Destí de pas al final d’un camí de terme, cap a un arròs de cabra pres a la gola del Ter, a l’ombra d’un bisbe mig mort que té un castell per anell, conec el parc de l’Arbreda. Circumstàncies personals varen aconseguir, fa anys, que recelés de l’equip director de les obres, Aranda-Pigem-vilalta, estudi d’Olot en línia ascendent al que ja m’he referit a propòsit d’una guarderia de colors al costat del cementiri de Manlleu, d’agradable record i tanca galvanitzada de múltiples rodons de diàmetres diferents a distàncies diferents, ja mig rovellada, eficaç símbol del que inicialment em semblava l’arquitectura del grup: esteticista, elegant, fràgil, gairebé efímera. La facultat de dret de Girona, la guarderia de colors exhibien al moment de la seva visita aplacats de vidre rebentats per la dilatació, encerclats per marcs perimetrals que petaven qualsevol cosa que envoltéssin. Goteres, fixacions de bancs que ballaven. Cicatrius que descuraven l’aspecte global d’una construcció precisa, preciosista. Posteriorment aquesta mateixa construcció va anar-se tacant, encomanant d’aquest aspecte fràgil, trèmol, de les seves primeres obres: superfícies planes que, de sobte, adquirien vibració, moviment, un aspecte quasi-vegetal lograt majoritàriament a base de pletines treballades i doblegades a ma, diferents entre sí, filles d’aquesrta arbitrarietat que dona una senzilla regla de joc, invariablement rematades per algun element horitzontal que les contenia, com si volguéssin escapar (cosa que han acabat fent a posteriori). Seriació pop-art, objectivització per adició de petits elements en un volum global sense cap transició d’elements a escala intermitja. Actualment, aquestes superfícies comencen a moure’s, a tallar-se, a perdre la seva planeitat i a prendre protagonisme per elles mateixes, separades d’una caixa que ha esclatat en diversos plans esfoliats, cada cop més mesclades amb elements arquitectònics no protagonistes del vocabulari convencional dels arquitectes: tapissos, arbres, bàculs.
Respecte del programa, RCR ha viscut tota la vida de qüestionar-se les coses d’arrel, ni que sigui per donar sentit a posteriori a la qüestió esteticista d’un títol que es resisteix a ser un nom i un cognom sobre una tipologia. Així, la hiperespecificitat d’un habitatge, de qualsevol element de disseny arquitectònic ha portat al qüestionament de la convencionalitat i a la creació de noves tipologies estrapolables a d’alres casos, a través, precisament, d’aquests títols: casa-paravent, casa-manxa, etc. Amb el parc de l’arbreda, els arquitectes van un pas més enllà: el projecte no va tan de la construcció d’un parc com de la creació d’un lloc, a una pineda prosaica situada al fons d’un bac, malorientada, ocupant la llera d’un torrent sec. Espai central que signifiqui les cases dels voltants, sempre mirant endavant, les unes muntades sobre les altres, cobertes de teula àrab, finestres arquejades, blocs d’habitatge prosaics i tres ferraris passats en dos minuts, un de negre, un de blau fosc i un de vermell que feia massa soroll: una rotonda, una carretera, que ressegueix una única corva de nivell, porta d’entrada al nucli central de Begur, sempre mirant al mar des de dalt. El parc presenta, així, una doble lectura: lloc tan per ser viscut com per ser vist, façana exhuberant, lloc de repòs de visuals sense cap referent clar fins al moment, a la cara dolenta d’una muntanya, orientats a nord i sense possibilitat de mar. La resta: potencialitat, programa inventat bastit més a base del que no es sap que es farà que no pas del que es vol acotar que passi, espai lliure per a moure’s, per a jugar, per a mirar. Esculptures fetes més a base de treure elements que de posar-ne. Un centre cívic que és una porta, que és una boca escènica, edifici penjat que no toca a terra, creant un tunel-escenari, porta d’entrada, coberta despenjada fins a trobar-se un terra que mai és pla, porxo on menjar, on festejar, on fer un porro amb els amics, un picnic, una partida de ping-pong. Un us inteligent de la vegetació: on se’n posa, on no, què ombreja. Què tapissa, què creix, quina aigua beu. Què es manté i què salta, què es replanta. Tot autòcton, semblant talment com si estigués allà des d’abans. Pins, alzines, plantes aromàtiques. Pocs materials, gairebé només un: ferro rovellat, enormes pletines aixecades de terra delimitant planters d’espècies diferents, ara ben crescudes i mantingudes dins el seu propi límit tres anys després de la inaguració, aixecant poc més que l’alçada d’una persona i accentuant el caràcter d’olla a pressió del conjunt. Platabandes, bancs de pedra artificial, poligonans prosaiques amb aspecte d’estar marcades a terra amb un bastó. I les parets: buides. Pletines doblegades sobre elles mateixa amb el gruix desitjat: trenta centímetres, metre vint, el que sigui. Falsa materialitat, jocs d’ombres interiors, habitatges de gats que viuen allà, simpàtics, parets no preparades per ser tocades, ni roçades, però sí circuïtades a prop, associades amb rampes de distàncies i inclinacions cambiants, embolcallant una estructura convencional de pilars de formigó. RCR aconsegueix, amb això, l’essència de l’arquitectura contemporània: revestiment sobre revestiment sobre revestiment, fins que la darrera capa, la visible, és la que identifica la imatge global del conjunt.
RCR es salten tots els passos intermitjos fent que aquest revestiment, com a tal, com a revestiment, sigui la única cosa que existeixi, embolcallant aire, deixant un paisatge secret, no per ser mirat ni viscut dins d’ell, com un monument a les coses qeu no existeixen, punt de reflexió d’una arquitectra més preocupada per com la tractaran al photoshop que ler les consideracions ètiques que es deriven de la seva manera de constuïr-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada