Josep Llobet: una casa a la costa catalana 2/2

    Quan l’arquitectura es construeix deixa de ser un exercici abstracte. Està en funció d’uns materials, d’unes tècniques, de com l’edifici respon a un medi ambient concret.

     A l’article anterior he parlat de la casa a la costa catalana com si aquesta fos una maqueta. I, alhora, he dit que la casa és sensacional. Si les sensacions ens entren pels sentits, pel que podem veure i tocar, això ens relaciona directament amb uns materials, amb unes tècniques que han possibilitat que aquest esquema es percebi d’una determinada manera i no d’una altra. És això el que nosaltres percebem com a casa, i és d’aquesta pàtina superficial, de la materialització, del que la sustenta, del que m’ocuparé d’ara endavant.

      

     Preguntat Llobet per la dificultat d’imposar als propietaris una casa de formigó, aquest va riure: “van ser ells qui m’ho van proposar”; tenien perfectament clares quines sensacions volien. A partir d’aquí, l’ofici i, sobretot, la inspiració (tones d’inspiració) de l’arquitecte treballen, torturen, mimen el material i el menen al que aquest vol transmetre.

     La casa s’ha construït amb molt pocs materials: formigó, zenc, diverses qualitats de vidre, fusta, pedra natural, acer cor-ten. Guix. Poca cosa més.

     La casa queda dominada pel color gris dels materials triats en brut. Els escassos colors que hi ha són d’altres materials deixats també en brut. Està molt ben construïda, i la dialèctica entre l’aspecte rocós, mineral, bast dels materials i el refinament de les tècniques li dona una vibració especial. La casa té un contrast molt fort entre la seva percepció quan se la mira des de l’exterior i quan ets dins, on la mirada queda reposada, menys tensa, on les sensacions són de tranquil·litat total.

     El formigó es tracta en brut, cruament, com un material bast. Sembla que s’expressi a través de les seves cicatrius, de vibrats deficients, de juntes fredes aparentment descontrolades. Res més lluny de la realitat, per les raons abans esmentades.

     El zenc està poc patinat. Quan vaig visitar la casa ja portava un cert temps construïda i funcionant, i la coberta havia adquirit una pàtina superficial interessant, que havia deixat d’un gris cendrós tota la coberta.

     S’usa una pedra calcària fosca, fusta crua als mobles encastats i algunes divisòries (pintada a les portes), ferro rovellat i diverses qualitats de vidre.

     El formigó s’encofra amb fusta, majoritàriament. L’encofrat és relativament regular, de manera que té textura però no relleu. Hi ha murs que estan fets en una sola posta i les irregularitats del vibrat són una textura més.

     Talment com si fos una casa descrita per Michael Ende a la Història Interminable, aquesta sembla tenir una mida diferent per dins que per fora. Els murs són de formigó per dins i per fora, i els que donen a l’exterior estan aïllats tèrmicament mitjançant plaques d’aïllament tèrmic d’una certa rigidesa embegudes dins el mur. Quan aquest té continuïtat entre l’interior i l’exterior pot produir-se una diferència de gruix que, a més, coincideix amb alguna finestra. Les lluernes es defineixen en forma d’embut. Les caixes de persiana estan embegudes dins el propi mur.

     El formigó, doncs, està treballat amb uns encofrats molt complexos, amb gruixos, sovint, forçadíssims (arriba a tenir tan sols sis centímetres davant les persianes) i amb una plasticitat que li arriba a donar un caràcter gairebé expressionista. Talment com un motllo de silicona complicat per a fer pastissos amb formes divertides pels nens. Potser per aquest pudor que tenim a l’ornamentació, potser per aquest caràcter econòmic que tenim els arquitectes quan projectem, cap d’aquests artificis s’ha fet perquè sí. La contradicció que els gruixos de formigó imposa a la planta, enlloc de resoldre’s, s’ha fet servir per a produir aquests artificis que, a curta i mitja distància, vibren les façanes. Com, per exemple, la finestra de la cuina, convertida pràcticament en una escultura al seu contacte amb l’exterior.

     El zenc es treballa a junta alçada, tècnica que deixa grans panys de coberta amb una planeitat considerable, amb una vibració subtil. I que marca molt les entregues, els límits, on els detalls necessaris per entregar la coberta amb qualsevol cosa (una lluerna, un canaló) destaquen molt.

     En aquestes circumstàncies, els detalls constructius, les unions, les transicions, marquen la casa. Es treballen totes elles exhaustivament, amb precisió, amb tècnica. Els canalons, la protecció del cartró-guix, els goterons són d’un disseny exquisit. Les lluernes, els remats de les cobertes, els pany d’u-glass tenen, tot ells, detalls emocionants.

     L’edifici funciona tot ell amb geotèrmia: un pou ubicat sota la casa (seria maco pensar que sota el pati), ple de graves, aprofita la inèrcia del terreny per a preescalfar o refredar aigua, aire, el que convingui. Unes plaques solars disposades a un pany de coberta específicament dissenyat per a això (tan expressiu, jugant un paper tan semblant a la caixa d’escena del Teatre Atlàntida) reforcen el sistema.

      I mes: així com la secció de la casa d’estiueig dels Smithson es dibuixava pel pou la secció d’aquesta casa s’hauria de dibuixar pel pou de geotèrmia, ubicat sota la casa. Em diverteix pensar que el pati pesa tant que s’acaba enfonsant molts metres sota terra. Que la casa té arrels, com un arbre.

    

     Mil coses més: el garatge gairebé com una sala d’estar. El porxo d’accés, agradable, ombrívol, que juga amb les canyes de riu del torrent com si fossin una cortina, amb la negació de les vistes al mar, amb la nostra posició relativa (per primer i únic cop, mirant la casa), el camí a la porta d’entrada, marcat subtilment erosionant el paviment de formigó.

     Un episodi deliciós, infotografiable, indibuixable, també, que tan té a veure amb els espais regalats, una mena de tonteria, gairebé una broma privada elevada a un dels capítols més emocionants de la casa, que explica tantes coses sobre què és: el petit bany que serveix els estars, ubicat a la zona on hi ha la lluerna que il·lumina l’escala, disposat, per tant, a la zona de més alçada de sostre de tota la casa. Un espai d’a penes metre vint d’amplada per uns dos metres i poc de llargada. Per sis o set metres d’alçada. Que perd el guix als dos metres i deixa una paret de maó vista (la única de tota la casa), la llum caient des de dalt, la pica del lavabo dissenyada per la propietària amb la llum a sota.

     El caràcter monacal de les habitacions, guix, fusta, llum baixa de sud, llum zenital de nord, els llits amb els cobrellits tan blanc, afora la vegetació, el sol on no destorba. El bany principal amb una visual de quatre kilòmetres des de la dutxa.

     Sensacions. Episodis. La sensació que s’ha definit un sistema que no s’ha menjat la inspiració dels que han col·laborat a la casa. La sensació de no poder-ho explicar tot, per exhaustivament que es comentin la composició, les tècniques constructives, que s’expliquin processos, intencions i regals que l’obra ha fet als propietaris. La sensació, al final, que l’arquitectura pren vida pròpia i crea un organisme viu que convoca paisatge, que dialoga amb obres properes o llunyanes d’igual a igual. I que, finalment, podrà inspirar d’altres obres que, amb sort, també mataran el pare.