% restant, els qui traiem diners en caixers automàtics constituïts, de nit, en dormitoris dels qui no tenen res més per aixoplugar-se. Això quan no queden tancats amb clau abans. Un bilió de persones (un bilió americà: Sinclair s’ha mudat a Sausalito) al món viuen enclavats a la misèria. Quatre bilions més s’autodefineixen com “classes emergents”. És a dir, pobres que no volen ser-ho. O que no volen dir-s’ho. Els seus emplaçaments i les seves casuístiques són tan variats com ho és la pròpia humanitat: de les reserves índies als estats units (les tasses d’alcoholisme i de suïcidis més altes del planeta) als damnificats pel Katrina a tot el llarg de la costa del Golf de Mèxic. De les víctimes del tsunami d’Indonèsia a les víctimes dels franctiradors de Kabul. Terratrèmols a Xile, al Pakistan, a Haití. Gana com efecte colateral. Còlera. Tràfic de drogues, crim organitzat, venda de “protecció” a l’engròs. Manca d’escoles, d’habitatges, d’aigua corrent, d’electricitat, de qualsevol tipus de servei. De terrenys drenats per jugar al futbol. De centres cívics. De qualsevol cosa que nosaltres trobem a cada cantonada en tanta quantitat que no hi parem esment.
AfH envia arquitectes a aquests llocs. Viuen en tendes a camps de refugiats. Viuen a edificis enrunats. Molts cops tampoc tenen aigua corrent, internet, roba per canviar-se, llits decents on dormir a la nit. A l’igual que els seus clients. Alguns tenen tres màsters i han deixat enrere feines ben pagades. Els llevaran a les tres de la matinada quan una tenda de lona s’inundi. Construiran refugis per dones embarassades en una sola setmana amb dos mil dòlars de pressupost. Perquè d’això es tracta: d’idees en tenim tots. Alguns fins i tot les tenen bones. Però no vius a una idea. No te la menges, no hi dorms, ni t’abriga del fred o t’evita una insolació. AfH construeix. Abans que res construeix. Sobretot construeix. Realitza. Executa, gestiona, educa i es deixa educar.
Cameron Sinclair és l’ideòleg de tot això, i aprèn de pressa: es deixa influenciar per l’entorn, proposa, reacciona, corregeix sobre la marxa i, sobretot, no s’està quiet. Després d’un projecte fabulós que ho tenia tot en compte (programa, gravetat, sostenibilitat, vents dominants, bellesa, bla, bla bla) i que no va ser acceptat per la comunitat va tenir la valentia de preguntar-se per què i de trobar la resposta: la distància. Als seus usuaris finals tanta tecnificació, tan esforç de saló, de despatx, de relació arquitecte-constructor els va semblar excessiu, aliè. Des d’aleshores: treball en comú. Vèncer distàncies culturals. Implicar la comunitat, els artistes locals, els patriarques, els nens. Usar-los de jurat final a concursos, de dissenyadors, de manobres. Acceptar el seu veredicte i aprendre ensenyant. Trencar barreres amb el poble, fins arribar a tontejar amb la demagògia: i què? La qüestió és arribar, sigui com sigui. Comunicar, proposar.
 cc: dpr barcelona

L’arma: el projecte. El projecte com a gènesi de tot. Captar necessitats, buscar finançament, implicar les parts involucrades i tirar endavant. El projecte com a intermediari entre una màfia organitzada i un arquitecte que prova d’ajudar el seu barri. El projecte com a element integrador dels condicionants previs que donaran com a resposta un edifici ben estructurat, ben pensat, ben executat. El projecte com un procés obert que va molt més enllà de la pròpia construcció, i que implica maneres d’usar-lo, de viure’l, de mantenir-lo. El projecte com a sensibilitat.
Abans hem deixat un (altre) bevedor de cervesa amb tres màsters i menys de vint quilos d’equipatge anant a viure per quatre anys a una zona devastada de la Terra. Aquest senyor és jove, és ambiciós. És sensible. Té ganes de menjar-se el món, d’expressar-se, de realitzar tan bona arquitectura com un Foster qualsevol. I és exactament el que fa. AfH ven això: dignitat. El bevedor de cervesa amb tres màsters cobrarà per fer la seva feina. Perquè els arquitectes som tècnics que cobrem per treballar. Perquè aquestes coses es fan un dilluns pel matí a primera hora i no a les vuit del vespre d’un dia qualsevol, quan arribes cansat de la feina i, per bona voluntat que hi hagi, només rendeixes al 20% del que pots rendir. Perquè això no ha de ser un hobby ni un sacrifici. A canvi treballarà de sol a sol set dies la setmana. A canvi materialitzarà els seus somnis arquitectònics més salvatges a 20€/m2, amb sort, sense renunciar a res: ni a formes arquitectòniques estranyes, ni a materials exòtics, ni a estructures estranyes, ni a episodis sostenibles èpics. A canvi aprendrà dels seus clients. Aprendrà que una placa solar fotovoltaica no serveix per a escalfar aigua a una placa elèctrica gratuïta, sinó per a carregar telèfons mòbils a demanda. Aprendrà que una coberta enjardinada s’ha de calcular amb un sobrepès que quadrupliqui el que s’aplicaria al primer món perquè aquesta es farà servir de plataforma per a una festa amb DJ tan bon punt s’inauguri l’edifici. Aprendrà a escoltar, a deixar-se tatuar l’edifici amb pintures que igual considerem espantoses però que són importants pels usuaris. Aprendrà a integrar, a prioritzar feines. Aprendrà a ser seriós.
 cc: dpr barcelona

El moment de la conferència que més em va impactar va ser, precisament, quan va començar a explicar tot això. L’acte va començar amb un vídeo trencasensibilitats, d’aquells que ignorem sistemàticament a youtube a no ser que vagin acompanyats d’una cançó inèdita de qualsevol grup gafapastero que valgui la pena, que, en aquell context, tenia tot el sentit del món bo i tontejava, de nou (o d’inici) amb la demagògia. Després Sinclair es va posar a explicar la gènesi i el funcionament de la seva ONG: és un orador brillant, per cert. Al cap d’un quart d’hora o vint minuts de xerrera va passejar la mirada per la platea i, amb aquella cara de fam que conec de mil altres conferències, va dir “...però probablement us estic avorrint. Parlem de projectes?”. Jo, que encara no havia entès res, vaig sospirar, preparant-me per la consabuda ració de cobertes a quatre aigües amb teula àrab i estructura de bambú, acompanyades d’una sèrie de justificacions que solen començar amb alguna de les bilions de variants de la frase “però les circumstàncies, ja sabeu...” que fins ara han llastrat aquest tipus d’arquitectura. No. El que vaig veure després s’hagués pogut descontextualitzar perfectament i portar a qualsevol altra conferència de qualsevol altre arquitecte afamat del primer món: projectes a sac. Projectes sense concessions, ben dibuixats, renderitzats i maquetats (de vegades amb un sol plànol d’execució), amb voluntat formal, estètica, amb les mateixes ganes d’expressar-se que pugui tenir qualsevol starchitect a qui ha caigut el projecte de sa vida a Times Square, la Plaça de Catalunya o Piccadilly Circus. Perquè no tan sols no es tracta que estiguin professionalitzats. Es tracta que són arquitectes. Es tracta que pensen, que senten, que actuen com arquitectes, dirigits a un públic diferent, inèdit. Un públic que no entén de crisis. Un públic que no es para a aconseguir finançament per començar. Un públic amb demanda constant de ma d’obra i de cervells, inesgotable, exigent, que reclama tot el nostre talent amb més força que qualsevol ricatxo amb un xec en blanc. Que reclama capacitat d’organització, fets, aliè a les idees, als dibuixos, al treball previ, a les publicacions i al soroll. Un públic, però, agraït, exigent, que vol repetir, que necessita repetir. Un públic que demanda incessantment el que necessita. Un públic que compleix els nostres somnis més salvatges: pot ser educat a través de la pròpia arquitectura. A través d’un edifici ben fet, d’una demanda satisfeta, d’un escoltar-los de debò. Si es requereix una pèrgola aquesta emmagatzemarà i depurarà aigua. Una casa és seguretat. Un hospital, un paviment. Una coberta vegetal, un parc. I fer-ho bé és restituir-los la seva dignitat, augmentar la nostra, agermanar-nos i, al final, créixer com a societat.
 cc: dpr barcelona

A Haití va col·lapsar un camp de refugiats sencer després d’una tempesta tremenda. Les tendes de lona van volar. Tothom es mullava, tenia fred, es desesperava mentre perdia utensilis i perdien els nens a la confusió. Entre els habitants va començar a córrer la consigna d’anar a refugiar-se a l’hospital, ja que era “l’únic edifici de tot el camp dissenyat per un arquitecte”: era l’hospital per dones embarassades construït en una setmana que abans he esmentat. I això és credibilitat: l’edifici va aguantar, amb el vent, amb la pluja, amb les embarassades i amb tot un terra palafític col·lapsat de gent que volia refugiar-se de la intempèrie. Voluntat estètica, professionalitat, ètica, compromís i, sempre, diversió i a seguir somniant: això és la veritable l’arquitectura del segle XXI. Quan esteu amb els amics bevent una cervesa (o cinc, que equivalen a un sopar) a un bar qualsevol penseu a deixar l’import sobre la taula i enviar-lo, després, a AfH. Probablement el veieu convertit en escola un mes més tard. 
 cc: dpr barcelona
(gràcies a Ethel Baraona per les fotos)