Visitant alguns Fisacs

(Fotos dels tres edificis de Fisac en color i b/n: Jaume Prat. La resta d'imatges estan tretes d'internet.)


El passat 14 de desembre vaig anar a Madrid. Feia dies que ho havia de fer per temes més o menys relacionats amb l’arquitectura i una possible tesi doctoral que no acaba d’arrencar, i no ho vaig posposar més perquè Madrid sempre és un plaer i perquè els arquitectes José María Sánchez i Iñaqui Carnicero, professors de l’ETSAM, van tenir a bé convidar-me a la seva classe per tal de corregir els seus alumnes abans que entreguessin el projecte final de semestre. La classe em va posar de bon humor.

Sempre arribo als llocs amb temps. Més si aquest lloc és Madrid. Més si tinc oportunitat de fer un bon esmorzar i, abans o després, visitar qualsevol edifici que m’interessi. En aquest cas vaig decidir perdre’m pel Viso, aquesta colònia d’habitatges unifamiliars que un madrileny, Rafael Bergamín, i un català, Eduard Ferrés i Puig, van parir plegats, poc abans de la Guerra Civil, al nord del barri de Salamanca, relativament a prop d’on ara s’aixeca el Santiago Bernabéu, a l’est de la Castellana. Potser Madrid no va tenir mai modernisme, però, decididament, el seu noucentisme excel·leix més que el nostre i va marcar el teixit de la ciutat. En aquest cas: delicioses casetes unifamiliars on ara viuen la Infanta Elena i cia (no comment) i on tenen l’estudi arquitectes com Moneo o Navarro Baldeweg. Cases coquetones entre massa tràfic. Racionalisme incipient que, actualment, segueix impressionant. Equipaments convivint amb elles tals com edificis governamentals als seus límits, alguna residència militar, algun cole pijo i, sobretot, al seu límit sud, format per la Colina de los Chopos, la Residencia de Estudiantes i el CSIC: les joies de la corona. La Residencia de Estudiantes té la virtud de posar-me sempre de bon humor: hi vaig i sento les passes de Buñuel, de Dalí, d’Unamuno, Falla o Ortega, i de tants altres que hi van viure. M’adono que vesteixo semblant a els estudiants que s’hi allotgen, i el meu ipod em dona el mateix aire absent que ells: sembla que sàpiga on vaig.

Vaig viatjar allà a la recerca de la cantonada (obliqua com moltes de la capital) entre Joaquín Costa i Velázquez: la seu de l’Institut de Microbiologia del CSIC, bastit a la dècada dels 50 per Miguel Fisac, que sabia recentment restaurat. Ja ho diu el seu nom: immobles. Allà era, òptimament conservat i llest perquè en fes fotografies. Fins i tot el segurata em va deixar accedir al pati interior a fer de les meves. Llàstima de l’hora: l’edifici s’ha de fotografiar de tardes i jo volia anar a l’ETSAM d’horeta per tal de devorar un espantós mixto: sort que els que serveixen als bars del carrer són bastant millors; pegues dels serveis subvencionats. Quan estava fent les fotos vaig girar el cap: rere meu va aparèixer, com per art de màgia, la capella del CSIC, obra del mateix arquitecte, que ignorava que estigués en contacte visual amb l’edifici que volia estudiar. Prèviament m’havia trobat, casualment, amb el Centre de Documentació del Patronat Juan de la Cierva, del mateix arquitecte. Rere seu, un altre institut del CSIC, del de Química. A la vista de l’església, la torre que va bastir pels mateixos promotors, entremig d’altres edificis de l’arquitecte dels qeu parlaré algun dia. Tenia, davant meu, una sèrie d’edificis bastits per l’arquitecte a diverses èpoques, tots ells interessants: la seva opera prima, una de les seves obres majors, un edifici clàssic, la torre, els dos altres instituts. Què treure’n? Vaig fotografiar-los amb cura (ho sento: vaig haver de deixar la càmera reflex a casa, coses del pes, i es nota) i provar de relacionar-los. Aquest n’és el resultat.

1.  Carrer Velázquez/ Institut de Microbiologia

2.  Carrer Serrano/ Església del CSIC

3.  Carrer Joaquín Costa/ Centre de Documentació

4.  Institut de Química del CSIC

5.  Torre del CSIC

6.  La Residencia de Estudiantes

(ressaltats en blanc i negre, altres edificis de l’arquitecte)

Precisió constructiva:

Fisac construïa bé. Molt bé. En articles anteriors he visitat edificis seus saquejats per una allau, o deixats de la ma de déu oblidats a una ciutat amb massa patrimoni arquitectònic modern, com Vitòria, una ciutat que encara no es creu el seu present i s’entesta a viure de cascs antics i Ajuries Eneas entre Peñas Gancheguis, Fisacs, Moneos, Coderchs, Bayons, AbalosHerreros, Mangados. Edificis que, invariablement, aguantaven bé. O millor. Aquesta fe en la construcció, aquesta professionalitat, aquest domini de qualsevol tècnica que emprava, és transversal a totes les seves èpoques i a tota la seva obra. Fisac dominava el totxo, el formigó en massa, el formigó prefabricat. Els murs de càrrega i els pilars. Dominava, en suma, qualsevol element constructiu sobre el que reflexionés: reflexions des de l’arrel, capacitat de transformar-los i, per deformació, crear una cosa que-no-és-el-del-principi-sense-que-però-deixi-de-ser-ho. I ho feia de manera virtuosa.

L’església del CSIC: el seu primer projecte construït, en plena autarquia: indigència cultural, absència de materials bàsics, com el ferro, propietat de l’exèrcit (com la resta de metalls), un país deprimit, comissaris polítics... L’encàrrec no era cap perla: aquella part del Viso és anomenada “la Colina de los Chopos”, que queda limitada a l’est pel carrer de Serrano, on s’aboca l’església, i té un límit més difós, més natural, a oest, on s’ajunta amb els darreres d’edificis enormes que donen gairebé a la Castellana. La parcel·la té vàries hectàrees, prèviament contenia la Residencia de Estudiantes i, després de la guerra, va ser cedida, gairebé íntegrament, al CSIC. Fisac hi construirà des de 1942 (any de la capella) fins a 1959, i hi bastirà sis edificis, dels quals només vaig ocupar-me’n de dos. L’estil de tot ells, excepte del darrer, és aquest classicisme italianitzant, feixista, populista, fàcilment comprensible per aquest “generalísimo” amb esperit de subaltern que va esgotar totes les seves aspiracions culturals escrivint el guió de “Raza”. No obstant, els edificis, a segon cop de vista, excel·leixen per l’exactitud de les seves propostes, per la qualitat de la seva construcció, per la radicalitat del seu plantejament. L’església: òbviament un boicot. Els arquitectes Arniches i Domínguez havien projectat l’auditori que el CSIC necessitava abans que res. El projecte es va parar, després que aquests haguessin aconseguit aixecar tres metres de mur de maó massís, de dos astes (uns 60 cm), probablement. Portants. Fisac els recull i els puja, tal qual, convertint l’auditori en una església. Els deixa vistos a l’exterior i enguixats a l’interior. Pedra al terra, probablement sense forjat sanitari. No cal. Mobiliari ben dissenyat. Pintures horroroses a les parets, totes elles ben conservades (cosa que vol dir que no hi ha humitats). Grans llums, salvades, encara, en el sentit de la crugia curta: voltes de maó de pla sense un gram de ferro. En tot l’edifici no n’hi haurà per l’estructura. A partir del Teologat dels Pares Dominics la girarà 90º i allà es quedarà fins al final de la seva vida. Com farà, més tard, Miralles.

L’Institut de Microbiologia: el canvi de paradigma. Una de les seves obres majors, per la que dissenyarà un tipus de maó específic que faran servir altres arquitectes insignes de l’època. Preocupat per la relació del tancament no portant amb les estructures porticades, Fisac criticarà els murs de maó de mitja asta (quinze centímetres aproximadament), monolítics, sense cambra d’aire, de maó massís enguixat interiorment, amb una pèssima resposta tèrmica, i proposarà, en canvi, un maó mecanitzat, buit, que pesa la meitat, trasdossat interiorment amb un supermaó de cinc centímetres amb fulla de suro o fibra de vidre intermèdia. I estem parlant dels anys 50. El full exterior de maó tenia un disseny específic, asimètric, amb una rebava que cobria la junta de morter i la feia inalterable al temps i a la intempèrie. Així, només es veia ceràmica. Ceràmica i prou. I els forjadets que la subjectaven: som a l’època del poc cantell i de l’absència de capes de compressió, del ferro dolç i dels experiments. La torre i les caixes d’escala, probablement semiportants, són de maó massís.

L’institut de Química. Com la torre, full exterior de formigó vist molt prim, d’uns deu o dotze centímetres, armat a una sola cara com era del seu gust, plegat sobre sí mateix, amb el forjat a una posició intermèdia i asimètrica entre el plec superior i l’inferior. La raó és molt senzilla: A sota, la caixa de persiana (enrotllable d’alumini), a sobre, espai pel radiador: gran part de la seva obra es resoldrà així. L’estructura pot ser a molts llocs. En aquest cas: entre vano i vano, pilastres exteriors trasdossades amb els baixants pluvials, afegits posteriorment, exteriors completament: fàcil de mantenir, ritme vertical poderós, línies d’ombres potents. El podrien haver acabat ahir.

El Centre de Documentació del Patronat Juan de la Cierva: façana completament plana, formigó in situ, modelatge de l’encofrat aparentment aleatori d’ampit a ampit. Gàrgola superior com a sobreeixidor d’emergència, tret característic de l’edifici al que se li ha confiat tot el seu aspecte. Una estructura inserta amb totes les de la llei, proteccions solars interiors, tan ben conservada com totes les anteriors.

Posició de la fusteria:

Fisac engreixarà i aprimarà les façanes a conveniència, sempre barallant-se amb les mateixes premisses: confort tèrmic, protecció solar, i aquell no sé què que identifica cada edifici, cada usuari, que prima les visions interiors, sensual, enigmàtic, poètic, inspirat. Només amb aquest tret, qualsevol dels seus edificis canvia, encara que sigui idèntic a l’anterior que ha construït. Disculpeu-me: no recordo com són les de l’església. Murs massissos de maó. Joventut. Serlianes a l’interior.

A l’Institut de Microbiologia, les fusteries surten fora del pla de façana. Aquest es composa pels maons especials que ha dissenyat, i és discontinu. Per davant, l’arquitecte disposa uns marcs l’alumini galvanitzat (que podrien no ser seus i ser el producte de la restauració: el que és segur és que li han respectat la posició de les fusteries, per tant, el que es pugui dir sobre ells serà anàleg al que es pogués dir de les originàriament dissenyades, sigui quin sigui el seu material). Aquest marc és, probablement, postís, o retòric, o fals, segons com es vulgui dir: en tot cas no és estanc. Així que, obligatòriament, ha d’aparèixer algun artifici posterior que impedeixi l’entrada d’aigua, artifici que, obligatòriament, funcionava. El marc ha de ser gruixut, molt gruixut interiorment, per tal d’emboquillar els dos envans i salvar les dues fulles eficaçment.

A l’institut de Química les fusteries formen el pla interior de la façana. Fora, una línia d’ombra. Fora, la persiana, la protecció solar. La façana plana ha girat com un mitjó i ha quedat (amb l’ajut del cel-ras i del pla virtual del radiador) a l’interior.

Al Centre de Documentació del Patronat Juan de la Cierva (aquell fatxa espantós) la façana és plana. Si és plana és plana. Plana per dins, plana per fora: les fusteries, enrasades al pla exterior, es porten la seva protecció solar embeguda. L’aïllament tèrmic trasdossarà l’interior enganxat a la façana, i tot plegat formarà la primera banda de l’edifici.

Finestres corregudes:

Tots els edificis estudiats la tenen, excepte l’església. Entenc per finestra correguda un pla de llum continu, horitzontal, obert a tot el llarg d’un mur o d’una façana. Sigui de la manera que sigui. Sigui amb el sistema constructiu que sigui. Vaig adonar-me d’això gràcies a l’escola Karl Johan, de Göteborg, obra d’Erik Gunnar Asplund, que sortia a un llibre que vaig robar a un arquitecte que no se’l mereixia i que conservo com una joia després d’haver-li malmès el folre durant la fuga. Aquesta escola és un edifici de murs portants, caracteritzat per una successió de finestres completament quadrades enrasades exteriorment entre vano i vano de maó massís, vanos de longitud més curta que les finestres que emmarquen, de manera que el resultat final és un domini del buit sobre el ple només a les franges de les finestres: les altres són massisses, sense més. Això es contraposa a les espantoses finestres-corregudes-que-no-ho-són que massa arquitectes col·loquen avui en dia, consistents en unificar fusteries i panys massissos diferenciats mitjançant una pintura o un canvi de material de les faixes massisses horitzontals: falsos. Asplund fa una finestra correguda, precisament, perquè no amaga el que és la paret. No la disfressa. I, amb aquest gest, algú altre va poder inventar-se la finestra correguda dels cinc punts. En fi: un sistema.

EG Asplund, Escola Karl Johann, Göteborg: finestres corregudes en murs portants a base de fer el matxó més petit que el buit.

E.G. Asplund, magatzems Bredenberg, Estocolm: finestres corregudes amb planta lliure. 

Rafael Moneo, habitatges a Àvila: Finestres corregudes a base de finestres verticals molt juntes retallades al mur.

La cúpula de l’església presenta una enfilada de petites finestres que l’il·luminen zenitalment: sí, Santa Sofia és una precursora de la finestra correguda.

A l’Institut de Microbiologia: escola Karl Johann de nou, a la Fisac.

A l’Institut de Química: les finestres queden interrompudes per l’estructura exterior, entre mòdul i mòdul, amb una crugia curteta que redueix al mínim les llums curtes i va bé per les llargues. Línies d’ombra. Finestres apaïsades i un domini absolut del buit sobre el ple a la seva banda horitzontal, per 25 a 1. De tota manera, capsetes. Ritme. Baixants, afegits a posteriori. Línies d’ombra. Pautes.

Al Centre de Documentació del Patronat Juan de la Cierva, Fisac treballa una finestra correguda perfecta: L’estructura queda a l’interior, les bandes de formigó son continues i la fusteria enrasada amb elles. Bandes terses sense ombra, perfectes. 

Textures:

Tot material té textura. Fins i tot el formigó amb cendra de Tadao Ando, polit, amb aquell tacte vellutat com de seda. Fins i tot la ceràmica muntada en sec, o els grans panells d’acer inoxidable tersos com miralls la tenen. Fisac juga conscientment amb elles al llarg de tota la seva vida, fins a l’extrem que les seves èpoques queden caracteritzades pel seu us. Comença amb maó. Revesteix tan poc com pot. Troba el formigó, que encofrarà primer amb fusta i després amb una làmina de polivinil que subjectarà de diferents maneres: amb llistons de fusta separats, amb filferros, amb cordes. Aquests motllos, sempre iguals, que produeixen cada cop una peça diferent i única, caracteritzaran la darrera fase de la seva obra. Tot això conviurà sempre amb d’altres materials que li agraden: els panys de pavés, els panys de paredat que, treballats amb més o menys morter, o armats, arriben a equiparar-se al formigó, la fusta, algun mur-cortina excepcional.. Al Viso no es troben panys de formigó emmotllats amb polivinil, o no el conec, però el catàleg de textures que es troba recorre tota la seva obra i permet fer-se una idea global del treball d’aquest arquitecte.

Fisac, seu editorial Dólar, 1976: formigó prefabricat encofrat amb polivinil, motllo únic que li permet obviar les fusteries.

 A l’Institut de Microbiologia: Maó. Maó de dos menes diferents: quan aquest és portant es treballa massís, en parets d’asta o asta i mitja. Les juntes de morter tenen gairebé un terç de l’amplada del propi maó, massís i estret. La percepció dels murs es fa, doncs, molt sensible a la distància: a prop, quan els podem tocar, és bast, agressiu, amb un punt salvatge. A mitja distància la paret vibra, les cantonades a penes es materialitzen, els petits forats apaïsats i profunds li donen un aspecte tosc però controlat. Si te la mires de lluny és homogènia, bruta, complexa, i marca a la perfecció el volum de l’edifici.

El seu maó especial canvia la junta emmorterada per una línia d’ombra. El seu plom no és vertical, sinó que està inclinat cap a dins (per tal de solapar-se millor i que l’aigua llisqui): el maó queda més net, més taronja, més brillant i la junta és gairebé negra. Les juntes verticals desapareixen i només es marca una successió de línies horitzontals cada pocs centímetres. De prop apareix una intensa vibració. De més lluny es marquen les bandes d’una manera molt potent. De lluny la paret vibra homogèniament, i l’escala del maó queda molt ben marcada en relació a les faixes massisses i els forjats.

L’església es treballa amb un maó massís petit, amb junta marcada, produint l’efecte que he explicat abans.

L’institut de Química Disposa en façana peces de formigó in situ o prefabricades en obra, corbes, de manera que els seus límits queden difuminats. El morter és de color gris clar, l’encofrat de fusta, taulons horitzontals més o menys ben col·locats, amb una junta que mai és perfecta. Això dona una certa aleatorietat que les difumina.

Al Centre de Documentació del Patronat Juan de la Cierva el formigó es treballa de manera anàloga a l’anterior, però en bandes perfectes horitzontals, ininterrompudes: rugositat contra la llisor del vidre pautat per les fusteries horitzontals.

La relació amb la ciutat:

Fisac no sembla sentir-se gaire còmode a Madrid, ni a la ciutat en particular. Molts dels seus edificis s’amaguen rere tanques més o menys ben treballades. D’altres, com la IBM del passeig de la Castellana, estan directament blindats: neguen el carrer. Els seus plans urbanístics estaran basats en la caseta i l’hortet, en el jardinet, en el nucli familiar aïllat dels veïns. Fins molts dels seus edificis d’habitatge especulatius es disposen de manera perpendicular al carrer, oberts contra espais de respecte sense tràfic a costa de perjudicar encara més uns barris sense cohesió social: res que no s’hagués inventat ja el Moviment Modern. A la Colina de los Chopos comença alineant l’església al carrer, gest heretat de l’auditori. De tota manera, la resta del programa i els altres sis edificis es mantindran amb aquesta alineació, i tot el pla urbanístic tindrà la directriu del carrer Serrano (nord-sud), disposant-se ordenadament i jugant amb preexistències com la pròpia Residencia de Estudiantes. Ja fora la Colina, dispersos pel Viso, es donen els altres solars: El solar de l’Institut de Microbiologia és molt complex, amb alineacions potents dictades pels carrers Joaquín Costa i Velázquez. Allà l’edifici serà una trinxera: forma una mançana i, a dins, hi crea un microcosmos, un jardí aïllat i separat del carrer pel propi edifici i per la secció, que el deixa uns metres més amunt. Els instituts agafen la directriu del carrer Joaquín Costa i l’exploten independentment de la seva posició, quedant sempre oblics respecte dels carrers a que s’entreguen. Les tanques es fan imprescindibles. Els accessos es produeixen per placetes, i només aquestes endollen els edificis amb el seu entorn, de manera puntual. Com si fossin salts quàntics. El Juan de la Cierva s’alinea, de nou, amb el carrer, però sense fer ciutat: és la tanca a qui es confia aquesta característica.

IBM, la Castellana: edifici-trinxera.

Algunes dels seus habitatges unifamiliars, com el seu, tindran patis privats. Jardins. Jardí significa, etimològicament, paradís en persa: sembla com si les finestres servissin més per il·luminar que per mirar.

Cada un d’aquests edificis mereixeria una anàlisi per separat. M’he deixat al tinter alguns trets rellevants que els relacionen amb altres obres dels arquitectes, o que els caracteritzen solets, o fins que formen, encara més, famílies entre ells: trets com les caixes d’escala, que ensenyen que Fisac tenia un edifici al cap que repetia incessantment. Trets com la cúpula de l’església, calcada de la de Santa Sofia d’Istanbul: si es fa pivotar la nau sobre ella mateixa tindrem altres esglésies de l’arquitecte, com la del Convent dels Dominics. Si la nau es deforma en ventall assimetritzant les dos parets tindrem Canfranc, Vitòria. Trets com les placetes d’accés, que tan sols he insinuat. No cal. La idea és adonar-se de com l’arquitecte es transformava, feia servir la quantitat d’encàrrecs que tenia per reflexionar sobre el pas del temps, de les tècniques constructives, per depurar-se, per provar experiments: per reeixir-ne alguns, per fracassar-ne d’altres. Per ser inconformista. Per ser arquitecte.

trets similars

plaça d'accés a l'Institut de Química

...i aquell no sé què. Aquell no sé què del que sempre parlava. Un no sé què que, insospitadament, va tenint relació d’edifici en edifici. Cada cop més deixat anar. Cada cop més domèstic, més econòmic, més automàtic i, alhora, tan inspirat com el primer no sé què més esforçat, més mecànic. Cada cop fent menys amb més. Fins a l’extrem que els usuaris ho noten i els darrers edificis (més blindats, més desconfiats, més esquemàtics) tindran una domesticitat de la que estaran mancats els primers: deixar-se anar i ser, a la fi, tu mateix.