divendres, 25 de novembre de 2011

Josep Llobet: una casa a la costa catalana 1/2

Gràcies a Josep Llobet pel seu interès màxim, pel seu entusiasme. Gràcies als propietaris per obrir-me la casa amb total amabilitat. Gràcies a Natàlia Ojeda per donar-me les imatges totalment processades. 
Totes les fotos, inclosa la del Teatre Atlàntida: Jaume Prat



    Som a un indret indeterminat uns quants kilòmetres al nord de Barcelona, a un terreny costerut a uns tres o quatre kilòmetres en línia recta del mar, perfectament visible des d’aquí. Al costat oest d’un terreny accessible des del punt més baix, a sud, coincidint amb la bona orientació, hi ha un torrent sec la major part de l’any poblat amb una vegetació densa de canyes de riu i alguns arbres, pins la majoria. N’hi ha algun més dins la pròpia parcel·la. Molt a prop, algunes bones cases construïdes per Tusquets, Bonet Castellana o Coderch.
     Aquesta és la història sobre com habitar un lloc curosament triat. Sobre com mantenir, dia a dia, visita a visita, aquesta sensació de descoberta d’un paisatge, del gaudi del mar allà a prop. D’un procés d’anada i tornada que comença enamorant-se d’unes sensacions, buscant el terreny on fer-les possibles, habitar-lo mitjançant alguna cosa semblant a un refugi que contingui tot el que els usuaris considerin necessari, i, després de tot aquest procés complex, poder recuperar, i, a ser possible, potenciar, aquest sentiment inicial. No parlem d’una casa: parlem d’una llar, treballada intensament pels seus propietaris.
     Els propietaris necessitaven un mitjancer, algú amb sensibilitat suficient com per entendre els seus desitjos. Van trobar l’arquitecte Josep Llobet i el procés va començar.
     És molt fàcil parlar de la feina que un arquitecte realitza per a construir una casa de tanta qualitat. Dels seus set avantprojectes, de les negociacions amb l’ajuntament, d’un projecte executiu dibuixat amb una precisió enorme i d’una direcció d’obra exhaustiva, d’aquelles on deu resultar absurd comptar visites. Tot això hi és, i fer-ho forma part de la nostra feina.
     Enlloc d’això parlaré dels propietaris. Aquests s’han exigit un nivell de feina semblant a la del propi arquitecte. Han hagut d’entendre tots els avantprojectes, imaginar-se’ls, traduir-los i fer un esforç per a guiar l’arquitecte i afinar la seva feina cap a la direcció que tots plegats volen. No es fan avantprojectes per esport: es fan per necessitat.
    Aquesta és una casa gran, una casa cara, una casa feta per a gent que té un cert nivell econòmic. És fàcil fer-se la reflexió fins aquí i parar. El que cal remarcar és que això no és suficient per a explicar-la. Reivindicar la feina, reivindicar les ganes que tot surti bé. Reivindicar l’esforç comú, la lluita. I explicar que això no té absolutament res a veure amb aquest nivell econòmic. Sí té a veure amb la sensibilitat dels propietaris. Si té a veure amb una certa cultura, amb unes ganes de viure bé totalment independents d’un pressupost. I és sota aquest prisma que cal mirar la casa.

     Abans que res, un diàleg entre els propietaris i l’arquitecte. Un acord que, quan qualla, es dibuixa bé i es passa a construir en un procés actiu i obert que no abandona aquest diàleg en cap moment. I que continua amb la direcció d’obra i amb la casa acabada, ja sense la presència de l’arquitecte que ha ajudat a concebre-la. Ara cal confirmar, descobrir, corregir, inventar les claus per a habitar-la. El procés no acabarà en tota la vida útil de la casa: l’habitar és un fet actiu i conscient. Ha de ser així quan es vol fer de l’habitar un fet humà. Quan volem viure en unes condicions dignes, quan volem usar l’arquitectura com a tal i no com si habitéssim refugis precaris equiparables a llodrigueres sense sentit ni intenció. Per a sobreviure no cal l’arquitectura. Tan sols un espai sec, un pany a la porta i una bona estufa que gasti poquet.
Croquis avaluant possibilitats de disseny.
     La generació de l’espai, o dels espais, es fa a partir de moviments. De fixar mirades. Dels desplaçaments per la casa, de la posició relativa dels ulls quan som asseguts. Els espais s’escapen, constantment. Un es pot asseure a pocs punts de la casa on fer-ho no convidi a aquesta mirada dinàmica, inestable, però, alhora, amb un component lúdic, calmat que dona a l’habitatge el seu caràcter de refugi, de lloc viscut, introspectiu. L’acotació, la delimitació no es fa a través de quatre parets i unes finestres ben posades: es fa amb el paisatge, es fa acomodant els ulls, acotant un territori que no té res a veure amb els límits de propietat que els habitants han pagat.
La biblioteca amb finestres a l'alçada de la vista. 
    La casa és, en el sentit literal del terme, sensacional: entra, es configura, viu, respira a través dels sentits. Els usa com a pur material de construcció.

     Al principi hi ha la tria del lloc, que els propietaris van fer conjuntament amb l’arquitecte. He descrit la parcel·la a l’inici de l’article, i, lligada a aquesta descripció física hi ha una sèrie de consideracions legals molt hàbils: el límit oest de la casa no es delimita per una distància arbitrària que l’ajuntament i els promotors han decidit deixar fins al límit de la parcel·la, sinó que ho fa contra el límit que marca la distància mínima respecte del torrent. Cosa que vol dir, a més, que ningú els edificarà al costat. A l’altra banda del torrent la llera de la muntanya està protegida: les condicions de la casa no han, per tant, de variar.
El porxo d'accés obert contra el torrent.
     A sud el pendent cau d’una manera sobtada. La cota del carrer deu ser ben bé sis metres per sota el nivell del terra dels espais d’estar. El nivell inferior (el d’accés) s’obre exclusivament a oest, contra el torrent, acotat per la veritable paret que formen les canyes de riu que el voregen. Encara a sud, el paisatge proper queda format per unes cobertes anònimes: les cases ja estan construïdes i queda perfectament comprovat que no taparan cap vista.
La casa des de la parcel·la superior, encara sense edificar.
    La parcel·la va ser considerada massa gran pels propietaris, que van segregar-la i quedar-se amb la que compleix les condicions que he descrit. Amb una consideració addicional: el terreny resultant era el més difícil de construir. D’aquesta dificultat se’n va fer virtut i es va fer servir a favor del projecte.
Emplaçament de la casa amb el torrent. A ma dreta, a tres kilòmetres, el mar.

     Després ve la forma.

     Al paràgraf inicial esmentava la sensació de descoberta permanent que la casa regala als seus visitants i habitants cada cop que entren.
     El seu espai, la seva configuració és totalment centrífuga. La casa s’organitza a partir d’un centre buit, amb tot el programa necessari per a fer-hi vida organitzat en una sola planta, a la que s’arriba per unes escales que la comuniquen amb una planta semisoterrada que serveix l’anterior contenint els espais d’arribada, el garatge i tota una sèrie de magatzems i espais tècnics.
Planta soterrani. Accés (en pendent ascendent) i llum natural a totes les sales. 

Planta d'estar: tot el programa principal, jardí, vistes.

Planta de coberta. 
     La casa es disposa al terreny com un panòptic deformat, estès a partir d’aquest centre, amb una sèrie d’habitacions tancades respecte d’aquest centre (portes complexes a través d’espais servents, que les independitzen de la part social) per als diversos usuaris i una sèrie d’espais d’estar comuns amb una relació més franca amb aquest centre, però mai directa, i oberts al jardí, un espai més o menys pla que, a partir d’una distància determinada, cau suaument fins a una piscina desbordant que es vol mesclar amb l’horitzó, amb el mar. Sota d’ella, un mur de contenció i el carrer, invisible des de la casa.   
  
     Important: l’espai habitable no és, ni vol ser, l’espai cobert i climatitzat. És tota la parcel·la habilitada per a ser-ho. I, sobretot, és tot l’espai que s’obre a les visuals que genera.
     La diferenciació entre els espais interiors canvia en funció de l’espai on ens trobem. A les habitacions i a la cuina hi ha finestres: el paisatge s’emmarca, l’interior és un interior, una mena de cabaneta dins la casa.

     Els espais de circulació al voltant del pati són espais interiors molt clarament delimitats respecte l’exterior que forma aquest pati. Un exterior delimitat, acotat, un exterior que introdueix la natura salvatge al cor de l’habitatge. El pati es tanca amb uns panys de vidre fix enormes i no està pensat com a espai d’estar: és més una reserva per la vista, un organitzador, un no-lloc concebut per al confort visual dels habitants. Una dada clau: les portes de sortida no són ben bé portes, sinó finestres d’alumini pivotants a les que, conscientment, no s’ha fet cap esforç per amagar les guies al terra: no cal. Millor d’aquesta manera, convertint l’acte de sortir el pati en una decisió conscient.

     Als espais d’estar (menjadors i diversos espais amb sofàs), en canvi, les finestres corredisses que protegeixen l’interior tenen les guies encastades al terra per tal que la transició interior-exterior sigui totalment franca, directa. I madura: Llobet entén que no és necessari cap artifici per a obrir l’espai completament a l’exterior. Amb el 70% que dona un sistema de finestres corredisses completament obert és suficient.
    
     La casa acaba prenent la seva forma a través de set avantprojectes i un projecte definitiu. La clau per entendre-la és el procés que va des del quart avantprojecte al projecte final.
Primer avantprojecte: encara tres plantes, ortogonalitat, planteig sobre una esquena contra la mitgera superior. 
     El quart avantprojecte és el primer de tots que configura i fixa definitivament el programa: de sud a nord, espais d’estar, habitació principal, dos habitacions per fills, una de convidats a l’extrem nord-est i una sèrie d’espais servents dels anteriors, organitzats, i aquesta és la novetat d’aquest avantprojecte, al voltant d’un pati que acompanya l’escala d’accés des del pis inferior d’accés. Cap d’aquestes peces es mourà d’aquesta posició relativa.
Quart avantprojecte: les peces prenen la seva posició definitiva. Habitatge en una sola planta servida per la inferior. Aparició del pati.

Sisè avantprojecte. La casa es desortogonalitza i va prenent, gradualment, la seva forma definitiva. 
     L’altra clau per entendre la casa és el treball paral·lel de Josep Llobet (juntament amb Pedro Ayesta, Laia Vives i, sobretot, Pep Llinàs) sobre un altre projecte: l’excepcional teatre Atlàntida de Vic. El diàleg entre la casa i el teatre és tan important per al projecte definitiu com el propi diàleg entre l’arquitecte i els clients. Val a dir, i és una apreciació important, que les similituds entre els dos projectes no estan explicitades per Josep Llobet: són de collita pròpia, però, quan vaig comentar-les-hi, aquest es va mostrar interessat en aquestes similituds i les va acceptar com a conseqüència d’un treball coherent. Analitzem-les.
Llinàs-Llobet-Vives-Ayesta arqs, Teatre Atlàntida. El dibuix és molt complex. Al centre i a dalt, prolongant el jardí de l'antic conservatori de Manel Joaquim Raspall, el passatge públic que defineix l'edifici.
     El trànsit del quart avantprojecte a la casa construïda és, sobretot, un treball sobre les visuals de la casa. Un treball que portarà Llobet a desortogonalitzar-la, a treballar amb una sèrie de línies obliqües que tenen a veure amb l’adaptació topogràfica i, sobretot, amb la voluntat que, des de tots els espais oberts al centre (les portes de les habitacions singularment, l’arribada de l’escala, òbviament els estars) es pugui arribar a veure el mar: la casa es fa totalment permeable a la vista.

     Aquestes visuals són el fil conductor de la planta.
     Al teatre Atlàntida de Vic, l’equip de projecte guanya (inapel·lablement, tot i que es va apel·lar, però això és una altra història que millor que no expliqui) el concurs no per la qualitat del espais interiors del programa (bellíssims tots ells), sinó per la introducció d’un passatge interior que lliga l’accés superior amb l’inferior. Aquest passatge, ara un carrer més de Vic, usat i estimat pels ciutadans, dona accés a totes les parts del programa.
Teatre Atlàntida: Al centre del volum, l'entrada del passatge, que es desenvolupa cap a l'esquerra de la fotografia i el connecta fins al conservatori, que treu el nas rere la caixa escènica. 
         El que és el flux de ciutadans al teatre Atlàntida són les visuals a la casa. Una d’elles (la visual major, que, d’una manera absolutament afortunada, no té res a veure amb cap eix organitzador) travessa longitudinalment tot l’edifici d’una punta a una altra, des d’una vidriera col·locada a la part inferior fins a un dels estars. Si ens situem a l’altra banda d’aquesta vidriera (curiosament fixa: Llobet es va mostrar dubtós d’aquesta decisió, que, en tot cas, prendrà sentit o es rectificarà en funció de la manera d’habitar la casa dels seus propietaris) circuïtem la casa al voltant del pati fins arribar a aquest estar i al jardí, o fins a prendre l’escala i sortir, amb uns  moviments semblants als que el passatge del Teatre Atlàntida imposa. El grau de complexitat és, aquí, major, per la introducció d’aquesta visual neta que travessa tota la casa, innecessària al Teatre Atlàntida, tan per l’escala de l’edifici com perquè aquest s’obre a l’espai exterior d’una manera totalment diferent. Més detalls properament.


     Un cor i unes visuals. La part principal del programa s’havia de desenvolupar en una sola planta. La configuració del terreny no la permet. La secció i la planta es van acomodant i deformant en funció d’aquests paràmetres. La planta acaba prenent una forma de fus que Llobet explicava d’una manera molt gràfica desplaçant les seves mans per sobre el plànol: “la casa es va clavant progressivament al terreny”. El dinamisme que acompanya el seu funcionament és, també, un dinamisme compositiu. Puc imaginar-me perfectament Llobet, a la taula del seu estudi, fent esbossos sobre la planta reproduint exactament aquesta moviments.
     Hi ha un altre mecanisme compositiu clau per entendre tan els moviments com la pròpia planta. En realitat les peces principals de la planta són perfectament ortogonals. Aquestes es conformen per paquets invariables (les dos habitacions dels fills, la principal, convidats, etcètera) que van dansant entre ells en un ritme entre musical i pictòric, aglutinades, foses entre elles pels espais de circulació. Les peces s’orienten cap on es creu convenient. Els espais de circulació organitzen aquestes peces en funció de les visuals. La planta ja està feta.
Detall de planta:  dormitoris dels fills. Les peces són perfectament ortogonals i se'n deformen les transicions. 
     Josep Llobet (desvetllant una interioritat) va demanar-me que l’article no fos neutre i tragués el defectes de la casa. Sense por. Només he estat capaç de trobar-ne un, i, un cop trobat, ni tan sols estic segur que pugui ser llegit com a defecte. Explico i justifico: abans he descrit les plantes d’aquesta casa com un negociat entre els propietaris i l’arquitecte, cristal·litzades i construïdes quan hi ha acord. El moviment de desplaçament i lliscament final entre les habitacions dels fills i les habitacions dels pares deixa, a la versió construïda de la casa, un espai completament buit, inútil, tapiat, entre aquests dos sectors de la planta. Si l’espai tingués dos metres més d’amplada seria una sala d’estar fabulosa. Però no s’ha volgut així: el pati perdria el seu caràcter i imposaria una altra manera de circular-lo, amb més passadís que potser no es faria servir. I la llei de les visuals no es compliria. Hi hagués hagut, però, una altra manera d’apropiar-se d’ell: anàlogament al tall que separa l’habitació principal de la biblioteca. Les dos peces giren entre elles i acaben obliqües, disposades en un angle agut que crea un trapezi que tindrà poc més de metre vint de base menor. Aquest trapezi es tracta com un buit, com un pati sense terra que dona al garatge i que s’aprofita per a crear una veritable lluerna vertical, una finestra oberta contra un mur de formigó, sense cap altra vista que la textura d’aquesta paret, que introdueix al rebedor una nova qualitat de llum, una llum bella, matisada, tranquil·la, reposada, que la propietària ha decidit valorar disposant, allà, un moble estimat per ella (una peça molt maca de fusta gravada, potser de cent anys d’antiguitat).

     A l’altre angle de la casa tampoc s’ha volgut, potser per evitar repeticions i treure intensitat a aquest artifici, repetir el gest.

     He afirmat repetides vegades que els arquitectes no s’equivoquen quan projecten. Per tant, els defectes no poden ser defectes. En aquest cas, una mena de recambró secret dins la planta, inaccessible, ens parla d’aquesta relació amb els propietaris. D’un arquitecte compromès que ha construït la casa tal com s’ha acordat. L’arquitectura de la casa no s’ha volgut perfecta: s’ha concebut com un joc d’equilibris entre el que vol l’arquitecte i el que volen els propietaris. I la planta és l’expressió d’aquest acord, de vegades tens, d’altres feliç. Finalment satisfactori des del moment en que parlem d’una casa que és, amb tota seguretat, arquitectura.
     Una segona cosa que crida l’atenció respecte de la planta és un tall al mig del pati. Allà hi ha una porta corredissa. Formalment és dèbil. Funcionalment és d’una precisió exquisida: oberta, la casa funciona pels propietaris i els seus fills. Tancada, la casa funciona exclusivament pels propietaris. I la porta garanteix el bon comportament energètic de la casa, i en minimitza el consum permetent tancar-ne una bona part: s’estira i s’encongeix a plaer, sense necessitar cap altre recurs.

     En secció: una plataforma plana a cota superior del terreny. Un jardí que cau com s’ha descrit. Una escala que baixa fins a la planta d’accés. I, sobretot, una col·lecció d’episodis que entreguen la casa contra el terreny en funció de la seva posició relativa, deixant una casuística de soterranis i espais habitables a baix, complexitzant el programa. El que a la planta són les visuals en secció és la llum. Aquesta travessa tota la casa i a penes hi ha espais (i, quan hi són, són servents) sense bona llum natural. De vegades trobada i potenciada en obra.

     La suma dels processos lògics de composició de la planta i la secció no donen, en absolut, la volumetria de la casa. Aquesta s’ha retorçat, torturat, treballat (com a tot bon projecte) anàlogament a la planta i a secció i té a veure amb les dos, però amb un plus important: la composició i el moviment de les cobertes.

Façanes.

Bellissim dibuix d'alçat per estudiar la finestra de la biblioteca (amb façana de zenc per poder-la aïllar tèrmicament, que demostra el grau de control que Llobet imposa a la casa. 
     La casa és una suma de cobertes inclinades, foses perquè semblin una de sola. Un volum únic curiosament molt semblant, també, al Teatre Atlàntida de Vic. No per mimetisme, en cap cas, sinó per repetició dels mateixos processos: estem parlant de dos edificis que comparteixen un dels arquitectes del teatre. Hi ha, però, una variant important, fonamental: la coberta abans esmentada vol, en dos de les tres façanes (la sud i la oest, on s’hi aboquen  gran part dels espais d’estar principals) deslligar-se del volum, crear caixa, protegir l’edifici mitjançant ràfecs enormes. A nord i a oest s’enrasa amb les façanes de la casa. El material de les façanes i el de la coberta no es corresponen: la coberta és, sempre, autònoma.
Joc complex de lluernes, pati, volumetria per il·luminar el passadís. 
     Les cobertes van girant en funció d’on s’obren els espais d’estar. Les obertures principals, les finestres o les baconeres, corresponen a la línia d’aiguafons. Des d’ella pugen, majoritàriament en una sola pendent, fins a l’altre extrem de les peces, sempre (important) il·luminades per dos orientacions: a sud o a oest des de baix, a nord o nord-est zenitalment, mitjançant petites obertures molt complexes que descriuré més tard.
Secció per dormitoris: llum baixa mitjançat finestres, llum zenital. Notar el detall exquisit de la colocació de la caixa de persiana (amb una reixa inferior per provocar ventilació creuada. 

Secció per estar i vestíbul. A sota, aparcament. Sempre llum baixa de sud i llum zenital a nord. 
     Els espais d’estar no reben llum zenital: es conceben com porxos direccionats cap al mar, oberts a sud cap a una sèrie de porxos exteriors i a nord cap al rebedor i el pati que el perllonga.

     El rebedor és, no podia ser d’una altra manera, l’espai amb més complexitat de llum: llum de nord a través de les vidrieres franques, obertes, contra el pati. Llum de nord zenital just sobre l’escala, acompanyant-ne a pujada (o fent baixar la llum cap als soterranis, sempre plens de llum creuada), llum d’aquesta lluerna vertical abans descrita, llum de sud, sense incidència solar, a través dels porxos climatitzats i oberts que formen els estars.

     Tots aquests recursos funcionen perfectament. Desplaçant-nos uns pocs metres canvien totes les condicions, i, per tant, les sensacions que rebem de la casa. Sembla talment com si la construíssim a cada moment, a cada mirada, transformada constantment segons la nostra posició relativa.
     Els habitants de la casa encara se n’estan fent amics, i trobant, constantment, noves formes d’usar-la, d’habitar-la, imprevistes durant el projecte: l’arquitectura torna tots els esforços que se li han dedicat amb escreix.

1 comentari:

Anònim ha dit...

gran entrada! felicitats per la feina i pel projecte escollit!